Fa falta comprometre's....

No m'agrada la gent que passa per la vida esperant rebre, mai donar. Esperant el "manà" sense moure un dit per defensar, ajudar, participar, col.laborar.
Cada persona ho pot fer en un àmbit diferent, les possibilitats no son les mateixes per tot.hom. Les meves son poques, principalment les econòmiques, malgrat tot, tinc apadrinat un nen, soc sòcia del grup Tercer Món de Mataró i de la Creu Roja, tampoc puc més, però em comprometo també amb causes que no son económiques, crec que ja heu llegit lo molt que m'indignen les injustícies, ni que sigui amb les meves lletres, poca cosa, ho se, també participo d'aquest intent de millorar la societat.
Ara bé, ni estic, ni estarè mai, a l'alçada d'aquesta gran dona, Emma Thompson, sempre la he edmirat, per les causes que defensa, sempre fins el final, i per la seva feina, com no.
El vídeo és molt dur, però digueu, acàs no és més dura la vida de les dones que ho pateixen?.
I encara hem d'escoltar "chascarrillos" sobre "anar de putes"...
Tràfic sexual, quin futur més dur.... i cap on mirem mentrestant?...

Fent les paus....

Ahir vaig anar al passeig marítim, des de la meva separació no havia tornat al mateix sola.
Sempre ha estat per mi un lloc on cremar les penes, on pensar i calmar aquest caràter tan Lleó que tinc, on raonar i decidir.
Ahir vaig descobrir que en torno a gaudir, vaig baixar per la Plaça Fivaller, després per el pas soterrat de Floridablanca i lleugera fins Laia l'Arquera. Feia caloreta, però era un plaer, una onada inmensa de gent feia el mateix. Amb el meu ipod a les orelles, tota feliç.
De tornada vaig parar a un espigó, que no se si te nom, en aquella platgeta erem poquetes persones, vaig seure a les roques i vaig llegir una estona el llibre que portava escoltant les onades de fons.
Va ser allà, on vaig descobrir de nou el goig de viure a Mataró, veure la ciutat en la distància em va emocionar, estimo aquesta ciutat, ni que la seva inmensa grandària m'acostuma a molestar.
Em vaig reconciliar amb mi mateixa, puc tornar a passejar per aqui sense necesitat de penes, perque ja no en tinc, estic feliç.
Ahir va ser un gran dia, i d'ara endavant espero que ho siguin tots, estic contenta d'on visc, de com visc i de qui m'envolta.... és pot demanar més?.

Passions vermelles....

Ahir va ser una tarda revolucionaria, però a més, de bona companya.
Vaig anar al cinema amb la Glòria i el seu marit, una bona companya per anar a plorar. Sabia què anava a veure, La trece rosas, he llegit el llibre i ja vaig haver de parar per l'emoció varies vegades, també llegint El silencio roto, Mujeres contra el franquismo, aquest vaig trigar mesos a poder acabar, les emocions em deixaven feta pols, lo pitjor d'algunes històries, és saber que son certes....
La película és fantàstica, molt emotiva, però tan real que fa patir, és clar que jo, soc emotiva. Ben ambientada i creible, quines Joventuts aquelles.... quina vitalitat i desinterès, quina entrega.
Vist aixó, qui creu que la llei de memòria històrica fa justícia?, ningú!.
A sobre, avui, he de llegir que la "Santamadreiglesiadelapuñeta" beatifica un munt de morts de la guerra civil, no cal dir de quin bando no?. Quina vergonya!.
Ells que entregaven detinguts, ajudaven als sublevats, ells que en la mort d'aquestes noies, algunes menors d'edat que moren condemnades per un delicte comés mentre son a la pressó!, en el moment de fer la carta de despedida de les famílies, el capellà, tot piadós el malparit, els diu que si no és confessen, no poden fer cartes a la família.... el fan sant també a aquest?.
Vaig sortit "tobeta" com un flam, varem vaja....
Llavors xino xano a la Plaça de l'Ajuntament on feien la segona part dels actes amb motiu dels 40 anys de l'assasinat de Che Guevara i organitzat per el Casal d'Amistat amb Cuba de Mataró, gràcies a en Sebastià per la seva amable acollida.
Molta gent, música, poesia, socialistes.... si... si.. aquest cop no vaig estar sola, vaig contar 15 companys i companyes, a tots i totes ens va fer il.lusió veure'ns allà, petons per aqui, petons per allà, un petit debat amb un jove d'Esquerra Unida sobre si el PSC és o no, de dretes, aqui vaig treure les ungles....
Però... i consti que em vaig informar primer i vaig marxar passades de llarc les 8 de la tarda, CAP membre del Govern Municipal, un cop més... i ara?, què diràn?... ohhh sí, calla, no hi pensava, eren a Santa Anna amb els trens... tots!!.


