I vosaltres, homes, ho heu sentit mai?

Ja us dono jo la resposta, NO. 

Heu sortit mai de casa per anar a treballar, negra nit encara, i heu mirat a costat i costat, darrere els cotxes, abans de fer el pas i tancar la porta? 

Us ha incomodat la mirada d’algú quan heu dut una faldilla un xic més curta, un “canalillo” visible, uns texans arrapats? 

Heu passat per un carrer solitari amb el cor encongit? 

Algún "mascle" us ha refregat el membre al vostre darrera anant en bus, en metro, com aquell qui no vol i quan el mires malament et fa un somriure, com si fos una gràcia?

Us heu sentit observats, murmurats, jutjats per la vostra alegria, els vostres somriures, que segons a qui, conviden a no sé què? 

Heu donat una abraçada, dos petons, amb tendresa i afecte, i heu sentit que segons qui pensa que el convideu a no sé quina morbositat fosca seva? 

Us han aixecat la mà, la veu, per fer-vos sentir angoixa? 

Us han toquetejat, sense el vostre consentiment, fent veure que és una gràcia? 

Els vostres amics, o amigues, s'esperen al cotxe fins que heu entrat a casa? 

No us heu sentit segurs fins que sou dins, amb la porta tancada i llavors, sols llavors, heu dit…. Per fi a casa. Puc respirar. 

I heu agut d'escoltar que ara, ja no es pot fer res?, que som molt sensibles?

El dia que sentiu això, aquell dia en parlem de l’assetjament. 

Sabreu que sentim nosaltres. No sabeu pas tot el que callem.

Perquè un NO, sempre ha de ser NO. 

Sense excusa!

D'això que en diuen estimar....

I per el que no tothom, està preparat.

Fa temps, diria anys, varem tenir un debat entre amigues sobre si és possible estimar dues persones, o tres... a l'hora. En aquell moment, jove i romàntica com era, vaig dir NO amb rotunditat.

Ves per on, si repetim el debat, penso canviar la resposta.

Estimem de maneres diferents, cada persona és un món. Però tinc clara una cosa, si estimes, enyores, dessitges, cerques, esgarrapes estones per compartir sentiments i pell, molta pell. No hi ha mandra que valgui, vas on cal les vegades que calgui.

Si això no passa, no estimes. La pell, tant important, dir t'estimo a cau d'orella, acaronar...

Tens afecte, carinyo, tendresa, però estimar, demana passió. Si no hi ha, ja ho podem deixar estar.

Tu pots estimar, com amic/ga, però no facis veure que és una altre cosa.

He descobert que sí, podem estimar més d'una persona, romànticament parlant, no afectuosament, podem estimar molta gent per amistat.

Una d'aquestes persones ens pot satisfer el desig de pell, de carn, de passió, de certa bogeria, de ballar, i fer-nos feliços tantes i tantes estones, a poder ser en posició horitzontal. Li podem dir sexe, però també amor.

Després podem estimar algú amb qui fer passeig, compartir bones estones, certa tendresa i coses lúdiques, i si, l'estimem, però no hi ha pell. Aquella estimació de temps, però sense cap compromís.

També podem estimar qui ens genera estimació, ens treu un somriure, ens acarona, ens dona la mà tot fent un passeig, ens posa el braç per l'esquena i ens acostem, ens escolta, ens mima, ens fa companyia.

Però és clar, tot això, apart de portar una bona agenda :) cal que sigui compartit, cal donar i rebre, en qualsevol dels estats. De les situacions, però quan apareix l'egoisme, els sols pensar quan tu vols, a l'hora que vols, i la resta, va esperant.... si mai dius t'estimo, no estimes.

Tinc ben clara una cosa, si no t'impliques, no hi ha amor. Estimar i fer sentir estimat a qui t'envolta no costa gaire, a tres, també.

Al llarg de la vida, en alguna ocasió, he trobat qui compleixi les tres situacions exposades en un sol "paquet", per tant, llavors no ha calgut. 

Es pot estimar a tres, o com diu la cançó, a quatre...

