¡Viva España!

Sembla ser que per dirigir el psoe has d'estar capacitat per dir això en acabar el congrés, apart de ser un home és clar que al pijales aquest d'en Bono la resta, és a dir, treure el partit del sot on està ficat i tornar a generar il·lusió, doncs li importa un rave.
He comentat d'altres vegades que no se què hi fa al psoe, aquest és més del pp que cap altre cosa i en tant tingui cadira, doncs aquí estarà.
I diu que no vol que la Chacón mani perquè el PSC és un altre partit. I dic jo, si ho som perquè no fem JA!! el nostre grup parlamentari?. Oooohhh, misteri, sols un dels candidats que és postulen a manar al PSC ha tret aquest tema, dubto que guany i si ho fa, no serà el moment, ja sabeu, mai és el moment.
És evident que molts dels nostres líders no tenen ni idea de què pensen, pensem, les bases i tampoc els interessa, la cadira lo primer.
En Bono te afany de protagonisme i com d'altres, Blanco, Guerra, etc... volen seguir dient les seves antiquades opinions, renovar els fa urticària, aquesta paraula ben lluny. És evident que en Bono no està capacitat per ser líder, no te gens de sensibilitat.
El PSC te ara una oportunitat d'or per fer una renovació a fons, començar de nou, però no se jo si anem per el bon camí. Segueixo veient les mateixes cares...

Un dia més?...

Per mi no.
Hi ha qui m'ha discutit si val la pena dedicar un dia a l'any a certes coses. Siguin malalties, dona treballadora o maltractaments.
Jo segueixo pensant que sí, ni que ho han de ser tot l'any, recordar un dia en concret que seguim aquí, lluitant, sense decaure per defensar qualsevol cosa, vol dir que seguim vius i amb ganes.
Mantenir les ganes costa molt i més quan veus que no s'ha acabat l'any i ja van 61 dones mortes per les seves "estimades" parelles. I no decau. Potser quan acabi el dia aquest número ja no val.
Malgrat tanta dedicació i campanyes. Però segueixo pensant que qualsevol iniciativa és bona, que no cal tenir un càrrec per dir prou, ho hem de fer junts, tots i totes.
Aïllar i condemnar els maltractadors és vital.
I tu, ho fas? o encara creus que és un tema de família?.

Sublime l'instant....

No és cap secret, des de fa més de 4 anys, que em veig obligada a visitar els jutjats de Mataró.
No per cap problema meu, si no, per d'altres avorrits i carregats de duros i manies.
Ahir em va tocar un dels moments més durs de la meva vida, dur de patir de veres.
Però com diu la cançó, "La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida hay diós!".
Sublime l'instant en que vaig veure entrar un alt càrrec d'aquesta ciutat, (bueno ho va ser, ara ja no), que deu estar certament avorrit, i que va venir a fer-me pagar les vegades que he votat en contra seva en assemblees i temes vàris.
És aquell famós que un dia entre confidències em va dir... si mai pujo a torres d'ivòri m'ho dius, no canviaré.
Juas juas juas!. (perdoneu que sugui un xic ordinària).
Visc sota una pressió terrible i la seva presència, era, un cop més, una amenaça, tant velada com vulgueu. Les coses estàn canviant, un aire nou ha entrat i aquesta ha estat una campanya agradble, hem rigut i treballat molt, però encara queda feina.
Aquest empecinament de barrejar política amb pensions d'aliments demostra lo malament que estàn algunes persones.
Jo vaig quedar sorpressa, no ho penso negar, però de fet em va agradar, i molt, que les cartes quedessin damunt la taula, clares, sense poder dir mai més... aquesta no m'ha saludat.
I no ho tornaré a fer pas!.

Ser mare, i poder amb tot....

Algunes setmanes son especialment difícils, sembla que els problemes creixen, que una no arriba a tot arreu.
I no parlo ja de feina, esgotadora, cert, i encara queda demà, el dia més llarg.
Puc presumir, ho sento, d'això sí ho faig, d'estar pendent dels meus fills i filla, no de manera presencial, que he tingut sogre i se què és, però n'estic pendent i quan em demanen allà que vaig.
Aquesta setmana, deia, el net malalt, com tants infants, no el puc cuidar per els horaris meus, te això ser una àvia jove.
D'altres fills disgustats per temes seus, intento arribar a tot, és clar, però poso en pràctica allò d'escoltar, que no gaire gent fa servir. Que t'escoltin sempre ajuda, escoltar també. Abraçar, enorme vitamina.
Soc de donar pocs consells, la meva vida demostra que algunes de les decisions que vaig prendre fa anys no varen estar gens encertades, per voler ser bona he acabat sent ximple.
Deia, que ha estat una setmana complicada, però malgrat tot, crec que les coses van prenent forma, qui més i qui menys va millorant els ànims, les situacions.
Ahir va tocar vespre de confidències i sopar xinés, va estar bé, n'estic ben orgullosa de com confien en mi, del tot.
Aquest paper, el de mare, crec que m'ha sortit prou bé.
I tal com els dic, la primavera sempre torna, per negre que ara ho veiem.

Diumenge...

