dilluns, 30 d’abril del 2007

Sensualitat a flor de pell...


Un dit a l'esquena, uns llavis humits, el desig a la mirada, la pell de gallina, el dit que llisca esquena avall, els llavis units en una llarga besada, el frec dels cossos nus, la suor compartida, la passió descontrolada, gaudir....
Sensualitat i plaer, tot en un, això veig a les pintures de Tamara de Lempicka, cosos rotunds de dones rotundes y sensuals...
Sense cap dubte.... avui és un dia d'aquells per gaudir... però..... no tinc pont!!!.

diumenge, 29 d’abril del 2007

Adiccions i vicis variats....


Fà uns dies en Pere parlava al seu bloc de les adiccions, a coses variades.
Avui llegeixo una notícia a El País, que diu: La playa de Castelldefels inaugura el Wifi desde la arena, he quedat al.lucinada.
Vas a la paltge, a pendre el solet, escoltar el Mar, els nens còrrer per la sorra, les ones, la calma.... i patapam!, un mail urgent del jefe que no pot viure sense que li actualitzis les notícies a la web!.
Maleïxes el jefe, com és normal, però és clar, t'han posat a dispossició un ordinador portatil per si de cas.... i el si de cas és cada dia de les teves vacances!.
Conec persones adictes, a moltes coses, però a les mal dites noves tecnologies en conec més que dels vicis comuns.
Personess que va tot el dia amb el mòbil a l'orella, i tota la nit si cal, que corren a buscar un ordinador quan arriben a qualsevol lloc, i quan son de vacances, corren a buscar un "punt d'internet".
Cal desconectar, cal deixar enderrera la vida habitual durant estones del dia i no diguem les vacances.
A mi m'agrada mirar el correu, però si no ho puc fer una setmana a Ribes, doncs no passa rés, tinc el mòbil per veritables urgències.
El mòbil, aparatejo que sempre he despreciat, el tinc des de fà uns 9 anys, per veritable necesitat, era a un míting d'en Maragall, el meu estimat President, i el meu fill gran va tenir un accident de moto, li tenien que fer unes proves molt serioses i volien el meu permís, no hem varen trobar fins dues hores després.
Aquell dia, anant cap a l'hospital de Calella, en un taxi, amb en Martí de mesos a coll i sola, vaig decidir deixar enrera les meves maníes i comprar un mòbil, però sols per ser localitzada per els nens.
Poques persones tenen el meu número privat.
Lo pitjor d'aquests adictes, és que mai reconeixen la seva adicció, aquesta no és nota com l'ha d'anar begut o drogat, però és una adicció molt forta, passen de família, amics, de tot, sols tenen al cap... quan em podré connectar?.

divendres, 27 d’abril del 2007

Sense fer soroll....



Els bons sempre marxen així, sense poder dir adèu, sense molestar, sense deixar de ser aqui.
Ha mort en Momodou Bah Jim, Jimy per els amics i companys, un socialista dels "bons", son incontables les tardes que habia passat aqui, a propet meu, omplint cartes i sobres de votació, amb l'Adela, amb l'Anselmo, amb el meu estimat Eloy, els dos desapareguts ja...
Van marxant aquests socialistes que no busquen rés, aquests que lluiten per unes idees i sentiments, que fan tant com poden, sempre que poden i per que volen, sense rés a canvi. Aquests que sols entrar et donen dos petons i sempre agraïxen una trucada.
La mort del seu fill petit li va fer tocar fondo, la Marga, la seva dona, va ser amb ell en tot moment i per tot. Una parella exemplar....
Avui és un dia trist, m'habia proposat no plorar, intento no fer.ho mai en públic, però noi... ni que la cerimònia era "musulmana", no se si les pregàries, no se si la calor, no se si la molta gent de colors variats que ens hem ajuntat, no se si la companya que hi habia al meu costat i estaba tant emocionada com jo, no se si per el Jimy mateix, una bona persona.... no se...., he plorat i tant em dóna.
Son molts anys aqui, he vist passar tanta gent... de vegades penso que em cal un canvi, massa afecte invertit, ni que encantada de haber.ho fet, amb tants i tantes que ho valen, també n'he rebut molt, que consti!.
Aquesta foto, que un cop més he "robat" a Quico Melero, és per en Jimy, li encantaba Mataró i aquesta vista enmarcada de casa d'una amiga, real encara que sembli una postal, li hauria encantat.

dijous, 26 d’abril del 2007

Una tonteria....




