dimecres, 31 de desembre del 2008

Ara, en aquest moment....


Que l'ànec a l'Ampurdanesa i farcit de foie, està preparat en safates per empendre viatge a Premià de Dalt on serà degustat al voltant d'una gran taula amb 15 persones al seu voltant.
Ara, que he posat el meu cos, més o menys presentable després d'un munt d'hores a la cuina.
Ara, que espero impacient les mans que m'han d'acompanyar aquest vespre.
Ara, que s'acaba un any parell i en comença un d'imparell que no m'agradarà, ja ho se....
Ara, que començo a rebre missatges amb bones intencions i afectes.
Ara, que he donat el darrer cop d'ull al correu.
Ara, que la cuina està recollida.
Ara, que com cada any em poso tendreta...
Ara, en aquest precís moment, he decidit que era tan bon instant com qualsevol altre per fer arribar un petó, gran, ample, rodonet, llarc o curt, amb llengua, o sense... a quie l vulgui rebre, a qualsevol que faci un passeig per aqui i no es vulgui trobar tan sol...
Bon any a tots i totes, com no podia ser d'una altre manera us ho dessitjo fent petons al vent.
Petons de pluja, d'aire, de tendressa, d'afecte i com no! de passió.

diumenge, 28 de desembre del 2008

Males bèsties i assasins....


Només ho puc denominar d'aquesta manera.
Diu El País: La incursió es va produir a l'hora que els nens sortien dels col·legis.
Ningú posa en dubte que si t'ataquen t'has de defensar, ara, per aquests que encara defensen Israel, Hamàs ha matat 1 israelià, Israel més de 270 palestins, una defensa "contundent "i sobre tot, han mort una gran part de civils, nens i nenes, àvis i àvies, dones.... l'objectiu no és Hamàs, és tot el poble Palestí, aquest que ja viu confinat, en camps de refugiats i sense cap dret, sí, aquest que volen exterminar, sense més.
Lo pitjor, diuen que "l'operació d'extermini segueix oberta", malparits!.
I nosaltres aqui seguim, preocupats per l'àpat de fí d'any....
Lo dit, assasins.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Balanç.....


Arriba la fí d'un altre any, i com gaire bé sempre, toca, per mi, fer una petita valoració del mateix, sembla que així el tanco amb més ganes i sense oblidar petits detalls.
Ha estat un any molt complicat el 2008, per mi, apart de la famosa "crísi".
Un any de congressos, la feina mana, on no sempre, bueno, poques vegades, m'he sentir representada o bé escoltada. Però on he exercit el meu vot lliurement i amb la passió i ganes que poso a les coses que crec.
Un any de feina difícil, de manca de comprensió, on he descobert tantes coses, a nivell laboral, que fins i tot jo, ja "curtida" he quedat tan sorpressa que encara ho estic paint.
Un any on les pressions i les males respostes han estat molt presents, però aqui segueixo....
És a dir, en aquest àmbit, un any per oblidar.
A nivell personal, familiar, emocional, de cor..... sense gaires canvis, tal com sabeu, deveu estar cansats d'aquest tema je je, he estat àvia fa un parell de setmanes i això ha cobert tota aquesta amargor i el desencís.
El meu cor?, doncs estupendo, està feliç i protegit, no demano més.
Gràcies que vaig guardar uns dies de les meves vacances d'estiu, ara em puc permetre dues setmanes de vacances, per compartir amb el meu Martí, per caminar, per llegir, per comprar cosetes per els meus nens, nenes, nets, per ell.....
Total, em desconnecto uns dies, seguiré per aqui, és clar, però faig un clik, apago el blog, que no el deixo eehhh, sols li dono vacances.
Sigueu bons i bones, però lo justet perque els reis i reines duguin cosetes.
Bon any i bones festes.

Mai ha de faltar la il.lusió, el saber que hi son i també i sou, i espero que per molt de temps.
Us desitjo el millor per el proper any i sobre tot, que no us faltin els petons i les bones abraçades.
Amb tot el meu afecte, rebeu una forta abraçada, gens "virtual" d'aquesta àvia acabada d'estrenar.

divendres, 19 de desembre del 2008

I sí que passa...

Color...



Fas veure que no, manténs certa distància i mires d'estar freda, però és impossible.
Passa que tanco els ulls i t'oloro, sense haver vist el teu cos. Passa que t'escolto com respires i t'acostes, passa que imagino el teu somriure, aqui, a les fosques i la pell de gallina envaïx la meva persona.
Passa que sento el frec de la roba quan cau a terra, el cinturó clicka les rajoles, gaire bé puc escoltar, amb els ulls tancats i un mig somriure als llavis, entre la foscor, com descordes dels botons de la camisa, un a un, poc a poc.
Passa que el llit fa un saltiró quan el teu cos entra per els llençols, la suavitat amb que t'acostes a mi i l'emoció que això provoca, la foscor incentiva les olors, les sensacions i com no, la imaginació...
Passa que fas un petó al cau de la meva orella, baixes per el meu coll, sense deixar de petonejar un dit impacient recorre el camí del meu cos, s'atura delicat, malgrat ser un dit adobat de treballar, dur, a mi em sembla el més delicat del mon...
Passa que els teus petons, amb aquests llavis gruixuts i sensuals, llavis que abarquen tot i tota, son tan dolcets com excitants...
Passa que malgrat el fret, els llençols fan nosa, i la camisa de dormir i fins i tot els coixins, tot cau a terra, tot fora, i sols queden dos cossos, la nuesa i les imperfeccions a la vista, ja no cal la llum, sols el tacte i els sentits i sobre tot, deixar fer....
Tanco els ulls i respiro, fort, suau, amunt i avall, no penso, només gaudeixo..... en silènci, les veïnes ja saps, però els suspirs pujen de temperatura i ja més igual si escolten o no, només vull expressar, cridar si fes falta...
I se que demà tindré molta son, pero val la pena, demà el somriure serà de campionat, el teu i el meu...
I tant que passa quan visites el meu llit!

dimecres, 17 de desembre del 2008

De nou, com la primera vegada...


