Somnis en sèpia...

Fa uns dies que somio molt, una barbaritat, em llevo esgotada de tant pensar i rumiar..
Això, en època electoral, no és pas nou en mi, sempre em passa, massa coses al cap i estrès, tan senzill com això.
Però fa un parell de dies que els somnis son de quan era petita, sí, també he estat petita ehhh.
Veig els meus germans petits, recordo en especial quan jugàvem al denominat "desvio", conegut ara com Avinguda d'Amèrica, el varen cobrir, era una riera, i baixavem a jugar, amb una pilota i una corda, poca cosa més.
Quan em llevo tinc una imatge clara d'aquells instants, de les cares, els somriures, els genolls ben pelats, la mare cridant des de la finestra....
També he somiat un lloc on anavem el divendres Sant, una pineda que hi havia davant les actuals pistes d'atletisme de Mataró. Allà pujavem als arbres i passavem el dia menjant, carn per cert, la meva mare sempre ha dit que els pobres estem perdonats!
No se si te res a veure haver retrobat aquesta imatge, va sortir de dins un llibre fa cosa d'una setmana, la tinc a l'habitació i la miro quan vaig al llit...
Estic maca no?.
Son somnis agradables, encara que les coses han canviat molt.

Una injustícia més....

Fa un parell de dies vaig saber d'una família que perdien el pis per no poder pagar la hipoteca.
Ja se, no és nou, ha passat a molta gent. Quan li passa a algú que li poses cara i ulls, et colpeix de manera terrible.
No sabia, NO, que si tornes el pis al banc o caixa, segueixes tenint el deute!, com és possible?, això és la ruïna absoluta per tota la vida.
Em vaig quedar del tot parada quan ho vaig saber i més quan ho he llegit i molt, però molt més!!, quan he sabut que en Zapatero ho troba correcte.
Però quin món vivim?, si tornes la propietat al banc, que lo més segur és que amb les comissions que cobren ja li has pagat dues vegades el deute, com pot ser que segueixis devent el pis??.
Dues centes mil famílies espanyoles es troben en aquesta situació y els "socialistes" ho entenem?, ja veig, un cop més, estic envoltada de... socialdemòcrates!!!
Famílies que no tenen on anar a viure, que molts queden al carrer, "con lo puesto", que no tenen feina ni perspectives de millorar, que no paguen perquè NO PODEN, que si no fos per Càritas no menjarien ni ells ni la canalla i segueixen devent?, una vergonya enorme!.
És clar, ara, els pobrets bancs i caixes, tenen molts pisos i no saben què fer amb ells, quina pena em fan!. Els majors abusadors en comissions del món i els hem de compadir?.
Zapatero, no vas bé, gens bé i ja aprofito, digues d'una punyetera vegada si segueixes o no, que ara, no toca parlar de tu si no de les municipals!.
Coherents?, no se jo....

No, no soc de gel, ni invencible....

Em dius que et preocupes per mi.

Que soc massa sencera, massa freda, massa decidida i que parlo massa clar.
Admeto, va, ho faig, lo de decidida i directa, no discutiré lo evident. Sencera?, depèn del dia.
Però freda?, creus que no m'afecten les coses?, les males cares?, les injustícies?, la mala llet imperant?, doncs és clar que m'afecta, però... no em domina!
Tinc tantes ganes, de tantes coses, de tantes abraçades i afectes, tinc vida i això, és el que em mou.
Em pots dir de tot, però freda?, això mai!
La passió és vida i jo, d'això, en tinc un munt.
Després tinc amics com en R. Solé que em fan arribar imatges com aquesta, que m'emocionen, tant i tant, com només ho fan les moltes coses boniques que m'envolten, que no son poques.

Cordó, llacet i "cagamandurria".....