Avui al matí, tot venint cap a la feina i com tenia temps de sobres, he entrat a fer un cafetó a un lloc del Torrent, és un dels llocs que fan el café més bó per aqui a prop.
Mentre era allà asseguda he vist que dues noies em miraben, murmuraven baixet i torna a mirar.... a mi m'agrada molt poc això, no m'agrada gens que em mirin!, ja no sabia si anava mal vestida, si amb els meves distraccions habituals no diua fandilles, si duia un moc al nas...
Llavors, imagino que la meva cara era un "poema" i una s'ha acostat, amb un somriure m'ha dit: Perdoni, no som unes mal educades, vosté és Joana Torres oi?....
Brrrr.... .... he respost una mica vermella...
És que la meva germana i jo llegim el seu bloc, ara no te la foto i porta unes ulleres diferents, però jo la he reconegut!.
I ella m'ho deia tan feliç...... i jo tan vermella....
En fí, hem acabat les tres assegudes a la mateixa taula i parlant de blocs, elles m'han afalagat i jo les he animat a fer un bloc, les dues juntes, son molt iguals.
Hem "descobert" que a les tres ens agradaria fer un creuer per el Mar del Nord, els fiords etc..., per això avui poso aquesta foto dels mateixos, almenys els veurem en foto.
Ja veieu, ara soc famosa, amb lo poc que això m'agrada!, però sí m'ha agradat coneixer la Laia i la Maria, ha estat una conversa curteta però molt amena.

dimarts, 24 d’abril del 2007

Per el nostre bé....


Llegeixo, amb certa angoixa, les noves lleis a l'Iran, sobre el vel....
Ara resulta que les obliguen a dur el mateix per el seu bé, diuen que un 85% de les agressions sexuals que hi han al país, és per "culpa" de que elles no es tapen bé els cabells...
No "escatimarán" esforços, l'exercit, grups de policies, tots a vetllar per si portes bé o no el mocador.
És evident que anem cap enderrera, quan va guanyar aquest nou president va garantir que No enduriria les lleis, ni sotmetria les dones. Insisteix que les dones no estàn sotmeses al seu país, diu que estudien i treballen si volen.
Ara mateix, sols per replicar o ser "rebel" les porten a comisaria, no en poden sortir si no les va a buscar el pare, germà o marit.... trist, molt trist.
Un cop més, arguments caducats i vils per qualificar la falta de llibertat que pateixen les dones, ni anar vestides com volen, ni portar els cabells lliures, rés de rés. D'aqui tres dies totes amb Burka.
Per quin motiu mantenim tractes amb paisos com aquests?.
Això sí, és per el seu bé, sols que les dones som massa tossudes!....

diumenge, 22 d’abril del 2007

Un Sant Jordi més?...


No, aquest és diferent, per molts motius, principalment perque no estic enamorada, per tant no seria el meu dia, no espero roses d'amant, no espero llibre d'afecte, no espero la besada llarga i tendre, ni la poesia... ni que ja fa temps que no ho tinc, demà un cop més ho trobaré a faltar.
Sempre ha estat una diada que m'ha agradat molt, no se si és la Primavera, si soc jo, però és un dia que sempre estic tendreta, se que tindré les roses dels fills.. aquestes ja fa anys que son segures.
Però sí estic enamorada, dels fills, de la vida, de Cadaqués on espero tornar aviat i com no.... de la poesia..., donat que segueixo tres poetes, certament no reconeguts encara, però bons els tres, per mi, he decidit gaudir un cop més d'ells, avui, i dedicar.me, jo mateixa, les seves poesies...
Amb el seu permís, és clar...
Per cert, la rosa que il·lustra el meu bloc és regal d'en Joan. Bon dia de Sant Jordi a tots i totes.

En Joan, ja fa molt em va dedicar això.... ara fa temps que no llegeixo rés nou seu, espero que quan acabi amb les joies hi reprengui...

De la cantarella del teu somriure, melodies he fet
De les mirades d'argent, fines joies he pensat
Del teu caminar per el meu cor, sendera d'amor a quedat
De la teva escalfor, caliu de passió m'abraçat
Que puc fer jo....si em tens enamorat.


En Francesc, descobert no fa massa però amb una tendresa infinita....

Nomes crec...