HIMNO DE JUVENTUDES SOCIALISTAS

Hijos del socialismo,
somos la fuerza del porvenir
frente al capitalismo,
sabremos vencer o morir.
Luchamos por la buena causa,
por la revolución social,
debemos combatir sin pausa,
hasta que triunfe la igualdad.
Injusticias, privilegios,
que hacen al hombre sufrir,
ya se acaban, ya se acaban,
los vamos a suprimir.
Es la lucha final que comienza,
por el triunfo de la revolución,
si es preciso que sangre vertamos
será por nuestra emancipación.
¡Juventudes!
¡Socialistas!
¡Adelante!

Censura....

Em fan arribar una notícia del diari La República, italià, que diu, més o menys, que el Govern prepara una llei per censurar blocs. En concret, els blocaires tindrien que pagar una taxa i un periodista professional fer-se càrrec dels contingut.... censura pura i dura. Segons el diari, el Govern de Romano Prodi ja hauría aprovat aquest decret i resta a l'espera de l'aprovació del Parlament.
Ho trobo del tot bestial. Acabarem com a la Xina?, acàs sols els "adictes" a les causes dels Governs podràn escriure lliurement donat que està garantit el seu suport?.
Aquesta notícia la vull lligar amb un soparet que vaig tenir ahir, molt més distès del que jo havia previst, fins i tot agradable, potser la família a la que pertanyo per naixament encara te una oportunitat..... veurem amb el temps, el primer pas està donat.
La lligo amb el sopar perquè un dels assistents estava preocupat, i molt, per mi. Em va preguntar molt seriós si no pateixo per conservar la feina, donat els meus escrits..... li vaig respondre un NO contundent. Jo, a la feina, compleixo com la primera, no tenen queixes, soc fidel a l'empresa, però no cega. La meva llibertat d'opinió fora d'ella, com a militant de fa 20 anys o més, no pot patir per ser sincera. Més val que els "popes" es preocupin dels llepes, no dels discrepants, aquests, som ben visibles!.
No es va quedar tranquil i em va demanar que vagi amb compte, ara sols em queda saber si em duia algún missatge d'estranquis, o era la seva sincera opinió....
Censura?, ben lluny siusplau!!!.

Fret als peus....

Que no "de" peus...
Aquesta nit he patit de fret als peus, però no un rampell i punt, no, no.... tenia els peus congelats. Frega que frega, peu amb peu i pensant com podía arreclar el "problema".
Primer he pensat en uns mitjons o peucs, però quin poc glamour!, després demanar a la senyora Ramona, la meva mare, unes ampolles de plàstic de quan era petita, posaves aigua calenta a dins, i les deixabes una estona als peus del llit abans d'anar a dormir, però no crec que les conservi...
Estaré nerviosa?, em preguntaba jo a les 4 de la matinada.... no crec... ha estat un dia tranquilet, amb una reunió de la única sectorial del PSC que encara participo, Solidaritat, passejada amb la Glòria, com sempre divina, amb un sopar amb un bon amic, una mica puajjj (bocata), però relaxat i divertit i un cinema agradable, fins i tot amb abraçada final, quin fret feía a la 1 de la nit al Mataró Parc!!!, (abraçada amistosa malpensats!), amb una estona de lectura....
Total, potser sols estic anyorada del meu Martí que està de colònies fins demà i trobo la casa buida....
També se una altre solució, buscar un "maromo" per els mesos d'hivern que m'escalfi els peus... els peus!!... com sou!.
Total, volta a volta, avui he desmuntat el llit, he acabat pensant amb unes fotos que em va enviar el amic i company Quim, son de l'Alguer, això, unit a unes poesies que un altre Quim, aquest de Manorca, m'ha fet arribar, han aconsseguit per fí que no pensés en els peus i em relaxés, he dormit poquet, tota encongida i faig una cara.....
Alguna solució alternativa?.

