Ja us dono jo la resposta, NO.
Heu sortit mai de casa per anar a treballar, negra nit encara, i heu mirat a costat i costat, darrere els cotxes, abans de fer el pas i tancar la porta?
Us ha incomodat la mirada d’algú quan heu dut una faldilla un xic més curta, un “canalillo” visible, uns texans arrapats?
Heu passat per un carrer solitari amb el cor encongit?
Algún "mascle" us ha refregat el membre al vostre darrera anant en bus, en metro, com aquell qui no vol i quan el mires malament et fa un somriure, com si fos una gràcia?
Us heu sentit observats, murmurats, jutjats per la vostra alegria, els vostres somriures, que segons a qui, conviden a no sé què?
Heu donat una abraçada, dos petons, amb tendresa i afecte, i heu sentit que segons qui pensa que el convideu a no sé quina morbositat fosca seva?
Us han aixecat la mà, la veu, per fer-vos sentir angoixa?
Us han toquetejat, sense el vostre consentiment, fent veure que és una gràcia?
Els vostres amics, o amigues, s'esperen al cotxe fins que heu entrat a casa?
No us heu sentit segurs fins que sou dins, amb la porta tancada i llavors, sols llavors, heu dit…. Per fi a casa. Puc respirar.
I heu agut d'escoltar que ara, ja no es pot fer res?, que som molt sensibles?
El dia que sentiu això, aquell dia en parlem de l’assetjament.
Sabreu que sentim nosaltres. No sabeu pas tot el que callem.
Perquè un NO, sempre ha de ser NO.
Sense excusa!
