I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?

Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.

Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.

En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.

Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!

Poc pensava que seria tan aviat.

Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.

Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....

I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.

Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.

Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!

Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.

Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.

Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.

Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.

Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.

40 anys de cuidadora....

Aquest any farà 40 que sóc cuidadora.
El meu fill gran, en Carles, no ho digueu a ningú, però en fa 40 al novembre.
Vol dir que dels meus 58, 40 els he dedicat a cuidar fills. He viscut sempre amb ells, o ells amb mi...
En tenir en Martí amb 35, bastant vella per mi, encara he de desenvolupar aquest paper.
Fa uns dies, en una de les nostres llargues converses, amb una cerveseta i un pica-pica, li vaig dir que em cal tancar aquesta etapa de cuidadora directa.
Cert, sols té 22 i queda mig curs per acabar la carrera, però és bastant independent, no econòmicament, encara no, però jo tinc ganes que sigui gran, de no patir quan entra i quan no arriba, que també passa. Els fills i filles són per sempre, però cal anar evolucionant.
Tinc ganes de lliurar responsabilitats, que sempre seré mare, que sempre hi sóc i seré, en qualsevol cas, però començo a tenir ganes d'independència de responsabilitats, de pensar en mi i fer, no viure tan pendent dels seus horaris i més dels meus.
Sóc ben conscient que deu sonar fatal el que dic, no em vull desentendre, ni de lluny, sóc i seré, sempre, una mare "gallina", els fills ben a prop, segueixo necessitant les seves abraçades i petons, saber que estan bé, les nostres escapades a beure una cervesa artesana, els somriures i fins i tot els debats que em deixen ben esgotada! 
Em calen les abraçades d'en Carles, sempre el gran i pendent, les escapades a Sydney amb en Daniel, i Tasmània!, els soparets amb la meva filla amb una copeta de vi....
Però cal tancar etapes i cuidadora, mare del dia a dia 40 anys... no oblidem que han viscut sempre amb mi, han passat volant! 
Tants records, tanta vida al meu voltant, tants somriures, i és que de tot el que he fet, de TOT, crec que el que mai canviaria és ser mare.
Ves per on, potser en tancar l'etapa, trobi que no era bona idea.

Emocions a flor de pell...

Mar i Carles, 

avui, després d’un munt d’anys, fem festassa per celebrar que us heu casat.

Això del matrimoni, sovint menystingut, no sols ha de ser per reafirmar el vostre amor, el vostre compromís, la vostra fidelitat, ha de ser, també, una aposta de futur conjunta, de compromís de l’un amb l’altre.

Compartiu moltes coses, apart de en Dídac i la Xènia, i una hipoteca... el sentit de l’humor, una mica negre, l’afició per el bon menjar, ara, també, per caminar junts, estimeu les vostres famílies i us estimem.

Mar, jo, que tinc una pèssima memòria, recordo el primer dia que vas venir a casa, un Nadal de fa molts anys, et vaig veure decidida i un xic esbojarrada, lo teu amb el meu fill havia d’anar bé.

Llavors, i ara, vas ser una peça important per moltes coses, les dues ho sabem, i sempre t’estaré molt agraïda, per estimar el meu fill, la meva família, per fer-me àvia de dues preciositats i com no…. per respectar aquesta sogre tant moderna que t’ha tocat!

Un dia em vas dir que et costaba veure’m com a sogre per la poca edat que ens portem, jo et vaig dir que això era un benefici, i així ha estat.

Gràcies per tantes vegades que ens has acompanyat, en els bons i per sobre de tot, en els mals moments. Hem compartit ja moltes coses, jo espero que encara ens quedi molt de camí per fer.

Ets una bona jove, sóc afortunada en aquest aspecte. I per trencar les emocions diré que tens una bona sogre, mai passo el dit als mobles!