Mai l'ombra d'un arbre
no fou tan preciosa, amable i suau.
Serse, de G.F. Haendel


Recordar exacte un rosa besat de llavis
és provar d'encendre un foc
amb llumins que ja han cremat.
Però queden a la memòria
el mar resplandent des del camí
i l'ombra d'aquell arbre ufanós
on amb tot el cos a la veu vas dir-me vine.
Lluïa al sol el metall nu de les bicicletes a terra
l'una damunt de l'altra.
de "Com un persa" .
Manuel Forcano

I tú, què faries???...

Aquest vídeo li calen poques paraules, en pocs segons, que per ella devien ser hores, aquest malparit fa servir la violència racista, l'agredeix per la seva nacionalitat i color de pell, masclista, li pessiga un pit, a més d'abús de menors, te 17 anys aquesta noia.
I ara, ell, feliç i a carrer amb llibretat amb càrrecs, i ella?... ella, com tantes vegades, tancada a casa i morta de por....
I el paio que s'ho mira?, que gira el cap i ni tan sols li dona consol un cop passat?....
Sou capaços de dir què farieu vosaltres?, jo ho tinc clar, ajudar!. No podem permetre aquestes coses. de cap manera.
Com poden restar impassibles davant això?, no ho puc entendre, ni que m'ajuda a entendre d'altres situacions que ningú fa res....

Grease.....

O com passar una bona tarda de diumenge.
Ahir vaig anar a veure aquest musical, Grease, amb en Martí i en Daniel, al teatre Victòria, vaig comprar les entrades fa més de tres setmanes.
Ens ho varem passar de maravella, si us agraden els musicals, val la pena. Bones veus, bon ball i molta animaciò. No és pas d'estranyar que duguin més d'un any i amb el teatre ben ple. Per cert, casi tres hores d'espectacle i no baixa el ritme en cap moment.
Aquesta música va marcar la meva joventut, vaig veure la pelicula amb 17 anys i acabada de casar a Londres, no vaig entendre res, però tampoc calía, la música ho diu tot.
Va ser l'antídot de tota la mala llet que he tingut aquest cap de setmana, en que per primer cop en molt de temps, vaig decidir no comprar el diari el diumenge per no llegir mes tonteries ni hipòcrites dient coses que no pensen. Encara que deunidor les que s'han escrit en alguns blocs. Persones que no poden veure en Pasqual i ara diuen... hoooooo.... va ser un gran polític!.... a fer punyetes penso jo!.
Bueno, veig que encara em queda algo de caràcter...

Dol... carta oberta a Pasqual Maragall...

Benvolgut Pasqual, company per molt que pesi a segons qui.
Ahir va ser un dia per oblidar.
I no sols per la tarda boja i a mil que vàrem tenir a la feina, ni les insinuacions malpensades i hipòcrites de segons qui sobre si la feina s'ha fet, o no, ben feta, ni les trucades de darrera hora apuntant persones despistades. El pitjor va ser quan la meva companya em va dir que deixaves el PSC.
Admeto que vaig posar cara de "és impossible"!, però una altra companya es va cuidar d'imprimir una notícia a El Periodico de Catalunya perquè la llegís i quan ho vaig fer, vaig quedar del tot parada i disgustada.
Has decidit deixar el vaixell, aquest vaixell ple d'assessors ficticis que s'inventen càrrecs per no pagar 18€ d'un sopar. D'aquest partit perdut en un mar de dubtes i amb influències externes super depriments. De les 4 persones que en aquell moment eren al meu despatx, 3 estàvem amb tú, vull que ho sàpigues, molta gent està del teu costat, però després... qui dóna la cara?, doncs t'ho diré, la donem els que NO tenim cap poltrona.
També et vull dir que per primer cop no vaig poder "complir" els meus deures, com porto fent fa més de 16 anys com a treballadora del PSC de Mataró. Ahir vaig complir els justets, vaig cobrar el sopar als assistents, vaig fer petons a qui vaig considerar, fins i tot amb això vaig ser escassa... jo, sempre tan petonera!, vaig comprar flors, vetllar per deixar el tema lligat. Sempre sec quan tothom ja sopa, al costat de la base, aquesta tan maltractada sovint. Sec i riem una estona. Ahir no vaig poder, no hauria estat una bona companyia, no podia estar feliç en un local on sopava una de les persones que jo considero t'ha fet el llit, i vaig preferir venir a casa i passejar el gos tot escoltant música, per baixar aquests nervis que avui encara tinc, aquesta adrenalina que tinc a mil.
Crec que has estat el millor President de la Generalitat des de la Democràcia, jo estic orgullosa de tú, ni que has hagut d'aguantar pesos a l'esquena i traïcions, de fet, on és l'Estatut aquest tan famós?. Sé que sóc un moc en un mocador perdut, però no pensava pas que tiressis la tovallola. Insisteixo en un tema, si els que discrepem marxem... qui queda?, què cony queda del nostre ideari d'esquerres, progressista i catalanista?. T'ho diré, queden aquests mamelucs i aspirants a Ministres i trepes per excel·lència que els importa un pito tot això, queden els que l'any que ve donaran bufetades per anar al Congrés i "codearse" amb els "importants".
Jo no abandonaré la meva lluita, els granets de sorra a les sabates podem ser molt emprenyadors. A més, sé que NO estic sola.
Un petó Pasqual, ni que mai hem estat presentats, ja saps, sempre fujo de conèixer jefes, ha estat un plaer.

