Diria moltes coses, donaria molts petons i abraçades, i ho faig quan us trobo. Per els que no puc trobar, els rebeu virtuals.
No hi ha cap dubte, bé ho sabeu, que ara mateix la font més important de felicitat d'aquesta Joana, son en Martí, fill petit, i els néts, aquests parell de marrecs que em treuen un somriure fins i tot quan els veig en imatges.
Sort, us desitjo molta sort, feina i amor.... tot ajuda una mica no?.
Llibres que poden fer que al primer capítol, ja et sentis identificada.
Acabo de llegir "El meu amor sikh" i ha estat un llibre que m'ha obert els ulls en molts aspectes sobre les relacions entre persones de diferent cultura i procedència.
Ha estat un llibre de fàcil lectura però és que a cada capítol, a cada tram, hi he trobat coses que bé he viscut, o bé he sentit.
No hi ha cap dubte que les relacions de parella son complicades, que m'ho diguin a mi!, però quan s'hi ajunten procedències, cultures, costums i pors... també diferents, és gaire bé impossible tirar endavant.
Els primers contactes fan certa gràcia. Després, de cop, penses ull!, no em vull embolicar, escoltes la gent parlar, que si vés a saber què busca, què vol, que si no té papers....
La protagonista d'aquest llibre s'enamora gairebé sense pensar-hi. I és una història preciosa, sense cap mena d'embafament, una història del dia a dia, i de conèixer, però sobretot, és una història de respecte cultural, això que costa tant....
Diu l'autora, Elisabet Pedrosa, al seu bloc: "La parella mixta és un exemple de negociació intercultural que es pot aplicar a la societat per millorar la integració" , no hi puc estar més d'acord.
Hi ha milers de prejudicis a la nostra societat, però si a sobre la persona que t'agrada és més jove i d'un altre país, aquests es multipliquen.
És un llibre per demostrar, veure i sobre tot sentit, que el que és important és estimar, que amb amor i paciència, ni la cultura, ni la religió, ni els perjudicis ni les lleis tan sovint absurdes, no hi han de fer res. No és gens senzill, però és possible.
Deixem de mirar el color, i mirem l'interior de les persones. Estem plens de prejudicis, i per culpa d'això, ens perdem tantes coses.... tants sabors, tantes olors, tantes sensacions noves...
Si teniu l'oportunitat, llegiu aquest llibre, a mi m'ha encantat i m'ha donat certa perspectiva de la meva relació.
Senyor Batlle, li vull parlar de la situació
tant penosa que ara mateix passa la nostra estimada ciutat, dono per fet que
vostè s’estima la mateixa.
La neteja és nefasta, cada dia està tot més
brut i deixat, el servei de neteja imagino que no dóna a l’abast. Contenidors
vesats i pudents, dies i dies, mobles abandonats, restes de tots tipus, caques de gos...
Ja se que és un problema de civisme, no cal
que m’ho digui, però és la seva responsabilitat mantenir la ciutat en condicions
i ara mateix, això no funciona.
Un altre tema és la seguretat ciutadana,
dilluns, en el meu recorregut habitual a la parada del bus de Alfons X, tot
creuant la Ciutat Jardí, vaig poder
veure 8, 8! cotxes amb els vidres
petats, era allà la policia local, però això passa gaire bé cada cap de
setmana. Li canviem el nom i li posem “Ciutat sense llei”?.
Al vespre vaig poder comprovar, en anar a
veure els néts, que al carrer Colòmbia havien petat 8 cotxes més. Espectacular.
També li vull parlar dels coloms, estem
empastats d’ells i de la merda que deixen. A l’Avinguda d’Amèrica n’hi ha
centenars, deixen bruta la roba que tenim estesa, els bancs i carrers i també
els gronxadors on duem la nostra canalla a jugar. Pensa fer alguna actuació?,
un dia d’aquests li faig una foto dels carrers de la Ciutat Jardí i veurà que
son un viver dels mateixos, ni la pel·lícula “pájaros” fa més por.
I què me’n diu de voreres, carrers i avingudes fetes malbé?, ni un mal pedaç de
ciment no posen!.
Això sí, te diners per fer actes en per parlar
de la Constitució espanyola segons el seu punt de vista, és clar.
No pensi pas que aquesta carta és partidista,
no pas, si seguís els meus escrits sabria que dono “candela” quan una cosa no
m’agrada, mani qui mani. I sóc de les primeres en reconèixer els múltiples errors dels mal anomenats "meus".
Sols li demano que faci un volt per el meu
barri, Rocafonda, fora de campanya i sèquits partidistes. Que miri, observi i
prengui nota de quin Mataró gestiona vostè.
Bastant malament per cert. Si te dubtes d'on es troba aquest barri, sols m'ho ha de preguntar....
Atentament, una ciutadana que n'està bastant farta de caminar entre merda i sotracs.
He escrit d'altres vegades sobre la pubertat, sobre aquesta època que els agafaries i els tiraries per la finestra més d'una vegada.
