dilluns, 28 de març del 2016

Experiments culinaris...


Ho reconec, cada cop sóc més atrevida cuinant. Cada cop m'atreveixo més, i de moment, la cosa no va malament.
He estrenat una panificadora, regal del meu germà Mingo i la seva dona Rosa i el resultat, encara que he trigat a fer la prova, he estat excel·lent!
Ha costat trobar una pàgina amb bones receptes, ara ja la tinc.
Ara, a provar coses noves, que aquest és tan sols de brioix.


Us animeu?

dimarts, 22 de març del 2016

Les moltes dones que hi ha en mi....



Moltes Joanes en una?
Sovint em sorprenc, però és així, sóc moltes de diferents, i totes, fan aquest pac en el qual de vegades ,no em reconec ni jo mateixa.
La mare, canviant, cert, de més jove més severa, ara, potser més toveta, ni que sempre afectuosa.
L'àvia, aquesta que de vegades balla amb els néts al voltant de la taula al ritme de Rihanna, Lady Gagà, Jeniffer López i La Pegatina... sí, sóc una Mari Carmen més! i no sols balla, també gaudeix i riu, ni que els que riuen més són ells. Tinguem en compte que les primeres no les escolto mai. La que de vegades els renya, però també la que els persegueix per cercar petons... i pessigolles!
L'amiga, la que escolta però diu el que pensa quan li demanen, sense embuts, clar i català, si demanes la meva opinió, serà la sincera, gairebé mai el que vols sentir. Els hi dic a les amigues sovint....
La que va al gim amb els auriculars, i sovint es descobreix a la cinta fent saltirons, tampoc és que m'importi gaire què pensa la gent, però segur que pensen que sóc estranya.
La que es queixa si no té feina.
La que cuina a ritme de Txarango, i explora sabors, olors, espècies i productes i quan ho fa, gairebé sempre, és més quantitat de la que cal, per donar a tastar, és clar...
La feminista, aquesta m'acompanya de molt jove i serà amb mi fins el final. Les injustícies em poden.
La germana, d'alguns germans. Ho he fet el millor que he sabut.
La tieta, potser una mica extravagant, però amb la que alguns nebots i nebodes saben poden parlar de tot, en confiança.
La treballadora, formal, seriosa i amb gran paciència. Tenint en compte on treballo, no queda una altra!
La reivindicativa, inconformista, "roja hasta la mèdula"! 
La dona, ara, aquesta, és la que sóc més sovint. L'amant, gaudir d'estones íntimes i plaents no ha d'estar renyit amb tot això. Amb caràcter, decidida, poc pacient, la que fa por a molts homes... :)
Ara, que ja puc començar a pensar més temps amb mi i les meves coses, lectures, llibres futurs, música, descans, vacances, aficions, sopars, cites....
A la fí, una dona per cada moment, per cada instant, preparada per gaudir, però també per ser responsable i actuar quan cal.
Moltes en una?, un pac complert que reconec cada vegada m'agrada més, i això, és important.
I és que com diu Bongo Botrako, que m'ah descobert el meu nen Martí, Todos los días sale el sol!



dijous, 17 de març del 2016

La Catalunya que esteu deixant….