Salsa rosa??....

De les moltes coses que no he entés mai, la hipocresía social és una de les que més em cabregen, tal com sona.
En Sarkozy te a França unes de les manifestacions socials més importants de fa molts anys en el sector transports i resulta que la notícia queda del tot "eclipsada" per l'anunci del seu divorci. Que per un altre costat i coneixent el personajillo, estic segura que va fer oficial ahir l'anunci per "tapar" les manis. Igual que estic segura i donada la cara que va posar la "seva" dona el dia que va guanyar, ja estaven "separats" per les eleccions. Aixó sí, de portes endins!
Ara, tot planxant, escolto un debat on surt la meva admirada Cristina Almeida, fa un petit apunt dient: al Parlament Espanyol, la majoria de diputats son casats, ni que sigui per segona o tercera vegada. En canvi, la majoría de diputades, son divorciades o bé solteres.
El motiu?, doncs ells poden faltar de casa les hores i dies que faci falta, però elles encara no, s'entén la dedicació absoluta dels polítics a la vida pública, però si ho fa una dona, encara està mal vist. Consti que ho diu una dona que sap de què parla, no ho dic jo. Ni que ben mirat... jo podría opinar i molt, de la hipocresía social, però millor m'estic calladeta!.
Vivim en una societat instal.lada en la Salsa Rosa?.

Lifting....

Vaig a la perfumeria, he acabat la crema hidratant.... quin error....

Bon dia -jo en lila-

Bon dia senyora, què voldrà? - vert ella, la -supermegadependenta-

Una crema hidratant siusplau, marca tal....

Segur?, no se, en tenim d'altres més indicades per vosté...

(primer estrés)...

A mi ja m'agrada aquesta i em va bé...

Ja però vosté ha passat els quaranta... (maleïda bruixa, no sempre en tindràs 25!)

Ho se.... (mirada de mala llet), ja fa dies noia...

Crec que li convé un "pack" de tractament, per ara no li veig arrugues, però no trigaràn.

(Aqui m'agafo al mostrador)

I doncs? què proposes?...

(No se perquè pregunto....)

Doncs miri, per començar, una crema intensiva, de neteja, faci un bon peeling, li convé, ni que vosté encara no ho sap...

brrrr brrr.....

Després una antiarrugues, amb colageno i filets d'or, ideals per la pell madura i les arrugues...

Però si no en tinc!!!

En tindrà, (sentència ella)

També unes ampolletes per donar vida al cutis, a més una altre crema, aquesta és especial, per les bosses sota els ulls...

Quines bosses?, exclamo jo, ara sí, emprenyada!, em miro al mirall espantada

Les que tindrà, respón ella impassible..

També una crema reafirmant, li balla un xic la "papada"

He perdut 25 kilos, exclamo jo!

És clar, diu ella tota comprensiva, entenc, però encara ni queden bastants no?....

(Aííííí, la mato, jo la mato!)

Bueno, un cop tinguem aixó aplicarem també una nutritiva de nit, abans dels 50 és imprescindible i per acabar una crema antiedat, almenys li treurà 5 anys del damunt. En sis mesos veurà un resultat esplèndid. (Ella tota cufoia i contenta).

La miro, ara aclucant els ulls i pregunto....

I quin preu te treure cinc anys de la meva preciosa persona?...

(crec que ara nota el meu sarcasme..)

Doncs si compra el "pack" li surt sols per 300€. Aquest mes està d'oferta! (I m'ho diu amb un gran somriure!).

La miro....

