Sense encant.....

Sempre que camino per llocs nous miro els noms dels carrers, és una costum i potser per aquest motiu gaire bé mai m'he perdut a cap ciutat. (val, ho admeto, A Coruña em vaig perdre un dia!).
Em criden l'atenció els noms, alguns, aquest carrer és a Betanzos i recordo com varem riure amb en Martí pensant a qui enviaríem a viure allà... també la seva cara de sorpresa quan li vaig demanar que li fes una foto.
Apart, el carrer no era gens bonic.
Avui estic molt contenta, demà, ell, ja torna, i ni la perspectiva de tornar a la feina em treu el somriure dels llavis, recuperarem el tems perdut.

Imatges d'aniversari....

No calen paraules..... tenia al meu costat qui més m'estimo.

Mal acostumada...

Ens acostumem aviat a les coses bones, i més si aquestes ens donen plaer, si aquestes ens omplen de mil maneres, doncs és com la bona xocolata o el bon cafè, costen de deixar, ni que tinguem clar que ho tenim que fer.
I el temps va tan ràpid que intentes donar l'oportunitat, però sí no tenim les coses clares, quan abans millor...
I gaudir, el que podem dir gaudir de veritat, ho he fet, a fons i de manera lliure i plena, ja sabeu, mai m'ha importat el què diran, ben al contrari, ja vaig viure uns anys amb "l'espasa" de "ves amb compte, la meva imatge pública", malgrat no ser.ho jo.
He gaudit més de dos anys, però ha tocat tancar aquesta porta, les diferències culturals, al final, pesen massa.
Ja no tinc ganes de grans creuades....
Això sí, ha estat molt bonic i actiu, els records, aquests, seran per sempre amables i excitants, i és que fer l'amor i escoltar bachata, mai pot ser un pecat.....

No em deixen.....

Ho dic per activa i per passiva, NO m'agrada!, però per més que insisteixo, doncs m'han dit que no val, que no toca, que ara no és el moment i amb lo cabuda que soc encara m'emprenyo més....
No m'agrada el 49, és lleig de punyetes, he insistit a les amigues, als fills, a la família i res, no em deixen fer 50 anys i tenir-los dos anys seguits!.
Doncs res, que avui en faig 48 + 1, ni que sigui per dur la contrària....
De totes maneres el penso celebrar i com un acte de "protesta" m'he posat en James Brown i estic ballant, en camisa de dormir i acabada de dutxar, sense pentinar, una manera com una altre de gaudir del meu aniversari que tot just acaba de començar....

Deu ser que sí.....

Malgrat estar de vacances em llevo aviat. No a les 6 ni res d'això, però molts pocs dies he anat més enllà de les 8 o 8:30 del matí. Ja se, tampoc és quan surt el sol però als meus fills els sembla una tonteria, és clar que sí ho faig, és perquè el cos no em demana més, doncs ahir vaig tenir el net però avui... m'he despertat a les 7 i poc!, i no se el motiu, però un cop obro els ulls ja no puc donar voltes al llit, m'he de llevar...
També cada dia, penso mentre prenc el primer cafè, avui penso fer això i potser també allò... val Joana?, em pregunto...
Però un cop dutxada, fresqueta i donat que en Martí és fora 15 dies, la casa està recollida, no cal cuinar, roba bruta només la meva.... veig el llibre al sofà i em dic... va, Joana, estàs de vacances, només mitja hora... JA!!!, passen les hores, esmorzo, miro el mar per la finestra, penso en l'Atlàntic i el Mediterrani.... estic relaxada?, no penseu pas, tinc mil coses al cap, però torno a agafar el llibre i quan l'acabo, no era massa gruixut, m'adono que ja toca fer el dinar!.
Llavors em renyo severament, jo mateixa amb mi mateixa, i dic, bé, a la tarda... és clar que volia veure una peli......
Deu ser que per fi em sento de vacances no?, mira que m'ha costat!!
Total després de la peli aniré a fer un vol.... ja faré la pols demà vinga!

Lectures, a tot drap!

He llegit en unes hores el llibre "Una sortida digna" de Jesús M. Tibau.
El vaig comprar per internet a canvi que vingués signat per ell, ja us ho vaig explicar.
És magnífic, al llegir que parlava de la mort, doncs vaig dubtar, a l'estiu prefereixo llibres més distesos i que no em facin pensar gaire, però les ganes m'han pogut i quina sorpresa!.
Cert, parla de la mort, amb una fina ironia, un punt d'humor negre, una diguem lleugeresa que et treu un somriure als llavis amb situacions del tot inesperades i divertides.
No he pogut deixar la lectura fins al final.
Al ser diguem "contes curts", independents l'un de l'altre, permet arreplegar el llibre en qualsevol moment, fins i tot mentre feia el sofregit de l'arrós, i anar avançant.
Si teniu l'oportunitat el llegiu, creieu que val molt la pena.
En un altre moment faré un petit resum de tot el que estic llegint, que no és poc, però aquest llibre mereix un apunt per ell solet.

Primàries...

Quina mandra parlar de política, però aquest tema de les primàries sempre em fa emprenyar una mica.
Ja n'he parlat d'altres vegades, i ara, veient el "drama" ridícul que viuen a Madrid, i mira que m'importa poc el que faci el PSOE, però ho trobo del tot patètic. Després, els "meus" els imiten en actitud.
Des de que la militància els varem tombar les primàries que ells pensaven guanyar, Almunia-Borrell, i després de ser del tot inmoral l'actitut de la "Ejecutiva Nacional" dient que preferien el primer, ara tornem a viure una situació similar, Zapatero es decanta per una candidata i intenta per totes evitar les primàries, que la militància decideixi.
No em sembla gens bé, la "susodicha Ejecutiva" ha de ser IMPARCIAL. Esperem que les declaracions d'avui d'ella siguin sinceres, transparents i reals.
Ni un ni l'altre em diuen res, però que ho decideixi la militància. Sempre he dit, i votat, a favor que els caps de llista, en l'àmbit que sigui, NO siguin càrrecs màxims als partits, acumular poder als dos llocs és del tot.... incoherent i provoca actituds dictatorials.

De tornada....

Una setmana A Coruña, una setmana tranquil·la, dolceta, amb la millor companyia, hem caminat lo que no està escrit, amunt i avall, de punta a punta.

És una ciutat que permet les llargues caminades, on es menja molt bé, amb un passeig marítim que no s'acaba mai, amb un sol que notes poquet per el vent, però crema com un condemnat.
Hem vist museus, esglésies, com no a Galícia!, menjat pop i musclos, dormit lo justet, però descansat lo suficient, fet compres i detalls per els fills, joves i net, visitat Santiago i Betanzos, ens hem impregnat d'olor de mar, no hem mirat ni correus ni webs, desconnexió total.


Hem brindat per l'abolició de les curses de braus, per la nostra felicitat, per els canvis propers....
Fins i tot, amb molta pena, hem fet un xin xin per en Daniel, ja te dia de marxa a viure a Austràlia, dilluns dia 16 tindré un fill al "cul del món", és, segurament, la única cosa que entela una mica aquest estiu, però és el que ell vol i jo li faig costat, tots n'hi fem.
Estem nous, amb feina, i molta, per davant, però encantats.