dissabte, 30 de setembre del 2017

Vull ballar!!

Sí!!!

Fa dies que hi penso. Deu fer més de tres anys que no surto a ballar i ara, si, ara que no puc moure gaire les cames, bé, una d'elles, en tinc unes ganes boges.
Tinc ganes de ballar, de moure el cul, de la sensualitat de tantes cançons, d'aquella mà a l'esquena que et porta... bé, de moment pocs valents han aconseguit guiar les meves passes, de galta amb galta, mans creuades, en tinc moltes ganes.
I asseguda al bus, amb els meus inseparables cascs de color rosa, mocs els pes inconscientment, i taral·lejo suau, i el conductor em mira de reüll i somriu, em poso vermella, però jo, per descomptat, a lo meu.
I camino pel carrer, feliç, escoltant, pensant, recordant i desitjant.
I al despatx, on la feina de vegades és rutinària i sempre, vaja, el 90% dl temps, estic sola, poso la música baixeta i suau, i m'adono que segueixo les cançons i per sota la taula els peus també.
I és clar, ara he de buscar amb qui fer l'escapada a Barcelona per ballar, les amigues que anava ja no surten de nit i ostres tu, no és senzill.
I poso música a casa, però clar, el menisc trencat, de moment, no em deixa ni fer voltes ni massa encreuaments, però el cul sí, aquest segueix la música mentre faig el llit, la pols, el dinar, tant és.
Cony que vull ballar!! Qui s'anima?
Ballem, ballem, que el món s'acaba!


divendres, 22 de setembre del 2017

Estat de preocupació, (permanent)...


Qui diu que quan els fills són petits pateixes més, per més coses, està ben equivocat/da.
Parlo, per descomptat, i com gairebé sempre, de com ho veig jo.
Quan són petits, i més si ets una mare novell, pateixes per coses bastant insignificants, petites, del dia a dia, però com va sempre amb tu, els cuides i vigiles, d'alguna manera pateixes, però controles. No sempre, cert, però la proximitat i la infantesa no són tan complicades, són descobriments diaris, pupes que arregles amb petons, nits de no dormir, la varicel·la, constipats, des del meu punt de vista, coses assumibles.
Però és clar, els fills i filles creixen, s'obren camí a la vida, amb més o menys encerts, amb més o menys errors, com hem fet tots i totes, ens equivoquem, s'equivoquen i nosaltres, seguim patint.
Volem que els seus camins siguin suaus, però els hem de deixar caure, ser allà si els cal una mà, però sempre, respectant el seu jo, la seva llibertat.
Això no treu, almenys a mi no, que patim, sóc patidora de mena, sóc patidora sense remei, i ho amago, dissimulo, intento que no es noti però jo, amb fills i filla adults, segueixo patint i sé, ben cert, que no canviarà.
Conec mares que no són així, si volen alguna cosa que vinguin, em diuen: ja els he ajudat prou, per mi, això, no és concebible.
És evident que no m'hi poso, puntualment opino, sempre quan pregunten, i no sempre m'explico com vull, però tinc assumit, molt, que jo vaig néixer així i així moriré.
A la fi, jo vaig decidir ser multi mare no?
Té raó la meva amiga Encarna, un dia li vaig preguntar quan s'acaba de patir pels fills/es, ella, sempre tan ferma em va dir: quan et moris.
El fet de no veure'ls sovint, no impedeix que no hi pensis. El fet de no envair els seus espais, no és pas despreocupació, el fet de fer la teva vida, no diu que no siguis allà, com sempre i per sempre.
Si d'alguna cosa puc estar orgullosa a la vida, i ho estic, ni que no quedi bé que ho digui jo mateixa, és que crec haver estat una bona mare. M'he equivocat, i tant, i més amb la meva de vida que no pas amb el referent a ells i ella que sempre, sempre, han estat i anat amb mi.
Si miro enrere, estic satisfeta, ser multi mare, no ho hagués pas canviat, altres coses potser sí, però aquesta... NO.
I allà on he fallat, que també ho he fet, sóc dona de caràcter, però sóc humana, he sabut demanar disculpes, mirar de parlar i encarrilar.
I encara que sovint hem estat en desacord, sempre hem mirat de retrobar el camí.
L'edat no em canvia, les parelles que he tingut, les que pugui tenir, sempre m'han sentit dir el mateix, primer els nens i nena, sempre, primer. Són grans, però són el més important. La resta, sempre pot esperar.
Sóc, he estat, refotudament afortunada.
Ja em perdonareu, avui estic toveta, és el que hi ha. Pot ser l’ambient, els sentiments, la tendresa o potser la crisi dels 56….

diumenge, 17 de setembre del 2017

Pèrfida...


Segons el diccionari: Deslleial, infidel, traïdor, mentider....
Pèrfida!

divendres, 15 de setembre del 2017

No sóc l'enemic....