Crec, sempre des de la meva experiència personal, que les mares acostumem a tenir un lligam especial amb els fills.
Un cordó, potser el umbilical que mai acabem de tallar, que ens fa tenir una certa percepció, una complicitat que pot, o no, durar molts anys.
Una sensació que ens fa percebre els estats d'ànim i sentiments més aviat que ningú.
Aquest lligam, amb els anys, no decau, només es transforma en un llacet, invisible, extens i de vegades complicat, però perdura per sempre. Es fan grans, fan la seva vida....
Cada fill/a és diferent, alguns marxen abans i d'altres més tard. L'etapa de la pubertat és definitiva per establir i enfortir aquest lligams posteriors. Potser tan sols em preparo per el darrer fill que tinc a casa.
Els homes, pares, s'enfaden de vegades davant aquestes apreciacions, però son reals. Cert que molts pares, cada vegada més, s'impliquen cuidant els fills i anant al metge, fent un sopar o bé canviant un bolquer, ho veig cada dia amb el meu fill gran, però d'altres, son.... uns "cagamandurries". Llavors, exigeixen afecte, quan han estat incapaços de donar.ne.
Cada persona te un cor, independent del sexe, però aquest, el cor, com els sentiments, s'ha de cultivar.
I tu, quin tens?. El meu és ple d'estrelles.
Diu en Miguel:

hay corazones que van despacio
locos y ciegos buscando su espacio
hay corazones y corazones
y cada cual latirá sus pasiones....

Tinc un fill que és un problema....

Ho es per mi.

I per ell, per la seva butxaca...
El meu fill és adicte a la tecnologia més "puntera" i és clar, m'ho ha encomanat. I jo m'he deixat encantada!
Per "culpa" d'ell vaig descobrir internet, vaig fer els meus primers xats, vaig obrir el bloc, sí, sí, va ser el que em va animar fins que ho vaig fer.
Llavors que si compra un Imac, que si no agafen virus, que si va ràpid... i jo el vaig comprar, és clar. I malgrat que no tenia idea del seu sistema operatiu, doncs aquí em teniu. Ja fa gaire bé 4 anys que el tinc. Ara m'agradaria un de nou, aquest és magnífic, la pantalla enorme, però el seu preu....
Després em varen regalar el ipod... m'encanta!, petit, bon so, lleuger....
Ell te el ipad, però per ara no em diu gaire.
El problema és que m'ha ensenyat aquest caprici... no és gaire car, però noi, tot puja. Crec que el demanaré per el meu aniversari. Veure les pel·lícules del ordinador a la tele, els vídeos... tot sense cables i amb la qualitat de la tele.
Cada vegada que visito aquesta pàgina descobreixo coses noves.
Daniel... ets un problema i lo dolent és.... que m'encanta!

Política, polítics.....

Com sabeu visc en directe aquest Món tant maltractat que és el de la política, ni que sempre m'agrada dir alt i clar que jo no en faig de política, hi treballo, és diferent.
Això sí, tinc dret d'opinió i de vot, cosa que no sempre agrada.
Avui vull parlar dels polítics que s'hi dediquen per "millorar coses", creieu que n'hi han i molts. Però sempre guanyen, a la informació pública, els que fan alguna trastada, que tampoc son pocs, però si son els que menys.
Els que entren a una llista perquè els agrada la política, acostumen a fer les coses tant bé com poden, que mai és al gust de tothom, però m'agrada veure polítics amb ganes i ideals, ni que molts i moltes, per el camí, els perdin per una cadira.
Una altre cosa son els que volen que la política sigui "professional", si ja costa renovar, imagineu que fos el sou d'una vida!, no els mouríem mai. Ja prou els costa deixar pas al jovent, amb la falta que ens fa renovar i les "velles" glòries allà enganxades amb cola!
En aquesta època, que acostumen a venir més persones del normal per la seu, em fixo en aquestes, em sorprenen algunes en negatiu, però la majoria tenen molta il·lusió, empenta, ganes, hi dediquen tot el seu temps lliure, els admiro.
Ahir vaig comentar al meu company de feina l'empenta que te l'Alcalde de Pineda, en Xavier, una gran il·lusió, sempre cordial, sempre té dos petons i unes gràcies per les treballadores, en fi, un candidat amb empenta i carisma.
Hem de confiar en els gestors que escollim, si ho fem, que no fer-ho també és lícit, i si no ho fan bé, doncs d'aquí quatre anys els canviem, però creieu que a la política hi ha molta gent decent, ho son la majoria.
És clar que hi han aprofitats i cabrons, (ja em perdonareu), però son un reducte que mica a mica podem eliminar, per això serveix votar, I el dia que les llistes siguin obertes, ja serà la hòstia!
Jo soc socialista per convicció, per ideals, per sentiment, una altre cosa son els que només aspiren a una cadira i si aquesta no arriba, marxen.