De vegades comento amb els fills grans les coses o bé motius de discussió amb el meu "petit", que com ja sabeu em passa més d'un pam, i encara ara, els grans, es sorprenen que encara m'enfadi, tenint en compte que la pubertat d'ells tres va passar tota d'una "patada" i junts donat que els vaig tenir en tres anys i mig, als tres, doncs varen venir totes juntes.
No se... de vegades els argumento que potser m'agafa gran, que no és el mateix els 35 que els 51, però crec que no em creuen, ells em veuen igual de vital i amb empenta, però jo no em sento de la mateixa manera.
Tinc la sort, i això també ajuda, que el meu "nen" és bon jan, no cal dir que s'inventa totes les "tretas" i argumentaris possibles per fer el mínim, i de la manera més lenta possible, però lo millor va ser quan fa uns dies em va dir: "mama, tu vius massa depresa".... em vaig quedar... freda!
Ara, que visc menys que mai, que no m'agrada el soroll, que cerco instants de calma i tranquil·litat, de poca gent, de lectures i poc més... doncs ara resulta que visc massa despresa.
No se jo què hauria pensat aquest jovenet si m'hagués conegut amb l'empenta dels meus 30 anys!.
Tinc velles pors, que vagi per bon camí, i tinc nous reptes, recuperar força, esperit i paciència!
Soc afortunada, compartim tantes coses, aficions, música, ganes d'escriure... ni que com és normal, ara ja te les seves amistats, el seu ambient, els companys i companyies, amor....
Soc afortunada de gaudir de la seva companyia, dels seus acudits, dels seus esmorzars de diumenge, de els detalls que em serveix cada vespre amb un got de llet abans d'anar a dormir...
Això sí, una cosa ens uneix i porta mals de cap conjunts, però procurem no pensar-hi, sols quan no queda més remei!.
En aquesta imatge estem al hotel Athenea de Mataró, al sopar dels organitzadors i organitzadores, apart de amics i amigues, de Mataró camina per l'Alzheimer, una altre cosa que compartim.
Estem guapos no?.
Ja fa un temps em va dedicar aquesta cançó, cada cop que l'escolto m'emociono.
Calia que més de 500.000 famílies quedessin al carrer, perdessin casa, estris i dignitat per enriquir, encara més, als banquers?.
Calia, em pregunto, les terribles escenes que em viscut, i en el meu cas patit veient, àvis desnonats per avalar fills, persones colpejades per la policia per no voler marxar, dones soles amb canalla molt petita que viuen de la caritat i queden al carrer...
Calia, una reunió entre faltes de sensibilitat tant de l'un com de l'altre i total per acabar aprovant les mesures, del tot insuficients, de la manera com el pp aprova tot, a cop de decret?.
NO.
El que cal és més sensibilitat, cal que deixem de mantenir bancs i salvar entitats financeres i passem a cuidar les persones, cal que la llei sigui més justa, cal... a la fi, humanitat. Ningú veu que el deute tan monstruós l'han generat ells per valorar els pisos en quantitas astronòmiques?.
El poder econòmic sempre guanya i molt més si aquest s'ajunta manant la dreta a l'Estat Espanyol i a Catalunya. El tàndem ideal.
Aquí l'ha cagat tothom, va fallar el psoe en no canviar la llei quan manaven i ara falla el pp en no acceptar ampliar la cobertura de qui ha de ser, o no, desnonat i diu la Santamaria, mira que és dolenta i cínica aquesta tipa, que el tràmit parlamentari permet modificacions... i una merda!, no pensen acceptar-ne cap doncs si no ja ho haurien fet a les reunions prèvies!.
Em segueixo esgarrifant, cada dia, de les situacions que viuen famílies del tot normals, famílies com la meva, que queden al carrer, que no saben què fer ni on anar, on dormir amb la seva canalla.
Han hagut de morir persones perquè algú penses que potser no ho feien bé, però és ben clar, qui es posa en el lloc d'aquesta gent si cobra més de 5.000€ al mes?, impossible!.
Tenim un país amb gent que passa gana, amb bancs d'aliments que ja no arriben, amb situacions límits i mentre.... doncs res, a esperar que ningú més sigui desnonat. De moment amb les mesures que han prés, ho seguirem veient.
I que ningú s'apunti el triomf, aquí els que han tret les castanyes del foc i han estat ajudant, animant i evitant algún desnonament, han estat les plataformes ciutadanes, ningú més.
Estimat Jaume, gaire bé fa un any varem viure la més terrible de les tragèdies viscudes fins ara a la nostra família. Miro enrera i m'esgarrifa que el temps passi tan ràpid però l'absència sigui tant present i real.
S'està preparant el dinar de Nadal, aquest que tu ens organitzaves cada any amb una dedicació admirable, gaudies tant... i penso que no és possible, qua algú ens ha robat un any amb tu, i a la vegada que ploro, m'emprenyo i renego, ja... se que tu em diries que ho he d'acceptar, però mira, encara no puc i això em provoca un sentiment d'impotència increïble, i de mala llet, ja saps que sempre he tingut molt de caràcter.
