Sense piles, ni recanvi. Clic!

És tal com em sento.

Algunes vegades estàs cansada, ets sents esgotada, tant físicament com psicològicament, però si vas un pas més, fins al límit real, tens la sensació que has de córrer i cridar fins a l’extenuació per tal de treure tot aquest esgotament fora de la teva persona.

Jo he arribat al meu límit, això que el mateix, és ben ampli…

No dormo bé, no menjo bé, no tinc ganes de res, ni de cuinar, no llegeixo (no fer cap d’aquestes dues coses ja indica que estic greu), no tinc ganes de parlar, de fer, absolutament, res!

Seure i silenci, però és clar, aquest comporta que faci anar el cap a mil per hora, no puc desconnectar, no se com fer-ho, i rumia que rumia, el cap a mil.

Estic per buscar un arbre i abraçar-lo ben fort, diuen que dona energia. És tal la poca força que tinc que estic per provar coses noves. Aquest de la imatge estaria bé.

La cosa és que he de desconnectar, com sigui, de tot i de tots, llàstima no tenir prou diners i volar lluny, a un lloc on ningú em conegui, on caminar, caminar, llegir, escriure i sobretot, NO pensar. Però és clar, ni que treballo, molt, estar pagant jo sola la universitat i el transport del petit no dona per molt, la veritat...

Bé, he demanat vacances a la feina, una setmana almenys, penso caminar, molt, si puc gaudir d’algun cafè amb amigues, llegir, petonejar els néts, recuperar la pau interior mirant el mar.

Veurem què puc, o em deixen, complir. Penso apagar el mòbil i no mirar el correu, si no, poca cosa farem.

A algú li sobren unes abraçades reconfortants?, n’estic ben necessitada!

Allò que mai mencionem…..

I és que tenim paraules que són tabú. Potser pel que impliquen, potser per ignorància, potser, tan sols, per complexa i tradició, la cosa és que malgrat que les pensem, poques vegades les mencionem.

Ho podem fer amb amigues, amb persones discretes, fins i tot amb família íntima, però en general, són paraules que considerem que dir-les, ens situen en un grup al qual no volem pertànyer.

Jo, que sóc moltes coses, bones i dolentes, però si alguna no sóc, és tradicional, en el seu més ampli context, poques vegades amago què vull dir i ho acostumo a fer alt i clar, que tothom pensi el que vulgui, però jo sé què vull dir i ho expresso.

Una paraula, que aquests dies he escoltat sovint, referida a la meva persona, és menopausa, sí, poques dones en volen parlar, com si parlar de la mateixa ens fes menys dones….

A causa d'unes molèsties reiterades en diverses parts del meu cos, he anat a visita a 3 metges d’especialitats diferents, ben diferents, ginecòloga, oculista i endocrina i la resposta, per part de les tres doctores ha estat la mateixa, Joana, tens la menopausa.

Bé, direu… i què té d'innovador?, doncs, que mai hagués dit que aquesta “situació” afectés tantes parts del meu cos.

No penseu, són molèsties lleus, punyeteres, a més, em diuen que donat l’estrès laboral d’aquest any doncs s’han accentuat i he de tenir paciència.

A veure, siguem serioses, m’ha d’aturar una paraula?, una qualificació o cicle hormonal?, no pas!, a moltes dones aquesta paraula les estigmatitza, les bloqueja, per sort a mi no.

Estic preparada des dels 35 anys que em van haver de treure la matriu via urgent. Estic preparada pels símptomes, per les conseqüències i en penso parlar, ja ho crec!, que sols és una paraula, no una definició de vida!

Apa noies, dones, senyores, no passa res!. Res tan greu que no ens permeti gaudir de la vida, del sexe, d’entrar i sortir i de fer esport, fins i tot de gaudir d'algun manso...

És, tan sols, una nova etapa.

Eps... que jo estic divina ok? 54 i?.

Refugiats, mites i veritats.

La meva filla Elisabet, sensible a totes les causes d'injustícia social, sensible al patiment de les persones, em demana que parli del tema "refugiats", sirians, tant es!

Fa dies que em volta pel cap fer-ho, no és senzill enfocar-ho, sí ho és sentir el seu patiment, veure les imatges i esgarrifar-se.

No cal dir que és un tema dur, fugen de la guerra, la fam, la violència extrema, les tortures...