Carles, sóc la teva mare, t’estimo i ho saps, ets un bon fill i no fa massa et vaig dir que estic molt orgullosa de tu, ho mantinc, no sols ets un bon fill, ets un pare de família espectacular, has crescut i madurat, ets una bona persona, poc més puc dir, bé… lo de córrer com un boig avui no ho menciono no?

Avui trobarem a faltar persones, jo, al meu fill Daniel, un casament sense tots els de casa se’m fa estrany, però sabeu que està present de pensament i sentiments. 

Cuideu-vos, cuideu la parella, busqueu estones per vosaltres, íntimes, de soparets i calma, per fer i ser parella a part de pares.

Jo he après la teòrica, per fi!, ara em queda la pràctica.

Que sigueu molt feliços!

No oblideu els petons, sempre tan importants!

Confitura de petons

Cerco la tebiesa
íntima del teu cos,
i els llavis de sucre,
amb petons de mel,
de dolçor…
Cerco les plàcides hores.
d’aromes nous,
de pell eriçada
dins la boca del desig.
Cerco els teus llavis
de préssec,
que són ara,
confitura de petons.

(Isabel Ribera)

Escrit que vaig llegir ahir al casament del meu fill Carles amb la meva jove Mar. Quin gran dia!!

Temps per tot...

Fins i tot per la pubertat..
Qui teniu, ho bé heu tingut, fills i filles en la pubertat, sabeu i heu viscut com en pot ser de dura de vegades.
Respostes que no "toquen", silencis que et fan patir, l'ordinador, internet i mòbil...
Tot això fa que alguns dies els debats siguin inacabables, esgotadors diria.
Però, sempre hi ha un però, has de saber escoltar, veure sota la capa d'aquest primer pèl de barba i bigoti, una mica més enllà, tampoc ho passen bé, la revolució hormonal els afecta i cal buscar camins alternatius.
He pres la decisió, de tancar la porta de la seva habitació quan el munt de roba em posa nerviosa. De cop un dia apareix al sac de roba bruta ple a vessar.
També respecto les seves trucades, cada cop més sovint, de mosses que el busquen.
No cridar, és també indispensable, millor debatre i acordar, reculls més fruits.
Després, estar 24 hores de 24 junts també pot generar conflicte, s'han de respectar els "tempos" de cada un, això no ens costa, gens.
Llavors, després d'un dia esgotador de feina s'estira al sofà, al teu costat, et fa uns petons, et diu què ha fet i amb qui, que ha quedat diumenge amb la "colleta" i el lloc on han quedat, aquí em treu un somriure doncs queda al mateix lloc on quedava jo amb la meva de colla i d'això en fa... uff ho deixem! Massa anys.
També em deixa veure els seus escrits abans de publicar, demana la meva opinió, però decideix ell i la veritat, va ben encaminat per ser periodista.
Aixó sí, l'hi he de repetir tot una mitjana de tres vegades...
La pubertat pot ser molt dura, ho es, però cal entendre, que amb una mica de paciència i molt d'afecte, pot passar una mica més lleugera, ni que no ens la pot treure ningú.

Tinc un foradet......

Gran, un foradet que he de mirar de cobrir, dissimular, tapar, amagar, distreure...

Un foradet que pica, de moment no angoixa, però indisposa.

He de ser una super mare per poder distreure, no caure en el parany de la tristesa ni el mal humor.

Sabeu, els que sovint em llegiu, que soc una mare del tipus "gallina clueca". M'agrada tenir els fills a prop, ni que estigui dies sense veure'ls, se que son ben a prop meu.

Durant temps he "presumit" que els tenia tots en 150 metres a la rodona. Ja no és així.

Avui, ell, està a 17.000 kilòmetres. Una gran aventura, sense cap dubte. El seu somni, viure a Austràlia. Ja hi vola, ja és en camí.

Ara queda esperar, si s'hi queda, feina te, el país li encanta, ja hi va viure, o si d'aquí un temps, ens enyora i torna.

Ho veurem.