I ni que ja n'he passat quatre, ha estat amb els mateixos dubtes.
I si no ho faig bé?, i si no recordo com s'agafa?, i si li faig mal?, i si....
Ha passat tant de temps, el temps vola, que els dubtes sempre son presents i ni que no et falli la voluntat, les ganes ni la força, no pots evitar patir, encara que n'has fet grans quatre i sempre n'has sortit ben parada...
Ahir al vespre, per primera vegada, vaig fer d'àvia... sols varen ser unes tres hores, però en Martí i jo, fins i tot l'Elmer, ho varem viure com una gran ocassió, com un moment especial que varem gaudir en profunditat.
I sí, en vaig saber, sí, també donar el biberó, i que fes el rotet i....

dilluns, 15 de desembre del 2008

Tarda de diumenge....



Fa un sol esplèndit, entra per els foradets de la persiana de la meva habitació. Escalfa l'ambient lo justet, però és molt agradable.
Veig reflectida la meva silueta als coixins que estàn al meu costat, a la part buida del llit, veig la meva respiració, l'ombra del meu cos relaxat, tranquil.... puja i baixa.
És una tarda molt agradable, senzilla, amable. Duc els auriculars amb aquesta canço que ara he posat el vídeo, una canço plena de sentit i afecte. Deixo volar la imaginació amb la veu sensual de Seal...
Estic tant relaxada, amb els ulls tancats, tan encantada de tot que ni sento que s'obre la porta de l'habitació, tinc els ulls mig tancats i murmuro baixet la canço...
Un petó suau a una galta i un a l'hora als llavis em fa obrir una mica sorpressa els ulls, els veig, els miro i somric....
Tinc aqui, a tocar la meva mà, dues de les persones que més m'estimo, i les dues em somriuen i m'acaronen a la vegada, i jo m'emociono i penso.... sí que en soc d'afortunada!.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Benvolgut Antoni Castells.....



Company, socialista, catalanista i crec que fidel a la causa.
Gràcies per fer que les persones com jo, sector catalanista i del PSC, amb majúscules, no ens sentim soles, va bé saber que algún membre del govern i de la "cúpula" està amb nosaltres, que no som pocs, no pensis pas, però cridem menys....
Gràcies per dir les coses tal com son, malgrat rebis fortes crítiques per ser sincer, jo et vull donar les gràcies, i no és la primera vegada que ho faig.
Encara que et critiquin, que diguin, son ben capaços de fer.ho, que no ets fidel... tu pregunta, a qui? a la causa o als que defensen el sí al psoe a qualsevol preu?.
Ser fidel és una altre cosa, no dir amén als que manen, és complir i fer complir el que diu la llei, l'Estatut i tantes i tantes reunions com has tingut per parlar de finançament. On queda tot això?, espero que no sigui al mateix lloc on el pp vol deixar l'Estatut de Catalunya, és a dir a la brossa.
Antoni, no defalleixis, em fas sentit que encara queda esperança, i creu una cosa, cada vegada és més difícil això....
Fixa't si et tinc afecte, mai vull conèixer "popes", i n'he tingut força ocasions.... però si algún dia tinc la sort de coincidir amb tu, dona per sentat que les gràcies te les dono en "directe".

divendres, 12 de desembre del 2008

Una vella vergonya, i ningú l'ha aturat....


Sempre he trobat inmoral que el feixista Fraga seguis vivint del "cuento".
Que un tipus com aquest, no oblidem que va ser una de les mans executores de Franco, tingui, i cobri, de senador vitalici, és un desproposit i diu molt poc del nostre país, molt menys del seu partit, suposadament democràtic que ara mateix s'està calladet davant d'aquestes declaracions tan bèsties...
Si la llei de Memòria Històrica funcionés, ja tocaría!, aquest tipejo seria a casa seva i no podria dir tantes i tantes barbaritats com diu, i si voleu parlem de les que ha fet i per les quals mai ha estat jutjat. És evident que estem en un Estat democràtic i de lliure opinió, però si uns criden "mort al Borbó" son perseguits, d'altres volen penjar els nacionalistes i no pasa res.... quin país tu.... i consti que no estic a favor de cap de les dues opinions, ja mor prou gent.
He dit sovint que no em considero nacionalista, però també és cert que cada dia en soc una mica més, cada cop que sento aquestes paraules insultants i dites amb tant de menyspreu per "persones" que fa molts anys ja no hauriem d'escoltar.
Lo dit, patètic.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Records.... resultat positiu....


Mireu bé.... sí... malgrat el decorat, era l'habitació dels nois de la família, anys 70 for ever, malgrat els rinxols i la disfressa, la meva mare va insistir i tenia només 17 anys acabats de fer....
Sovint em pregunten si em penedeixo d'haver donat el pas tan joveneta, i no, sempre disc que és de lo millor que he fet a la vida, d'aquí aquests estupendos fills tan grans que tinc i jo.... encara soc una nena :)
Tal dia com avui, el 9.12.78, em vaig casar per primer cop, aqui la Joana amb el seu pare, en Joan, mort fa ja gaire bé 12 anys. I han passat 30 anys....
Va ser un gran dia, encara que no fos el casament que nosaltres hauriem volgut, ho va ser, ja ho crec.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Com una tonta....


Avui podría fer servir moltes lletres, paraules, molts mots, però cap, cap dels molts que fes servir podrien descriure el mar d'emocions i sensacions quan he conegut aquesta personeta, aquest nen tan bonic que ha dut tanta felicitat, que ens ha emocionat i fet plorar, que ha convertit la Joana en una àvia....
En Carles, el meu fill, i la Mar, la seva dona, m'han fet molt feliç....
Lo dit, estic del tot desbordada....


divendres, 5 de desembre del 2008

De contundències i suavitats....


T'he observat llarga estona.
A primera vista ja t'he trobat del tot seductora, dreta, contundent, amb la suavitat desitjada, la turgència, les formes...
La pell que t'envolta és suau, el tacte delicat, però despréns fermesa, la mida..... tal i com he desitjat tant de temps, ni massa gran, ni petita, ha de passar just per el forat i aquest no és ni estret, ni massa donat...
Quan t'he tingut a les meves mans, el tacte m'ha acabat de convèncer, t'he posat a dins, m'he mogut, a la dreta, a l'esquerra, endavant i has seguit bé el meu ritme....
Ets perfecte, has pasat suau per el forat i no apretes, però tampo passa l'aire....
La teva duresa, resistència i capacitat d'acció està per veure, però confío que duris més que la darrera que vaig tenir..... petita i estreta, decepcionant....
T'he acostat a la meva cara i ets delicada, cuidaràs bé la part del meu cos que et tinc reservada, sensa cap dubte.
Avui m'he comprat unes botes de pell, passen just per el forat dels texans estrets i cenyts...

dijous, 4 de desembre del 2008

Patentar paraules....