Nomes crec en les coses petites
les que per a mi son importants
potser perquè debades he intentat
entendre les coses més grans
que escapen a la meua comprensió.
Suposo que en no ser-ho jo
es més fàcil el refugi en les coses
que son petites, com ho soc jo.

En Javier, jovenet però amb una gran sensibilitat....

Mi beso... (fragment)

Mi beso es
la mitad de unos labios
de una boca cualquiera
y el principio de tu lengua
y el paladar de mis sueños
y el camino de tu cuerpo
y el final de tu cuello
y el sabor de mi deseo
y el deseo de mi calor
y el anhelo de un amante
la locura de la noche
sin guardar el secreto
que bien yo escondí
mi beso tan sólo es
el regalo para ti.

dissabte, 21 d’abril del 2007

Meme republicano....


Sara,
una mujer ya, con la que sintonicé muy al principio de blogguear, muy joven, pero muy lista y entera, me pasa un meme Republicano... me toca la fibra, vaya.... y encima, a ella se lo ha pasado mi "supersobrinoadoptado", no puedo decir que no eehh.
Ahi voy Sara, me alegro de tu regreso al ciberescritorio.

Se trata de poner nuestro himno preferido, del los Republicanos, claro....
Yo recuerdo muy vagamente, pero muy muy vagamente, una canción que mi abuelo me habia cantado alguna vez, en casa, claro, i és que Don Joaquin era un señor... muy rojo.. seguro que lo mio viene de ahí...
He buscado parte de la letra, han pasado muchos años ya...

SI ME QUIERES ESCRIBIR
Los moros que trajo Franco
en Madrid quieren entrar
mientras queden milicianos
los moros no pasarán.
Si me quieres escribir
ya sabes mi paradero
Tercera Brigada Mixta
primera línea de fuego.
Aunque me tiren el puente
y también la pasarela
me verás pasar el Ebro
en un barquito de vela.
Diez mil veces que los tiren
diez mil veces los haremos
tenemos cabeza dura
los del Cuerpo de Ingenieros.
En el Ebro se han hundido
las banderas italianas
y en los puentes solo quedan
las que son republicanas.
Me emociona recordar ahora al abuelo... su bastón y su boina... en fin, hace ya tantos años de eso...
Yo paso el meme a Glòria, se que le encantan!.

divendres, 20 d’abril del 2007

Llibertat d'expressió....


Diu l'artícle 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió. Aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d'investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre sense limitació de fronteres i per qualsevol mitjà d'expressió.
Doncs no, per quin motiu he d'esperar jo ser tractada diferent?, per quin motiu una confia que es pot expressar i dir, educadament és clar, el qué pensa?, per quin motiu una te la il.lusió de viure en un Mon lliure on opinar no està castigat?. Doncs per el sencill motiu que jo encara tinc ideals, potser son una utopía, potser sí, però malament el dia que deixi de tenir.los i de lluitar per ells.... llavors estaré morta, sols llavors em tapen la boca. La veritat absoluta no la te ningú, ni jo pretenc tenir.la, però tinc el meu dret d'estar equivocada.
De vegades em sento "caida de un guindo"!.

dimecres, 18 d’abril del 2007

No sé que fer....


Tinc apadrinat, fa uns tres mesos, un nen, amb Intervida, un nen del Perú, a la foto s'observa un nen trist i molt primet, Camilo Jeremias és el seu nom.

Ara, després de tanta informació negativa no sé si he de seguir o no amb aquest apadrinament.

El que més em cabreja és que he trigat temps a pendre aquesta decisió i ara em fot que potser quatre malparits, dic potser doncs fins on jo se encara no han condemnat ningú, puguin aprofitar la bona fé de les persones.

Apart que molta gent fa apadrinaments, és una bona manera d'ajudar i en situacions extremes com les que viuen aquests nens i nenes, no podem acceptar que a sobre prenguin el pél, no sols als que apadrinem, també a la pobre canalla si no els arriba lo esperat.

En fí... esperaré una mica, la ruina no vindrà per aquesta donació, però la desconfiança de vegades, em fa un pessic a l'estòmac.

dilluns, 16 d’abril del 2007

Meme a la vista....



Una noia encantadora, malgrat el seu nik, querida_enemiga, te un bloc on paso molt bones estones, ni que sigui un dia a la setmana, La ventana de mi Alma, em sap greu no haber pogut respondre abans!.