Jo tinc un foradet per on corre un aire fred, molt fred.
Però estic també contenta, va a complir un somni, poques persones poden fer-ho.

No se quan els tornaré a tenir tots junts.....

Indignats, amb 14 anys....

Aquests dies el meu noi ha seguit d'aprop el tema dels indignats.
M'ha fet molta gràcia que tan jove n'estés tant pendent, però llegint els seus escrits veig que malgrat ser tant jove ho te clar, ho veu clar i ho explica encara més clar....
Un reportatge que em fa tenir clar quan diu que vol ser periodista.
Si teniu cinc minuts, val la pena....
El Bloc d'en Martí i la mare que el va parir.

Cordó, llacet i "cagamandurria".....

Crec, sempre des de la meva experiència personal, que les mares acostumem a tenir un lligam especial amb els fills.
Un cordó, potser el umbilical que mai acabem de tallar, que ens fa tenir una certa percepció, una complicitat que pot, o no, durar molts anys.
Una sensació que ens fa percebre els estats d'ànim i sentiments més aviat que ningú.
Aquest lligam, amb els anys, no decau, només es transforma en un llacet, invisible, extens i de vegades complicat, però perdura per sempre. Es fan grans, fan la seva vida....
Cada fill/a és diferent, alguns marxen abans i d'altres més tard. L'etapa de la pubertat és definitiva per establir i enfortir aquest lligams posteriors. Potser tan sols em preparo per el darrer fill que tinc a casa.
Els homes, pares, s'enfaden de vegades davant aquestes apreciacions, però son reals. Cert que molts pares, cada vegada més, s'impliquen cuidant els fills i anant al metge, fent un sopar o bé canviant un bolquer, ho veig cada dia amb el meu fill gran, però d'altres, son.... uns "cagamandurries". Llavors, exigeixen afecte, quan han estat incapaços de donar.ne.
Cada persona te un cor, independent del sexe, però aquest, el cor, com els sentiments, s'ha de cultivar.
I tu, quin tens?. El meu és ple d'estrelles.
Diu en Miguel:

hay corazones que van despacio
locos y ciegos buscando su espacio
hay corazones y corazones
y cada cual latirá sus pasiones....

Tinc un fill que és un problema....

Ho es per mi.

I per ell, per la seva butxaca...
El meu fill és adicte a la tecnologia més "puntera" i és clar, m'ho ha encomanat. I jo m'he deixat encantada!
Per "culpa" d'ell vaig descobrir internet, vaig fer els meus primers xats, vaig obrir el bloc, sí, sí, va ser el que em va animar fins que ho vaig fer.
Llavors que si compra un Imac, que si no agafen virus, que si va ràpid... i jo el vaig comprar, és clar. I malgrat que no tenia idea del seu sistema operatiu, doncs aquí em teniu. Ja fa gaire bé 4 anys que el tinc. Ara m'agradaria un de nou, aquest és magnífic, la pantalla enorme, però el seu preu....
Després em varen regalar el ipod... m'encanta!, petit, bon so, lleuger....
Ell te el ipad, però per ara no em diu gaire.
El problema és que m'ha ensenyat aquest caprici... no és gaire car, però noi, tot puja. Crec que el demanaré per el meu aniversari. Veure les pel·lícules del ordinador a la tele, els vídeos... tot sense cables i amb la qualitat de la tele.
Cada vegada que visito aquesta pàgina descobreixo coses noves.
Daniel... ets un problema i lo dolent és.... que m'encanta!

Enamorament....

