Mobbing...

Algú em pot dir en què consisteix això?.

És a dir, aquesta definició és correcte?, te nom en català?.

Tinc una necessitat urgent de saber si algú, molt, però molt proper a mi, l'està patint i si fos que sí, què és pot fer?. I si resulta que qui li fà ha estat família seva?.

Que el Mon està ple de malparits recony.

He demanat conexió "de prestado" per poder escriure.....

Anem de Congrés!

Aquest cap de setmana passat m'ha tocat treballar al 5è Congrés del PSC del Maresme.
He de dir que malgrat ser una tasca dura, de vegades els nervis juguen males passades, ha estat un bon cap de setmana, hem acabat lo que es diu rebentats, però si la feina surt, i surt bé, ja no notes tant el cansament.
Divendres d'abans de les 9 del matí i fins passades les 9 del vespre, esgotador, això sí, varem intentar tenir un xic de bon humor, el "personal d'organització" varem fer un dinar prou bò i que ens va permetre descobrir llocs com aquest a Cerdanyola. Un supen mencado.

He conegut gent de la Comarca que encara no havia vist mai, sols escoltat, m'ha agradat i en algún cas, m'ha encantat.
He tingut una mica de tot, temps per "tontejar" amb un xicot encantador, temps per riure, fins i tot temps per callar i deixar passar la tempesta.
He descobert lo estupendos que son els traballadors de la Escola Universitària Politècnica, en tot moment amables i disposats a donar una mà. Així dona gust!.
Total, en lloc d'estar a casa meva fent capses, cosa que aquesta setmana faré a tota màquina, he escoltat, petonejat, (fins i tot a alguna persona que mai hauria dit que jo li donaria dos petons). He fet web, manipulat fotos, fet un munt de fotocòpies, grapat documents i treballat, ningú podrà dir que tota la organització no ha estat... casi perfecte!.
I tot això, acompanyada d'un grup de gent estupendo, de bons companys i companyes i d'alguns caps que no s'han "apuntat" la feina si no que han agraït la mateixa als treballadors i treballadores de la casa, això ja és un "puntazo".

Aquesta setmana estarè una mica "missing", ja sabeu, el 24 canvio de casa i no se quàn tindré internet!

Calenteta....

Aquesta sensació, tan coneguda per mi, de pell calenta, un xic humida, que va adquirint la suavitat desitjada a mida que la vas tocant i perfumant, a cada carícia puja i puja la temperatura i jo, de normal de "sang calenta", no puc estar tranquila, no aconsegueixo relaxar la ment i el cos.

Provo primer de panxa amunt, després panxa avall, de costat, per postures que no quedi que una està encara bastant lleugera. Fins i tot la poca roba que porto em fa nosa...

Però la temperatura puja, les segones passades de mans ja em posan un xic frenètica, ara sento bategar la pell, te vida pròpia.

La intentem calmar i relaxar, una bona hidratació és important i tu me la dones, a dues mans, pujes i baixes les meves cuixes amb intensitat i jo agraïexo el teu gest, és més, m'agrada molt...

quan sembla que l'escalfor m'ha de tumbar, m'he d'abandonar a les sensacions i oblidar aquesta caloreta que tant i tant m'incomoda...
La pell pot dur moltes sensacions, si tanques els ull i et deixes anar...

Llavors, tu, també a dues mans fas el cop definitiu, esquitxes les meves cuixes amb un líquid fret i impactant, el gust és inmediat....

Ahir em vaig anar a depilar amb cera calenta...

Ernest, aquest cop NO!

Llegeixo, realment sorpresa, aquest notícia: Educació manté les ajudes a escoles que separen per sexe els alumnes. He quedat, com no!, parada.

A veure... l'escola pública te moltes carències, falta de pistes esportives, de biblioteques en condicions, aules literalment "abarrotadas" i masificades i vas i dones diners a escoles del Opus, amb pistes esportives, i tots els serveis magnífics, on tot.hom sap es paguen molts diners per portar els nens. On ha quedat la nostre lluita per aquest tipus d'escola?.

Escoles elitistes i a sobre separatistes, anem bé noi!

On han quedat les queixes que l'any 2001 vareu formular a l'anterior Govern exactament per el mateix que ara penseu fer?.

Ernest, malgrat lo molt que t'aprecío i valoro la feina que fas i el teu pensament catalanista, aquest cop t'equivoques, tu i tots els que doneu suport a aquesta barrabasada!.