Yo 10 años atrás: Acababa de ser madre, en Febrero, de baja maternal, ni que ya iba por la empresa algunos ratitos y babeando como una tonta, no en vano ha sido y será, el último.

- Yo 5 años atrás: Separada, con noviete, con mil dudas, haciendo de madre, como siempre, hace más años ya que soy madre que nada más en la vida, Nunca celebraré las bodas de plata, pero como madre, las cumplí hace casi 3 años!.

- Yo 1 año atrás: Con ilusión renovada, convencida que esta era la definitiva, esperando recibir parte de lo que daba, en fin, ni de lejos esperaba este nuevo "batacazo".

- Ayer: Tomando decisiones, empaquetando de nuevo algunos recuerdos, limpiando papeles, son siempre los pasos previos...
Por suerte las amigas me "arrancaron" del sopor y la melancolía y me obligaron a salir, cenamos pizza, unas risas y la dieta a " fer punyetes"!.

Hoy: He pensado demasiado, he planchado y lavado y he ordenado algunas cosas más. La tarde tranquilita con Martí y un par de pelis en la tele. Un poco más tranquila y calmada.

- 5 canciones de la cual me sé toda la letra: Tortura, (Sanz-Shakira). El lado oscuro, (Jarabe de Palo), Qué hiciste, (Jennifer López), Eras tú, (Merche), Obsesión, (Aventura), ... no sigo pero son muchas, se nota que ando arriba y abajo con mi i'pod.

- 5 lugares ideales para visitar: Ribes de Fresser, Queralbs, Bilbao, Madrid, Cadaqués....

- 5 cosas que me gusta comer: Ensaladas (cuanto más raras mejor), Tortilla de patatas, (pero la mia), Jamón ibérico, Pastel de queso (pero el mio), Plum-Cake, (el mio también)... lo siento 10 meses a régimen me sueltan la imaginación...

- 5 juguetes favoritos: Juguetes?, vale la Game Boy?.

Paso el meme a.. je je....

Joan

Javier Naya

Glòria.

diumenge, 15 d’abril del 2007

Vibradors, condons i sexe divers....


Cada cop és més complicat, entendre i fins i tot explicar.
A una ¿senyora? li han regalat un vibrador de platí i diamants, lo millor, apart del preu que ja de per si esgarrifa, 2 milions de dolàrs, és que aquesta ¿senyora? te un marit dels més desitjats del Mon, guapo, sexi i amb un somriure que tomba. Això sí, per els regals, malgrat els seus milions, te un gust pèsim.
De totes maneres, n'han tret un que pots conectar a l'ipod.... a aquest aparell sí soc adicta... je je al i'pod mal pensats!.
Donant un passeig per la xarxa, descubreixo una pàgina de venda de condons, la varietat existent és desconeguda per mi, és nota que ja tinc certa edat.... el que més m'agrada és descobrir condons negres... però negres de veritat, és a dir.. je je... ja puc tenir fantasies sense necessitat de que el paio sigui negre... només amb un condonet! i si no li miro la cara.... Bueno, no vull desanimar però millor si és talla xl no?.
Han canviat tant les coses i potser fins i tot els conceptes que ja no tinc massa clara la finalitat del sexe... potser depén del dia, si una està juganera, (eroticofestiva), doncs apa, condonets amb llum i sabor, si una està tendreta doncs aquests lubricats que tot ho fan suavet... si una te el dia cansat i vol acabar aviat, uns que diuen que tenen sabor de xocolata... llavor fas ummmm i ja està!, i si per casualitat tens moltes ganes de marxeta i el paio no és massa resistent, doncs un amb efecte retardant, i ànims!.
Llavors, quan começo a entendre una mica de qué va, el meu amic en Pau em parla de les "boles xineses", aiinnss quina por em fas Pau!, un fart de riure ens fem amb aquest tema i és clar... diu que algunes persones les duen posades per el carrer.... ara entenc el somriure d'alguns quan van tots solets per el carrer a pas llauger...
En fi, molt em temo que jo, per molt juganera que estigui, el vibrador, ni de diamants, on trobem un bon producte dels de tota la vida, afectuós, tendret i juganer que presenti armes quan cal..... que treguin els diamants!.

divendres, 13 d’abril del 2007

Te solté la rienda...


Fa just un any vaig escriure això, amb tot el sentiment possible i segueixo opinant el mateix, ni que ja he decidit soltar la rienda... com diu aquesta canço.