Per pensar diferent, per sentir diferent, per veure les coses d'una altra manera, per pensar que falta diàleg i ganes, no, jo no sóc l'enemic.
Sóc l'amiga i companya que tants cops has compartit sopars, caminades, cafès, jornades de gresca, també algunes estones de dolor i abraçades en situacions complicades.
La que t'ha escoltat. La que tu has escoltat i consolat, acompanyat i abraçat.
Sóc la mateixa persona que un dia et va fer confiança i et va donar el número del seu mòbil, aquest que tan poca gent té. Per tal que en fessis un bon ús, perquè em trobessis si et calia que hi fos, escoltar-te quan et calgués, hi crec que sempre he estat aquí.
Sóc aquella que un dia vas trucar de matinada, desanimat/da per penes d'amor o de feina, la que mai ha rondinat per ser fora d'hores.
Sóc l'amiga que t'estima, et respecte, la que malgrat treballar en el "tema", mai t'ha fet campanya, mai ha intentat canviar les teves opinions, mai, però mai.... ni tan sols ha mencionat que ho pensis.
No, no sóc l'enemic, i ara, que em sento atacada, agredida, incompresa, estressada amb aquesta situació, jo, que ni tan sols em manifesto a casa, la llibertat per sobre de tot!, ara, deia, em sento, del tot violentada en la meva intimitat.
Camino, poc, però quan ho faig i trobo persones com tu, que em busqueu, em cerqueu, gairebé em perseguiu, per dir-me el malament que ho fan, que no pensar com vosaltres és dolent, que els "meus" tal i tal... no és pitjor el que tu fas enviant-me centenars d'imatges, de vídeos, de "memes", i veient que no et responc, que no vull entrar a debatre, que segueixo sent la punyetera Joana, bo i així, insisteixes, insistiu.
I resulta que no m'he de sentir així, que sols vols, voleu, que vegi la "llum"....
Democràcia dius?, tu, vosaltres, que no em respectes?, que m'assetges contínuament?, que després de tants anys em veus com de l'equip de les "ombres"? Quina democràcia voleu?
NO, democràcia és una altra cosa. I el respecte, lo primer de tot. És el lliure pensament. És parlar sense estridències, sense avasallar, sense insultar, tan sols, per pensar d'una altre manera.
Si no us deixen votar, no és pas culpa meva no?. Us sentiu agredits per l'estat, dieu, i jo?, per vosaltres.
Jo, no sóc l'enemic. No m'agredeixis més.
Vindran temps, millors... espero.... de moment, sols veig núvols negres.
(Ja tinc silenciades 7 persones i 3 grups al mòbil, trist, molt trist)

diumenge, 10 de setembre del 2017

Por al compromís...



Ahir a la tarda, mandrejant al sofà, després de dinar, vaig posar una pel·lícula a TV3, l'única cosa que ara mateix s'hi pot mirar...
A aquesta, d'amor, d'històries d'amor, de vida, parlaven de la por al compromís, principalment de persones adultes amb experiència a la vida, en relacions passades.
No era una pel·lícula pas excepcional, però un dissabte a la tarda, relaxament i poc pensar.
Mentre anava evolucionant la mateixa, jo anava rumiant que, en alguns aspectes, tenia molta raó.
Per quin motiu ens costa tant compromentre'ns?, no parlo sols de l'amor, la por a patir sempre ens encongeix, ens fa ser cauts i mentre ho som, no sols no sentim total-ment, també podem deixar passar ocasions que no és repetiran. Parlo, en general, a la vida, poques persones és comprometen seriosament, a defensar el que creuen, a creuar aquella línia que ens significarà per sempre. Ens fa por ser catalogats, assenyalats, destacar en coses que no fa la majoria, potser per por del què diran, potser per cert respecte, perquè sabem que a les xarxes ens fotran canya... 
Els compromisos s'han de complir, almenys així ho crec jo, potser, també, la por de no complir els mateixos, ens atura.
Ens podem comprometre amb moltes coses, persones, entitats, família, amics i amigues, però i amb la parella?, potser considerem aquest compromís més feixuc?.
Quan fa anys que estem sols i soles, que tenim una zona de confort establerta, uns sentiments controlats, una casa muntada i sense ingerències.... és molt complicat tornar a confiar, tornar a comprometre'ns, tornar a obrir portes i finestres.
Però com era d'esperar, la pel·lícula, va acabar bé, ella, la protagonista, accepta el compromís i començar de nou, sense rancúnies amb el seu passat.
No podia ser d'una altra manera, no?.
Acceptem el compromís, en l'àmbit que sigui i sense por, si no estem a l'altura, sempre podem demanar disculpes i tornar a intentar-ho. No ens rendim!
Volia fer un escrit positiu i d'ànims, no sé si ho he aconseguit.

