Les xarxes socials tenen moltes coses bones, però algunes vegades poden ser molt pesades i estressants.
Jo tinc el meu Facebook personal, certament molt personal, família, amistats molt íntimes, cada cop més, i poca cosa més. Hi tinc cent i poques persones, no oblidem que la família és gran.
Ara fa uns mesos, abans de nadal, Facebook em va obligar, tal com sona, a crear un perfil per gestionar la pàgina de la meva feina. Com no vaig voler posar el meu personal, precisament per evitar el que ara us explicaré, doncs vaig haver d’obrir un nou perfil amb el meu nom i cognoms, sinó, no em deixaven seguir gestionant el de la feina.
Total, en poc més de 2 mesos tinc gairebé 900 “amics/gues”, cosa que m’estressa molt doncs contínuament he d’acceptar aquestes amistats per tal que accedeixin a la pàgina que administro.
El tema és que algunes persones, homes, sí, a la que accepto, envien privats amb preguntes personals, vaja, el que es coneix per intentar lligar, a tothom dic el mateix, aquest perfil és per la feina, no cerco això. He rebut algunes queixes, que si tal, que si qual, però nois…. Que jo ja sóc gran, fa anys que navego i NO, a les xarxes no cerco lligar que se molt bé què hi ha.
Encara em sorprenc de les dones que es deixen enredar, les que esperen trobar el seu príncep, aquell home perfecte que encara no coneixen….
No les critico pas, són ben lliures, però jo, ara i sempre, prefereixo un café mirant uns ulls i un somriure en directe. Segur que hi ha bona gent, també, però anar així a "sacopaco" no és pas el que demostra.
Total, em carrego de paciència i he deixat l’amistat amb alguns senyors emprenyadors, insistents i fins i tot malcarats.
Estic segura que a la feina ho entenen.
Sempre em queda el meu Facebook, aquest que cada dia és més petit, més íntim i més estimat. Per la bona gent que m’acompanya al mateix, és clar...