M'ajudeu??..

Aqui és on estic....

I aqui on puc anar si accepto.....

Com ho veieu?
A la dreta:

A l'esquerra:

Frontal, sí, és Santa María i al fons el Port...

Estic preparada per un altre canvi?, espero que sí!

Quin us quedarieu?.

Quina poca vergonya!

M'he donat per aludida, és clar que sí!

Doncs no va aquest ximplet i diu aquesta barbaritat: "Las madres con hijos gays quieren que sean diplomáticos para verles poco”.

Però què s'ha pensat aquest capullo???.

La meva filla viu amb una noia, son parella de fa més de 5 anys i jo l'anyoro cada dia que pasa. No la vull lluny de mi, em dona suport, petons i m'abraça, com pot dir ningú que els volem lluny per disimular?.

Disimular què?, potser lo feliç que ella és?.

Conec d'altres mares amb fills i filles gais, i em consta com els estimen i com ells cuiden d'elles, ningú els vol lluny, abans al contrari.

Com és posible que Felipe González fes ministre aquest sujeto?. I que presideixi la el Consell de la Càmara de comerç?.

De veritat, cada dia llegeixo més estúpids i inconscients.

Avui em bull la sang! i no pas per haver tingut una nit "calenta".

La Joana i les seves maníes...

Massa cops he escoltat que m'agrada queixar.me.
Massa vegades m'han dit que soc crítica i no pas constructiva, cosa que no és cert.
He fet, oficialment, més d'una i dues i tres... queixes sobre el Matarobus, lo tard que van, casi sempre, que es salten algunes passades a "la torera" i quan preguntes et contesten malament, els conductors, també em vaig sorpendre, i molt! que renovessin la concessió a la mateixa empresa, no sols per les queixes, també per el mal estat dels autobussos.
Doncs aqui una prova, ben evident, que divendres passat en Martí i jo varem viure en primera persona de l'estat dels mateixos.
Llàstima que era fosc i la brutícia no va quedar prou reflexada a la imatge, els racons negres, l'estat en general... i això un dia i un altre i un altre.....
En fí, sort que només son imaginacions meves que si no....

No em direu que no....

Emociona veure aquestes coses.
No sols com avancen les coses des de que jo vaig ser mare per primera i fins i tot darrera vegada.
Rebre aquestes coses al mòbil, ni que no siguin de massa qualitat, dies com avui, que tant m'agraden, em fa deixar de costat tot, els nervis, les presses, el mal de queixal, fins i tot la tant mencionada crisi!

No direu que no és guapo el meu futur net...

500 ??

Ves per ón!
Vaig començar aquest blog allà per el mes de març del 2006.
Una mica encuriosida, a veure si seria capaç de mantenir el mateix, si no m'aburriria, si tindria prou coses per explicar, si molestaria...
Mica a mica m'he deixat anar, fins i tot alguna vegada, poquetes, m'he "desatado" i he tingut alguna explosió. De vegades, ni que admeto que ho faig poquet, he mirat el comptador i em sembla del tot impossible que tates persones puguin seguir les divagacions d'aquesta divorciada, mataronina, "roja peleona", apassionada, mare, "picarona" i podriem dir feliç i tranquila.
Deunidor les coses que he explicat, opinat, expressat.
La gent que "he conegut", els blog estupendos que he descobert... les persones que s'amaguen al seu darrera...
En fí, aquest és el meu escrit 500, ni que em sembla del tot impossible, encara tinc ganes de seguir.....

Suavitat infinita....

Mai havia provat res semblant. Ni per el tacte ni per la suavitat, per aquest motiu feia anys que no en feia servir.
Potser, en el fons, m'agrada més fer.ho sense, gaudeixo i em relaxo més aviat. Sempre que ho faig, que és a diari, em serveix per desconnectar i relaxar...
Vaig decidir fer.ho a pèl, més ràpid i efectiu.
Alguna vegada n'havia fet servir, poques, però alguna si i sempre acabava llençant la capsa sencera. No els trobo pràctics i no tens la mateixa soltura, comoditat ni rapidesa.
Frenen, quan els fas servir sovint frenen i desaniman.
Però avui n'he provat uns de nous, calentets i perfumats, no he tingut temps de saber si també tenen sabor, he anat massa ràpida i és que m'han provocat molt, era com anar nú, però amb protecció. Tu la poses a dins.... i ja aquest gest és un plaer.
La seva suavitat ha fet que em deixés anar i fes com si no en portés, com si el contacte i la humitat fossin allà, a tocar....
Avui he provat uns guants de fregar plats nous, son.... un plaer....
Què pensaveu eehhh??

