dimecres, 29 de juny del 2016

Mujeres desesperadas...


Mentre vaig fent endreça a casa escolto de fons el programa d'Alfons Arús
De vegades no em convenç del tot, poques, però alguna vegada el trobo bastant "pijo", com molt de Barcelona Centre. Ni que els més, m'ho passo bé, em distrec i sovint em fan riure. Us el recomano.
El que m'agrada molt, és que les notícies són fresques, dinàmiques i actuals, repassen amb humor les notícies i esdeveniments socials.
Avui, tot parlant del programa Firts Dates, de buscar "parella", han fet el cometari: Hi ha dones desesperades per tenir parella. Ves per on, estic del tot d'acord. Jo miro aquest programa, molts dies, en plan curiositat, d'aquells que rius i penses mare meva!
Ahir va sortir una noia a la qual li va toca un "manso" del tot impresentable. 34 anys, deia... i buscava una noia de 22 anys.. no es pot ser més fantasma i més patètic. Va dir que odiava, tal com sona, les dones rosses, i  ella, rossa de pot, no es va llevar i marxar!, cony nena que és un fantasma! Jo hauria marxat, segur, abans del segon plat!
Hi ha dones que amb tal de tenir un manso al costat, per més que no les satisfaci ni personalment, ni afectuosament ni sexualment, tenen un home que les porta del bracet, i elles, encantades!, per burro que sigui el mateix. 
Jo vull un home que em faci riure, gaudir, que m'abraci fort i em talli, gairebé, la respiració, que em faci petons, que em faci l'amor sense complicacions i sobretot, que sigui afectuós i bona persona.
És un tema recurrent, amb un grup d'amigues que havia sortit, fa molt, aquest tema l'havíem parlat. Algunes defensaven que la cosa era no estar "sola", i dic jo, de vegades estàs més sola en companyia que de veritat.
Algunes defensàvem, seriosament, que no s'ho val, que estar amb un home per diners, per companyia per.... no val la pena sinó et dóna un xic de felicitat.
Havíem mantingut debats llargs i intensos i ni elles, ni nosaltres, canviàvem mai d'opinió.
Una dona, i un home, poden viure sense qui els guií, qui els hi digui què han de fer i amb qui. Ni que en opinió meva qui més cedeix, o es valora menys, a l'hora de buscar parella, són, sense cap dubte, les dones. Moltes vegades educades en la mentalitat que han de tenir un home que les protegeixi, les cuidi, els hi canvií les bombetes i el filtre de la rentadora! Cony, jo ja ho se fer.
Se de què parlo, ni que per sort, no és el meu cas.
La imatge de la meva admirada Maitena, aquesta si em fa riure!


dissabte, 25 de juny del 2016

Santa Joana!


Ahir va ser un dia especial, emotiu, un dia que hi va caber gairebé tot. De vegades els dies són de xiclet, els pots allargar i fer una estona amb tothom que estimes.
Al matí, moooolt de matí per ser festiu, caminada fins a Port Balís, a Llavaneres, vora el mar, amb caloreta, és un passeig increïblement bonic. Dues hores de marxeta ràpida, bé, tan ràpida com donen les meves curtes cames...





Tornar a casa, esmorzar i quedar amb en Mingo i la Rosa, germà i cunyada, per anar a fer l'aperitiu a l'Espinaler, a Vilassar. Poc puc dir, delicatessen total.
Bona conversa, que si vacances, ja en tenim ganes i queda un mes!, que si parlar amb la meva filla que hi treballa, en fi, una estona molt agradable.


En arribar a casa, fer de "maruja" una estona, descansar una altra, llegir, mirar una peli i després de posar-me "mona" tirar cap al centre, fer un volt, i al port. Allà m'esperava el fill gran i la seva família, mirar com en Dídac tira un grapat de petards, passejar amb la Xènia entre els vaixells tot mirant peixets, xerrar una estona amb la meva jove, Mar, esperar l'Elisabet, la meva filla, i la seva família i a sopar a La Sal. 
Riure, amb la meva jove Jordina, de lo entremaliat que és en Biel i que avui li treurem el bolquer!, quin dia m'espera! :)
En acabar, passeig nocturn per la platja, els nens tirant cebetes i encenent bengales.... tot, tot, tant agradable...





























El meu estat de whatsapp és emocionada i és que ahir, em vaig emocionar de tanta i tanta gent que em va felicitar, amigues i amics, molts, coneguts i conegudes, i molta gent de la feina, cosa que vaig agrair doncs amb les vegades que els dono la "tabarra".... Em vaig passar el dia amb els dos mòbils, feina i personal, a les mans.
Ja veig que darrerament estic en estat "emocionada" massa sovint.