Així de senzill. 

Estiu, a la fi, gaudim....

Aquest ha estat un estiu breu, per mi, sols he demanat 15 dies de vacances, al desembre visitaré el meu nen "Aussie" i em calen 3 setmanes llavors.

Però ha estat, crec, un dels més actius. La cama segueix sense acompanyar, ja veig que al final acabaré al quiròfan, però la voluntat és molta, la família estira, els amics i amigues ajuden, tothom s'adapta al que puc fer, això m'ha fet gaudir de grans instants. D'un munt d'abraçades i petons.

L'estiu, a casa, sempre comença el 1 d'agost que la neta, la Xènia, fa anys, a partir d'allà i fins al meu aniversari, demà, tot rodat.

He gaudit de trobades amb la meva canalla, he fet una escapada de 4 dies amb estimats amics, entre Navarra i Aragó, Uncastillo, un poble amb tot l'encant del món va ser la "base d'operacions",  i hem visitat un munt de llocs, i em quedo, entre tanta cosa maca, amb La Foz de Lumbier, lloc que em va encantar.

He gaudit de bon menjar, de molts somriures, de llargues converses, de nits sense fresca, però amb llunes espectaculars, d'escapades imprevistes, de veure gent que veig menys del que voldria, i ja sols queda demà, sopar d'aniversari en família i dilluns de descans, que dimarts, hi tornem!

Sort que la il·lusió de veure el meu australià al desembre, farà que em recuperi de tan pocs dies de descans.

Les imatges, com sempre, millors que les lletres.

Us deixo un tastet.

Posta de sol a Taradell.

Xupito a Uncastillo

Posta de sol al Santuari Puig-Lagulla 

Nits al port de Mataró

Castell de Loarre

Vistes desde Loarre

Castell de Loarre

Nits a la fresca a Uncastillo

Castell d'Olite

Vistes des de Castell d'Olite

Castell d'Olite

Uncastillo

Sos del Rey Católico

Foz de Lumbier

Tudela

Uncastillo

Sos

Fragilitat....

Els darrers tres anys he patit certs incidents, a les meves cames, primer trencament de menisc, després un esperó al peu dret, després a l'esquerra, i ara, degut a una caiguda per Sant Jordi, un esquinç, és el que sembla, al genoll "bo", el dret.

Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.

Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...

I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?

No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.

Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.

No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.

Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...

I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.

Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!

Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.

Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.

Jo aviso.

Com t'ho explico?

Divendres al vespre vaig tenir aquest bombonet, en Biel, a sopar i dormir.

L'excepcionalitat del cas fa que cuini a petició, a part que dormir acompanyada si és tota una excepció.

Mentre fèiem "biquinis", tots dos junts a la cuina, escoltava els titulars de les notícies, ell, anava i venia de la cuina al menjador, en una d'aquestes vingudes, amb les mans brutes de mantega i pernil dolç, em va fer la pregunta, iaia, saps que hi ha una guerra?, perquè tiren bombes?, les bombes fan mal a les persones?

No ús enganyaré, aquesta maleïda guerra em té el cor encongit, miro ben poques notícies, però ell, em va acabar de colpir amb les seves preguntes.

El primer que vaig fer va ser canviar de canal, jo sols volia veure el temps i prou!

Em mirava fixament, no podia evitar la resposta, té bona memòria...

Li vaig respondre, a poc a poc, que un "senyor" vol quedar-se un país, i que les persones d'aquest país, no ho volen. 

Doncs que busqui un país que no hi hagi ningú!, bona reflexió vaig pensar.

Vaig intentar canviar de tema, però en Biel és massa llest, no en tenia prou amb les meves respostes.

Ja sopant, torna a la càrrega, iaia, que podem fer per ajudar-los?, li vaig parlar d'ajudar persones que ajuden, Metges sense Fronteres, Creu Roja, ACNUR.... de mica en mica, vaig dir que molta gent intenta ajudar, ni que no li vaig dir que en realitat, poc podem fer les persones "normals".