No se pas si es pot fer, però estic pensant en patentar una paraula que segons sembla, i s'hem acusa, jo he fet famosa.
Ja fa temps vaig escriure sobre els "palmeros", de fet he escrit al respecte més d'una vegada i de dues i de....
Doncs bé, sembla ser que s'ha posat de moda i cada vegada que algú la fa servir, la "culpa" és meva, com si jo em pasés el dia predicant la mateixa.
He estat més de 10 dies sense ordinador, les poques lletres que heu llegit, no he visitat blogs ni res de res, les he escit des de casa del meu fill Daniel.
Bó i així, creuen que faig campanyeta amb la paraula i no és així, no tinc cap interés en això, paso i prou.
Però... i si la patento?, potser faré el primer "duro" no?.
I pensar que la parauleta em va venir al cap pensant en els "Palmeros de Palma del Rio" que sempre piquen de mans en qualsevol situació... soc una incompresa!!!

dimecres, 3 de desembre del 2008

Amb els texans cenyits i els tacons preparats....




Que no hi ha mal que duri cent anys ni cos que l'aguanti.
Amunt, aquest cap de setmana no penso parar, a tota màquina i com diu la meva mare, "a la penas puñaladas"!
I és que queda Joana per estona! i sempre penso, si caic, qui recull les restes?, no els penso donar aquest gust. He tornat, més forta que mai, les caigudes tenen aquest efecte en mi.
I amb aquesta música..... vols ballar?

diumenge, 30 de novembre del 2008

Agre i dolç.....


Aquest ha estat un cap de setmana complicat, massa i tot. No m'esperava pas que l'amargor inundés el mateix. Sí esperava alguna cosa, però mai tant com ha passat.
Divendres vaig tenir un soparet molt agradable amb un dels meus fills. Tot perfecte.
Dissabte vaig degustar, amb profunditat, fins l'ànima diria, el desagraïment, la prepotència, la mala educació i certa violència.... No tindria que haver passat mai, les mans negres al voltant amb males cares i molt pitjors maneres. De vegades, complir la legalitat vigent no és senzill, gens...
Em sento del tot esgotada, decebuda, trista i desencantada i no sols d'una persona, fins i tot d'alguna persona inesperada.
Sort, tinc sort en el fons, que no estic sola, sort també, i ja van dues!, d'algún amic que amb una bona abraçada, una estona de conversa tranquileta per el pasadís, en els silencis i estones on tot.hom era ocupat, em va aixecar els ànims.
Sort, i ja van tres, de les orelles que varen escoltar, no varen ser poques.
I encara més sort, ja van quatre!, de l'Emili Suriñach, allà, atent, amable, amb el caliu i la saviesa que deprén, l'amic i company, que em va animar a no defallir, que em va donar dos petons i em va calmar,
Ell també em fa arribar una de les seves poesies i jo... com sempre, li dic gràcies! Emili, ets un senyor, un gran senyor i un millor amic.
Aquest matí dues voltes llargues i amb bona conversa per la Mostra d'Entitats, m'han acabat de calmar, va bé parlar amb persones més fredes i no tan apassionades com jo. Ni que segueixo tristona, almenys estic calmada.
Demà comença una nova setmana, veurem què porta, ni que imagino que ben poc de bó.

Saps?
Ara meteix he tornat de la fosca
per cantells de freda herba
he voltat de cendra el teu espill...
Matinada de llet...
Pit de pedra.

Emili Suriñach

dijous, 27 de novembre del 2008

Dubtes existencials.....


O també, qui vigila al vigilant?
Avui, dia intens i ple de sorpreses, bones i d'altres no tant, algú m'ha explicat la situació que viu a la seva empresa, a veure què opineu per aquí....
Aquesta persona és molt conscient que el seu cap està incomplint la "llei" de la seva empresa. No sols això, fa trampes, enganya i a més, juga brut.
El tema és que ha volgut implicar la gent que te per sota, una d'elles és qui m'ha fet la consulta.
Un altre tema és que igual que ara li demana això, i a més de males maneres, d'aquí uns dies la poden acomiadar per incomplir els estatuts d'aquesta empresa.
Ella te clar que no vol jugar cap joc brut, les normes estan per complir-les, però també sap les males arts que el "sujeto" fa servir i aquesta tarda n'ha estat testimoni ella mateixa i és clar.... sap que li perilla la feina però pensa tirar endavant el que havia previst....
I em pregunta.... Joana.... com ho veus?....
Jo se que te raó i li dono tot el meu suport,tot.... una altre cosa es quan el "sujeto" en sigui conscient i engegui la seva "màquina de desacreditar"....
Que faríeu vosaltres?. Difícil no?. La llei ha de ser igual per tots i totes o bé els "jefecitos" tenen "barra lliure"?.

dimecres, 26 de novembre del 2008

"Mirando al techo"...



Els companys del Col.lectiu EPMA, al qual pertanyo, em fan arribar aquest vídeo que parla sobre les tan complicades relacion íntimes d'una parella i de lo difícil que resulta el sexe.... de vegades, és clar.
La seva pre visualització, sols en varem veure dos minuts, va aixecar un debat molt divertit al meu despatx, no diré qui hi havia, soc una senyora, però els 3 homes presents varen estar d'acord que passa massa sovint!
Observeu, veureu alguns coneguts.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Una imatge val més.....


I pot ser molt contundent. No oblidem, ni que sols sigui un dia, les dones que pateixen aquesta violència masclista, a mi lo de gènere em deixa freda.

Molt bona idèia de la JSC. En concret de Graciela Medina, militant de Mataró. (no ho he sabut fins avui)

diumenge, 23 de novembre del 2008

Avui poesia.... genial Sabina...


És un geni, no en tinc cap dubte.
I quin millor homenatge que acompanyar la mateixa amb una obra de Perecoll?..... Mar negre.... i és que l'art i la poesia van de la mà....
Estic romàntica? espero que no!



Décimas estupefactas

Se vengó Abel de Caín,
salve, sueño americano,
tan go home, tan primo hermano,
tan Lincoln, tan Luther King.
Calló el muro de Berlín
y a la vera de un verano
con Yahvés y medias lunas
la rueda de la fortuna
trajo un milagro africano.

