dijous, 29 de setembre del 2011

Parlem de Rocafonda.


Aquests dies he pogut llegir a més d'un mitjà de comunicació que al meu barri es recullen signatures per denunciar problemes de seguretat.
No és un problema nou, ja vaig explicar fa temps que havia marxat de Carrer Colòmbia per no poder dormir a les nits, per els que campen fins les tantes de la matinada xerrant a qualsevol racó, i per els crits dels veïns que no poden dormir. Jo vaig preferir marxar.
Molts desocupats, cert, i molts de joves, de dia a dormir i de nit, a la fresca, a xerrar i escoltar música amb el mòbil. Poca gent s'atreveix a renyar-los, després no et deixen viure.
No te fàcil solució, l'antic govern va aplicar mesures i visites per fer entendre les nostres costums, però tampoc va servir de res, els contenidors segueixen plens de merda, mobles vells i restes vàries, ni aprenen, ni volen. No tots i totes, és clar, però tenim el dia a dia i ho veiem.
Si jo, reconeguda lluitadora anti racista ho veig així, imagineu els que si ho son.
Ara bé, potser si que amb el nou govern he notat una cosa, veig menys policia, no se si ajuda, però en veig menys i com és normal, si de nit també és així, doncs difícil solució te el problema, bé, si, en te una, que arribi aviat el fred i marxin a casa.

divendres, 23 de setembre del 2011

Esclat.




D'emocions, de sentiments, de paraules i lletres, de ganes de viure i sentir, de carícies, de conversa, d'amistat, d'afecte, de soparets i dinars, de cuina i bona companyia.
Esclat d'una tardor que no arriba, de records de l'olor de pólvora, de mans que acompanyen, de somriures compartits, de tendresa, molta.
Esclat de sensacions, per degustar, per llepar, per regalar, olors, sabors....
Esclat de records al magnífic concert de Manà, records de posar la pell de gallina, d'emocionar fins l'infinit.
Espero impacient la tardor, els seus colors, la seva pluja i les passejades sense sufocacions, l'espero, ja, gaire bé, la puc sentir, i jo, a la tardor, ho sento tot de manera intensa.
(La foto de Josep Ribas)

dimarts, 20 de setembre del 2011

El conte de mai acabar....


Conte terrible, això és ben cert. Per no dormir.
Han mort aquest any, de moment, 48 dones a mans de les seves parelles o bé exparelles.
Número tètric, sense futur. Fills que queden sols, homes que maten i després s'intenten matar, això sí, no entenc per quin motiu no ho fan abans i estalvien tot aquest dolor.
Sabeu que és un tema que sempre m'ha dolgut.
Dones que no denuncien, malgrat tenir al seu abast tots els elements que ho permeten, el 016, i una mica més de sensibilitat per part de la societat, haurien d'ajudar, però...
Sempre he pensat que si a la primera amenaça es posés una denúncia, jo la primera, potser, sols potser, després la vida no sería tan complicada o sagnant. És un maltractador tot aquell que t'amenaça, que et fa la vida impossible, que t'aixeca la mà. No s'hi val dir... te un mal dia, ni haver tingut fills amb ell.
Però la por, por terrible, no permet reaccionar moltes vegades i aquí és on la família, les amistats, han de donar una mà.
3 dones en 24 hores, no direu que no és un trist panorama.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Tinc un dubte....


Consulta per qui vulgui respondre.
Creieu que les males persones saben que ho són?
És a dir, jo, quan acabo el meu dia i deixo el llibre a la taula de nit, apago el llum, em poso els taps a les orelles (una més de les coses negatives deixades per un ex), doncs... deia, quan em preparo per dormir, faig un repàs del meu dia a dia, del que m'ha agradat, del que no, del que m'espera demà...
Llavors em plantejo, les males persones, quan valoren les seves actuacions veuen el mal que fan?, que han fet? Què pensen fer encara?
No troben que sigui així o bé en gaudeixen? Ser dolent deu ser això no?, per ser-ho, no hi ha sexes. Tots i totes hem fet alguna cosa que després ens hem penedit, però i el que ho fa de vici?
Amb les actuacions que tenen algunes persones, jo, no podria aclucar l'ull!.

divendres, 16 de setembre del 2011

Si fos...