Hi ha un moment per per pacient i un moment per ser prudent.

divendres, 8 de setembre del 2017

L'estiu i els llibres... (Escrit per Skorpio)


Ho he de dir els llibres i l'estiu? 
Sóc una bona lectora, no vull dir pas que llegeixi molt bé, vull dir que sóc una lectora habitual, diària, de llibres. 
Si hagués de dir quin tipus de llibres m'agraden, em resultaria gairebé impossible definir un estil literari. Llegeixo gairebé de tot, gairebé, no de tot. A la tardor - hivern, no sé el motiu, m'agrada la novel·la històrica, la poesia, la de misteri.... 
A la primavera – estiu, m'encanten les policíaques, d'acció, assassinats i perquè no.... alguna romàntica... 
La meva dèria lectora ha format part de mi tota la vida, recordo un llibre a la meva tauleta de nit sempre, de molt jove, abans de dormir és, de ben segur, el meu moment preferit, desconnecto del meu dia a dia, de feina, canalla, quan hi havia, mals de caps en general... és la millor pastilla per induir al descans. Però... l'estiu és el meu moment preferit, puc llegir a qualsevol hora, de fet hi ha qui fa broma al respecte, que a casa sempre hi ha llibres. Segurament, ara mateix, són l'únic vici, confessable, que tinc. No puc passar per una llibreria, entrar i sortir sense cap llibre... ni que em faci el propòsit de no comprar cap, sempre cau algun. 
És una manera sana d'evadir-se, d'imaginar, de somiar, d'aprendre, sí... d'aprendre moltes coses. Una manera de gaudir d'aquestes hores del migdia que la calor no ens deixa sortir, el ventilador, el tallat, una bona cadira i el llibre... 
Puc tancar els ulls i veure els escenaris de Noruega on el meu poli preferit, en Harry Hole, resol els assassinats. Puc imaginar aquella platja on algú s'enamora i perd el cap, cal imaginar, somiar, cal gaudir amb la lectura, tant és el tipus de lectura, llegir, és vida! (Per mi, és clar). 
Sols hi ha un llibre que m’algrat els tres intents, no he pogut llegir, ja he desistir, El Quixot.
Els llibres són cars, per mi, jo els hi trobo, però de moment, i mentre pugui, la meva biblioteca creix i creix... fins a la propera donació, arriba un punt que no queda una altra. Agafeu un llibre i proveu, si us doneu temps, podreu gaudir tant com jo. 
Espero que hagueu tingut un bon estiu!

(La foto és per endolcir l'ambient actual....)


dimarts, 5 de setembre del 2017

Odi....

Fa dies que no dic gaire cosa, concentro la meva energia, mai més ben dit, a llegir, xerrar algunes estones, mirar alguna sèrie i poc més. La resta, se l'emporta la feina. Anar ranca és el que té, costa tot el doble.
Com puc caminar poc, surto poc.
He intentat estar lluny de tota aquesta informació, desinformació, que corre. D'un costat i de l'altre, tant és. La cosa és veure qui menteix més o la diu més grossa.
He vist imatges esfereïdores, dels atemptats, dels morts i mortes, que no hauria volgut veure, però principalment, hauria volgut que no passessin.
I aquí, que som tan internacionals i assenyats, què fem?, la guerra de les banderes. No del respecte als morts/es i famílies, no.. no...
Aquí traiem l'odi a passeig, la visceralitat contra qui no pensa com ells. La imatge d'aquestes dones estripant cartells en castellà en són una mostra evident. Em pregunto, no ho puc evitar, si en varen trencar en anglès...
després que si els mossos ho fan bé, o no, que si la policia, que si la guàrdia civil... potser penseu que les persones afectades els hi importa una merda això?, han mort persones, deixeu de tirar-vos pedres i aneu per feina pebrots!
La poca gent amb qui he parlat d'aquest tema, és que no en vull parlar que m'emprenyo, uns que sí és que Espanya no sé què, els altres que si els independentistes no sé què...
A mi, personalment se menfot. Del tot!
Aquesta situació que vivim, ara sí, ha crispat l'ambient, famílies, companys i companyes de treball, persones que són amics i amigues de tota la vida i s'emprenyen per les banderes. No m'ho han explicat, ho he vist.
Potser, si tots i totes, plegats, veiessin el desencant, el desànim que generes, la indiferència... i sobretot, l'enorme fàstic que ara mateix em fan, en general, recapacitarien.
Ara que hi penso, cal tenir cervell per això no?
Quina pena més gran genereu....
En el fons, tant us fa el que ha passat, sols esteu a lo vostre. Els d'aquí, i els d'allà.
I tot això, va deixant restes, va fent enemistats, va generant un radicalisme excloent contra qui pensa diferent, qui sent i ho veu diferent.
Van fent pàgines on parlen de democràcia. Quina democràcia quan practiquen el feixisme més antic, la des acreditació, la vilesa, la falta de respecte, contra qui pensa d'una altra manera? 
La xarxa va plena d'insults al respecte.
Jo no sóc l'enemic per pensar diferent, i tot el dia rebo missatges independentistes al meu mòbil, jo, em limito a no respondre, sé que ho fan per fotre la Joana.
Ni que la Joana, jo, ara mateix, no vull escoltar, sentir ni veure, de tan tipa com estic.
I digueu, qui netejarà tota aquesta merda escampada?, dubto que es pugui fer.

I trista, molt trista...