Ara, que tal com vaig dir fa mesos, sento que no soc la mateixa persona, ara, deia, que explico als fills anècdotes de quan érem joves, de com m'havies dut a la teva moto fins a la feina, aquella moto que si no torçaves jo no hi podia pujar d'alta que era, de les vegades que m'havies donat un cop de mà, tantes...
Sí, ara puc parlar de tu i mirar fotos i treure un somriure, però si escric de tu, per tu, si et recordo quan estic sola, ara que hi estic més estones, doncs ploro, per la injustícia, per l'absència, per tot els que et quedava per fer... sempre tenies alguna idea al cap, fèiem bromes que inventaves coses com els del TBO.
Saps que la família ha crescut amb dues mosses precioses, t'haurien agradat, son nenes, i tu, en tenies tantes ganes...
Has de saber que hi ha una cosa que no puc arreglar, sempre que algú em pregunta quants germans som, jo dic 8, al instant el meu cap reacciona i dic 7, llavors, de manera immediata he de marxar doncs les llàgrimes surten als meus ulls sense control, cosa que m'incomoda, ja saps... aquesta fama de dona dura que tinc, no se pas on ha quedat...
La resta segueix igual, de tant en tant es remou alguna cosa, però queda en un intent, poc més.
De tant en tant segueixo escoltant el Black is Black i em surt un somriure.
Ara, fa un parell de mesos vaig explicar a en Sarra que havies mort, a dia d'avui, encara li costa de creure i li dòl molt no haver-ho sabut abans ni haver vingut quan va passar, però era al seu país, ja saps, massa luny.
Se que més d'un, i una, pensarà que estic boja, qui escriu una carta a una persona que fa gaire bé un any ens va deixar?, ens varen robar en una imprudència i jo penso, on està escrit que les cartes sols son per els que estem vius?. Saps que sempre he sigut una mica particular no?.
Jaume, et penso, et sento i no t'oblido.
Un petó.
(Aquesta imatge tan bonica m'he l'ha cedit la meva jove "petita" Andrea, fa unes imatges molt boniques)
No sé què té la tardor per mi, el que si sé, és que m'omple de sensacions i tendresa, d'emoció continguda, de tot a flor de pell, però en positiu.
Potser els seus colors, tan plens i rics com cap altra època de l'any, per mi, és clar.
També en l'àmbit de la lectura, és l'època que llegeixo més poesia, a l'estiu més novel·la informal i distreta, a l'hivern i la primavera, una mica de tot, potser més policíaca.
Però és la tardor la que em convida a mirar, els parcs, les ones, les persones que duen abric sols perquè és novembre, ni que no fa gota de fred, els colors del cel i la terra, la pell receptiva....
Si tingués cotxe, i carnet, és clar, ahir hauríem fugit amb en Martí al Montseny, l'imagino tot de colors torrats, molta terra i llum.
També em descobreixo absent, pensant en mil coses, malgrat que ara he d'estar concentrada sols en feina, per la quantitat, em descobreixo nova quan plego, cosa que mai havia pogut fer, desconnecto i deixo allà les preocupacions, amb alguna conversa informal, alguna trucada que em treu un somriure, o bé alguns records, ara tan presents, de l'absència corporal que aviat farà ja un any, absència física, que emocionalment és ben present.
Però és que estic ben farta de llegir les estupideses que diu.
He escrit, més d'una, de dues, de tres.... vegades sobre la intolerància d'en José Bono, de que no se què fa al Psoe, de que el seu perfil, maneres de fer i actuar son del tot del pp, però no es cansa de dir bajenades ni de carregar, un cop més, tant contra el PSC com contra Catalunya. Pot ser que els implants de pèl li hagin alterat el poc cervell que te?.
Ahir, un company de Premià de Dalt, amb el que ens uneix una sintonia socialista molt catalanista, deia al seu Facebook que el Consell Nacional del PSC ha de fer alguna actuació.
No s'ens respecte com "una Federació apart", com a tals, s'han de respectar els acords pressos al nostre Congrés, que per això el fem i tenim els nostres estatuts i còdi ètic, però aquestos, tant espanyolistes, no respecten res.
I surt el Ibarra dien més tonteries, i la Chacón, i.... en fí, al final han aconsseguit que cada dia que passa m'agradi més en Pere Navarro ni que també penso que una mica de "bitxo" a la sang li aniria molt bé, almenys, ara, respón als "espanyolistes" de la branca "Wert".
Cal una actuació contundent, anys i panys que demano un PSC independent al Congrés de diputats i cada vegada que ho dic obtinc la mateixa resposta, apart d'alguna bronca, "Joana, ara no toca".
Doncs ara, més que mai toca, lluitar, contra aquests espanyolistes "trasnochados", barons que es creuen intocables i que cada dia, però cada dia! ens trepitgen l'ull de poll, apart de la moral, és clar.
Que discrepar NO és dolent, que encara som aquí, molts i moltes, no com d'altres que desapareixen a les hores baixes.
Ara, més que mai, s'ha de lluitar i defensar el que creiem.
Mentre, els altres gasten 271.000€ que pagarem entre tots i totes, en una campanya que és tot, menys institucional. I aquí no passa res! que demà segueixen desnonant famílies i com ara estem per la independència, no passa res.
