divendres, 21 de juliol del 2017

D'aquella primera mirada...


Res comparable al primer instant, aquell en què penses... com m'agradaria que t'acostessis...
Dones una volta per la sala, però sóc ben conscient que de reüll, em vas seguint.
Ballo amb les amigues, vorejo la barra fins a arribar ben a prop d'on ets, demano la meva beguda preferida, tònica, sense gel i amb llimona, molta llimona.
Em mires, ara, ja, descaradament, jo faig veure que no m'adono. La meva amiga em dóna un cop de colze, però em mostro, del tot, impassible.
Torno al lloc on seiem, giro el cap lleugerament i somrius. Jo, com no pot ser d'una altra manera, em poso ben vermella, faig un mig somriure i una caiguda d'ulls. Ara ho sé, avui, ballarem.
T'he vist sovint, voltes per la sala, però sempre et veig marxar sol, mai amb ningú. He dubtat si eres casat, o compromès, però... he indagat i sé que no, ets lliure, com jo...
Tant pensar no m'adono que seus al meu costat, somrius i em preguntes, mirant fixament els meus ulls... vols ballar?, i m'allargues la teva mà, grossa i forta.
Accepto i és aquí, en aquest primer contacte, mentre em portes ben al centre de la pista de ball, que sé que la pell funciona, el tacte, la teva mà, discreta, a la meva cintura, sols aquest petit gest em posa ben nerviosa.
Em portes per la pista com mai ningú m'ha dut, el meu pare deia que mai ningú ballaria amb mi doncs m'agrada massa manar...
Tu em portes, lleugera, com una fulla, em mires als ulls, ben directe i pronuncies el meu nom tot acostant els teus llavis a la meva orella, davant la meva sorpresa em dius, suau, amb una veu ronca i sensual... jo també en sé d'indagar...
Hem ballat totes les batxates que han posat, gairebé sense parlar, galta amb galta, de mica en mica la teva mà estreny una mica més la meva cintura, com qui no vol. Oloro la teva colònia, encisadora.
S'acaba el vespre, em portes a casa, m'obres la porta i has pujat fins al meu replà, em dius bona nit amb un petó intens i passional, et gires i marxes deixant, primer, una targeta a la meva mà amb les teves dades i dient... si en vols més, demà em truques.
Costa dormir després d'una nit com aquesta, poso música i et penso, ja sé que serà el primer que faci demà a primera hora!
Pell...

(Què hi farem, adoro les batxates)!

divendres, 14 de juliol del 2017

I aquests qui cony són?

Perdoneu, llegeixo a la premsa que uns anomenats "Assemblea Pagesa" han guanyat un recurs al TSJC contra la instal·lació del Corte Inglés a Mataró.
I jo em pregunto, a qui representen aquesta gent?, com poden anar en contra de la creació de mil llocs de treball a una ciutat castigada, i molt, per l'atur com és la nostra?.
Cal advertir que quan es va desmuntar Can Fàbregas, i es va traslladar per tornar a muntar quan acabés la botiga, cosa que, si no estic equivocada, va costar a l'ajuntament tres milions d'euros, vaig posar el crit al cel, tal com sona, i em va costar no poques enemistats entre els mal anomenats "meus", però encara m'indigna més que aquests "post revolucionaris" de la CUP i companyia, aquesta Assemblea Pagesa que vés a saber qui cony són, i si són de Mataró, si coneixen el teixit social i econòmic de la nostra ciutat, malmetin una oportunitat comercial per salvar una punyetera xemeneia que no dóna cap servei a la ciutat per un mal entés i absurd romànticisme que pretén que l'ajuntament mantingui edificis mal catalogats i que a l'hora de la realitat fan servir el quatre pijos progres del centre i poc més.
No estic, ni personalment, ni especialment, ni familiarment, interessada a què vingui, o no, aquesta marca a Mataró, però trobo que quatre "mal entesos historiadors" que busquen, senzillament, aplicar les seves antigalles mentals a una ciutat com la nostra, puguin guanyar una cosa així.
No hi ha cap dubte que s'han fet moltes coses malament, començant per guardar aquestes pedres sense cap sentit històric ni vàlid, per la meva ciutat, Si a una ciutat com Mataró, amb una història industrial del tèxtil, s'han de guardar totes les naus, xemeneies, etc... després no ens queixem que no hi hagi diners per arreglar voreres, beques mejador, etc...
Quina manera de fer el ridícul!
I aquí seguim, apetxugant amb males decisions, i pagant, i el segur és que ens quedem sense centre comercial i mira que no m'agraden gens, al Mataró Parc sols hi poso els peus quan no tinc més remei o vull anar al cinema, únic lloc de Mataró on pots veure estrenes, però punyetes, no podem viure al segle XIX.
Recordo la manifestació de "Salvem Can Fàbregas", PIJOS del centre de Mataró reclamant salvar un espai que realment no serveix de res.
Recony! si és que quan diuen que som capgrossos, ho diuen amb coneixement de causa!
No té un paper fàcil l’ajuntament… no pas.
Ho vaig escriure al 2009, al 2017 segueixo pensant el mateix!

(La foto: El solar de l'antiga fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, on es vol ubicar un Corte Inglés Foto: Lluís Martínez)

divendres, 7 de juliol del 2017

El plaer de fer-ho sola...


He escoltat, a totes bandes, que sempre és millor fer-ho en companyia, però digueu, qui millor que jo per parlar del meu propi plaer?
Qui sap millor que jo de quina manera, amb quins estris, amb quina música... sí, per mi és important la música, fa que el plaer sigui, encara, més intens.
M'agrada fer-ho sovint i en això, em costa trobar iguals, gent que li vingui de gust tant sovint com a mi, gairebé diari. D'acord, alguna vegada mandrejo i no escolto el meu cos sinó el meu cap, i aquest, el cap, sovint, em limita. Però les ganes són tantes, que poques vegades guanya.
M'agrada començar dinàmica, amb empenta, decidida i sense límits, prendre la iniciativa, on puc arribar ho veig al final, quan estic ja ben calenta, vermella com un perdigot i demanant, a crits, parar, ni que sovint estiro un xic més per allargar...
Bé, ho demana el meu cos. De vegades amb una sacsejada, de vegades amb un espasme final, de vegades, fins i tot, amb un somriure de plaer infinit... no vull marcar metes, però és quan m'aturo de cop, quan començo a relaxar el meu cos, que m'adono del gust viscut.
En solitud, cert, però digueu, insisteixo, marcar el mateix ritme, on i com, per on passar i què mirar mentre ho fas... no és millor sense pactar?.
Ara mateix, mentre escric aquest post ja hi torno a pensar, em ve de gust, i vull tornar, em cal, sentir aquella gota de suor, impertinent, que baixa per la meva esquena, les galtes vermelles, pensar en el premi final, un cop el cos diu prou, treure la roba, amb premura, amb certa excitació i entrar a la dutxa, aigua freda per baixar la temperatura, el contrast és ben engrescador....
I quan tot just arribo, mossegar una cirera.... això és ben sensual, e m motiva un xic més, ens cal motivació i a mi, saber que en acabar m'espera ella, em motiva molt!.
Ja em perdonareu, tampoc cal que us ho agafeu malament, m'agrada caminar sola.... què pensàveu?

(La imatge d'aquí)