Benvolguda, donim la "meva" crema, la que he demanat, si treure 5 anys m'ha de valer 300€, ja m'estàn bé, em quedo amb els que tinc!.

Algún dia recordarà els meus consells, diu ella tota convençuda.

Reina, quan en tinguis 46, com tinc jo ara, ja et vindré a veure, llavors em dius qui te millor pell.

Tota digna he anat a pagar els 29€ que val la crema que faig servir. Ella em mira amb cara compasiva...

Cony que jo estic divina sense tanta porqueria!.

De lectures....

Dilluns vaig acabar un llibre, La sang dels Innocents, de Júlia Navarro, encara que la meva és en castellà.
He passat molt bones estones amb aquest llibre, 778 pàgines que en cap moment m'han aburrit ni donat ganes d'avançar algunes més ràpides.
Parla sobre Orient i Occident, de religions, de terrorisme i d'extremistes, fins i tot d'amor, vaja, com la vida mateixa!.
A mi, alguns moments, m'ha posat la pell de gallina, ni que no soc peruga, és pot veure ben clar que el llibre és realista i com la religió, portada als màxims extrems, pot anular qualsevol voluntat i fer mal.
És un llibre entretingut i documentat que transcorre en diferents escenaris al mateix temps, però no et "perds" ni un moment de la situació que explica.
Ni tan sols el pes del llibre, tingueu present que casi sempre llegeixo al vespre al llit, m'ha desanimat.
Ja sabeu, un més per llegir.

Memòria, SÍ, però quina???

És evident, crec que per la majoría, que la llei de Memòria històrica, no fa justícia, almenys no la suficient, més que res hi perden els de sempre, l'esquerra.
Com pot ser que oblidem tan facilment?, cert, jo no ho vaig viure, però l'avi em va explicar algunes coses, en Tristany, company i memòria vivent del PSC m'ha obert els ulls a moltes altres, apart n'he llegit i com pot ser que s'oblidi qui va començar la guerra, qui va fer pagar amb pressó i tortures els teoricament "perdedors"?. Oblidem que els que varen començar la guerra varen ser uns sublevats?, que varen carregar contra un gover legitim i democràtic?. Tot-hom va cometre barbaritats, com a totes les guerres, però tinc la sensació que sols un dels bàndols ha pagat durant 40 anys!.
M'argumenten alguns coneguts que el Govern no pot anular juducis, aixó pertany al "poder judicial", i doncs què esperen?, poden perseguir aquests "jutges moderns" a Pinochet i no poden fer justícia al nostre país?, és clar, ningú vol donar aquest pas tant important.
En Quim, amic i revolucionari, aquest sí te memòria i em fa arribar un escrit de Carlos jiménez Villarejo, tingueu paciència i arribeu al final, potser entendreu una mica més....

La repressió exercida pels revoltats i per la posterior dictadura permet parlar de genocidi.