Dels diumenges a la tarda, estirats un a cada sofà. Sovint amb les mans agafades, amb una gran laxitud, mirant la película que em decidit uns dies abans, fas crispetes, berenem, la mandra envaeix cada raconet de casa, d'aquest pis petit però ben repartit.
Enamorament dels instants compartits, del sopar que preparem a quatre mans, de l'Elmer que no ens deixa de rondar a veure què cau.
Caps de setmana que ens agraden així, senzills, de pocs compromissos, tranquils, viscuts però sense estrés.
Dissabte i per primera vegada amb en Dídac de convidat a dormir, una cosa diferent, erem tres a sopar i no ens va importar no escoltar les notícies doncs tota la nostra atenció era per ell...
Diumenge cercant on anem de vacances aquest any, tenim dubtes...
Els dilluns, després d'aquests caps de setmana, torno a la feina nova, positiva, tendre, gaire bé res em pot treure aquest somriure.
Em queda poc ja de gaudir de tu amb tanta intensitat, però l'aprofito.

I 14....

I encara no se com.
Però sí se lo molt que hem gaudit junts.
I ens espera Ribes de Fresser, i caminar, i cuinar i entrar, i sortir i el cinema....
Per molts anys Martí!!

Pubertat, aquesta dura companya de camí...

Crec que aquest és un tema que puc tractar, ara mateix estic "passant" la meva quarta pubertat, la d'en Martí. La darrera, això si es segur.
Per tant, alguna cosa hi entenc, ni que cada fill/a és un món, una cosa si és comuna, lo difícil que es el tracte i la paciència immensa que s'ha de tenir, no sempre és senzill.
Què demana un fill adolescent?, ser escoltat, respectat i sobre tot, acceptar que es fa gran, ha de tenir un cert espai de llibertat.
Això no vol dir, ni de lluny, fer el que els hi dona la gana, vol dir que han de començar a prendre decisions i que es poden equivocar, però no ho fem els grans?.
Quan son adolescents estan plens d'inseguretats, res els cau bé, cap pentinat el troben adient, el seu cos canvia i el seu caràcter es va formant, son un mar d'hormones i cada una d'elles està esvalotada.
No és senzill conviure amb el seu desordre, amb els seus primers secrets, amb el munt de roba que embruten, o senzillament despleguen i deixen a la cadira.
Puc parlar de l'adolescència, ja ho crec, puc fer gaire bé un tractat sobre com "torejar" totes aquestes emocions i no defallir ni acabar cridant i dels nervis. Se que no és senzill, però oblidem el "has de fer" per "què vols fer", serveix per obrir camins. Ho hem de fer des de que son petits, per així tenir un cert coneixement d'ells.
Fins i tot escoltar la seva música, ens pot ajudar a nosaltres, apart de conèixer nous valors, sabrem millor què els agrada.
Però lo més important de tot, és el respecte, ser adolescent no és ser ja un nen, s'ha d'escoltar, s'ha de compartir amb ells, s'ha de fer un gran esforç per intentar comprendre què els passa. Buscar activitats adreçades a ells, la complicitat, els silencis enganxats als seus ipods, al facebook etc....
Sense baixar la guàrdia, això mai, hem de saber què fan i amb qui, quan i on, però sobre tot, escoltar, de veritat, és tan senzill...
A mi, m'agrada com ets.....

Estimem i ens estimen....

Per tant, els hi desitgem...
També us estimem.
(En Martí fa pràctiques fent nadales)

Pubertat i tenir les coses clares....

Sovint he comentat, és el que te tenir debilitat per els fills/es, que en Martí te les coses massa clares.

Dic massa, perquè només te 13 anys, i no em deixa de sorprendre que tingui clar el seu futur, temes de política que a gaire bé cap jove de la seva edat els interessa, què vol i què no vol, i lo capaç que és d'intervenir en una conversa d'adults i no quedar malament.
Cert que és un xic radical, blanc o negre, però la pubertat te aquestes coses no?.
També és un gran solidari, ara fa campanya per la Marató de tv3.
Potser li ha tocat de viure coses que l'han fet madurar massa aviat, però crec que ho va assumint, que veu què pot i què no pot canviar, algunes coses ja les ha deixat per inútils.
Ahir, llegint l'escrit que ha fet al seu bloc, "El bloc d'en Martí i la mare que el va parir", el vaig veure, encara, més gran.
Sort, que als vespres, encara, em permet que l'abraci i el petonegi, per anar deixant l'enyorança poc a poc, i sort, també, que compartim molts gustos musicals i una sana afició per la cuina.