Despertador, mandra, una estoneta més, que avui pots...
Café amb llet, correu i premsa, sense cap pressa.
Llevar en Martí, petons i abraçades, ell fa l'esmorzar, que per més que ho intenti val bastant més que un miserable €.
Després d'una reconfortant dutxa, esmorzar tot xerrant, avui volem parlar amb Adelaida, d'on arriben aquests vídeos magnífics de postes de sol impressionants, fer un xic de jardineria i descansar...
Després de treure l'Elmer, Skype, llarg, avui no hi ha pressa, en una setmana passen moltes coses i ell vol parlar amb el seu germà gran.
Cuinem, fem bromes, organitzem una mica els menús de la setmana, la darrera de campanya i sempre una mica desorganitzada. Vinc, o no, a dinar i cal estar organitzats.
Preparem pollastre al forn amb patates, puré de carbassó, bacallà també al forn amb ceba i fem paella per dinar. Fins dimarts ja ho tenim arreglat que al vespre qualsevol cosa ens va bé.
Després una estona de "free time", així ho denomina ell, i després una peli, junts, cada un al seu sofà. Les crispetes les posa ell.
Després soparet, una estona la tele, i a dormir.
És diumenge, hem compartit tant.... però per més esforç que hi poso, 6€ no alimenten un noi de 14 anys. Les misèries humanes poden ser infinites.
El dia 21 s'apropa, i estic preparada, les misèries les apliquen d'altres. I no parlo de perdre eleccions, que jo encara confio remuntar, parlo d'exhibicions impròpies, les que el dia 21 s'han de resoldre, o no, que tinc clar que la "vendetta" durarà molts anys. I aquí estic, defensat els drets del meu fill petit, com sempre.
És diumenge, ha plogut, he gaudit i soc feliç. El sol sortirà, també aquí, malgrat tot.

Pensar en vermell...

Estem en campanya, crec que no cal recordar-ho.

Reconec no haver vist el debat, no llegir intervencions, gaire bé ni les notícies si no és que em "toca" de prop per feina.

Però em resulta del tot incomprensible anar del vermell al blau.

Voto vermell, penso tornar a fer-ho, perquè jo hi penso en vermell, en la justícia social, en la igualtat, en l'amor sense distinció de sexe, en la solidaritat, en donar la mà a qui més ho necessita, com a dona treballadora, com a mare, penso en vermell perquè aquestes condicions, són les que defenso.

Cert, no cal dir-ho, no tots/es els que són a prop del vermell ho són. Però jo defenso unes idees i aquestes si ho són i mai, però mai!, podria agafar el blau com a color propi, com a norma de vida.

El blau mai defensarà el treballador, ho farà amb l'empresari, amb els poderosos, són dels seus i les ajudes socials, en educació, en sanitat.... de fet ja ho estem patint no?

Algunes persones estan indignades amb el lema: Lluita pel que vols... jo ho faig, de fa molts anys, i el que no puc, no podem, permetre, és anar cap enrere, perdre el que ha costat tants anys aconseguir.

Penso i sóc vermella, de sempre, per sempre.

(la imatge d'aquí)

Ja et val!!

He conegut un munt d'excuses per no complir com cal. Per no pagar un soparet, un aperitiu mirant el mar o senzillament, un bocata al Cokki!.
Però és clar, tu sempre has tingut més imaginació, no poses excuses com per exemple que tens feina, que has quedat amb algú, que no tens diners...
Noooooooooooooo, tu vas i em dius que estàs fora... val, el teu company de pis ho confirma, però noi... marxar a Adelaida per no pagar!! Ja et val Daniel.... :)
Encara que siguis a 17.000km, i que per primer cop no et pugui fer dos petons el dia del teu aniversari, hi penso, i guardo la convidada com a pendent, per tant, apunta a la teva agenda, juny del 2012, pagar a la mama, el cumple, el sant i el dinar de Nadal!!.
Per molts anys fill estimat, estic molt feliç que hagis pogut gaudir, i ho segueixis fent, d'aquesta enorme experiència, viure a Austràlia, el teu somni. I gràcies per tantes imatges, totes, tant magnífiques. A més, et prova.
30 anys... i com no... sembla ahir....

Estrena morena!

Te 18 anys, ciutat mig desconeguda, cap experiència, molta por, molt valenta, decidida, amb moltes ganes i molt buscat. Com tots els que te...

Molta gent preocupada, les mares més que res, sols han passat 11 mesos del casament quan va arribar, però demostra que pot, tota sola, gaudir i cuidar, ser jove no és un impediment, tota la vida ha estat més madura del que correspon a la seva edat.
I s'en surt, i aquest menut que la manté sempre en vil la fa mare, el primer, sempre tant especial, aquest que ara, l'abraça quan decau i que l'ha fet àvia.

Mirar enrere i pensar... sí, vaig ser molt valenta, no va ser fàcil, però tampoc em va anar malament.
32 anys fa avui que vaig ser mare per primera vegada, i ara, encara, m'emociona recordar.ho.
Per molts anys Carles. T'estimo.

Micro conte.....

Havia previst aquesta trobada com aquell que espera lo més especial del món.
En arribar a casa va disposar l'ambient, tant important en les primeres trobades, tan essencial, tant especial i molt més quan saps que serà primera i darrera...
Hi havia espelmes d'olor de vainilla per tot arreu, de l'entrada del pis al dormitori, passant per el bany i la sala.
El cava era a la nevera, les copes fredes, els llençols nets i perfumats amb barretes de canyella que ja havia retirat....
El pis era en penombres, sols il·luminat per les espelmes, el dormitori, amb les cortines onejant per una lleugera brisa, mig obertes, deixaven entrar el llum mig ataronjat del fanal.
Llavors va preparar el seu cos, amb molta cura, bany, cremes, i dues gotes del seu perfum en llocs estratègics, no massa, en la intimitat cal gaudir també de les olors corporals.
Aquella trobada, que seria primera i darrera, ho tenien clar els dos, havia de ser especial. Aquella tensió, molt sensual i sexual, no la volien deixar a mitges, s'havia de descobrir què amagava i avui era el dia.
Música a l'ambient, sap que ell també gaudeix de la sensualitat de les bachates...
Truc al timbre, una lleugera bata per cobrir el cos nu, un somriure, un petó als llavis i tancar la ment, avui toca gaudir i no pensar en lo jove que és, lo fort que està, tancar els ulls...