Un xic més valenta, un xic més forta, un xic més decidida, un xic..... avui escriuria coses massa dures i tristes.
T'ofereixo, tal com saps, tot el que tinc, suport, amistat, afecte, i abraçades, tampoc tinc gaire més.
Jo escriuria un bolero, segur.


CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Marta Pessarrodona

dimecres, 14 de setembre del 2011

Pito pito colorito......


Com molta gent sap, a "Can PSC" tenim un Congrés.
Ara en tenim uns quants enfadats, no els agrada, massa tanta opció a escollir. A mi si, ja se sap, a mi sempre m'ha agradat que es pugui escollir entre més d'un candidat/ta i sobre tot, que els mandus, (entenguem executives), no es decantin per cap.
Els que es volen presentar, de moment, representen, passat, posible futur, o present, ves a saber!.
Jo no aniré al Congrés, ni tan sols m'ha passat per el cap intentar-ho, però tinc clar que si hagués de votar o bé delegar el meu vot, sería per una de les darreres opcions mencionades. Deixo una per posar que ni tan sols contemplo, també és veritat i mira que em sap greu, està amb Nou Cicle i d'entrada son més meus.
Trobo a faltar una dona, ja us ho podeu imaginar.
També tenim els decebuts, qui m'havia de dir a mi, amb les discursions i debats que varem mantenir a la nostra època, que jo estaria d'acord amb ell, en algunes coses, que no en totes. Jo sí vull Grup Parlamentari Socialista i Català al Congrés. Però ens decepciona i molt, la inmobilitat propera i la falta de capacitat per gestionar.
I si us plau, que ningú em vingui amb el famós "ara no toca", aquesta frase ja la fan servir per massa coses. Pasqual, jo t'enyoro.
Ara "si toca", girar el mitjó.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Enyorança...


De reivindicació.
Passa de tot al nostre país, i al d'aqui al costat. Retallada per aquí, retallades socials sobre tot, retallades en assistència sanitaria, retallades d'Estatut, en educació, de nòmines, desnonaments...
Està, amb permís per una atea com jo, "cayendo la de Diós" i les persones que surten al carrer, les que fan soroll, son les mínimes.
Estem apart de resignats vençuts?, hem tirat la tovallola?, creiem que ja res es pot arreglar?.
Sembla que gaire bé tot-hom te coll avall que en Rajoy serà el nou president del Govern. També ens hem resignat a que la dreta mani aquí i també allà?.
No diré que els meus no han fet coses malament, n'he deixat escrits al respecte, algunes les han fet amb el cul, textualment. Però no val la pena començar a pensar en quin futur volem?, sabem tots i totes que amb el pp al govern serà tot pitjor i no ens mourem per evitar que això passi?.
Jo no em resigno, m'indigno al la retallada que ens volen fer a la llengua, davant l'avanç d'aquesta dreta rància i antiga i també amb els meus, per no defensar com cal la mateixa.
Tinc enyorança de reivindicació social, i em miro, per saber si jo, també he desistit.
Hem de posar una mà, i una altre i una altre.... i no deixar que ens venguin, ni a nosaltres ni als nostres drets.

divendres, 2 de setembre del 2011

Instants....


De somriures i abraçades, de benvingudes, de ja era hora que vinguessis, de petons, de veure un paisatge immillorable, d'abraçades i noves coneixences, de records de fa un munt d'anys, de veure la casa i la piscina i la barbacoa i el forn....
Instants de sopar, un sopar molt bo per cert, una taula gran, una família artista, tota ella, amabilitat, bon vi, un wisky "añejo" que has de tancar els ulls per gaudir de tots els sabors que amaga...
Instants de conversa, que si viatges, que si llibres, cinema, somriures, "tirar los tejos", cants i musica al piano.
Instants d'una vida i una amistat per compartir. Ahir vaig sopar a casa d'uns amics d'aquests que ho donen tot per les seves amistats, instants per el record. La vida ha de ser això, instants per gaudir, amb senzillesa i molt d'afecte.
Jo espero que no sigui la darrera vegada.
(la imatge és un fragment d'un quadre de Pepe Novellas, un xin xin magnífic. Gràcies Pere)