La "guerra" dels llibres....

Una de les coses amb les que he estat més pesada amb els meus fills, entre moltes altres.... ha estat que no deixessin de llegir.
Des de ben petits els hi he comprat libres, en cada moment i edat els que m'ha semblat els podien enganxar, però molt em temo que amb els tres grans, malgrat que encara insisteixo, he perdut aquesta "guerra".
En Martí encara llegeix, gaire bé sempre per obligació de l'institut, però mica a mica li vaig trobant els gustos, vaig cercant i sempre trobo alguna història que l'enganxa. Li agrada que llegim els dos junts, al vespre, al meu llit i ni que ho podem fer poques vegades, estem massa cansats, els caps de setmana no falla. És clar que manté una dura lluita amb les noves tecnologies...
A mi em costa admetre haver perdut aquesta "batalla", jo, que m'he sentit "convidada" del darrer llibre que hi ha a la meva habitació. Que he patit amb la "Lisbet", la seva persecució, que m'he perdut al "cementiri dels llibres oblidats", que he viscut un gran amor amb "Noah", que he "sentit" el fred amb una "conspiració", que m'he esgarrifat d'emoció amb les poesies d'en Francesc.....
Potser, amb el temps, recuperen les ganes de llegir, a mi, avui, les lectures, m'apassionen, em fan companyia, m'inspiren, m'hi perdo....

Èxit rotund...

Calen moltes, però moltes i moltes mans per organitzar un acte solidari com el de diumenge.
No cal dir la importància dels i les caminaires, son indispensables.
Però jo voldria tenir un record per els i les voluntaris/es.
Persones, la gran majoria anònimes, que amb el seu granet de sorra, granot si cal, han dedicat dies, setmanes o encara que només sigui un instant, a fer que tot rutlli com cal.
És evident que tenim un "cap de colla" que te més piles que el conillet de Duracel, en Joan Antoni Ciller, crec que no ha dormit en molts dies.
Apart d'ell estem els que hem intentat aportar la nostra feina, dedicació, ajut, temps i ganes perquè el dia d'ahir fos el que va ser, magnífic.
Les persones de la sortida, les que varen començar a fer entrepans abans de les 6 del matí, les que varen marcar, i després desmarcar el recorregut, els de l'aigua i els sucs, els que dissabte varen preparar a tota màquina els regals per els caminaires i varen acabar a les 9 del vespre, les persones que varen, varem, recollir inscripcions i fer ingressos, els que ahir els varen repartir, les que varem vendre cava solidari, la Montse, en Quim, en Josep, en Paco, dos més que ara no recordo el nom i que varem acabar ballant el Waka Waka per animar a les persones a comprar el cava i patates, tot a benefici de l'Associació de malalts d'Alzheimer, els que es varen quedar a desmuntar....
Hem dec deixar gent, però vull mencionar una persona molt especial per mi, amb 13 anys el voluntari número 1, en Martí, dos dies fent inscripcions, dissabte bosses de regal, ahir des de les 7 del matí, amb en Toni en cotxe, amunt i avall, muntant, desmuntant, recollint brossa... de tot va fer, i tot, a petició pròpia.
Estic ben estarrufada amb ell.
Una gran cadena de voluntaris, ahir i en setmanes anteriors, varen aconseguir que tot funcionés, TOT.

Les coses tan clares.....

I només te 13 anys, m'espanta una mica, de vegades, que ho digui tan clar, que ho expressi tan clar, que ho tingui... tan clar.
Periodista en potència?, ell diu que sí, de fet, l'escrit, te "tela".
(Espereu, vaig a buscar un pitet per les babes :)
(la foto te uns anys)

Tinc un foradet....