La vida és un tornar a començar permanent.... se que encara tinc la força, sols necesito un xic de temps per trobar·la.

Tinc un munt de feina per davant.


(Va per tu Pere).

Una versió molt millor.



Déjelo ya, señor Acebes


Editorial de El Periodico de Catalunya de hoy. Sobran más palabras.

Las primeras sesiones del juicio por la matanza del 11 de marzo del 2004 en Madrid hicieron que se tambaleara con pasmosa celeridad la teoría de la conspiración, minuciosamente construida durante meses por algunos medios de comunicación nostálgicos del PP sobre la base de informaciones falsas, medias verdades y simples delirios. Tal conjetura pretendía hacer creer que los atentados de aquel fatídico día contaron con la participación de ETA y fueron perpetrados, mediante oscuras conexiones que alcanzaban a los socialistas, con el único objetivo de desalojar al PP del poder.
Posteriormente, otros testimonios en la vista oral demostraron hasta qué punto el Ministerio del Interior tenía baja la guardia ante la amenaza del terrorismo islamista. Y ahora, en una nueva tanda de declaraciones de testigos, queda de manifiesto que el Gobierno de entonces trató de engañar a los ciudadanos en aquellas jornadas preelectorales cargando las culpas sobre ETA cuando tenía pruebas suficientes para saber que los autores de la masacre formaban parte de un grupo vinculado a Al Qaeda. La misma tarde del 11-M, altos cargos policiales ya apuntaron a la autoría islamista, aunque los ministros de Aznar trataron de crear dudas con el impresentable objetivo de salvar la cara en las urnas.
Todo ello conforma una cadena de despropósitos cuyo primer responsable político es el entonces ministro del Interior, Ángel Acebes. Aunque la mayoría de los españoles no dieron credibilidad a la versión gubernamental y mandaron al PP a la oposición, las culpas por intentar engañar a la ciudadanía deben todavía sustanciarse. Es Acebes, actual secretario general del PP, el primero que debe asumir las responsabilidades. Siempre hay tiempo para rectificar, pero una vez oídas las declaraciones de ayer del exministro parece improbable que lo haga y la única salida honrosa que se vislumbra es que deje el primer plano de la política.
Porque lo peor para el PP está aún por llegar. El desarrollo del juicio hace pensar que la sentencia dejará meridianamente claro que ETA no tuvo nada que ver con el 11-M. Entonces la dirección del partido deberá corregir el rumbo y tomar una decisión sobre el hombre al que en esos tres tremendos días le tocó dar la cara ante una ciudadanía conmocionada y fue un mal prestidigitador, un ministro que pasará a la historia por no haber sabido calibrar la amenaza islamista.

dimecres, 11 d’abril del 2007

Massa pasional?


Avui he parlat una llarga estona amb una persona, no diré noms, diguin el que diguin vull seguir sent discreta, m'ha acusat, directament, de dues coses, una de ser massa passional, de defensar les coses que jo crec i les amistats amb massa contundència, ser, en concret endogamica, (encara estic flipant) i la segona cosa, que ha trobat a faltar el meu recolzament en una situació complicada que està vivint. (Una mica contradictori no?).
De la segona cosa no opinaré, jo defenso els amics i amigues i ho faig de cor i amb tota la força que soc capaç, però en aquest cas i donat que no compartim opinió, doncs no ho he pogut fer, crec que afegir un escrit meu, hauria passat a ser una "ola" mediàtica i creieu d'aquestes ja en tenim un munt!, i seria insincera.
Jo, les coses, siguin suports, bronques o bé petons i afectes, sempre, però sempre ho faig en persona, molts cops ho he fet i se del cert una cosa, a la majoria de persones no els agrada que els digui les coses a la cara. A ell li he fet, però sembla que no acaba de ser prou, jo ho lamento i ni que lo més segur és que mai més estiguem d'acord amb aquest tema, se que ens entendrem i lluitarem per un projecte comú, si és que encara existeix el mateix, és clar, de vegades em sembla estar de visita en el mateix.....
La primera cosa, la passió, he rumiat una llarga estona sobre aquest tema, soc pasional, cert, ho dic i ho confirmo, però això ha de ser una crítica?, em pregunto... si deixo de ser així, és a dir, si passo a ser "pasiva" i "corderita", seré millor persona?, NO, llavors deixo de ser, principalment, la Joana.
Amb els meus defectes, demano perdó si cal i endavant però..... corderita pasiega.... això mai!, abans voto PP!!!!.
Puajjjjj... això no eehhh, abans no vaig a votar.

dimarts, 10 d’abril del 2007

Diumenge de teatre...