Ella sempre havia trobat ben curiosa la manera de relacionar-se que tenien, sense perdre mai les ganes i l'emoció del retrobament, hagués passat una setmana o un any.... No li disgustava pas, era una relació diferent, sols això.
Aquella primera entrada directa, al gra, els dos sabien què volien, com i la manera d'aconseguir-ho, poques paraules, unes espelmes, una bachata, un llit ben desembarassat i menys roba, no calia res més.
Una mica ràpid, ben cert, però si coneixes bé el cos desitjat, saps on cercar el plaer....
Després d'aquella primera suada, venien les abraçades, la tendresa, les confidències a cau d'orella, les preguntes, com va tot, què has fet aquest temps, la família, els fills...... Fins i tot sobre menjar, les diferències culturals porten plats diferents i s'explicaven secrets culinaris com qui seu en una tertúlia, sols que era un llit....
Parlen dels darrers esdeveniments, de dinars que s'organitza'n, de cinema.....
L'habitació fa olor de canyella, les bachates omplen les orelles i els sentiments, ell s'aixeca i balla, nu, sols per ella que no li treu els ulls del damunt.
Després, ja poden repetir, amb més calma i dedicació, la primera urgència s'ha calmat, ara queda l'afecte i la tendresa, mai l'obliden.
Entre llençols, i consentit, tot s'hi val....
Ahir al vespre va tenir lloc el sopar de les persones que varem participar a l'organització de la Caminada per l'Alzheimer.
El sopar va tenir lloc al hotel Atenea, del Port de Mataró, cada comensal varem pagar 28€, no penseu pas que ens varen convidar, si no, mal negoci!.
Gent variada, diversa, d'àmbits molt diferents, però gaire bé tots i totes, amb ganes de donar una mà amb les aportacions, bé sigui de temps, de mans, d'ànims... tot ajuda.
Aquest any entre caminaires i voluntaris/es varem ser més de 4200 persones i per una vegada i sense que serveixi de referència, sobre tot, vaig estar d'acord amb les paraules de l'alcalde de Mataró, som una ciutat solidària.
La taula que vaig estar, no per decissió si no perquè m'hi varen posar, era del tot... estranya, ni que molt em temo que més estranya li devia semblar al únic regidor del PP que va venir i li va tocar una taula gaire bé plena de socialistes, menys un independentista que duu per nom... Martí! i que per més conyeta el varen seure al costat del regidor aquest.
Consti que hi va haver bon ambient, alguns somriures una mica sorneguers i que ningú el va intentar convèncer de que està al partit equivocat je je...
Quan varen dir que més de 200 persones haviem donat suport el dia de la caminada en àmbits ben diferents, que si repartir entrepans, que si fer els mateixos des de les 4 del matí, que si donar begudes, marcar i arrenjar camins, que si vendre cava solidari... em vaig emocionar, lo meu aquest any ha estat tant els ingressos econòmics dels inscrits i inscrites, com la gestió de dades i vendre el cava el dia de la caminada, amb moltes altres persones, vaig comprovar que la meva tasca és un granet de sorra, tots i totes junts, fem una immensa platja...
Una bona nit, un bon ambient i sobre tot, una molt bona causa.
Ja podem començar a preparar la de l'any que ve....
Estem en un moment, que ja dura massa, on els extrems manen, almenys jo, tinc aquesta sensació i percepció del moment actual.
Ara mateix tothom pot garlar les coses més bèsties i inversemblants, i no passa res, no hi ha conseqüències.
Crec que és un temps d'abusos, principalment. Abusos policials, aquests, i em sap greu dir-ho, van a repartir de valent i ara, amb la nova llei que vol aprovar en Gallardón, sort que és el "moderat", doncs gairebé que fer un vermut tota la meva família junts, podem ser més de 45, se'ns pot considerar una manifestació il·legal.
Hem pogut veure com reparteixen llenya, i poques conseqüències tenen, i aquí, no dimiteix ni deu. Abusos empresarials, sota aquesta nova llei laboral que suposadament, sols se suposa, havia de crear llocs de treball i ha servit per acomiadar milers de persones, per quatre xavos i sense més dret a reclamar que el famós, cobra i calla.
Abusos verbals, miro cada setmana l'APM amb en Martí, ens ho passem "teta" els dos junts veient aquestes bajanades, un dolç moment d'esbarjo. Ahir vaig acabar emprenyada de les barbaritats, però de la mida d'un castell, que diuen els canals de televisió a Madrid sobre els catalans i catalanes, insults gratuïts, falsegen notícies, menteixen sobre la realitat social, i aquí, tampoc passa res.
Abusos econòmics, seguim veient com cada dia aquest país és més pobre, però els rics cada dia ho són més, molt més. No paguen més impostos, faltaria!!, i els que menys tenim, intentem, ser solidaris i donar un cop de mà, o dues, per tal que els que ara passen gana, a Catalunya 1 de cada 4 persones viu per sobre el llindar de la pobresa, doncs que puguin menjar, vestir la canalla o bé tenir un lloc digne per viure cal l'esforç de tots i totes.