Per Nadal farà ja dos anys que en parlem, el recordo a la cuina de l'altre pis mentre em mirava seriós esperant la meva reacció, ho comentem, ho sabem... però... ara, sembla que ja és segur i clar.
No passen els anys per les mares, no podem evitar pensar que els nostres nens i nenes, per molt que aquest ja va per els 28 anys, doncs son els nostres nens.
Jo reconec que el vaig animar a buscar el seu camí, des de el principi, mai li he posat mala cara i li he deixat clar que si la seva felicitat passa per aquí, endavant.
Però des de fa dos dies em corre un vent fresquet per dins, potser acaba sent un vent gelat, no el penso desanimar, però és tan lluny.
El meu fill segon marxa a viure a Austràlia, no una temporada no.... això ja ho va fer...ho te tot preparat per marxar a viure allà, amb intencions de fer vida, comprar pis i viure...
Ja se, em queden tres fills ben a prop i jo, sempre tan "gallinota" amb els meus nens i nena els deixo volar sense cap entrebanc. Però començo a notar un vuit, un foradet, que imagino que a mida que arribi la seva partida, serà un enorme forat.
Seré forta, però li penso demanar totes les abraçades i petons dels dos propers anys, per si de cas....
Qui sap quan tornaré a veure el meu... " Nani".

Pont musical de llengües...

Aquesta setmana hem tingut a casa un noi alemany, de Marbach.

Un noi seriós, formal i que ha sabut estar en tot moment.
En Martí va ser a casa seva fa cosa d'un mes i amb l'intercanvi musical ara ha vingut ell.
No he pogut entendre gaire bé res del que parlen ells dos, en anglés, però he pogut comprovar el bon resultat de les classes que li estic pagant a en Martí. Han parlat de manera bastant fluida.
Aixó sí, la pubertat també la comparteixen, l'habitació que han fet servir era una autèntica trinxera!.
Mai havia participat d'una experiència d'aquestes. He agafat tres dies de vacances per poder estar una mica més pendents d'ells dos, de cuinar alguna especialitat "Torres", com ara macarrons i de poder anar a esperar aquest xicot quan arribava d'excursió i compartir un gelat tots tres junts.
El concert va ser magnific, em va encantar, el dinar d'avui al institut d'Argentona, fet per cada família i compartit entre tots i totes...


I ara, que ja ha marxat, després de grans abraçades i un munt de gent plorant, s'han fet estimar, notem la seva absència, fins i tot el gos el busca!
Espero que tos dos facin per mantenir aquesta amistat, ni que sigui en la distància.

Ella i jo....

Sovint, potser massa i tot, diuen que s'asembla molt a mi.
No se si amb el seu caràcter, que també en te, no se si en el posat, en lo molt que li molesten les injustícies i amb lo "mareta" que és, sense haver estat mare.
Ha exercit de germana gran, ha consolat i donat molts ànims, ens fan falta des de fa massa temps.
Ella i jo, les trucades sovintegen i el somriure dolcet de la seva dona quan li diu... ¡aiiii la mama¡¡¡, però de manera afectuosa.
Hem establert les tres un "règim" de visites els dissabtes a la tarda, amb Dídac si és amb mi, amb en Martí si ell hi vol ser, i pot. Cafetó al Classic, mirar algunes botigues i xerrar, una llarga estona.
Sap, saben les dues, escoltar i de vegades, ella, al revés que jo, posa certa cordura a tot el que m'envolta, m'aconsella, li surt fer de "mareta" a la seva mare i ho tanca amb una llarga abraçada i dos petons.
Ella i jo, estem, estarem i som i serem un suport mutuu.
Només te un greu "defecte"... li agrada el fútbol!! :)
Elisabet, gràcies, ja saps perquè, dels dos, sabem que podem comptar amt tu, amb vosaltres, malgrat que ara esteu tant ocupades, sabeu que no estem bé i ens teniu presents.