Hi ha gent magnífica que es desaprofita.
Què gran en Forges....

De com sortir...

Porto uns dies que sembla que molta gent de la que m'envolta està una mica trista.
Potser s'avança la primavera, època especialment delicada per el tema emotiu. Jo, ho dic sovint, sempre tinc una abraçada i uns petons per qui ho necessita, per qui no te el millor dia, per qui, senzillament, ho veu tot negre.
Aquesta ha estat una setmana molt tensa, dura de feina, massa i tot, dura per veure persones decebudes, i no poder fer res, i dura físicament.
Estic molt cansada, molt, em cal un bon massatge a l'esquena, per cervicals, hores i hores d'ordinador em tenen també la vista cansada.
Però no decaic, avui, que he estat a la feina un munt d'hores, que no veig baixar el piló de "pendent", i que quan ho fa, ve algú i aquest torna a créixer, he arribat a casa i he hagut de decidir, passades de llarg les 6, si netejava o descansava.
He desvestit el meu cos, he segut al meu sofà preferit, i he escoltat música, aquesta que en els pitjors dies sempre em recorda la sort que tinc, amb els fills i filla, amb el net, les joves, els amics, la família...
He "sortit" del cansament per viatjar, amb la música, amb els ulls tancats i per fi, sense pensar....
Llavors ell m'ha dut el berenar, i de nou, un somriure ho posa tot al seu lloc.
Estic, de nou, preparada, per el que calgui.
Queden 2 mesos per les eleccions, però després... Ribes de Fresser!

Iniciatives blocaires...

El Veí de Dalt, blocaire amb una gran imaginació i iniciativa, ha organitzat una Diada de Sant Jordi especial. Li ha posat per nom: Sant Jordi a Blogville, tots amb un llibre i una rosa!
Em va costar una mica inscriure'm a la iniciativa, potser per por de quedar bé, de fer-ho bé... no se, mil dubtes em varen envair i per això mateix vaig dir... endavant! sense pensar més.
Només espero no decebre el meu "amic invisible", o millor dit, "blocaire invisible".
Si us animeu, encara hi sou a temps i per si de cas no agrada el meu regal escollit, ja em disculpo amb "l'afectat".

Ni que per sort ja tinc clar quin ha de ser el meu llibre...

Aficions....

Al llarg dels meus 49 anys he cultivat diverses aficions, algunes m'han durat més que d'altres.
La que mai he deixat és la de llegir i també escriure. Sigui en privat, sigui, de fa uns anys en públic.
M'agrada i tant de bo tingués el "do" que d'altres tenen per fer.ho.
M'agrada escriure al bloc i alguns i algunes, els que em seguiu fa més temps, també sabeu que m'agrada escriure coses... picants... encara recordo que més d'un i una em varen renyar per fer pública aquesta "afició", és clar que em va importar ben poc i la segueixo practicant.
Els "Papers cubans" varen ser només una mostra.
Tampoc he deixat mai d'experimentar a la cuina, em relaxa, em diverteix i no em surt malament del tot, per tant, una afició per cuidar i mantenir, sense explicar a la dietista, és clar....
Fa un temps segueixo en especial dos blocs de cuina i un de formatges, em tenen del tot enganxada.
En Roc a la cuina, senzilles, properes i clares, les pot cuinar qualsevol.
Cuina és generós, similar, però potser amb més iniciatives.
Mundoquesos, soc una gran aficionada, també, al formatge, m'agrada provar de nous i diferents, afició compartida amb els fills i filla, cosa que sempre ajuda. Mai hagués pensat que hi havia tantes i tantes varietats.
Ara aprenc a fer fotos, ni que de moment, gaire bé no em surten. Serà la màquina? :)
Una mica més de Joana...

Fer feina....