La "mediació"...

Ja fa uns dies que penso en aquest tema, la mediació, un servei d'alguns ajuntaments per els problemes de convivència. Normalment, dels "d'aqui" amb els "d'allà".

Crec que ja ha quedat clar en aquest blog meu que no tinc ni un pèl de racisme a la mava sang, però no estic cega i veig el que passa al meu voltant.... de cap manera voldria que aquest escrit, molt raonat, s'entengués malament.

Ara farà un any que vaig aconseguir aquest pis de la bossa de lloguer que l'Ajuntament posa a disposició de joves i dones soles, també de la gent gran, i passat aquest any prenc la decissió de buscar un altre lloc.

Quan vaig venir a viure aqui la majoria de la meva família i també algunes amistats, em varen preguntar si estava segura, jo vaig afirmar i de manera contundent que sí.

Tinc davant de les finestres del menjador i la meva habitació la plaça Colombia, lloc on a tota hora, matí, tarda, vespre i nit, pots trobar gent. Aquest estiu no he pogut dormir amb la finestra oberta ni un sol dia, però ni un!.

A les 2 de la nit corra i crida la canalla, xerren a tota veu les seves mares i "ells" s'estàn arrepenjats a les façanes parlant. Quan els hi demanes silenci, lo millor que et pot passar és que et mirin malament i no es moguin, lo pitjor, que et comencin a picar la finestra i a escupir. Consti que parlo des de l'experiència, no de res que m'hagin explicat. Imagino que és un dels inconvenients de viure en un baix.

Tenim els mossos dia sí i dia també, cada nit, escorcolls, corredisses, en fí.... mai hagués pensat dir això, però és gaire bé impossible de suportar. Potser tan sols és que no estic acostumada, ni m'hi vull acostumar.

Després el tema del veinat d'escala, no els pots fer entendre que el teu pati no és un femer, que el pobre Elmer viu sempre per més que netejo, entre restes de xiclets, esclovies d'ou i fins i tot restes de fruita!. Per no parlar de l'aigua que cau a raig, que no fan el centrifugat a la roba malgrat els hi he demanat de manera molt educada. El president d'escala em va aconsellar que els hi posi una denúncia, "esta gente sólo entiende eso" em va dir.

Total, mediem, que no falti, però una cosa és respectar les seves costums, però i els meus drets qui els defensa?. Per cert, la notícia no parla de l'èxit d'aquesta mediació.
Jo estic a favor de qualsevol iniciativa que serveixi per la convivència, per suposat, però crec que també és important fer entendre als "nouvinguts" que han d'acceptar les normes bàsiques per adaptar-se a les nostres.

Apa Joana!, torna a començar...

17... i 1 dia!

Avui, aquesta "senyora" que sovint escriu, que deixa anar la llengua més del que alguns voldrien, però menys del que sembla. Aquesta "revolucionaria" del seu temps, i de l'actual.
Aquesta que sembla que mai perd la força i quan ho fa, disimula. Que us explica com li van les coses, no totes és clar, que noteu si està bé, o no...
La que sovint empeny i aconsella i dona força, però llavors calla si no està bé.
La que ha pujat i baixat, rigut i plorat, estimat i gaire bé odiat, abraçat i petonejat, mirat malament i també amb afecte infinit. La que ha fet grans amigues i confidents en aquest camí...
Aquesta que les injusticies posa de tan mala llet i malgrat les decepcions aqui segueix.
Servidora, que tant de temps ha dit.... sí, mani?, atenent el telèfon, la que tot.hom troba primer en arribar, no per grossa, si no per tenir el primer despatx de la "santa" seu.
La que malgrat tot és Socialista "hasta las trancas".
La que mai surt a les fotos, ni ganes, lo meu, sempre ho dic, és la feina interna.
Aquesta que l'estrés empeny a mirar el mar per la finestra del despatx i contar números.
Donc aquesta, la Joana, avui fa 17 anys i un dia que va entrar com a treballadora a la casa, el PSC de Mataró. I pensar que vaig entrar per fer una prova, que jo venent bistecs i pollastres estava molt tranquileta!.
Aqui teniu la única foto que m'han fet al meu despatx, no vaig tenir temps de fugir...
(lo de i 1 dia, com és evident, va amb segones je je).