Quin greu quan t'adones que no tens paraules, no al seu nivell, per condemnar, per explicar, per no plorar de ràbia i dolor, amb el que passa.

Em va costar que canviés de tema, ja ho té això de rumiar massa, però la solució va ser dir-li que miréssim Firts Dates que la iaia vol buscar un nuvi! Aqui ja va somriure, i vam canviar, ara si, de tema.

Quina pena vaig pensar quan ell ja dormia, tant de bo em sortissin més paraules.

Estimat germà Eduard....

Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....

Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.

Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.

Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.

Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.

Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.

Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!

Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!

Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.

Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint.... 

Un moment, si us plau!!!

Aturem-nos!

D'acord, cert, ahir vaig fer seixanta anys... 60! Deixo a part que no se on han anat a parar i com tan de pressa, però... aquest escrit és per respondre algunes "aportacions" que he rebut, i vagi per endavant... he rebutjat!

Joana...

Ara ets gran, ja no pots fer bromes "picarones". JA!

Ja no pots somriure al moreno que creues sovint a l'avinguda ni deixar caure la mirada. JA!

Res de lluir escot, popularment conegut com a "canalillo". JA!

S'han acabat les "escapades" a fer mojitos al port. JA!

Res de fer escrits eròtics, o sensuals, al bloc. JA!

Res de fer viatges sola. JA!

Res d'anar fins al "cul del món", (amb afecte), sola. JA!

Has de mirar de no ser tan sincera, ja no toca.... JA!

Has de ser més moderada, deixar lo de "Juanita la Roja" JA!

Aquest cabell tan estrident, violeta... potser un color més discret? JA!

Llavors qui seria? Evidentment no seria jo!

Sempre és bonic celebrar, i jo, ho celebro tot! Per sobre de tot sé que soc afortunada, en un munt de coses, i això que la darrera setmana ha estat, certament, dura.

Vagi per endavant, soc la mateixa i penso seguir, sent i estant, divina!!

Per cert... gràcies a tots i totes els que m'heu dedicat un pensament en aquest bonic dia. Els missatges han estat molts i molt afectuosos, comparteixo algun dels meus "nens".  I moltes, moltes gràcies, al la meva família, amics i amigues, per la gran sorpresa d'ahir al vespre, per ser-hi i per demostrar, que m'estimeu. Encara estic emocionada.

El que m'has deixat....

 

No cal dir que portem un any i escaig complicat.

El Covid-19 ha interferit a la nostra vida i en alguns àmbits de manera molt agressiva, per sort, almenys, no l'he patit en persona.

M'ha deixat seqüeles, costa de dir i reconèixer, però ha estat així, i malgrat que intento tornar a una certa "normalitat", m'està costant molt més que no pensava.

Vull estar a casa, gairebé sempre, em costa decidir socialitzar i quan ho faig, mantinc les distàncies, de vegades costa, però gaire bé sempre ho faig.

Sempre he estat bé a casa, abans, si em deien, anem!, tenia la bossa a la mà en cinc minuts i al carrer!, però ara, és que hi estic molt i molt bé. No m'avorreixo gens ni mica, darrerament fins i tot... ballo! Les úniques persones que em fan sortir en un tres i no res, són els fills.

M'has deixat sense petons, cosa que reconec no portar gaire bé, sempre he estat molt petonera i cony, els enyoro!

Abraçades ja dono algunes, amb mascareta, cert, però recullo un xic de caliu afectiu.

M'has deixat certa desgana, una certa mandra d'emprendre i arrancar projectes, ni he mirat vacances, jo!, sempre tan organitzada i que ho tinc tot lligat i ben lligat amb mesos d'antelació. Tampoc és que en tingui ganes, per primera vegada a la meva vida.

Ara, que els amics i amigues, la família, organitza sortides, a l'aire lliure i amb prevenció, dperquè vaig dient que sí, principalment per no preocupar ningú, ni que insisteixo, no és que no estigui bé, la Joana de sempre diria, estic divina!, diguem que estic bé sense gaires espetecs. Però relaxada i tranquil·la.