Ara tenim un repte el dia 3 de novembre que porta per nom, Mataró per Càritas, un cop més, farem el possible per col·laborar.
I si parlem dels fatxendes?, amb aquest govern estan com diuen per Castella... "en su salsa"!
Podria seguir, però potser avui, que fa un dia d'aquells que tant m'agraden, ben núvol, acabaria ben deprimida, i tampoc és això no?
Stop, si us plau!
No penso pas justificar que en "Mas" em cau fatal, ni penso ni tinc perquè fer-ho.
Però estic indignada amb un munt de coses, sovint em costa d'entendre, potser soc massa directe, no se.
Un cop més. CiU ha manipulat fins l'infinit, ha fet seves la senyera, els segadors, el púlpit del Parlament de Catalunya per fer el primer míting de campanya electoral, la manifestació....
La resta, els que no pensem com ells som, senzillament, mals catalans i catalanes.
Ningú parla de les retallades, dels hospitals on falta personal i llits. De les escoles i instituts on hi sobre canalla i falta espai i mestres de suport.
Tampoc dels centres de disminuïts que no cobren, residències d'avis, ajuts a menjadors i gent necessitada.
Això, ara mateix, ja no és important, aquí sols estem a una, la independència!
Eppss... i enteniment, que si com jo, dius, en petit comitè... és que jo estic en contra de posar fronteres i portes al camp... aíííí, ja està, estic en contra de Catalunya!!
No companys, no és això....
Però sí reconec que dins de les meves preocupacions, aquest tema en concret és dels que menys m'importa. Jo respecto, si la majoria ho decidís doncs perfecte. Però que ningú oblidi que en "Mas" ha manat dos anys amb el suport del PP, els dos han estat còmplices de retallades i pèrdua de drets, entre els dos han mat-xacat el sistema sanitari i educatiu públic i ara ens hem de creure aquesta comèdia?.
Tenim un país assetjat per les forces policials, un país on sortir a defensar els teus drets et pot dur a l'hospital, ho se, els d'aquí al costat, però a dia d'avui en formem part i el pp va guanyar ajudat també per vots catalans, un país on dir o fer pot acabar amb tu a la presó. On els militars borden i ni el president del govern, ni el ministre de defensa els fan callar. I Mentre en Rajoy fuma puros per Estats Units, es gasta mil euros en un sopar i viu tant content, aquí, a aquesta Catalunya magnífica que en "mas" ens vol vendre, seguim tenint famílies que no poden pagar els llibres ni donar sopar als seus fills.
Ara, ens volen distreure de tot això venent que la independència és la solució, lo pitjor és que molts s'ho creuen. Soc catalana, socialista i d'esquerres convençuda, ni que els meus em fan emprenyar de valent, jo vull primaries, era una promessa i m'haurè de fotre, però no per això soc menys catalana ni estimo menys la meva terra.
Que ningú sigui tant simple com per pensar que hi estic en contra, senzillament, no m'interessa, em preocupen molt més els temes socials que ni arreclen els d'aquí, ni els d'allà.
Algú em pot dir a quin any estem?. He de començar a fer les maletes per ser "roja"?.
És una de les meves joves, diria la "gran" si no fos que potser em renya.
La Mar va arribar a casa nostra, a la meva família, ja fa uns anys, en un moment complicat, en un moment gens senzill, però s'ha de reconèixer que ho va fer ben decidida, va posar fil a l'agulla i tinc, tenim, un deute molt gran amb ella.
Més d'un deute.... ella m'ha fet àvia, per primera i per segona vegada.
Al principi vaig pensar que seria difícil tenir una jove amb la que sols em porto 16 anys, cada una amb el nostre caràcter i la vida ja decidida, però amb el temps, el tracte i el que hem viscut juntes, crec que ara ja ens entenem d'allò més bé. És decidida i te caràcter, no li puc pas criticar, m'agraden les dones que ho son.
Quan em vaig divorciar, feia poc que ens coneixíem, però va estar al meu, al nostre costat. Ha acceptat de bona gana aquesta mena "d'adopció" que en Carles, i els seus germans, tenen amb en Martí, l'afició dels dos per el Barça, per anar junts al gimnàs...
Prova el que cuino i mai protesta, ben al contrari, li agrada i a mi m'agrada que així sigui.
Crec que al ser mare va comprendre una mica més què representa ser protectora, potser al principi m'hi va trobar, ni que no sempre puguem estar ens els moments delicats, si ens podem confiar.
M'anima molt a sortir, conèixer i gaudir, fem bromes sobre un moreno que sovint veig i ni que li trec els colors al meu fill, amb ella ens ho passem molt bé fent broma al respecte.
Li estic agraïda per coses diverses, però la principal, que em deixi segrestar els meus nets algun dissabte per anar a passeig i sobre tot, que cuidi del meu fill, i que el cuidi bé.... ni que ens renyeixi als dos per les partides que fem al Apalabrados!
Tinc sort, tinc dues bones joves, espero que per molts anys!
Han començat les escoles, els instituts i les universitats i cada dia en tenim una de nova.