Qué noche la de aquel día,
qué martes tan milagroso,
qué miércoles resacoso,
qué negro tan utopía.
Qué borrón en plena CIA
qué virus tan contagioso
qué disparate, qué foso
entre el nunca y el mañana,
entre Florida e Indiana,
viva Michelle y su esposo.

Ni cabaña del Tío Tom,
ni sepulcro blanqueado,
ni Michael Jackson pirado,
ni Harlem versus el Bronx.
Obama es un reggaetón
cimarrón y encorbatado
con cuentas que han esquivado
los pecados de la banca,
la Casa Blanca no es blanca,
el futuro ya ha empezado.

Joaquin Sanina

divendres, 21 de novembre del 2008

Y que vivan!




Com no estar enamorada d'aquest home......
for ever!

dimecres, 19 de novembre del 2008

Vergonya aliena....




Miro, contemplo i ni que em costa denominar "art" a la cúpula de la Onu a Ginebra, d'altres si la consideren.
De veritat, estic indignada davant el gasto, i més en el moment actual, i lo pitjor, amb quins diners s'ha pagat això.
Costa molt, però moltissim a les entitats i ong's que es dediquen al desenvolupament, tenir diners per els seus projectes.
Ja se, lo primer que em diràn alguns és que faig el "joc" al Pp.... abans em tallo la llengua, però és una vergonya.
Quants pous, tendes de campanya per refugiats, aliemnts, medicaments, etc.... s'haurien aconsseguit amb aquests diners?, molts, però molts!.
Ja trobo del tot ofensiu que la ONU, que tantes poques vegades serveix per alguna cosa, permeti aquesta despesa, però molt més que Espanya participi de la barbaritat.
I en Barceló, denominat el "Español vivo más cotizado" no li cau la cara de vergonya?, doncs ja em cau a mi per ell.
Moratinos diu que l'art no te preu.... i jo em pregunto, pagant amb diners públics tampoc?.

dilluns, 17 de novembre del 2008

" Tutti pleni"...



Dissabte 8 del matí, piticling piticling.... despertador....
Avui duen en Martí més aviat, he d'estar preparada a les 9.
després del meu "chute" de café amb llet, mirar el correu i fer una dutxa, poso la primera rentadora.
Espero el meu nen per esmorzar i comença la nejeta setmanal, en Martí la seva habitació, deunidor!, i jo la resta del pis. Després d'estendre dues rentadores i tenir tot com una "patena", marxem de compres, avui per el Centre de Mataró.
Entre una cosa i una altre arribem a casa pasades les 2 del migdía. Fer el dinar, fregar plats i poc més, sortim rapidets cap a l'Esplai. Un cop en Martí a puesto café amb en Carles i rapideta cap a la Riera, m'esperen la Glòria i l'Evarist. Parada al Ateneu a veure pintura catalana, no ens agrada massa i seguidament anem al Robafaves a la presentació de dos llibres de Lola Casas, blanc i negre, malgrat ser per nenes gaudim una bona estona.
Fem un café, gaudim de la companyia i de la bona conversa.
Després de la despedida surto escopetejada un altre cop a l'Esplai, recullo en Martí i xino xano anem al Innova360º, fem una visita i votem quina galeta volem que sigui la que representi Mataró.
Tornem a casa i passeig tranquilet amb el gos, soparet un xic de lectura i a dormir, estem esgotats!
Diumenge a les 8 ja no puc dormir, aixi que em poso en "marxa", després de les coses habituals de primera hora llevo en Martí i esmorzem plegats, avui unes magdalenes de "Can Bastons", pecat gens benial, un cop en forma comencem a preparar per pintar la única habitació que encara no tenim "decent".
Durat una mica més de dues hores pintem, jo a dalt de l'escala, i abaix, i a la dreta i a l'esquerra, és la primera vegada que ho faig sola i no se pas... en Martí primer a fet deures i després em mulla els pincells i el rodet, així estalvio algunes baixades d'escala. Ens fem certes confidències, la intimitat del lloc i el bon humor ens fan encara més còmplices del que ja som i per fí li parlo de sentiments, de per quin motiu sempre que posa aquesta cançò de la que he posat el vídeo, li faig treure, m'entén i la acabem cantant els dos.... estic curada!
Acabem rendits però molt orgullossos, podem!.
Una altre dutxa i anem a veure la meva mare, després una volteta, el diari i a casa.
Dinar, roba estesa, roba seca, plego, endreço i per fí faig un petit recés mirant el diari.
Més tard torno a collir roba, aqui la equem molt bé, i ara queda sessió de planxa....
Començo a patir agulletes, imagino que de l'esforç del matí.
A les 7 dic !prou¡, sec amb el nen al sofà i mirem una peli, sopar, lectura i a dormir, per fí!
Així que avui he anat a la feina a seure una estona... per descansar del cap de setmana!! :)

divendres, 14 de novembre del 2008

est l'amour....


Llegeixo amb atenció una entrevista a la sociòloga Marina Subirats.
Diu ella, "El mundo necesita hombres que sepan querer"...
No seré pas jo qui li discuteixi. Jo porto anys dient que és molt difícil trobar un home que en sàpiga. Jo, sense estar "titulada" en cap universitat, sols en la de la vida, afirmo que és casi impossible.
No busquem pas un super home, busquem algú que ens abraci quan cal, que ens doni la mà mirant la tele, que abraci, que petonegi....
Una altre entrevista, aquesta a una escriptora de novel.la romàntica, aquesta que ningú admet llegir però son super vendres, diu Marian Keyes: " Jamás he creído que un hombre sea la respuesta a todo". Jo tampoc ho crec, mai he buscat un home que m'arrecli res, a lo més el cos de tant en tant i és evident que no cal tenir papers per això....
La literatura "rosa" ens acosta sempre als grans amors que la majoria voldriem viure, però que ens fa tanta vergonya admetre. Jo en llegeixo i m'han fet plorar, sense cap pudor.
Ja sabeu, jo fa temps que no em mossego la llengua.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Carme, crec que ha arribat el moment....




Benvolguda companya Carme Chacón, crec que ja és hora. Sempre he estat d'acord en actuar el crísis humanitàries, on cal i qual cal. Però ara mateix Afganistàn és un país en guerra, no crec que les tasques siguin tant d'ajut i solidaritat, que també, però estàn en guerra i tal com varem fer amb Iraq, ara toca marxar, ho crec molt sincerament.


