Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.

Son aquestes petites coses...

Que poden fer que qualsevol mal moment, quedi petit.
Notícies, com la de que serè, un altre cop, àvia, emocionen, i a més, d'una nena, algo escàs a la meva família, doncs bé mereix que la iaia, un dissabte a la tarda, faci una escapada a comprar un primer vestit amb un somriure d'aquells que il.luminen qualsevol cara.
Una nena a casa després de 28 anys que va venir la única que tinc.
És, o no, per estar feliç?.
Espero poder gaudir, moltes més vegades, de notícies com aquesta.

I 15!! Desvetllament?

15 anys, molta marxa, diversió, amor..
I jo encara recordo, com si fos avui, els milers de somriures compartits, amb mi i amb els teus germans, germanes, cunyades i nebot. Aquests que ara, encara, tant et protegeixen i em diuen que t'he de deixar fer el 15 complert, per Santes en parlem...
T'has fet gran, em passes un parell de pams gaire bé... però segueixes sent el meu nen.
Per molts anys Martí!.
I recorda, som molt més forts que no ens pensem, tu m'ho has ensenyat....

Pau no espera des de la trinxera
Pau te clar que no vol renunciar.
Pau no es queda resignat al terra
Pau demà tornarà a començar....

Ser mare, i poder amb tot....

Algunes setmanes son especialment difícils, sembla que els problemes creixen, que una no arriba a tot arreu.
I no parlo ja de feina, esgotadora, cert, i encara queda demà, el dia més llarg.
Puc presumir, ho sento, d'això sí ho faig, d'estar pendent dels meus fills i filla, no de manera presencial, que he tingut sogre i se què és, però n'estic pendent i quan em demanen allà que vaig.
Aquesta setmana, deia, el net malalt, com tants infants, no el puc cuidar per els horaris meus, te això ser una àvia jove.
D'altres fills disgustats per temes seus, intento arribar a tot, és clar, però poso en pràctica allò d'escoltar, que no gaire gent fa servir. Que t'escoltin sempre ajuda, escoltar també. Abraçar, enorme vitamina.
Soc de donar pocs consells, la meva vida demostra que algunes de les decisions que vaig prendre fa anys no varen estar gens encertades, per voler ser bona he acabat sent ximple.
Deia, que ha estat una setmana complicada, però malgrat tot, crec que les coses van prenent forma, qui més i qui menys va millorant els ànims, les situacions.
Ahir va tocar vespre de confidències i sopar xinés, va estar bé, n'estic ben orgullosa de com confien en mi, del tot.
Aquest paper, el de mare, crec que m'ha sortit prou bé.
I tal com els dic, la primavera sempre torna, per negre que ara ho veiem.

Ja et val!!

He conegut un munt d'excuses per no complir com cal. Per no pagar un soparet, un aperitiu mirant el mar o senzillament, un bocata al Cokki!.
Però és clar, tu sempre has tingut més imaginació, no poses excuses com per exemple que tens feina, que has quedat amb algú, que no tens diners...
Noooooooooooooo, tu vas i em dius que estàs fora... val, el teu company de pis ho confirma, però noi... marxar a Adelaida per no pagar!! Ja et val Daniel.... :)
Encara que siguis a 17.000km, i que per primer cop no et pugui fer dos petons el dia del teu aniversari, hi penso, i guardo la convidada com a pendent, per tant, apunta a la teva agenda, juny del 2012, pagar a la mama, el cumple, el sant i el dinar de Nadal!!.
Per molts anys fill estimat, estic molt feliç que hagis pogut gaudir, i ho segueixis fent, d'aquesta enorme experiència, viure a Austràlia, el teu somni. I gràcies per tantes imatges, totes, tant magnífiques. A més, et prova.
30 anys... i com no... sembla ahir....

Estrena morena!

Te 18 anys, ciutat mig desconeguda, cap experiència, molta por, molt valenta, decidida, amb moltes ganes i molt buscat. Com tots els que te...

Molta gent preocupada, les mares més que res, sols han passat 11 mesos del casament quan va arribar, però demostra que pot, tota sola, gaudir i cuidar, ser jove no és un impediment, tota la vida ha estat més madura del que correspon a la seva edat.
I s'en surt, i aquest menut que la manté sempre en vil la fa mare, el primer, sempre tant especial, aquest que ara, l'abraça quan decau i que l'ha fet àvia.

Mirar enrere i pensar... sí, vaig ser molt valenta, no va ser fàcil, però tampoc em va anar malament.
32 anys fa avui que vaig ser mare per primera vegada, i ara, encara, m'emociona recordar.ho.
Per molts anys Carles. T'estimo.

Ahir va ser un GRAN dia......

Sovint, més del que m'agradaria, he comentat que certes "persones", per ser educada, em tenen al seu punt de mira.
Qualsevol àmbit de la meva feina és revisat amb lupa i sempre has d'estar pendent de si parles, les parets escolten. Pendent de donar explicacions a companys disgustats per coses que tu has fet, i ell pensa que no, llavors li has d'explicar i ell s'enfada, però no amb mi.
Fa uns dies vaig escriure sobre les mentides, sobre les manies persecutòries, malgrat que he marxat, per la meva pau interior i personal, allà segueixen els mateixos amb les mateixes obsessions.
Ahir, gràcies a una amiga i companya es va destapar la veritat, les seves mentides, mantingudes sense cap prova en reunions públiques, ahir, la seva incompetència va quedar demostrada, evident i clara.
Això sí, no varen tenir ni la valentia ni la decència de demanar disculpes.
Ahir va ser un gran dia, molt gran. I sabeu què és el que més em va agradar?, que mentre eren informats un per un, varen desfilar endins sense badar boca.
Avui plego de vacances, satisfeta, ni que no al cent per cent, ara, jo soc fora, però li fan la guerra i les seves injustes "justícies" a una altre persona.
Per sort vaig acabar el vespre amb un "segrest" per part de les "meves nenes" i un sopar deliciós a la Rambla de Mataró.
A la foto el Foié grillé amb virutes de mango i torrija de pistatxos que vaig sopar.