Al Satorras, institut on va el meu fill petit s'ho estan passant malament. Amb les noves ràtios imposades per Ensenyament de la Generalitat no hi caben a les aules. Alguns alumnes de batxillerat no poden seure a una cadira ni tenir taula doncs no hi cap a l'aula.
Ara, després de les queixes d'alumnes i pares i mares, el departament diu que estudia si posa més mestres... però a veure.... no saben sumar?, no sabien abans de començar el curs en nombre d'alumnes i la capacitat de l'escola?, i què han d'estudiar?, s'ha d'actuar ràpid i amb celeritat, però és clar... el "departament" pot trigar setmanes ha prendre una decisió tant urgent com és aquesta.
I quina solució han trobat, així, d'entrada, oferir als alumnes que canviin d'institut doncs d'altres no son tan plens!.
Quina barra!.
L'associació d'alumnes demana celeritat, però ja sabeu, amb la "Gene" hem topat!
L'educació està sota mínims, no hi ha cap dubte. Ens varen fer comprar un ordinador fa tot just dos anys, aquest any ja no el volen, sols per unes assignatures en concret, per tant la despesa, un altre cop, per els núvols i l'ordinador mort de riure.
I mentre aquí, a casa nostra, estem tant preocupats per si en Mas fa seva la senyera, un cop més, allà, a Espanya, el ministre d'educació, una de les persones més nefastes en aquest àmbit que ens podia haver tocat, diu una bajanada darrera l'altre.
S'està jugant, no sols amb l'educació i el futur de tota una generació, o dues segons es miri, passarem de tenir unes de les millors escoles públiques d'Europa a ser, un cop més, a la cua, tant en educació com en sanitat i drets laborals.
Quin gran futur ens espera.... I ells diuen que tot va bé, per això insisteixo, menteixen!
Això sí, de la seva mala gestió no en podrem demanar responsabilitats, ells seguiràn cobrant sense respondre.
Ho diu la cançó, ni que de vegades ens sembla impossible fer el cim i tombar avall, cap a la vall...
He dit més d'una, i de dues vegades, com em calia un estiu ben tranquil, però he de reconèixer, per molt que em costi, que potser n'he fet un gra massa.
Els records de fa una mica més d'un any son tant presents que em fan mal, em mantenien encongida, arrugada, diria que amagada, no amargada, no confonguem.
He tingut un munt d'empentes, de gent que m'estima, de fills que m'animen a sortit i veure món, a deixar aquesta mena de retir, no se si d'esperit o de tristesa que em tenia replegada sobre mi mateixa.
He fet un esforç important cada cop que he sortit, cada cop que sobre tot els meus fills m'empenyien i em treien de casa, on per cert, jo estava, i estic, molt bé.
Però aquesta mena de sintonia general, surt, surt, vine, anem, truca i queda, surt, surt..... que he escoltant durant mesos a la fí la vaig escoltar, vaig començar a veure que no vull tenir tanta gent pendent de si moc, o no, el cul fora de casa. Tenir pendents els fills i filla, no és aquesta la cosa que vull, que hi pensin si, però no que en pateixin.
Així que he començat a mirar enfora, estirar les cames, alliberar alguns somriures, fer un sopar a casa, cuinar receptes un xic més complicades com aquesta mousse de llet merengada que vaig fer ahir i que ha triomfat, tenir una cita, o dues....
La porta és entreoberta, comença a córrer una càlida brisa, una mica de llum llisca sota l'escletxa de la porta, he deixat que algú m'agafi la mà i m'acaroni, m'abraçi, m'acompanyi de passeig i em digui... soc aquí.
No se si la podré obrir del tot, almenys no tan ràpid com vol la meva família, però ves per on, dissabte, tots sopant a la fresca, va ser una de les poques vegades que tots i totes els presents, més de 20 persones, fins i tot la mare, varen estar d'acord amb el què he reprès, amb el que he començat. I creieu que en una família tan gran no és senzill que tots i totes estiguem d'acord.
Ahir, tot llegint el diari, vaig veure una notícia que em va deixar ben emprenyada.
Una milionària australiana diu que la gent envegem els rics, els qui tenen més, que és injust que els facin pagar més impostos i que el que han de fer els treballadors és "que passin menys temps bevent, fumant i passant-s'ho bé, i més treballant fort"...
Algú li pot explicar on i de què si no hi ha feina enlloc?.
El que ella no explica és que la major part de la seva fortuna la va heretar del seu pare, sembla ser que te més de 14.515 milions d'euros, costa, fin i tot d'imaginar.
Li podria posar molts exemples de persones que han treballat dur, tota la seva vida, que han passat penúries, fred i fins i tot, de vegades gana. Però em limitaré a la meva mare.
Ella va començar a treballar amb 13 anys, i fins la seva jubilació als 65 anys, no va deixar mai de fer-ho.
Enmig de tot aquest temps, va canviar de feina diverses vegades, fins i tot en va compaginar dues a la vegada, amb més de 10 hores al dia per poder tirar endavant la seva família. Ha tingut 10 fills, i cap mare ni pare que li donés una mà, va passar moments molt durs i això li va fer un caràcter eixut i un xic esquerp, però va tirar endavant la família lo millor que va saber i poder.