Malgrat que ja tinc una edat, encara em sorprenen moltes coses, deu ser que estic viva i sento, però algunes d'aquestes coses, a la meva edat, ja no m'haurien de sorprendre.
No us heu trobat a la vida en general, pot ser en qualsevol àmbit, gent incompetent que per no dir quelcom tan senzill com "m'he equivocat", o bé, "ho he fet malament, perdona", prefereixen donar les culpes a la persona que tenen al costat? A part els i les que es queixen dels altres per tapar la seva pròpia incompetència.
Ho veig sovint, i m'emprenyo, i decideixo callar per no "liarla parda", o bé perquè el tema no m'interessa, que també passa.
Estem envoltats de persones mediocres que es creuen indispensables, creuen i ho creuen de veres, que sense ells el Món deixa de girar i no.... ho segueix fent.
Persones que se sacsegen les puces, i sempre troben a qui culpar dels mals.
Són perfectes! Al seu entendre és clar...
Em molesten de manera especial les que critiquen , les persones que fan capelletes amb un i un altre, malparlen de tot-hom i es creuen divinitats. Intervenen de totes les converses, ni que no calgui.
No poso ni noms ni llocs, per desgràcia de mediocres en trobem a molts racons...
No sabeu com em cansen....

De ser males persones, insolidaris....

Abans de tot deixo clar que no marxo de setmana santa, primer perquè em toca treballar, fins i tot els dies "senyalats" i després per motius econòmics, és clar.
Llegeixo que ara, que comença a "remuntar" un xic el turisme aquí a la nostra terra, que moltes persones veuen la possiblitat de treballar en els molts àmbits que aquest agafa, ara els que tenen feina, llegiu Aena, convoquen una vaga que podem denominar salvatge.
Fan vaga, com ja varen fer els "consentits i mimats" controladors, els dies més importants, no ja per lo molt que foteran els que vulguin viatjar i sortir, si no per les moltes famílies amb esperança de treballar i cotitzar, ni que sigui uns mesos, i ja no ho podràn fer.
Per fer vaga sempre s'ha de fotre la resta de la gent?. Perquè sempre fan aquestes coses els que més segura tenen la feina?.
És evident que hem de defesnar els nostres drets, però ara, en aquest moment, hem de ser, més que res, solidaris.
Quin país....
Per cert, ahir, un company, em va dir que no sap el motiu del dia de la "Dona treballadora, qu no de la "dona", li vaig respondre que el dia que les dones cobrem el mateix que els homes per la mateixa feina, el poden treure. Però encara estem a anys llum.
No he fet cap escrit sobre el dia doncs tal com ja he dit altres vegades, No accepto "dia de la dona", sense la paraula treballadora al seu darrera.

El valor del temps passat....

Aquesta nit passada, mentre no dormia, rumiava sobre la diferència d'aquesta campanya que encara que no de manera oficial, ja ha començat, i de fa 4 anys, de com i de quina manera ho vaig viure.
Hi ha una diferència molt important, aquesta, no estic implicada políticament, és a dir, només hi treballo, fort, com sempre he fet, treballar en algo que creus fa que t'impliquis molt més.
Però fa 4 anys, ho pasaba molt malament, tenia enormes dubtes, veia massa coses que no m'agradaven, em vaig posar, fins i tot, malalta.
Deu ser que la lluita política no s'ha fet per mi.
Segueixo pensant igual, no creieu que no, acostumo a ser fidel a les meves opinions, però també és cert que algunes persones que en el seu moment vaig defensar, ara no ho faria.
Per tant, la diferència principal, amb aquesta campanya, és que al no opinar al mateix lloc on ho feia, visc molt més tranquil·la, sense rencunies encara que aguanto les mateixes males cares de fa 4 anys!! :)
Al Món hi ha molta gent "rencorosa", per sort, la mantinc lluny.
Segueixo defensant la llibertat d'expressió, la faig servir, es pot veure.
Fa molts pocs dies, dinant amb un bon amic li vaig dir que no volia parlar de política amb ell, va quedar parat, però crec que va entendre que com no ho veurem de la mateixa manera i ell sí hi està implicat, no el vull perdre per una cosa que a mi ni em va ni em ve.
Però reconec que els únics nervis que ara m'afecten son per poder acabar, cada dia, la meva feina.
Jo, segueixo la meva lluita.