I no ho dic per les paraules d'aquest impresentable, tu tens honor i lo millor de tot, ets dona i tens sentiments de mare, per això quan t'he vist plorar mentre dones consol a les mares dels morts, m'has emocionat i crec que fas un paper molt digne com a Ministre de Defensa, has demostrat que ser dona i mare no està renyit amb complir amb la feina encomanada.


Va ser un encert la teva elecció, malgrat masclismes absurds i "patriotes ignorants" que varen clamar al cèl quan et varen nomenar, ja saps... l'Espanya profunda encara està entre nosaltres.


Fas un gran paper, per això crec que ja és hora que penseu en el retorn dels soldats a l'Afganistàn, ja no "toca" ser allà, enmig d'una guerra que va començar en Bush i que com és evident, no hi fem res allà.


Amb afecte, companya.

dimarts, 11 de novembre del 2008

De quan les campanyes, eren una altra cosa....



Aquesta poesia, junt amb un ramet de roses, ens la va regalar el llavors Primer Secretari del PSC de Mataró, en Remi, el darrer dia de campanya de les eleccions Autonòmiques del 93....
Llavors.... tot era una altre cosa. En aquells temps, discrepar, no era "o connmigo o contra mi". I ell sabia agraïr la feina i fer.se perdonar els mals moments.
No calia ser un llepa, ni estar en tot moment lloant la seva persona. Ell solet es feia estimar. De fet.... encara es fa estimar.
Jo vaig plegar de la seva Executiva per una seriosa discrepància i mai, però mai, m'ho va criticar ni em va fer una mala cara. Va seguir confiant en mi i en la meva opinió.
I és que sap ser, davant de tot, persona.
Apart, de cuinar la millor sopa d'all que mai he tastat!
Avui, que estic un xic "remember" va per ell aquesta bonica cançó, per els bons temps que tan lluny han quedat.


A les "tres Tereses" (per l'adreça de la seu del PSC)

Cal que aquest darrer dia
tota la gent de la casa
pugi, baixi i/o treballi
envoltats del vostre somriure.
Si eñs telèfons no paren,
somrieu.
Si no arriba un interventor,
somrieu.
Si us manca un apoderat,
somrieu.
Perquè el vostre somriure
és molt per a vosaltres
i no ens fa mal a nosaltres

(Rabrodegat Tambore).

diumenge, 9 de novembre del 2008

I qui vol res més?...

La mama amb els seus "nens"

Cap de setmana deliciós. Ja convenia.
Dissabte, passejada entre bolets, butifarres i fuets, coques i formatges.
Després dinar a casa de les meves nenes, aquest mes tenim moltes coses per celebrar.
Sants, aniversaris....
En Carles 29 i en Daniel 27... em faig gran i lo millor, m'agrada. El Sant de la Elisabet i el d'en Martí.
M'agrada gaudir d'una sobre taula llarga, entre café i tallat, galetes i mousse de xocolata amb cruxent de neules, de "Ca l'Uñó".
Per "culpa" dels horaris de feina tenim molt poquetes ocasions d'estar així, relaxats i distessos, fent broma i jo... en fí, feliç amb tots els meus nens i nenes al voltant.
Concretant els dinars de Nadal i Sant Esteve, s'ha de complir amb les "dues bandes" familiars i jo ho entenc i respecto. Preparant el menú de la nit de fí d'any que aquest any toca a casa meva.
Al vespre una peli i a dormir aviadet.
Un dissabte inmillorable.
Diumenge, primer de tot passeig amb la Glòria, amb un solet estupendo. Després lectura, fa molts dies que no m'hi podia dedicar, el diari, el llibre i bona música.....
Vaja, estic nova per una setmana que imagino tant complicada com la darrera.
I estic... feliç....
Heu vist quina família més bonica tinc? A la foto de dalt els meus fills amb mi, a la de sota, les meves joves.

La Joana amb les seves "joves"

dissabte, 8 de novembre del 2008

Apendre a viure, no és senzill....

Plou i fa sol

Sembla que una persona adulta com jo, ja tingui que saber com i de quina manera pendre's les coses, les actituds o els comportaments adequats a cada moment....
Però no, aprenem cada dia, ni que sigui una cosa insignificant, cada dia veus algo nou i no vull perdre la meva capacitat de sorpendre'm, ni que de vegades sigui de manera desagradable, també amb això aprenem.
Ahir va ser una tarda que voldria oblidar, però no ho faré. Una tarda on els minuts eres dècimes de segòn i malgrat les meves ganes de plegar, era divendres i tinc un xic d'estrés, doncs volia parar el rellotge per poder arribar a tot, per fer que les màquines corresin una mica més, que internet anés més ràpid i que l'ordinador seguis el ritme embogit i absurd de la feina del moment.
De vegades, massa sovint, si s'organitzes tot amb més temps, no tindria que patir, no ja sols per arribar, també per arribar senceres i amb salut al final d'una tarda.... per oblidar.
Però un cop a casa, aquesta que cada dia descobreixo algo nou, aquesta on fins i tot he trobat gustet a planxar, veien el que surt en aquesta foto que encapçala el meu escrit, on neteges els vidres i gaudeixes amb tantes vistes, on la llum entre per tot arreu i el solet..... doncs decideixes que no tornes a passar una tarda com aquesta, que ja està bé i que de tant en tant, un bon cop de puny a la taula val la pena, ni que tingui que aguantar males cares, un cop més....

dimecres, 5 de novembre del 2008

Va per tu....



Per tot el que vares defensar i creure, i per la gran part que jo comparteixo amb tu, més de 40 anys després.
Ara que no falli, que demostri la capacitat i el canvi que ens ha assegurat.
Martín, avui és un gran dia! El color, ara, més que mai, ens ha igualat.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Mobbing...


Algú em pot dir en què consisteix això?.
És a dir, aquesta definició és correcte?, te nom en català?.
Tinc una necessitat urgent de saber si algú, molt, però molt proper a mi, l'està patint i si fos que sí, què és pot fer?. I si resulta que qui li fà ha estat família seva?.
Que el Mon està ple de malparits recony.
He demanat conexió "de prestado" per poder escriure.....

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Anem de Congrés!




Aquest cap de setmana passat m'ha tocat treballar al 5è Congrés del PSC del Maresme.
He de dir que malgrat ser una tasca dura, de vegades els nervis juguen males passades, ha estat un bon cap de setmana, hem acabat lo que es diu rebentats, però si la feina surt, i surt bé, ja no notes tant el cansament.
Divendres d'abans de les 9 del matí i fins passades les 9 del vespre, esgotador, això sí, varem intentar tenir un xic de bon humor, el "personal d'organització" varem fer un dinar prou bò i que ens va permetre descobrir llocs com aquest a Cerdanyola. Un supen mencado.