I ara, amb 83 anys, li comencen a treure el que tants anys va treballar, comença a pagar receptes i tal com ella diu, acabarà pagant per sortir al carrer.
Ella és un clar exemple de persona que ha treballat dur i que no pot sortir del gasto ordinari si vol arribar bé a final de mes.
Aquesta senyora australiana no te vergonya, no te coneixement de la realitat social, del dia a dia de milions de famílies.
Jo la posaria a viure, dos dies, sols dos dies, a qualsevol barraca amb una família desnonada i amb canalla que dia a dia han de patir per donar de menjar els nens.. A veure si quan surt pensa el mateix.
Què ho fa que tants rics i riques sols es veuen el melic?.
(Per cert, ahir varem fer el sopar de final d'estiu de la família, sant de la mare que em va parir, va ser una nit molt agradable, encara amb emocions a flor de pell, però agradable. A la foto la meva mare, Ramona. Tenim tanta sort amb aquests fills que ens treuen sempre un somriure...)
Ahir vaig fer 51 anys. No m'afecta fer anys, no m'ha preocupat ni fet arrufar el nas mai, però és que aquest número el trobo molt lleig, ni que hauré de conviure amb ell un any... quin remei.
Vaig demanar tenir un aniversari tranquil, no estic per festes i a més, recordo la de fa un any, i encara no puc.
Però ja se sap, jo disposo i els meus fills fan el que volen, malgrat que em varen deixar el dia per mi, la nit va ser de sopar, en petit comitè i evitant que hagués de cuinar i quedés deshidratada a la cuina, em varen dur a sopar a fora.
Va ser bonic, sempre ho es tenir a prop la gent que t'estimes, però sobre tot va ser tranquil, varen captar molt bé la idea.
Els regals no calen, però sempre agraden. Et lleves al matí i trobes 51 notes repartides per el pis, fetes per el teu petit on et defineix, i demostra lo molt que et coneix. Que t'arribi des de Austràlia un ratolí nou, amb una nota... que recordin com t'agrada llegir i la bona olor que t'agrada fer...
Dilluns torno a la feina, em consta que serà un setembre ben ocupat, però gaire bé ho agraeixo, allà és ben difícil fer volar el cap i estar concentrada, evita pensar en ximpleries.
Baixar a l'estació i agafar un tren a Barcelona, saber que avui, passarem calor, però anirem a un lloc on sempre hem gaudit, ni que sigui mirant...
El tren llisca vora la platja, és aviat però molta gent ja pren el primer bany, miro l'horitzó, serà un dia brillant.
Un cop a Barcelona enfilem Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel, Carrer
Comtal, Via Laietana, Carrer Argenteria, i sols enfilar aquest la diviso
al fons, esvelta i il·luminada per un sol magnífic. L'Església de Santa
Mª del Mar, tinc pendent de visitar la mateixa des de que vaig llegir
el llibre de Ildefonso Falcones, La catedral del Mar. En Martí
ja hi havia anat, però jo no i no em va decebre, seure allà, amb un
ambient tranquil, turístic, però tranquil, mirar els vitralls, el
sostre, ser atea no vol dir que no pugui admirar l'esforç que devia
costar aixecar la mateixa.
Sortir, i tot xino xano retornar les nostres passes per el carrer Argenteria, agafar el carrer Ferran, anar fins a la Catedral, agafar el carrer de la Palla, mentre vas observant la gent, les botigues d'antiguitats, passar per la plaça del Pi, fins arribar a les Rambles on una immensitat de persones van amunt i avall badant i mirant i suant, saber que no tens cap pressa..
Anar a la Boqueria, com no!, sortejar els cents de persones que entren i surten comprar un suc fresquet de mango i mirar, olorar, fruites i peixos que mai he vist, però que tampoc m'atreveixo a provar...
Enfilar de nou les Rambles, arribar a plaça Catalunya, fer un mos i anar, això si que no perdono, a mirar llibres al Fnac, comprar un parell de llibres mentre en Martí mira cd's i electrònica, li tira més.
A les 4 agafar el tren, la calor a Barcelona ja ens supera, però tornem a casa amb bon gust de boca, intentant trobar colors a la vida, cansats i satisfets, i és que prop de casa, tenim un altre món que també ens agrada, Barcelona.
Aquest any és el primer, en un bon grapat d'anys, que no hem marxat de vacances amb en Martí.
Cada any hem fet una escapada, principalment per el Nord, i hem desconnectat de valent, per mi, marxar, és la manera d'assegurar tallar amb la vida habitual, encara que això representi caminar quilòmetres cada dia.
Com aquest any ja teníem clar que tindríem naixement, la Xènia va néixer dimecres dia 1 d'agost, apart que l'economia no està per massa aventures, doncs estem prou entretinguts.
El fet que una nova membre arribi a la nostra família ja era prou motiu per mirar de ser aquí per la seva vinguda, la veritat, ser àvia és una cosa especial.
