Fragilitat....

Els darrers tres anys he patit certs incidents, a les meves cames, primer trencament de menisc, després un esperó al peu dret, després a l'esquerra, i ara, degut a una caiguda per Sant Jordi, un esquinç, és el que sembla, al genoll "bo", el dret.

Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.

Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...

I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?

No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.

Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.

No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.

Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...

I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.

Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!

Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.

Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.

Jo aviso.

Estimat germà Eduard....

Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....

Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.

Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.

Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.

Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.

Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.

Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!

Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!

Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.

Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint.... 

Com hauria estat?

La vida, si seguissis aquí. Si aquell malparit no s'hagués saltat el stop.

Et penso sovint, i quan tenim trobades familiars, et tinc present.

T'imagino amb la teva nena, camí ja de doneta, protector i vigilant. Un xic massa, però amb l'educació que vas rebre, s'entén...

T'imagino més canós, amb menys cabells, ni que no t'agradaria gens aquesta imatge, però amb l'etern somriure als llavis i la teva mirada murri i seductora. Eres un seductor de manual.

Et penso organitzant dinars, donant una mà a qui li cal, sense fer massa preguntes, hi eres i prou!

Hauries viscut amb nosaltres el comiat de la mama, sovint tan dura la dona, però que encara enyorem.

Ja van un grapat d'esdeveniments posteriors a la teva marxa, imprevista i sobtada, i a tots aquests, he tingut un record i un pensament per tu.

I ara, quan et recordo, sempre és amb un somriure als llavis, una anècdota, un pensament o situació que ens havia tret un somriure.

Em pregunto què opinaries ara de tot plegat, d'aquest món cada cop tan complicat. Si seguiries treballant, si encara aniries al gimnàs, si seguiries sent un "pillin punyeter"...

El que tinc clar, és, que si encara fossis aquí, estaries encantat amb la recuperació dels sopars de germans, germanes i parelles, que m'animaries a buscar parella, que a la fi, faríem família, per poques vegades que ens veiéssim.

Trec un somriure, miro el mar, marxa el sol, ets proper.

Si fossis aquí... bonic somni estimat germà Jaume.

I després de la mort, el silènci....

Estimat germà Jaume,

No és senzill, avui, parlar de tu, tenint el pit ple d’emocions, de tristesa, de sentiments... i ja, des del primer moment t’enyorem moltíssim. Pensar en tu ens fa dibuixar un somriure fins i tot dins d’aquesta immensa tristesa, sempre tant actiu, tant animós, tant divertit, sempre disposat a donar una mà... En els pitjors moments sempre eres al nostre costat i mai tenies un ‘no’ per ningú. Amb una paciència infinita organitzaves el dinar de Nadal, per una gran família com la nostra no era gens senzill però sempre te’n sorties. La teva passió per les noves tecnologies, avui, t’haurien emocionat, si haguessis vist els escrits dels teus nebots i nebodes, pensant en tu, al Facebook...

Tots els teus germans i germanes recordem, amb un lleuger somriure i alguna foto en sèpia, quan eres jove, els teus pantalons acampanats, la teva melena, les teves ganes de festa i de viure. Sempre decidit, sempre actiu, emprenedor i molt treballador.

Els anys han passat, per tots: has estat pare, has estat avi, has gaudit dels menuts i tots els teus nebots i nebodes recordaran amb afecte els molts instants que els vas fer riure, gaudies de les trobades familiars, molt.

Els darrers anys vas trobar la companya perfecte, l’Amparo. Vas veure realitzat el somni de tenir una filla, la Júlia. Has estat un bon fill, un bon pare, un bon germà i una bona persona, i nosaltres, els teus germans i germanes hem tingut la sort que formessis part de la nostra vida i així et recordarem.

T’estimem, Jaume. Ara i sempre.