Supen Melcado?

He conegut gent de la Comarca que encara no havia vist mai, sols escoltat, m'ha agradat i en algún cas, m'ha encantat.
He tingut una mica de tot, temps per "tontejar" amb un xicot encantador, temps per riure, fins i tot temps per callar i deixar passar la tempesta.
He descobert lo estupendos que son els traballadors de la Escola Universitària Politècnica, en tot moment amables i disposats a donar una mà. Així dona gust!.
Total, en lloc d'estar a casa meva fent capses, cosa que aquesta setmana faré a tota màquina, he escoltat, petonejat, (fins i tot a alguna persona que mai hauria dit que jo li donaria dos petons). He fet web, manipulat fotos, fet un munt de fotocòpies, grapat documents i treballat, ningú podrà dir que tota la organització no ha estat... casi perfecte!.
I tot això, acompanyada d'un grup de gent estupendo, de bons companys i companyes i d'alguns caps que no s'han "apuntat" la feina si no que han agraït la mateixa als treballadors i treballadores de la casa, això ja és un "puntazo".

Aquesta setmana estarè una mica "missing", ja sabeu, el 24 canvio de casa i no se quàn tindré internet!

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Calenteta....


Aquesta sensació, tan coneguda per mi, de pell calenta, un xic humida, que va adquirint la suavitat desitjada a mida que la vas tocant i perfumant, a cada carícia puja i puja la temperatura i jo, de normal de "sang calenta", no puc estar tranquila, no aconsegueixo relaxar la ment i el cos.
Provo primer de panxa amunt, després panxa avall, de costat, per postures que no quedi que una està encara bastant lleugera. Fins i tot la poca roba que porto em fa nosa...
Però la temperatura puja, les segones passades de mans ja em posan un xic frenètica, ara sento bategar la pell, te vida pròpia.
La intentem calmar i relaxar, una bona hidratació és important i tu me la dones, a dues mans, pujes i baixes les meves cuixes amb intensitat i jo agraïexo el teu gest, és més, m'agrada molt...
quan sembla que l'escalfor m'ha de tumbar, m'he d'abandonar a les sensacions i oblidar aquesta caloreta que tant i tant m'incomoda...
La pell pot dur moltes sensacions, si tanques els ull i et deixes anar...
Llavors, tu, també a dues mans fas el cop definitiu, esquitxes les meves cuixes amb un líquid fret i impactant, el gust és inmediat....
Ahir em vaig anar a depilar amb cera calenta...

dijous, 16 d’octubre del 2008

Ernest, aquest cop NO!


Llegeixo, realment sorpresa, aquest notícia: Educació manté les ajudes a escoles que separen per sexe els alumnes. He quedat, com no!, parada.
A veure... l'escola pública te moltes carències, falta de pistes esportives, de biblioteques en condicions, aules literalment "abarrotadas" i masificades i vas i dones diners a escoles del Opus, amb pistes esportives, i tots els serveis magnífics, on tot.hom sap es paguen molts diners per portar els nens. On ha quedat la nostre lluita per aquest tipus d'escola?.
Escoles elitistes i a sobre separatistes, anem bé noi!
On han quedat les queixes que l'any 2001 vareu formular a l'anterior Govern exactament per el mateix que ara penseu fer?.
Ernest, malgrat lo molt que t'aprecío i valoro la feina que fas i el teu pensament catalanista, aquest cop t'equivoques, tu i tots els que doneu suport a aquesta barrabasada!.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

M'ajudeu??..

Aqui és on estic....
Vista actual..
I aqui on puc anar si accepto.....
Nou pis...
Com ho veieu?
A la dreta:
Nou pis...
A l'esquerra:
Nou pis...
Frontal, sí, és Santa María i al fons el Port...
Nou pis...
Estic preparada per un altre canvi?, espero que sí!
Quin us quedarieu?.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Quina poca vergonya!


M'he donat per aludida, és clar que sí!
Doncs no va aquest ximplet i diu aquesta barbaritat: "Las madres con hijos gays quieren que sean diplomáticos para verles poco”.
Però què s'ha pensat aquest capullo???.
La meva filla viu amb una noia, son parella de fa més de 5 anys i jo l'anyoro cada dia que pasa. No la vull lluny de mi, em dona suport, petons i m'abraça, com pot dir ningú que els volem lluny per disimular?.
Disimular què?, potser lo feliç que ella és?.
Conec d'altres mares amb fills i filles gais, i em consta com els estimen i com ells cuiden d'elles, ningú els vol lluny, abans al contrari.
Com és posible que Felipe González fes ministre aquest sujeto?. I que presideixi la el Consell de la Càmara de comerç?.
De veritat, cada dia llegeixo més estúpids i inconscients.
Avui em bull la sang! i no pas per haver tingut una nit "calenta".

dissabte, 11 d’octubre del 2008

La Joana i les seves maníes...



Massa cops he escoltat que m'agrada queixar.me.
Massa vegades m'han dit que soc crítica i no pas constructiva, cosa que no és cert.
He fet, oficialment, més d'una i dues i tres... queixes sobre el Matarobus, lo tard que van, casi sempre, que es salten algunes passades a "la torera" i quan preguntes et contesten malament, els conductors, també em vaig sorpendre, i molt! que renovessin la concessió a la mateixa empresa, no sols per les queixes, també per el mal estat dels autobussos.
Doncs aqui una prova, ben evident, que divendres passat en Martí i jo varem viure en primera persona de l'estat dels mateixos.
Llàstima que era fosc i la brutícia no va quedar prou reflexada a la imatge, els racons negres, l'estat en general... i això un dia i un altre i un altre.....
En fí, sort que només son imaginacions meves que si no....



Bus1

dijous, 9 d’octubre del 2008

No em direu que no....



Emociona veure aquestes coses.
No sols com avancen les coses des de que jo vaig ser mare per primera i fins i tot darrera vegada.
Rebre aquestes coses al mòbil, ni que no siguin de massa qualitat, dies com avui, que tant m'agraden, em fa deixar de costat tot, els nervis, les presses, el mal de queixal, fins i tot la tant mencionada crisi!
No direu que no és guapo el meu futur net...

dimecres, 8 d’octubre del 2008

500 ??