La primera sortida ha estat a Siurana, un dia relaxat i amb poca gent, per això he gaudit.

Tampoc tinc ganes d'escriure, això em sorprèn bastant, però.... tampoc m'angoixa gaire.

Ni ganes de "navegar" mirar blocs amics, xafardejar la xarxa... Fora de cercar receptes tinc ben abandonat Facebook i Twitter, el bloc, també.

Total, maleït Covid-19 m'has deixat amb poques ganes i menys força, això que has tingut a bé no fer que et parteixi.

Espero vacances, més que res, per gaudir de casa meva.

Tornarem a gaudir?, a estar despreocupats?, a no decantar-nos quan algú s'acosta massa a nosaltres?

Esperem que sí, ni que canviar l'actitud, costarà una mica més.

El perquè de tot plegat...

Fa dies que, diria setmanes, que la gent, família, amics i amigues.... em demanen per quin motiu estic del tot desconnectada d'aquest ciber món. Que sovint he gaudit i compartit.

Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...

No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.

Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc,  sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.

Dels 2 néts i 1 néta, sols en puc atxutxar un, el petit, per cert molt petoner.  La meva jove, també a Rubí, els gendres un El Papiol i l'altre a Sidney.

Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.

Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.

Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.

Tornaran els somriures i les escapades.

Tot arriba, espero......

 

Estimat tiet Pascual...

 

Estimat tiet Pascual,

Em demanen que et dediqui unes paraules el dia del teu comiat.

Si digués tot el viscut, sentit, palpat…. No acabaria mai.

Tot el que sento, em consta, ho senten els meus germans i germanes aquí presents, sols falta  l’Eduard, que està greument malalt. Sempre, tota la nostra vida t’has preocupat de nosaltres, has estat un referent, en tantes coses….

Recordo com si fos ahir quan venies de Bèlgica, ens duies xocolata i cafè pels pares, amb tu, arribava Nadal, ni que fos l’agost!

Parlaré dels diumenges que anaves a veure la nostra mare, teva germana, que ens va deixar fa uns anys. Cada diumenge, el diari i tu, cap a Rocafonda. I sabies que la trobaries enfadada, per qualsevol cosa, que si vens poc… que si marxes aviat, però tu allà formal, a veure la teva germana gran, la que et va criar i fer de mare.

Vull parlar de tu, i de mi. De les nostres lluites, converses i reivindicacions, no en va tu em vas animar a participar, lluitar i  treure fora aquest “Juanita la Roja” que t’ant t’agradaba.

Em vas iniciar en el camí de la reivindicació, més que no pas de la política, el just per davant de tot, sense sigles ni banderes.

Volies un món d’igualtat, et feia patir molt la pobresa, la falta de valors de noves generacions, i t’agradava, molt, quan et deia que el meu petit ha sortit ben reivindicatiu!

M’agradaven les anècdotes, quan m’explicaves les visites de la guàrdia civil quan vas tornar a Catalunya, per dirt-te…. “sabemos quien eres”, Sindicalista!

Recordo les teves visites al despatx on vaig treballar, a la seu on tant havies lluitat, on tant havies participat i els dos acavàbem dient…. Com han canviat les coses, que trist…

Sento t’ant d’orgull de ser la teva neboda, has estat sempre un gran treballador, un home familiar, que ha estimat la seva dona sempre i per sempre, que ha gaudit de veure la família créixer, has estat, per davant de tot, una molt bona persona.

Et trobaré a faltar, molt, no ho dubtis, però el record i l’empremta que deixes, és, del tot, permanent.

Mai has estat “un” tiet, has estat, sempre, “el” tiet.

T’estimo Pascual, t’estimem. 

(Les meves cosines em van demanar una intervenció al comiat del tiet Pascual, aquestes son les lletres, i les emocions, que em van sortir del cor. Ha marxat una gran persona)

El seny i les emocions....

Aquest any, tant ple de coses, moltes dolentes, però també alguna de bona, que no tot pot ser negre!

Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.

Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...

Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.

Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.