Han estat uns dies de festa bastant aburrits, amb en Martí malalt no he pogut fer gaire bé rés, llegir, mirar alguna pel·lícula infantil, i passejar el gos, poc més.
Però ahir tenia una entrada per el teatre i vaig pensar que una escapadeta a BCN m'aniria bé i les amigues volien anar a teatre, a mi m'agrada i molt el teatre, vaig dir que sí sense saber ni on ni quan ni amb qui, quan vaig saber quina obra era vaig fer plafffff, però a la fí jo volia estar amb elles una estona i riure una mica, no ho faig gaire darrerament.
Varem anar al teatre Apolo, al Paralel, a veure.....Desconcierto.... amb Arturo Fernández, consti que vaig anar reticent i pensant que com a mínim m'aburriria, i no, doncs no, vaig riure una bona estona, no te pretensions l'obra i és més que previsible, una comedia sense massa profunditat però vaig descobrir que potser em feia falta una mica d'esbarjo i de NO pensar, de deixar de rumiar tant i deixar anar el bon humor i les rialles, amb les amigues estàn garantides.
Apart, varem tenir taxista, fill de la meva amiga A., de porta a porta i com ja ens coneix... el cami va ser de lo més distret.
No puc dir que hagi tingut vacances, però he guanyat certa tranquilitat, algo és algo no?.
Espero que tots i totes hagueu tornat sencers.

diumenge, 8 d’abril del 2007

El "minimeme" de la Glòria...



La Glòria, amiga i companya molts cops de sentiments, veiem les coses de manera molt similar, llença una mena de "meme", una mica estrany però curiós.
Hem d'escriure el començament d'un llibre que per algún motiu, el que sigui, ens ha quedat a la memòria o bé ens ha marcat d'alguna manera.
Jo vaig encertar el seu primer i crec que ja li han encertat el segon, el meu primer és sencill, el segon, no tant....

Todavía recuerdo aquel amanecer en que mi padre me llevó por primera vez a visitar al Cementerio de los libros olvidados.....
(vaig trobar aquesta frase, encara la trobo, de lo més bonic que he llegit, i no és poc....).

(Aquest, tal com vaig dir és sencill, La sombra del viento, de Carlos Ruíz Zafón, insisteixo, aquesta és una de les frases més romàntiques que he llegit....).

La dona és aquí: existeix!!.... i jo sense afeitar.....

(Aquesta ja vaig pensar que costaria una mica més, ningú l'ha encertat... pertany a l'inici del llibre, Dona alliberada, home emprenyat, de Pilar Rahola).

Apa! a pensar una mica, si queda algú és clar...

divendres, 6 d’abril del 2007

Toc toc, hi ha algú?



Son les 9 del matí, he passat la nit del "lloro", en Martí vomitant i jo amb un constipat de pebrots, tal com sona.
Agafo el meu cafetó amb llet i sec davant l'ordinador, ja estic dutxadeta, he tret el gos i he fregat totes les restes d'aquesta nit tant dolenta. Obro el meu bloguines i sols veig tres actualitzacions.... el Ibitz, en Joan i en Francesc.....
No és possible em dic jo mateixa, on és tot.hom?, doncs sí, tot.hom és de vacances de Primavera, sembla que ara en diuen així, soc la única que no ha marxat?, ara entenc per quin motiu avui a la placeta del carrer no hi habia ni gent, ni gosets ni rés de rés, només tres coloms emprenyadors que han fet possar boig l'Elmer.
Vaig a mirar la premsa... doncs rés, la premsa quatre notícies i d'hair!, em començo a rallar que diuen ara els moderns, així que vaig a planxar, cosa poc romàntica, cert, però aqui sola, amb el meu petit dormidet i enfebrat i jo amb el nas que no deixa de rajar... poca cosa més puc fer!, avui fa un dia de tardor i el passeig marítim deu estar deliciós....
Ni que ben pensat.... agafo un llibre i la planxa.... pot esperar!.

dimecres, 4 d’abril del 2007

El valor dels petons....