La verbena també la vaig gaudir, gran sopar a casa la Encarna, amb en Joan, el meu Joan... quin home més enorme, com a persona, com amic, com a cavaller... amb el seu xicot, i una altra amiga. Riures, complicitats, bon pernil i coca de Sant Joan!
Amb en Joan fa més de 20 anys que som amics i ens estimem, ni que ens veiem poquet, sempre li dic a la seva parella, tens l'home ideal!

Total, estic, super feliç. 
(Alguna imatge, la meva amb en Carles, no és de bona qualitat, però deixar que les facin els néts té això, el valor és el contingut) 




dimarts, 21 de juny del 2016

Sentiments...


Com en som de complicades les persones, en general, sense sexe, condició sexual ni res que ens diferencií.
Sovint ens compliquem la vida, massa sovint, i el fet de pensar-ho, que ens l’estem complicant, ja és un problema.
Els i les que ja tenim certa edat, ja no mirem les coses amb aquella il·lusió dels 15 o 20 anys, el primer pensament, sempre, sempre!, és negatiu. Costa veure coses positives a les possibilitats d’una vida compartida amb una altra persona i si a sobre, ets una persona negativa, no és el meu cas, encara és pitjor.
Els i les que portem temps sols, sense conviure, en el meu cas des de el 2007, compartir espais i sentiments, sexe, família, tot el que representa el dia a dia, doncs com més temps passa, més costa.
Marquem terreny, intimitats, correm perill de tancar-nos en el “nostre espai” i difícilment, deixarem entrar ningú.
De vegades ho veiem possible, i descobrim coses que ens sorprenen, pensàvem que això ja no ens passaria i cony! Passa!!. Fa emoció, i descobreixes que potser de vegades t’agrada caminar en companyia, fer un cafè i captar certa sensualitat a les mirades, certa passió, ni que sigui instants, tocar una mà i que la corrent et faci posar els pèls de punxa, és com un cop fort al front i penses… clar que ho fas!, i si fos possible? Impactant.
I descobrir que la teva libido no està morta, senzillament l’havies tancada amb clau en l’armari més profund que havies trobat. I la treus a passeig, i somrius, i t’emociones amb un missatge, i et poses vestits, i talons, i escoltes bachatas, i camines per la platja, i mires el mar, i et poses vermella davant alguna insinuació i sabeu… encara que tot acabi en un no res, que no s’avanci, descobreixes que estàs, del tot. VIVA!
Això sí, no tothom és capaç d’alliberar el seu passat, per sort, jo fa anys que ho vaig fer.
En plena campanya descobrir tot aquest munt de sentiments i emocions, m’ha fet molt feliç. Ser una dona nova, sentir d’una altra manera, gaudir.
Ha estat molt breu, però ha valgut molt la pena. En positiu total. Qui sap no?
Fins i tot, escoltes cançons d'amor :)

dissabte, 18 de juny del 2016

Aniversari no celebrat...


Mecachis!
M'adono que al març va fer deu anys que escric en aquest bloc. 10!!!
Mai hauria pensat escriure tant de temps, de temes tan variats. Vaig començar amb poesia...
De vegades amb ràbia, amb indignació, les més, amb cert romanticisme i "picardía".
De llibres, de política, d'amor i desamor, de sexe, d'humor, de música, de política, de feminisme dialogant, de violència masclista, de relacions... de persones!
Estic satisfeta, he vist caure molts bloggers, gent que s'ha cansat o desanimat i pensar que encara segueixo em fa sentir cert orgull, de constància i gairebé sempre, de llibertat.
Gràcies, molts hi sou del començament, d'altres de fa poquet. Alguns, molt pocs, teniu accés al més íntim, fa temps que allà no poso res.
Gràcies per aguantar tanta passió i entrega, tanta mala llet, tant de caràcter com tinc i també, i més que res, tantes satisfaccions i felicitat.
No és important que tingui gaire bé 105.000 pàgines vistes, ni dies de més de cent visites, són pures anècdotes. Jo, sempre ho dic, escric per mi, tal com sóc i tal com raja.
Gràcies per seguir aquí.
Us convido a prendre alguna cosa va, i us regalo una flor.

Brindem? (perdoneu, ja he acabat el mojito :) )

dijous, 16 de juny del 2016

A la merda!