I aquí, ho he vist al Facebook i al Twitter, critiquen que els acollim i els ajudin a tirar endavant....

Com pot ningú criticar la solidaritat en la guerra i la desesperació?, com es pot ser tan insensible?. He vist un escrit en concret, posat per una independentista, on fa servir el lema del Albiol, primer els de casa... Incomprensible i indignant!. Com pot defensar dos missatges tan contradictoris?. Explicar mentides, que si els donen 1200€, que si tot pagat, que sí..... Llegiu aquest artícle i veureu el grapat de mentides que s'expliquen.

Tan lluny queda a la memòria la guerra civil?, els espanyols/es, catalans/es i de totes les comunitats, que van fugir i van ser tancats en camps de refugiats, a la sorra de la platja, com tan bé explica Assumpta Montellà a La Maternitat d'Elna, volem això per aquesta pobra gent?, per aquesta canalla que salta damunt les tanques amb punxes, espantats i plorosos...

Cert que aquest govern no cuida suficient les persones que vivim aquí, la sanitat cada cop pitjor, els ajuts minsos i complicats d'aconseguir...

Espanya no és un país solidari, és dels pitjors de la Unió Europea al respecte. I escampar totes aquestes mentides i falsedats fa que la gent s'hi posi en contra. No és plat de bon gust anar a un país on sí, amb sort tindràs un ajut econòmic, però viuràs en un bloc tots ben apilonats, aïllats, i molta gent et mirarà malament, el racisme és una altra de les "perles" que té el nostre país.

És evident que no pot quedar tot en acollir, la integració és vital, la sensibilitat i implicació de la població és imprescindible, la de les autoritats, cal que els hi exigim!.

Però digueu, per uns minuts, us podeu posar a la seva pell i sentir què deuen sentir ells i elles?, sense casa, sense treball, sense vida! Apàtrides totals... Carn de comerç pels mafiosos que els cobren per anar amunt i avall, carregats amb quatre pertinences...

Si no et pots posar a la seva pell, imaginar com ho viuen, no tens sentiments.

(La imatge de El Mundo)

Incivisme a Mataró.

Dic Mataró perquè visc aquí, no busquem tres peus al gat...

M'adono que la meva ciutat cada dia està més bruta, caques de gos per tot arreu, matalassos, trastos varis a peu de contenidor... per més que la brigada ho intenti, acaben de passar i ja tens l'incívic de torn baixant un altre trasto.

Per un altre costat, el tema cotxes. Cada dia, cada dia que i vaig, venint del gimnàs em jugo, literalment, la vida. Hi ha un semàfor a l'avinguda Dr. Ferran amb el carrer Esteve Banet on han de picar un botonet per tal que es posi verd el de creuar, perquè els cotxes no paren! En vermell i passen, fins que no sóc al mig no surt un que no li queda una altre que parar o passar per sobre meu...

Un altre punt negre, negríssim diria, és el pas de vianants davant el pavelló Josep Mora, punt que creuem moltes persones a part de molts joves i  infants que van al camp de bàsquet o de futbol.

Doncs cada matí em jugo la vida, tal com sona, per passar. Els cotxes baixen volant, molt, Carles Padrós i no paren tu, et miren malament si vas i tires pel dret. Els que pugen de plaça Espanya el mateix.

I dic jo.... ningú por fer res amb això?, aquest matí malgrat anar amb el cotxet amb en Biel un paio m'ha dit que vagi amb compte!, jo li he respost, ja ho crec!, el que porta una màquina de matar ets tu!

Doncs m'ha fet una "peineta"!

A sota de casa tinc un bar que és el més baix del món, xinesos que han posat les birres a 1€ cosa que ha cridat tota la púrria a venir fins les tantes a beure. Quan he trucat a la policia local em diuen que la normativa permet que tinguin obert fins les 2 de la nit Com????, en un barri obrer es pot fer aquest merder fins a les 2 de la nit?, l'única cosa que els fan tancar abans de les 12 és la terrassa. Aquesta normativa no cal que us digui que és una merda absoluta! Indefensa em sento, és clar.

Intento ser positiva, de veritat, però si camines, tot el que jo camino cada dia, si mires i observes, ara mateix, tot plegat, fa bastant de fàstic.

I això per no parlar dels que a les 3 del matí van amb la música a tota píndola al cotxe....

Lo dit, acabaré vivint dalt d'un pi al mig de la muntanya. I mira que m'agrada la meva ciutat...