Ves per ón!
Vaig començar aquest blog allà per el mes de març del 2006.
Una mica encuriosida, a veure si seria capaç de mantenir el mateix, si no m'aburriria, si tindria prou coses per explicar, si molestaria...
Mica a mica m'he deixat anar, fins i tot alguna vegada, poquetes, m'he "desatado" i he tingut alguna explosió. De vegades, ni que admeto que ho faig poquet, he mirat el comptador i em sembla del tot impossible que tates persones puguin seguir les divagacions d'aquesta divorciada, mataronina, "roja peleona", apassionada, mare, "picarona" i podriem dir feliç i tranquila.
Deunidor les coses que he explicat, opinat, expressat.
La gent que "he conegut", els blog estupendos que he descobert... les persones que s'amaguen al seu darrera...
En fí, aquest és el meu escrit 500, ni que em sembla del tot impossible, encara tinc ganes de seguir.....

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Suavitat infinita....


Mai havia provat res semblant. Ni per el tacte ni per la suavitat, per aquest motiu feia anys que no en feia servir.
Potser, en el fons, m'agrada més fer.ho sense, gaudeixo i em relaxo més aviat. Sempre que ho faig, que és a diari, em serveix per desconnectar i relaxar...
Vaig decidir fer.ho a pèl, més ràpid i efectiu.
Alguna vegada n'havia fet servir, poques, però alguna si i sempre acabava llençant la capsa sencera. No els trobo pràctics i no tens la mateixa soltura, comoditat ni rapidesa.
Frenen, quan els fas servir sovint frenen i desaniman.
Però avui n'he provat uns de nous, calentets i perfumats, no he tingut temps de saber si també tenen sabor, he anat massa ràpida i és que m'han provocat molt, era com anar nú, però amb protecció. Tu la poses a dins.... i ja aquest gest és un plaer.
La seva suavitat ha fet que em deixés anar i fes com si no en portés, com si el contacte i la humitat fossin allà, a tocar....
Avui he provat uns guants de fregar plats nous, son.... un plaer....
Què pensaveu eehhh??

dissabte, 4 d’octubre del 2008

La "mediació"...


Ja fa uns dies que penso en aquest tema, la mediació, un servei d'alguns ajuntaments per els problemes de convivència. Normalment, dels "d'aqui" amb els "d'allà".
Crec que ja ha quedat clar en aquest blog meu que no tinc ni un pèl de racisme a la mava sang, però no estic cega i veig el que passa al meu voltant.... de cap manera voldria que aquest escrit, molt raonat, s'entengués malament.
Ara farà un any que vaig aconseguir aquest pis de la bossa de lloguer que l'Ajuntament posa a disposició de joves i dones soles, també de la gent gran, i passat aquest any prenc la decissió de buscar un altre lloc.
Quan vaig venir a viure aqui la majoria de la meva família i també algunes amistats, em varen preguntar si estava segura, jo vaig afirmar i de manera contundent que sí.
Tinc davant de les finestres del menjador i la meva habitació la plaça Colombia, lloc on a tota hora, matí, tarda, vespre i nit, pots trobar gent. Aquest estiu no he pogut dormir amb la finestra oberta ni un sol dia, però ni un!.
A les 2 de la nit corra i crida la canalla, xerren a tota veu les seves mares i "ells" s'estàn arrepenjats a les façanes parlant. Quan els hi demanes silenci, lo millor que et pot passar és que et mirin malament i no es moguin, lo pitjor, que et comencin a picar la finestra i a escupir. Consti que parlo des de l'experiència, no de res que m'hagin explicat. Imagino que és un dels inconvenients de viure en un baix.
Tenim els mossos dia sí i dia també, cada nit, escorcolls, corredisses, en fí.... mai hagués pensat dir això, però és gaire bé impossible de suportar. Potser tan sols és que no estic acostumada, ni m'hi vull acostumar.
Després el tema del veinat d'escala, no els pots fer entendre que el teu pati no és un femer, que el pobre Elmer viu sempre per més que netejo, entre restes de xiclets, esclovies d'ou i fins i tot restes de fruita!. Per no parlar de l'aigua que cau a raig, que no fan el centrifugat a la roba malgrat els hi he demanat de manera molt educada. El president d'escala em va aconsellar que els hi posi una denúncia, "esta gente sólo entiende eso" em va dir.
Total, mediem, que no falti, però una cosa és respectar les seves costums, però i els meus drets qui els defensa?. Per cert, la notícia no parla de l'èxit d'aquesta mediació.
Jo estic a favor de qualsevol iniciativa que serveixi per la convivència, per suposat, però crec que també és important fer entendre als "nouvinguts" que han d'acceptar les normes bàsiques per adaptar-se a les nostres.
Apa Joana!, torna a començar...

dijous, 2 d’octubre del 2008

17... i 1 dia!

Joana
Avui, aquesta "senyora" que sovint escriu, que deixa anar la llengua més del que alguns voldrien, però menys del que sembla. Aquesta "revolucionaria" del seu temps, i de l'actual.
Aquesta que sembla que mai perd la força i quan ho fa, disimula. Que us explica com li van les coses, no totes és clar, que noteu si està bé, o no...
La que sovint empeny i aconsella i dona força, però llavors calla si no està bé.
La que ha pujat i baixat, rigut i plorat, estimat i gaire bé odiat, abraçat i petonejat, mirat malament i també amb afecte infinit. La que ha fet grans amigues i confidents en aquest camí...
Aquesta que les injusticies posa de tan mala llet i malgrat les decepcions aqui segueix.
Servidora, que tant de temps ha dit.... sí, mani?, atenent el telèfon, la que tot.hom troba primer en arribar, no per grossa, si no per tenir el primer despatx de la "santa" seu.
La que malgrat tot és Socialista "hasta las trancas".
La que mai surt a les fotos, ni ganes, lo meu, sempre ho dic, és la feina interna.
Aquesta que l'estrés empeny a mirar el mar per la finestra del despatx i contar números.
Donc aquesta, la Joana, avui fa 17 anys i un dia que va entrar com a treballadora a la casa, el PSC de Mataró. I pensar que vaig entrar per fer una prova, que jo venent bistecs i pollastres estava molt tranquileta!.
Aqui teniu la única foto que m'han fet al meu despatx, no vaig tenir temps de fugir...
(lo de i 1 dia, com és evident, va amb segones je je).

dissabte, 27 de setembre del 2008

I tu, on eres?....