Una Catalunya on la sanitat ja no és important. Esteu deixant per terra una Sanitat que sols pot aixecar la cara pels grans professionals que hi treballen. 6 mesos i 14 dies he d’esperar per tenir una visita al traumatòleg. 8 dies he tingut que esperar visita al meu cap. Indigne d’un país que veneu com idíl·lic.
Una Catalunya on els nens i nenes encara estan en barracons, estudiant, on tanqueu línies de p3, apiloneu la nostra canalla com si fossin xaiets, retalleu en Educació, una població amb bona educació no us convé gens. Sort, també en aquest cas, que molts mestres són grans amants del que fan i mantenen el llistó ben alt.
Una Catalunya on obtenir una beca de menjador, és gairebé un impossible. Un cop més, no hi ha més gana gràcies a entitats sense ànim de lucre i voluntaris i voluntàries que posen temps i diners per ajudar.
Una Catalunya on és més important tenir oficines fantasma a l'estranger, on col·locar amiguets vostres i fer veure el molt internacionals que som, abans que mirar pel bé dels ciutadans i ciutadanes que hi vivim.
Una Catalunya on el President nomena alcaldes a dit, que han de plegar a corre cuita doncs sols volen un sou estratosfèric.
Una Catalunya on pensar diferent fa que et mirin malament, que siguis menys catalana que la resta per no ser independentista.
He dit, sovint, que estic a favor del referèndum, opinar, mai pot ser dolent.
Però estic del tot en contra d’aquest país que veneu, del que sols parleu del mateix i no dels problemes reals que ens afecten, un cop més, asseguts als vostres trons amb les magnífiques nòmines que cobreu, no esteu a l'altura de la responsabilitat per la qual vau ser escollits.
La “culpa” és de Madrid?, vinga home, no fotem!. Aquesta excusa ja està massa mastegada, no passa ni amb mel.
Deixeu-vos de beneiteries, parlem de la pobresa que cada dia empaita més famílies, més properes, més gent “normal”, parlem d’aquesta sanitat que us esteu carregant, privatitzant i destrossant per tal que puguem, o no, hàgem de pagar mútues dels vostres amiguets per poder estar sans. Parlem d’educació!
La Catalunya que jo vull, és la de les persones, la del dia a dia, la que pugui tocar i sentir. Però vosaltres no escolteu, les torres d'ivori tenen aquestes coses...
Independència?, a fer punyetes inútils!
Sí, estic ben emprenyada.

diumenge, 6 de març del 2016

Em preocupa....

No crec que ningú pugui dubtar de lo molt que m'agrada la canalla, tinc tres fills i una filla,  dos néts i una neta, els adoro, vagi per endavant i m'agrada, molt, la seva companyia.
He dubtat uns dies de com enfocar l'escrit i una carta que he llegit a El Periódico, m'ho ha posat una mica més senzill. Dóna ben bé una opinió semblant a la meva.
La carta porta per nom: La societat cada cop suporta menys els nens petits, un article semblant diu: Deixem als nens ser nens.
Just el cap de setmana passat, que vaig ser fora, vaig tenir moltes ganes d'agafar alguns pares i mares, al cremallera de Núria en concret, i dir-los que els fills i filles han de saber que està bé i que no ho està. Corrien com cabretes per dins el vagó, saltant per sobre la gent, tirant papers a terra, molestant la resta de viatgers i en cap moment, els pares i mares de més de 9 criatures, que les vaig comptar, no van renyar gens ni mica la canalla.
Jo, tot mirant el preciós paisatge vaig pensar que si fossin meus, no ho estarien fent. El paisatge és prou bonic i distret perquè la canalla el miri, facin fotos, observin la fauna i flora ben abundant, no cal que restin immòbils, però sí de manera correcta.
A l'hora del restaurant, el primer sopar, vaig viure una cosa similar, nens corrents pel menjador, cridant, fent entrebancar alguns cambrers/es, i el pares i mares ben tranquil·lets, jalant i bevent, ni una paraula. Davant una crítica un pare va dir que no volia coartar la llibertat al seu fill.
Bé, tota la meva vida he viatjat amb canalla, se, sóc ben conscient, que de vegades és difícil controlar els nens i nenes, cansats o avorrits acostumen a estar inquiets però per això som pares i mares, per ensenyar, educar i fer que respectin les altres persones.
La seva llibertat acaba on comença la de la resta del món.
Si els fills no es saben comportar, gaire bé sempre per falta de certa educació, doncs queda't a casa. Allà pot ser tant salvatge com tu vulguis.
Em preocupa, la intolerància cap a la canalla, però estic ben d'acord, el problema són els pares i mares que confonen llibertat amb llibertinatge. 
Crec que poden gaudir de la llibertat i esplaiar la seva energia sense necessitat de saltar per damunt els sofàs, ni cridar com descosits.
Una mica de severitat i organització no fan mal a ningú. Educar no és gens senzill, costa, ho hem de fer a casa. A mi no em va anar gens malament i no penseu, alguna vegada em van fer quedar malament!
No sols suporto els nens i nenes, m'agradan molt!

La imatge d'aquí