En Dídac ha estat a casa amb nosaltres i també ha tornat a ser experiència les coces a l'esquena mentre dormim, l'esmorzar de cullera i els dibuixos animats a les 8 del matí!.
Ara, que la mare i la filla ja son a casa, que tot ha de recuperar el seu ritme, hem començat a mirar llocs per visitar, a Barcelona i Girona, excursions d'un dia, però que per el fet de compartir amb en Martí, sense horaris i per lliure, també tenen el seu encant.
Un estiu d'àvia, com un llibre que vaig llegir fa anys i em va encantar, de Rosa Regàs, "Diari d'una àvia d'estiu" , ni que jo, vull ser àvia tot l'any.
I aquest estiu faré de nou anys, 51... un número ben lleig.
Gaudirem, també, amb aquest estiu, amb el secret desig que no duri massa, que el 1 de setembre ve el fill d'Austràlia, aquest que farà llavors 14 mesos que no puc abraçar en directe.
Governar a cop de decret te aquestes coses, l'opinió de la societat queda, del tot, ignorada.
Si començo a enumerar totes les passes que fem endarrere, fan, però ens afecten a tots i totes, crec que acabaria les vacances, avui és el meu primer dia, i no hauria acabat.
Però com a dona, feminista dialogant, activa en la defensa dels drets de les mateixes, ni accepto i per suposat no "acato" aquesta nova llei que el "moderat", juas juas juas, (dispenseu), Alberto Ruíz Gallardón vol imposar a totes les dones que vivim en aquest país imposat que es diu Espanya.
Amb aquesta llei tornem gaire bé 30 anys enredera, aviat està dit....
He escrit d'altres vegades al respecte, he debatut amb gent que està a favor i d'altres que no, però sempre, des de el dret de la dona a decidir.
Aquest dret, amb aquesta llei, queda del tot anul·lat. Ens han de "donar permís" per poder interrompre un embaràs, per decidir quan podem, o volem, ser mares. Em pregunto quan trigarem a anar de veure el capellà que pertoqui per tal que ens signi el paper d'autorització.
Ni tan sols en cas d'un fill/a amb greus malformacions, un fill/a que patirà molt, que potser per tenir uns pares que no estan preparats serà abandonat, no serà un fill/a estimat...
Tampoc en cas d'una violació, amb tot el que això comporta... quina pèrdua de drets mare meva!!
He dit sovint que soc una "multimare", que malgrat tots els problemes, tant econòmics com de feina que hagi pogut tenir, tots els meus fills/a son desitjats i estimats, mai m'hagués plantejat avortar, però i si no fos així?, hauria hagut d'anar com les "nenes del pp" a Londres?, i com ho hauria pagat? i si no, m'hauria de posar en mans d'alguna carnissera/er d'aquells que ho feien d'amagat?.
Tot és un despropòsit, tot en general. I em penso manifestar les vegades que calgui, i signar, també, on calgui, però molt em temo, que com tot el que aproven, amb un decret en tenen prou.
Malgrat tot, no hem de decaure, per molt que ens costi, hem de sortir i reivindicar, que res del que tenim ens ha estat regalat.
I és que no hem d'oblidar que nosaltres som les que parim.
La propera setmana és la Festa Major de Mataró. Això no és cap novetat, cada any arriba.
El que si és nou, entre cometes, és haver de negociar les sortides que en Martí pot fer, negociació que compta sempre, de manera indiscutible i suport inevitable dels seus germans grans... per tant acostumo a fer una negociació a 4 bandes... dur, no creieu.
Negociar comporta cedir, si no, és una "dictamama" que no és bona.
L'any passat vaig cedir mig mig, aquest any ja hem pactat les sortides amb temps, com és evident ell encara en vol més, que 15 anys sols es tenen una vegada, però soc de mena patidora i ni que gaire bé anirà a tot el que ha demanat, algun serrell ha quedat penjat i encara no està al 100% satisfet, per un altre costat, també és normal, els pubers mai ho estan. Per tant encara tindrem alguna negociació de darrera hora...
Fa 8 dies que està de campaments, aquest any li he demanat que en gaudeixi de manera molt més especial, encara que sempre ho fa, aquest any no anirem de vacances i per tant els campaments ho son les seves vacances. Fora de quatre dies a Ribes que varem anar per Sant Joan i que varem pagar d'una guardiola que fem tot l'any.
Portava unes setmanes certament enfadat, no amb mi, no suporta saber que li han mentit, que ens han mentit, que s'ha mentit al jutjat amb la sang freda que sabem acostuma a tenir i no ens hauria de sorprendre, a mi no ho ha fet pas, però encara que un es faci el fort i el fred, saber, que es va negar una cosa que ja estava signada i en obres en aquell moment, no deixa de ser la gota que fa decidir que en aquella part de la teva vida qualsevol dubte queda esvaït.
I és que ser jove mai ha estat senzill i molt menys si la mentira és l'exemple a seguir.
A mi encara em sorprèn lo madur, sensat i lo clares que te les coses, potser per aquest motiu he afluixat una mica la "corda" en les sortides, confio en ell.
Sols cal llegir el seu bloc per veure lo madur i assenyat que es.