divendres, 21 de desembre del 2018

No sou uns valents....


Nosaltres som uns covards.

I sí, potser aturareu Catalunya, potser fotreu un munt de treballadores i treballadors que avui veuran minvat el sou perquè no han pogut arribar a la feina.
Aconseguireu que d'altres no vagin a la seva feina, malgrat voler fer-ho, per por a ser agredides.
Estareu tot el dia fotent el comerç, el petit principalment, que aquests dies es refà de males èpoques.
I fanfarrojareu, amb la cara tapada la majoria, del poder que teniu en grup, vosaltres, que la majoria no heu treballat mai, que els pares i mares assumeixen les vostres despeses, que no sabeu què cony és la vida, avui, us fareu els "matxitos" i femelles, en grup, per acollonir qui pensa diferent que vosaltres. 
Penjareu vídeos a les xarxes, terribles imatges de destrucció a cops de martell de seus de "l'enemic", dit d'una altra manera, de qui no pensa com vosaltres. Això, és feixisme, pur i dur.
Ni ús admiro, ni us respecto. Quan us feu grans i accepteu la diversitat de pensament, en parlem.
Per mi, ara mateix, sou una colla de fanfes ignorants, violents i inconscients. 
Disculpeu, el "règim" sou vosaltres.
Insisteixo, som uns covards, som més, però us temem. Les vostres bufetades, la vostra violència i intolerància. Quedi clara una cosa, JO NO.


dimecres, 12 de desembre del 2018

40/30




























Resulta que el PSC fa 40 anys, i resulta, també, que el dia 29 de novembre va fer 30 que jo hi milito.

Si miro enrere, tinc cert vertigen, si penso en la gent que he conegut, la gent amb qui he passat estones molt bones, però molt, encara m’emociono. Si recordo la gent que ha mort, encara pitjor, he conegut persones super especials en aquesta llarga militància, si ho faig,  acabaré plorant.

He viscut grans moments, de socialisme actiu i potent, de reivindicació, de manifestar-me, de ser, a la fi, enormement feliç en defensar el que crec, el que segueixo creient, mani qui mani, jo sóc i seré una militant de base, amb idees fermes i potens, envers la igualtat, els drets humans, els treballadors i treballadores, contra les injustícies i tant més, ara mateix, què pensin de mi, ni en quin sentit ho facin, jo sóc i seré, socialista.
Sovint, massa darrerament, em diuen allò de “és que els teus”.... sí, els anomenats “meus” la caguen, no ens enganyarem, com tants, i sovint he discrepat, fortament, contundentment, fins que vaig descobrir que jo sóc lliure d’opinar i defensar, que no cal estar sempre d’acord i jo, segueixo defensant el socialisme d’abans, de quan em vaig afiliar, el socialisme de Raventós, de Jordi Solé Tura, de Pasqual Maragall… el meu Pasqual, com el vaig defensar en el seu moment, amb les ungles i queixalades! Sóc Maragallista, què hi voleu fer!
I ara ve lo bo, se com han canviat les coses, per tant, com que és una altre època, uns altres moments i persones, doncs visc un socialisme “interior”, defenso el mateix, sento, si això és possible, amb la mateixa força i passió, però…. ja no participo, ja no comparteixo aquestes passions en públic. Discrepar, massa sovint, està mal vist i jo, ja sóc miope.
No fa molt, una bona companya em va dir, Joana… les persones passen, les idees perduren, vindran temps millors.
Jo hi confio.
Sóc i seré, per sempre.
Visca, visca, visca, el meu cor socialista!!