Heu pensat mai quin preu te un petó?, de quants tipus n'hi ha?, de quants sabors? olors?, heu besat fa poquet?, us han besat?, heu gaudit?, de quin tipus de petons?, en som conscients del valor dels mateixos?, sou conscients que potser aquest petó despistat i de passada que heu donat aquest matí potser te molta importància per la persona que l'ha rebut?, us agrada fer petons?, millor rebrel's?, sou petoners i petoneres?....
Jo soc molt petonera, ho admeto, tinc debilitat per els petons dels homes ben afeitats i que facin bona olor, sempre tanco els ulls quan m'en donen un de petó, sempre, no se el motiu, se que m'agrada més, sigui un petonet tendre d'un jovenet, sigui un petó passional, llarc i d'aquells que quedes sense respirar, sigui un petó de compromís... ni que d'aquests en dono els mínims possibles.
Els meus petons tenen un preu, el preu de la sinceritat i l'afecte, de la passió, si no n'hi ha, doncs no hi ha petó.
Ara penso... fa massa temps que no rebo uns petons que m'agraden molt..... però no perdo l'esperança de trobar qui ho faci....
Feu petons, curen moltes coses.
Avui toca romàntica....

Extraño esos besos
que se transformaban en risa,
un invento espectacular
que sólo sus labios
podian haber imaginado.
La risa le brotaba,
en olas cual cascada,
en el medio del beso tierno,
o del apasionado.

No se puede vivir sin besos.

dilluns, 2 d’abril del 2007

Reflexions després de la batalla...


No hi ha cap dubte que això he mantingut, una petita guerra, amb mi mateixa, amb els meus compromissos i les meves creences més sentides, una altre cosa son els que m'han volgut fer la guerra, jo segueixo preferint fer l'amor.....
Les pressions, ja ho vaig dir, varen poder amb mi, unes petites reflexions, uns llarcs passejos pel Parc Central aquest cap de setmana, molts ànims rebuts de diferents àmbits, no vull posar noms, no vull oblidar ningú, em fan reconsiderar el meu calentón.
A la vida he prés un munt de compromisos, crec que el grau de cumpliment ha estat bastant acceptable. Amb aquest bloc, ja fa més d'un any, vaig pendre el compromís d'esciure sovint, una mica de tot, però principalment el de ser jo mateixa, per bé o per mal.
Quan tenia 17 anys acabats de fer em vaig comprometre amb un casament, amb el resultat de tres fills maravellosos, treballadors i afectuosos, el compromís amb el seu pare no va acabar bé, un fracàs que vaig assumir fa gaire bé 15 anys, malgrat tot, manetenim una relació cordial y i afectuosa.
Després vaig adquirir un altre cop un compromís matrimonial, a tranques i barranques ha durant fins fa poquet, no importaba si junts o no, però sempre hi habia estimació i respecte, d'aquest compromís en vaig agafar un de nou, el meu fill petit, la meva ombra, l'home que ocupa ara mateix el meu cor i les meves hores, rés, però rés, val més que una bona estona amb ell.
El compromís dels fills, el polític, el de l'amor quan ni habia, tots aquests, els vaig acceptar lliurement, de cor, amb molt d'amor i molta passió.
No deixaré que quatre brètols amb fam de poder es carreguin tants anys de treball, ni que els morritos que darrerament em dediquen em distreguin de la meva tasca, guanyar les municipals.
Voleu saber qui m'ha fet canviar d'opinió?, (malgrat agraïr tots i totes els i les que m'heu encoratjat, estic realment aclaparada), doncs en Pere Pascual, Pic per els que seguim les seves crítiques, aquest diumenge al matí, tot prenent un café, vaig llegir un escrit on hi habia una petita dedicatòria, una part del mateix i noi... he llegit que algú molt lletrat i per mi important a la meva ciutat, valoraba les lletres d'aquesta dona una mica boja i tan transparent, vaig plorar com una tonta una bona estona, per fi algú enten les meves cavil·lacions i dubtes!. Algú que tal com ell diu, va compartir amb mi uns moments d'intimitat, Pere... saps que m'ha emocionat també recordar allò?.
Pere, quan et torni a veure, vas de cap a l'ascensor, ni que pateixis claustrofòbia, i tens dos petons asegurats!. Amb permís... és clar.
Demà, serà un nou dia i enteniment.... la Joana ha tornat i amb les piles a punt!.
Llàstima no tenir per mi una Aurora Boreal....
Deixo el link a una canço per el meu petit, és de campaments i no sabeu com l'anyoro...

Bendita la luz