Recentment, un dirigent del PP, alineant-se amb la posició del seu partit en el Parlament Europeu contra la condemna del franquisme, va dir, com minimitzant el que va significar, que solament va ser un règim "autoritari e dretes". En el 70 aniversari del colp militar contra la Segona República, és necessari recordar la veritable naturalesa del règim imposat pels vencedors, el seu caràcter feixista i el genocidi que van cometre durant la guerra i després de la derrota de la República.
La repressió mantinguda de forma calculada i sistemàtica pels revoltats i després per la dictadura va tenir l'abast suficient com per a ser qualificada de genocidi. Així resulta de les dades, parcials, facilitats en el seu moment pel ministeri de Justícia de la dictadura: els presos polítics el 7 de Gener de 1940 eren 270.719, i el 10 d'abril de 1943 encara eren 92.477. Els presos polítics morts, entre els quals incloïa als afusellats després d'un procés i els morts en les presons, des d'abril de 1939 fins al 30 de juny de 1944 van ser 192.684. Aquesta terrible realitat la justificava un decret de 1939 sobre les presons: "El notori increment de la població reclosa derivat del nobilísim afany que anima al nou Estat de liquidar jurídicament les responsabilitats contretes per quants van participar en la monstruosa rebel·lió marxista".
Tots aqueixos presos i molts milers més van ser sotmesos a processos davant els consells de guerra i els tribunals especials que eren la culminació d'un règim de terror imposat als encausats des que eren detinguts. Eren arrestats il·legalment, per l'absència de causa que justificara la detenció —que es perllongava indefinidament, sense control judicial algun—, eren salvatgement torturats i, quan eren condemnats a presó, se'ls sotmetia a un règim penitenciari presidit per la venjança i la crueltat. Els consells de guerra, que van dur a la presó o a l'afusellament a dites preses, no podien qualificar-se de tribunals de justícia. Eren, pura i simplement, una part substancial de l'aparell repressor implantat pels facciosos/ i després per la dictadura.
ELS PROCESSOS davant els consells de guerra eren radicalment nuls per diverses causes. En primer lloc, no mereixen la qualificació de tribunals de justícia quan van ser constituïts, ja des del decret 55 de 1936 del general Franc, pel poder executiu. En segon lloc, els militars que els formaven mancaven de qualsevol atribut d'independència, propi d'un jutge, en tant que eren estrictes i fidels servidors dels seus superiors. En tercer lloc, era incompatible la seua possible independència amb la disciplina castrense imposada per tots els caps. La submissió a l'Executiu quedava de manifest quan l'execució de la pena de mort exigía el "assabentat" del cap de l'Estat.
A més, concorria una total vulneració de totes les garanties i drets fonamentals. La instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor dels encausats, que sempre romanien en situació de presó preventiva. A tots aquests processos es referia la declaració de l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa sobre el franquisme com un "sistema de justícia militar expeditiva" en el marc de la imposició de la "llei marcial".
Altres instruments essencials de la repressió van ser el Tribunal de Repressió de la Masonería i del Comunisme i els Tribunals de Responsabilitats Polítiques. Eren tribunals radicalment il·legítims, tant pel seu origen com per la seua composició, i per ser organismes de naturalesa administrativa dotats de competències per a la imposició de sancions penals. La llei de 1-3-1940, creadora del primer d'aquells tribunals, és la màxima expressió de l'arbitrarietat al servei de la repressió ideològica i política. Establia penes gravísimes de reclusió menor i major, a més d'altres privatives i restrictives de drets. Franco nomenava al president del tribunal i als seus membres, que havien de ser "un general de l'Exèrcit", "un jerarca de Falange" i dos lletrats. Era la més rotunda negació de l'Estat de dret. De similar naturalesa van ser els tribunals establits per la llei de 9-2-1939 de responsabilitats polítiques. També eren tribunals administratius, presidits per "un cap de l'Exèrcit", i els seus membres eren responsables polítics de la dictadura, falangistes i militars, facultats per a imposar sancions d'ordre penal, com inhabilitacions, estranyament, confinament, bandejament i pèrdua total o parcial de béns.
ELS DANYS causats a les víctimes van ser immensos. Ara és inajornable una reparació que la democràcia deu a qui van patir tan brutal repressió. Què espera el Govern? Des de 1948 està vigent la Declaració Universal de Drets Humans, que la dictadura no solament va ignorar, sinó que va violar de forma sistemàtica. En 1948 s'aprova la convenció per a la prevenció i sanció del genocidi que en aqueix moment estava cometent-se a Espanya, igualment ignorada i violada durant 20 anys. La llei d'amnistia, salve en els supòsits de desapareguts i dels delictes ja prescrits, va afavorir de forma singular als responsables franquistes de tota classe de delictes i, en particular, als membres dels consells de guerra, moltes vegades constituïts il·legalment, i d'aquells seudotribunals responsables de gravísims delictes. La reparació i rehabilitació moral i jurídica de les víctimes no admet més demora.
(Carlos Jiménez Villarejo).

Estirant els segons....

Sovint he volgut allargar els segons, allargar moments, instants que tenien una vàlua especial, una sensibilitat, un petit plaer.
Qui no ha desitjat que aquella mà que baixa per la nostra esquena allargui el seu recorregut mentre els pèls i les emocions s'esgarrifen?...
Qui no ha volgut que aquell petó, que comença a cau d'orella i baixa el coll, segueixi fins racons amagats, s'allargui, duri fins a la bogeria absoluta?.....
Qui no ha preferit fer esperar una mica el plaer més absolut, l'orgasme breu i concís i esperar que sigui llarg, que no s'acabi?....
Qui no s'ha entretingut en aquella abraçada que ens omple i consola?...
Qui no ha pensat, que no s'acabi aquest instant, aquesta joia i aquest sentiment...
Qui no s'ha volgut perdre en uns ulls estimats, en una mirada amatent?...
Voldria allargar el temps.... fer del plaer un sabor intens, una olor irresistible, un tacte suau però contundent....
Perdre els sentits, allargant els segons, que no passessin els minuts i perdre, per descomptat, el cap i el senderi en el goig...