No se per quin motiu sovint miro erera, sense acritut ni males cares, tan sols contemplo en la distància com veig ara, i com veia llavors, la vida.
Penso què feia tal o qual any, amb qui ho feia, si em sentia feliç...
I en aquest llarc camí, de la mateixa manera que Miguel Bosé ha estat un "ìdol" sensual, en Miguel Rios ha estat la marxeta, el rok i la reivindicació.
Reivindiquem, si no, mai canviaran les coses....
Va per tots els que alguna vegada em reivindicat alguna cosa, amb èxit o sense, tan se val!

dijous, 25 de setembre del 2008

Per fí has arribat...


Poc a poc, com venen les coses bones, has vingut i jo espero que no marxis, que siguis entre nosaltres una bona temporada, no sols per lo bé que em sento al teu costat, també per les sensacions i emocions que em provoques, que no son poques.
Ha arribat la tardor, com cada any, ha omplert la meva ciutat de tons rojencs i daurats, ha mullat el meu cos quan dimarts baixaba ràpida i decidida a la feina i no em molesta, abans al contrari, crec que vaig baixar més lleugera i amb un somriure als meus llavis que gaire bé ningú compartia aquella hora matinera.
A mi em doneu una bachata, una mica de fresqueta i unes gotes de pluja.... i ja em teniu feliç!
Ara, que tantes persones es posen tristes i agafen depres etc.... jo gaudeixo com una burra, i ni tan sols algunes "certificacions" i "comprovacions" de males notícies, rés és tan evident com el que els teus ulls poden veure, ni la crisi, ni tan sols la feina, poden amb els meus ànims...
Intenteu gaudir de la tardor, pot ser una experència deliciosa...
Estimo la tardor i encara més el que vindrà després...
No sabeu quin gustet dona passejar per aquesta platja meva....teva i vostre.
Terra i Mar


Conjuraria, mans al cel, la nit...


Conjuraria, mans al cel, la nit
i amb la nit una tempesta ardent:
grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,
i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,
i brusques morts d'estels; i de sobte, després,
una aurora esclatant que et revelés
-conjuraria, mans al cel,
per a omplir els teus braços oberts.

Em caldria, la mà sobre el teu front,
el parlar d'un llenguatge inexistent:
violins entre els nacres d'un silenci marí,
i aloses sobre el món en son primer matí
i sil·labeig de fonts;
i de sobte, després,
ton nom quotidià que et despertés
-caldrien per a acompanyar,
amor, els meus somnis oferts.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Ser un o una MTV.....

Gegants de Mataró

No fa massa dies, en un soparet que vaig anar, em varen preguntar si jo era una "mtv"... em va sonar molt estranya la pregunta, això no és un canal de televissió?, vaig respondre ignorant de mi...
Doncs no, és tracta de ser un/a de "Mataró de tota la vida!"... encara ric...
Perquè és clar, qui decideix si som o no "mtv"?, els puretes aquests del centre que si no vius dins les muralles ja ets de "fora"'. Els que s'apropien les Santes i no les mouen del Centre caigui qui caigui?. Potser ho decideix una mateixa?, si fos així, haber nascut, crescut, estudiat, casat, criat fills etc... a Mataró em concedeix el títol?.
Burriac

Jo soc i seré mataronina sempre, m'agrada la meva ciutat perque te mar, te muntanya, hi viu la gent que m'estimo i m'he estimat, els fills, alguns germans i la mare. No m'agrada que ara som massa gent, massa cotxes i massa brutícia, però no renuncio a ser mataronina, amb títol o sense, total... serveix per algo tenir "pedigree"?.
Soc una "mtv"?, soc una capgròssa i punt!


Part del passeig de Mataró..

diumenge, 21 de setembre del 2008

Sortir de l'armari..... (per adults)




Fa ja un temps, el Veí de Dalt, em va fer arribar un mail on a un bon grup de persones ens demanava de fer un escrit eròtic, però de veritat, per un programa que porta per nom "El racó del blocaire calent" a Ona Fm.
Vaig dubtar, és clar, sempre fa un cert pudor això, però em vaig animar i li vaig donar total llibertat que s no li agradava o bé no era prou adient, doncs el podía eliminar i tan amics.
Em va respondre que li agradava i el pensava emetre, ufff, vermella com un perdigot!
Aquest programa el fan una mica tard per mi, la 1 de la nit, ell, tot amable, m'ha fet arribar el mp3 amb el meu escrit llegit per una veu sensual i anònima, que NO és la meva, encara m'ha agradat més!.
He dubtat si el pujaba aqui o no, però noi, em fa molta gràcia compartir el mateix, ni que alguns i algunes dels que em llegiu ja sabeu que hi tinc certa afició, fins i tot us he deixat llegir algún relat... fins i tot m'heu aconsellat que m'hi dediqui..., per tant he decidit "sortir de l'armari literari".
Total, no l'escolteu amb nens ni nenes aprop, i siusplau, no sigueu molt durs amb mi!
Els pudorosos i estrets de ment... millor no l'escolteu. Porta per títol: Papers cubans... i no penso dir en qui em vaig inspirar per el mateix...
Ja em direu...

dissabte, 20 de setembre del 2008

Dissabte de glòria i "chicha"...



De vegades, no massa, però si algunes ocasions, els dies es converteixen en escapades estupendes, on primer veus una cosa, en trobes una altra.
Avui he gaudit de moltes coses a l'hora. De bones converses, i malgrat ser un grup "liat" en política, aquest ha estat un del temes menys tractats.
Sortida de Mataró a les 11 del matí direcció al poble de Lavern, petita parada a comprar xocolata a Sant Sadurní, de " Can Simón", ufff, deliciosa...., amb una escapadeta així no podia faltar fer un "pecat".

Seguim cap a Lavern, anem a "Ca la Seca", masia catalana, magnífica i ample, amb una cuina que enamora i una llar de foc al mig del camp, impresionant!.
Primer un passeig per les vinyes, amb una temperatura molt agradable i després......
Carn a la brasa, cuinada de manera magistral per en Quim, marit de l'anfitriona, amanida i verdura escalivada a la llenya, torradetes de pagés, melonet i café. Tot amb bones vistes i bona conversa, ha estat un dia estupendo.
Un dissabte diferent amb un ambient diferent, però del tot estupendo!
I jo tan feliç!