I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.

Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.

Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....

Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.

Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....

Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!

(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )

Sentir tant...

Aquest no ha estat un dels millors estius per nosaltres.

La primera setmana va estar bé, després, un esclat d'emocions, un bon ensurt, barrejat de certes pors, d'instants de necessitat absoluta d'abraçades i petons, que ja no ens podem donar.

Alguns dies una notícia del tot inesperada, pot girar una vida.

I ens ajuntem, ho tenim això, anem molt a la nostra però davant una malifeta de la vida, sigui vacances o qualsevol moment, allà estem tots i totes. Qui té parella, amb la seva, qui no en té, sola, però fem pinya al voltant de qui està afectat.

I he cercat per tots els racons de casa els records, els instants emotius, he donat voltes i més voltes, quan vius sol això és una mica més complicat, però com sempre, tinc uns fills que ho valen tot. Malgrat que els fills i filla ha estat els primers a donar força, molta, he sortit a buscar energia, a la sortida i posta de sol, energia per regalar, per enviar, per motivar. He carregat motxilles amb la mateixa i li he enviat a ell, sols per ell. I per poder somriure, davant l'adversitat.

No el podem visitar, no ens deixen, maleït virus, maleïda pandèmia i maleït 2020!

 

Som mediterranis, som gent de sang calenta. Res ens alimenta ni consola més que les abraçades, els petons i ànims, ens calen, però ara mateix sols poden ser telefònics, i esperem impacients que puguin ser presencials...

Un sol dia he decaigut de moral, un sol dia he pensat en negatiu. Però l'endemà, després d'algunes nits sense dormir gaire, la sortida del sol, ho va canviar tot.

Ens cal força, et cal força, estem emotius, molt, dissimulem, fem el cor fort, perquè això ha de sortir bé, tu has posat el somriure, nosaltres el suport. Sabem que serà una lluita dura, però els Torres, també ho som!

Agafarem, entre tots i totes, el toro per les banyes i has de guanyar la batalla. Nosaltres, aquí estem, disposa!

(La imatge dels vaixells és del meu germà Quim Torres, la resta, són meves)

I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?

Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.

Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.

En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.

Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!

Poc pensava que seria tan aviat.

Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.

Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....

I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.

Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.

Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!

Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.

Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.

Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.

Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.

Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

Silencis perduts....

El primer mes del confinament, una de les coses destacables a casa meva, visc en una avinguda amb molt de trànsit i al passeig sempre hi ha gent, va ser el silenci.

Molt destacable, un cotxe de tant en tant i cua a la farmàcia de sota casa, però fins i tot la gent que feia cua per entrar, estava callada. 

Va fer molt bon temps, finestres obertes i escoltaves tot, però tot molt suau, lent, tranquil.

Els primers cinc o sis dies, a la gent li va costar quedar-se a casa, cridava l'atenció que el que més veiem amb en Martí, era gent gran, els de més risc eren els més complicats.

Va començar a passar la policia i la cosa va anar a menys.

Semblava una mica com que tants morts, tant de patiment, ens mantenia a casa, era com un silenci reverend, respectuós, creieu que això, al meu barri, no passa.

En Martí ha estat fent teletreball, va muntar el despatxet al nostre balconet, i res el destorbava. Va ser una bona elecció.

Jo, al meu seient preferit per llegir, amb les finestres de bat a bat i gaudint d'aquest silenci.

Ahir vaig ser ben conscient que s'ha acabat la treva, la sonora, cotxes, botzines, cotxes amb la música a petar, terrasses de bars plenes, veus...

Tantes coses han canviat en l'absència de les persones, i totes a millor! carrers més néts, dofins al mar, natura. Tot ha millorat en la nostra absència.

Ha estat breu per tant de mal com li hem fet. Surto a caminar aviat al matí, ara que ja puc, i m'esgarrifo de nou en veure brossa, contenidors amb mobles que no toca, bosses a terra, mascaretes i guants...

No, no aprenem, ni pandèmies, ni dolor, ni morts, ni respecte, tots i totes impacients per quedar en grup, fer força petons i abraçades, total... no ha estat res no?
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.