Llamps, trons i poesia....

Ahir a la tarda l'espectacle des de el meu despatx era espectacular.

Uns llamps imponents sobre el mar, després sobre Mataró, uns núvols negrissims, uns trons... brrrrr.

Al meu despatx un grupet de persones esperaba una reunió, totes tremolant i jo... tan feliç. La tardor em dona vigor, espabila el meu esperit. Les tempestes em recorden que estic viva i em posen romàntica.

En calmar la mateixa un magnífic Arc de Sant Martí va aparèixer sobre el mar, quina sort tinc amb aquestes vistes a la feina....

No varem poder, més d'una, evitar la temptació i fer algunes fotos amb el mòbil, a en Martí li han agradat molt.

Així que aprofitant l'època que la majoria agafa depressións i jo revisc com una flor, avui, poesia....

CANÇÓ MANYAGA

(Clementina Arderiu)

Si una dolça feblesa m'escau,
jo diré com em plauen les roses;
si una dolça feblesa m'escau,
jo ho diria si goses no goses.
Com l'infant que ja sap que és petit
i se'n val amb ingènua malícia;
que ara em sento el voler arraulit,
pres tot ell d'un desig de carícia.
I seré una doneta només,
tota plena de planys i de noses,
i quan vingui l'amat amb son bes
li diré com em plauen les roses.

Premis Nobel....

L'amic Rafael, del bloc El Club de los corazones solitarios, em fa arribar una mena de "meme" original, ni que de nom una mica "pompós". Espero estar a l'alçada. Per cert, Rafael vamos a tomarnos un café un dia de estos, ell fa sempre un gran esforç per seguir el meu bloc doncs és de Madrid.
Ell m'ha nominat als Nobel dels blocs, cosa que com és evident li agraïxo molt, ni que em fa sortir els colors a les galtes. Ser nominada implica certes responsabilitats i normes que ara paso a detallar...
1. Ser nominada o nominat, implica escriure un artícle fent públic el premi i citar el blogger que t'el concedeix, amb l'enllaç corresponent.
2. Escollir 7 bloggers que et cridin l'atenció per els seus escrits i deixar un comentari al seu bloc perquè ho sàpiguen.
3. Exposar els motius per els quals els nomines.
4. Molt important: aqui t'han nominat perquè ho mereixis i perquè vegis lo bé que has sortit en la mateixa sols has de nominar 7.
Ara toca passar a la nominació...

1. Glorieta, per afinitat, amistat, bona persona, bona escriptora i per afecte, una amiga amb lletres ben grans.
2. La Ventana, per solidària, per divertida, per lo bé que sempre ho passo amb els seus escrits, perquè malgrat la diferència d'edat, compartim moltes coses.
3. Joan-Japs, ell sap molts dels motius, però direm que per ser un dels homes amb més sensibilitat que he conegut.
4. Sara Moyà, simpàtica,a ctiva feminista, mig catalana i mig vasca, encara que fa temps que no escriu, espero que ara s'animi. També se que ens conèixerem, algún dia...
5. Francesc Puigcarbó, per poeta, home actiu i reivindicatiu, perquè no es casa amb ningú i escriu, clar i català. I també perquè no se d'on treu el temps per tot...
6. Javier Naya, principalment per les seves poesies, magnífiques. Discrepem amb algunes coses, però el fons és el mateix.
7. Les meves circumstàncies i jo, la he "descobert" fa relativament poquet, però gaudeixo amb els seus escrits i el seu sentit de l'humor.
Apa!, ja estic, consti que sols en puc posar 7, ara que hi penso.... no n'he posat cap de "picant".. je je....

Che.....

Dissabte a la tarda, aprofitant que el nen era a l'esplai, vaig voler anar a una xerrada sobre el Che Guevara.
Vagi per endavant que de molt joveneta m'ha intrigat aquest home i m'ha interessat.
L'organització de la mateixa era a càrrec del Casal d'amistat amb Cuba, no conec ningú, encara que després vaig descobrir que de "vista" sí. La mateixa era amb motiu dels 40 anys de la seva mort.