(Ja em perdonareu....)
Aquest ha estat el comiat que he fet a un amic de fa anys, potser ara ja no és amic, però si arribo al límit.... adéu!
Cada dia, en sortir de la feina vaig a fer una volta, ventilar i caminar, norma. Alguna foto com aquesta del mar, i calma.
Sovint trobo coneguts i conegudes, de vegades m'aturo, de vegades, senzillament un adéu.
Dimarts, tot xino xano cap al port i en sortir, pel camí de casa, trobo aquest amic que fa anys no veia. Dos petons, ell va quedar molt sorprés doncs no havia vist el meu "nou tipus", així ho va anomenar, i em diu de prendre alguna cosa. Accepto, seiem a una terrassa de l'avinguda Maresme i alcap de cinc minuts comença a parlar del anomenats "meus", ell és exmilitant.
Li vaig deixar clar que podem parlar de tres mil coses, o més!, però si us plau, no carreguis contra les meves idees, que en un moment, van ser teves també. Jo he sortit a ventilar....
No sols va carregar, va insultar, menystenir, ser groller... em va arribar a dir que no entén que jo em faci amb segons quines persones...
Hi ha poques coses pitjors, per mi, que els renegats/des que no tenen prou amb marxar, sinó que quan ho fan, el seu objectiu és el que han defensat anys, mentre hi van tenir un sou, és clar....
Em vaig anar escalfant, i no sexualment.... jo respecto tothom, això sí, demano que amb mi facin el mateix, jo sóc i seré socialista, i no sols perquè hi treballi, és evident que sovint m'he emprenyat, prou que ho he escrit i he rebut alguna "reprimenda" per haver-ho fet, però els meus ideals, van més enllà de les persones que manen, ara, abans i en un futur.
Però ara mateix, sóc TREBALLADORA, sense cap tipus de càrrec, ni en vull cap!, per tant si es vol queixar que ho faci a qui mana no?.
Consti que vaig tenir paciència, però en arribar un punt que em vaig sentir, del tot, insultada, em vaig llevar de la cadira i deixant 2€ a la taula vaig dir, alt i clar, vés a la merda!
Vaig pujar a casa, i mira que fa pujada el camí, en 15 minuts, de la mala llet que portava.
Ara m'escriu i em truca, que es va escalfar, que es va desfogar, que li sap greu... res noi, a fer punyetes!
Després, persones com aquestes, troben els que manen i els hi riuen les gràcies, doncs no m'escalfis el cap a mi!
Total, la mala llet em va durar poc, però costarà que la Joana li torni a donar dos petons, ja t'ho dic jo!

dilluns, 13 de juny del 2016

Quan passem a ser números...


Estadístiques, fets no provats, històries perdudes, oblidades, incompreses....
Llegeixo que aquest any han mort, ja, 40 dones a mans de les seves "estimades" parelles. 40 oficials, queden casos que s'investiguen i encara no són considerats com a tal.
La frase sempre és la mateixa, "una altra"?, quan acabarà això?, començo a pensar que jo, que ja en tinc 54, no veuré mai el final d'aquesta terrible xacra humana.
I és un tema que em fa patir molt.
També veig que sovint els veïns i veïnes diuen, semblava una "bona persona", els maltractadors, i se de què parlo, fora de casa, són altres persones. Acostumen a ser simpàtics, encantadors, amables.... la seva veritable personalitat, "valentia", surt a casa amb la dona, i sovint amb la canalla.
He escrit sovint sobre aquest tema, estic molt sensibilitzada al respecte, com no estar-ho! I quan veig que a les notícies són un apunt més, sempre penso més enllà, en la canalla que queda, en quin patiment no hauran tingut, en silenci gaire bé sempre, és un tema que m'angoixa.
Sovint, la societat, fa veure que no sent, que no escolta, no ens posem a casa dels altres, vés a saber què ha fet.... aquesta frase també l'he escoltada i és que encara que hagués "fet res", qui és ningú per manllevar la vida a una altra persona?, per agredir i maltractar?, si no ets feliç fot el camp, però les teves frustracions, te les menges solet!
Una part molt important és l'educació dels fills i filles, en la igualtat, un fill ha d'aprendre les coses considerades de "dones", els meus han sortit de casa sabent cuinar, rentar i les coses bàsiques, la resta, ho han après solets. La meva mare, antiga escola, m'havia criticat per això, però si d'alguna cosa estic satisfeta en la seva educació, la dels fills i filla, és d'haver-ho fet. A casa, cap distinció per sexe. En cap aspecte.