Quin enyor del silenci.....

Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.

Un record, un somriure....

Arraulida al llit escolta les gotes de pluja que colpegen la finestra.

Li agraden els dies de pluja, i més si es pot quedar a casa. Somriu, i amb aquest somriure, amb els ulls tancats, té un record clar i nítid, el record d'un somriure, ampli, gran.

Ara, el somriure, és seu.

Recorda el seu cos ben definit, els seus braços, forts i acollidors, aquella esquena enorme, d'anys de treballs ben durs. La seva alçada, que quan l'abraçava l'abastava tota, donant aquella agradable sensació d'acolliment i protecció. Els seus llavis mereixen el capítol sencer d'un llibre, però no seria apte.

Recorda, intensament, les tardes de dissabte, bachata, la seva gelosia de Romeo Santos, plaer, cafè, i repetim....

Recorda les converses, estirats, més que no pas asseguts, hores i hores, les mirades seductores, les mans, dures de treball al camp i l'obra, però sempre tendres.

El record és nítid i present, però és un record dolcet, amable, dels que treuen un somriure, i de tant en tant, posen la pell de gallina.

Recorda la millor versió d'ell, la principal, la que va gaudir, ni que sovint truca, té ben clar que no va poder ser, ni serà.

Els records amables, en època de confinament, són els millors, hores i hores lliures que s'omplen amb el que es pot, el que sabem, i ella sap, n'està ben segura, que aquest record el vol guardar, treure a passeig de tant en tant per poder dir, va estar bé mentre va durar, que no va ser poc.

Estira amunt l'edredó i torna al punt inicial, el seu somriure....

I aquí estem...

Curiosa la vida....

Sovint argumento que no escric, ni llegeixo més, per manca de temps.

Ara mateix, que tinc tot el temps del món, poc escric, per no dir res, i les dues primeres setmanes de confinament, el meu cap, no es concentrava per llegir, gens ni mica.

De fa una setmana, això ha millorat, molt, aquesta setmana he llegit Un perfecto caballero, de Pilar Eyre, i avui començo La cara norte del corazón, de Dolores Redondo, a part, miques de poesia i cuina, molta, molta, MOLTA, cuina vegetariana.

He tingut la gran sort de passar el confinament amb en Martí, el fill petit, el vegetarià, i està sent, del tot, interessant. Ell pot fer teletreball, jo no, per tant jo cuino, i camino pel menjador, i faig "trote", 150 voltes al mateix cada dia.

Fem llargues xerrades, tots els àpats junts, alguna cigarreta perduda, alguna copeta de vi...

Fem, també, vídeo trucades amb la resta de fills. Que gran això de poder veure la seva cara, el seu somriure, de Rubí, a Sydney passant per l'Avinguda Recoder de Mataró. Tots a l'hora!

No diré que no estic, certament, enyorada, tinc tantes ganes de petons i abraçades que em desperto somiant amb això, però em porto bé, molt bé, surto a la compra i a casa.

No estic avorrida, gens ni mica, tan sols trobo a faltar la meva vida social, que no és massa activa, però si afectuosa.

És evident que quan es pugui, portaré a terme tots els plans, idees, viatges, sopars, dinars, escapades que el cos m'accepti, que deixar les coses per més endavant, no tornarà a passar pas.

Mentrestant, truco amics i amigues que viuen sols, que no ho passen bé, que es desanimen, i intento, amb la paraula i alguna idea boja i distreta, que les hores siguin lleus, que treguin un somriure, ni que també els insisteixo, molt, queda't a casa....

No desespereu, llegiu, sortiu a la finestra, mireu fotos, sortiu al balcó, cuideu la gent gran del vostre voltant, veïnes grans i soles, feu un xic d'esport...

La vida ens espera, és lent, cert, però allà fora hi ha molta gent que treballa per solucionar-ho, perquè puguem, de nou, gaudir.

Tanta gent que m'estimo, vull que hi sigueu tots i totes a la tornada.