El conferenciant va ser Pedro Busquet, cubà. Home senzill i agradable, contundent quan cal, però clar que va aconseguir reunir unes 100 persones a Can Palauet, molts ho voldrien.
Primer varen passar un vídeo de la filla del Che, Aleida Guevara, on amb unes paraules molt emotives parlava del seus records, propis i dels de la seva mare. Un vídeo maco, molt maco, amb imatges noves, per mi, d'ell. Amb la seva canalla, amb la seva dona, imatges tendres i afectuoses que ens va fer somriure i emocionar a la majoria.
El conferenciant, breu i concís, concret amb dates i noms, vaig gaudir de valent.
Després, torn obert de paraules i respostes..... que molts que van de demòcrates no les donen!.
Anècdota de la xerrada, no hi havia NINGÚ del Govern Municipal, ningú d'aquest magnífic govern d'esquerres. I per els mal pensats, dic govern ok?. Potser una conferència massa intel.lectual per ells?.

Imagino que hi havia massa gralles, inauguracions i tapersex per poder estar aqui, potser algún d'aquests 14 hauria aprés alguna cosa...

30 a 10.....

Dijous vaig anar a la reunió d'aula d'en Martí.
Com sempre, vaig arribar aviat i en ser de les primeres i seure a la segona fila, vaig anar veient tot.hom que venia. De bon començament ja vaig ser conscient que seriem moltes més dones. El motiu, no en tinc ni ideia!.
D'entrada, vaig haver de cambiar el meu horari laboral per assistir a la mateixa, les 6 de la tarda és just a la meitat de la meva jornada. Sort que la meva jefa és ben conscient d'això famòs que ningú cumpleix i que duu aquest nom tan bonic de " Pacte del temps".
En començar la reunió erem 40 persones, acalorades i apretadetes a l'aula, D'els 10 homes, 7 anaven acompanyats de la dona o parella.
No canvia, el tema no ha millorat gaire, nosaltes demanem festa a la feina, fem "birguerias" amb els horaris i no pasa res...
Ells no poden fer el mateix?, son inprescindibles?, l'empresa s'ensorra si no hi van?. Jo, malgrat haber fet el meu horari al matí, vaig atendre diverses trucades a la tarda abans de la reunió i ho vaig fer perquè vaig voler, ja ho se, ho vaig fer per responsabilitat amb la feina, però després, vaig cumplir i vaig anar a la reunió.
Les coses... no han millorat gaire...

Com ha de ser...

Son joves, han de fer aquestes coses.
Sovint he comentat com anyoro els joves que han de fer la revolució, els que suposadament han de canviar les coses, no puc entendre que jo, amb 46 anys, sigui més revolucionària i inconformista que ells.
Per sort, veig que encara queden joves amb imaginació, no sols els "apalancats" i "col.locats".
La iniciativa, pot agradar més o menys, però encara en queden que es mouen... ja estic més tarnquileta.
Ara espero que els "grans" i "acomodats" no els hi facin retirar...

Ho pots imaginar?....

Un pais, Espanya, governat per el PP?, podeu imaginar més bestieses de les que escoltem aquests dies, de precampanya brutal i insensata?, podeu imaginar un partit al govern que la seva máxima preocupació és l'imne d'Espanya?, una gent que sols tenen un argument de campanya i una sola frase, és clar que ells sempre és tot a una!, la culpa és de Zapatero clamen indignats!. Els llumins que cremen les fotos dels Borbons també les encén ell?. Tota aquesta "inseguretat" que venen, aquesta campanya contra Catalunya és una vergonya absoluta. Imagineu un país on ell sigui president?, quina por....
La insensatesa, la política bruta i barruera, un cop més, s'ha instal·lat a les nostres vides, als nostres noticiaris, i jo, que m'he de protegir davant tanta inmundicia, sols llegeixo per sobre el diari, sols miro de reull la tele, sols espero, impacient ja, que pasi el març, que perdin i si és posible estrepitosament, estic fastiguejada de l'oposició que ens ha tocat patir, estic, realment TIPA. I no ens queda res!!.
Ara, pasades les properes, es preguntaran tots plegats.... com és que la gent no va a votar?.... Tan fer país, tant separar els bons espanyols i els dolents... som dolents els Catalans?, però bé volen els nostres calers punyeta!. Ja ho vaig dir fa un any, la España ráncia y de pandereta...
I tot per cremar unes maleïdes fotocòpies, Si haguessin de tancar tot el que crema alguna foto....
( Jo no m'arrugaré mai, la mala llet que em fan agafar aquests fatxendes em manté molt tersa!).