divendres, 19 de juny del 2020

I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?


Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.
Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.
En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.
Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!
Poc pensava que seria tan aviat.
Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.
Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....
I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.
Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.
Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!
Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.
Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.
Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.
Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.
Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

dijous, 11 de juny del 2020

Silencis perduts....


El primer mes del confinament, una de les coses destacables a casa meva, visc en una avinguda amb molt de trànsit i al passeig sempre hi ha gent, va ser el silenci.
Molt destacable, un cotxe de tant en tant i cua a la farmàcia de sota casa, però fins i tot la gent que feia cua per entrar, estava callada. 
Va fer molt bon temps, finestres obertes i escoltaves tot, però tot molt suau, lent, tranquil.
Els primers cinc o sis dies, a la gent li va costar quedar-se a casa, cridava l'atenció que el que més veiem amb en Martí, era gent gran, els de més risc eren els més complicats.
Va començar a passar la policia i la cosa va anar a menys.
Semblava una mica com que tants morts, tant de patiment, ens mantenia a casa, era com un silenci reverend, respectuós, creieu que això, al meu barri, no passa.
En Martí ha estat fent teletreball, va muntar el despatxet al nostre balconet, i res el destorbava. Va ser una bona elecció.
Jo, al meu seient preferit per llegir, amb les finestres de bat a bat i gaudint d'aquest silenci.
Ahir vaig ser ben conscient que s'ha acabat la treva, la sonora, cotxes, botzines, cotxes amb la música a petar, terrasses de bars plenes, veus...
Tantes coses han canviat en l'absència de les persones, i totes a millor! carrers més néts, dofins al mar, natura. Tot ha millorat en la nostra absència.
Ha estat breu per tant de mal com li hem fet. Surto a caminar aviat al matí, ara que ja puc, i m'esgarrifo de nou en veure brossa, contenidors amb mobles que no toca, bosses a terra, mascaretes i guants...
No, no aprenem, ni pandèmies, ni dolor, ni morts, ni respecte, tots i totes impacients per quedar en grup, fer força petons i abraçades, total... no ha estat res no?
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.
Quin enyor del silenci.....