Un altre tema són les condemnes aplicades. Massa toves, massa sovint. Sabeu, ho escric sovint, que sóc anti violència, de qualsevol tipus, però davant aquests assassinats sóc implacable, dona morta braç tallat, segur que no hi tornen. Si una filla meva hagués estat assassinada, tinc clar a què dedicaria els meus esforços, a vell no arriba segur.
Aquestes dones, les maltractades han de fugir, amagar-se, com si fossin elles les "dolentes de la pel·lícula", increïble! Mentrestant, els seus agressors, passegen feliçment esperant un judici que pot trigar anys a arribar.

Ahir, mirant les imatges de la manifestació a Badalona pel darrer assassinat, vaig pensar.... poca gent per ser la dona nº40 en aquest país.
I aquí seguim, esperant, que si no jo, almenys les meves nétes no hagin de tornar a escoltar, i molt menys patir, que la violència masclista segueix matant dones.
Un somni?, més aviat un desig.

Deia Martín Luther King: No me preocupa el grito de los violentos, de los corruptos, de los deshonestos, de los sin ética, lo que más me preocupa es el silencio de los buenos.

No callem.

diumenge, 12 de juny del 2016

Un apunt de cap de setmana....

Ahir vaig gaudir, molt més del que pensava fer-ho, de la festa d'aniversari de l'Esplai Garbí, 40 anys!.
En Martí és monitor del mateix i em va demanar que fes un pastís pel concurs, que no vaig guanyar, però tampoc era això el que cercava. Jo gaudeixo de l'elaboració, i de què agradi, res més.
Al vespre no pensaba baixar al concert, però com que era música reggae, que m'encanta i a ell li feia gràcia, vaig anar-hi fins passades les 12 del vespre, després de cuidar en Biel poques forces més tenia!


















Vaig gaudir molt, dels dos conjunts, els novells Aldaba i els professionals A4 Reggae Orchesta, molt potents, si tinc oportunitat, els tornaré a veure.




Avui, que he fet una petita escapada a la feina, ja sabeu, dies complicats, i que ara ja torno a gaudir d'en Biel, he posat música aleatòria i m'ha sortit Maná, fa temps que no l'escoltava. M'éncanten. Aquesta canço em recorda una dita de la meva mare: la gallina vella fa bon caldo, el cavall vell, més aviat dona mal de cap.
Per tant, avui d'àvia fins que recullin el menut i després... relax, que ja toca, i queden dies durs per al davant.
Música, quina gran companyia a la meva vida.
Deixo dos tastets del que he escoltat, escolto, aquest cap de setmana.
Ballem!! 

diumenge, 5 de juny del 2016

Evasió!


Els i les que em seguiu sabeu que fa més d'un any que estic en "campanya" electoral. Evident-ment per feina. No podeu imaginar què representa això per algú que com jo, visc lo bo i lo dolent tan intensament. No sóc capaç de marxar i deixar la feina al seu lloc, mai ho he estat i això provoca que dies com avui, estigui llevada des de les 6 del matí. Queden tres setmanes d'aquelles a tota metxa, per sort aquesta campanya serà curta.
Per evadir, no cal dir-ho, camino, més que mai, voltes i més voltes, miro, observo, oloro, comparteixo, abraço i em deixo abraçar, i sobretot, intento llegir, ni que em costa concentrar-me.
Ahir vam tenir festa grossa a la família, la meva germana petita va fer 50 anys i ella mereix tot el que vàrem fer i gaudir, va ser un dia on tot va anar bé, tot! Vaig gaudir del "nen" gran, del petit, de les seves dones i de dos dels meus néts. 



















Bo i així, en arribar a casa, passades les 7 de la tarda, em vaig canviar i vaig marxar al port... caminada llarga, molt intensa, arribava a casa passades les 9 del vespre, relaxada, acalorada i feliç.
Avui, a causa de una poesia que he vist al meu Facebook, he començat a buscar poesies d'aquest autor, Jaques Prévert, i he fet una gran troballa, he llegit, i llegit i sobretot, he gaudit amb aquestes poesies, una mica... no se com definir-ho, massa passionals?, potser per algú sí, per mi, han estat molt sentides.
Per tant, ara, llibre, aigua, sabatilles, roba còmoda i a caminar, que poesia i mar són de les poques coses que em relaxen.


Y los vasos estaban vacíos
y la botella rota

Y el lecho estaba abierto
y la puerta cerrada

Y yo estaba embriagadoramente
perdido de alegría
y tú embriagadoramente
encontrada en mis brazos.