El seny i les emocions....

Aquest any, tant ple de coses, moltes dolentes, però també alguna de bona, que no tot pot ser negre!

Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.

Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...

Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.

Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.

I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.

Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.

Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....

Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.

Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....

Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!

(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )

I com explicar-ho?

Com explicar un sentiment?, una cosa profunda, impalpable, a la vegada tendre i passional, amb força, una força que t'empeny i t'oprimeix a la vegada...

Dins aquest regal meravellós que ha estat el viatge a Austràlia, hi havia una escapada de quatre dies a Tasmània, amb el fill, tots dos sols.

Hi vàrem volar el dia de Nadal després de dinar amb el gendre.

Al matí, d'hora, per aprofitar el dia, vam sortir a caminar i el primer que vam trobar va ser la Bahia de Sandy Bay, just al costat de l'hotel. 

El fill anava per un costat, jo vaig baixar a pet d'ones i en fer aquesta foto que encapçala l'escrit, vaig rebre un munt d'emocions, de sensacions, de ganes de plorar i riure a la vegada, un estat de felicitat absoluta i per sobre de tot això, amb una emoció impressionant, vaig sentir, profundament, que jo ja havia estat aquí.

No em demaneu ni com ni de quina manera, va ser una mena de "comunió" amb mi mateixa, espiritual, si, ja sé com sona, però va ser així i tinc clar, molt, que malgrat no ser creient, si crec en les energies, les meves, el meu esperit, havia sortit d'aquí.

Sé molt bé com sona, però... no m'importa ni un xic, ni un petricó ni res de res, jo vaig sentir tot això els quatre dies que hi vam ser.

La natura, sempre imponent a Austràlia, cuidada, neta, respectada, sobre tot això, a Tasmània vessa per tots costats.

Vam fer dues excursions, a l'illa de Bruny Island, amb ferri i un minibús fins a Cape Bruny, les vistes, aquí, són del tot indescriptibles. L'altra al Mont Wellington i Richmond, espectaculars.

La resta, caminar i mirar.... caminar i mirar... incansables.

He vist molts llocs bonics al llarg de la meva vida, no em puc pas queixar, però creieu que aquí, em vaig trobar, m'hi vaig sentir, malgrat no parlar res d'anglès, com a casa.

Ahir al vespre, tot obrint reis amb els fills i néts, ho vaig comentar, jo conec aquest lloc amb vint anys i els meus fills neixen allà.

Tinc un somni, tinc una il·lusió, tinc una esperança, hi vull tornar, hi he de tornar, vull tornar a sentir tot això.

Crec que les imatges ho diuen tot.