El difícil camí de la transició...

De nen a home....
Jo tenia ben oblidades aquestes coses, és clar, la meva filla ja en te 26 i ara, de cop, tenir un altre "púber" a casa, s'em fa estrany, ni que no pas novedós!
No es veuen bé amb cap peça de roba, cap pentinat els sembla prou correcte, ni cap peluquer els hi fa el què els queda "bé", segons ells és clar...

L'habitació és un garbiux increible de roba repartida per tot arreu, sabates rrepartides per tota l'habitació, mai tenen pressa i la seva frase preferida és... ja vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

Llavors comencen els secretets, les trucades d'amigues, en aquest cas el 99% de vegades son amigues.. i amigues que sols mencionar el seu nom provoquen una vermellor increible a les seves galtes.
Comences a veure que diuen alguna "veritat a mitges", però en aquest cas concret ho te molt crú, ja n'he passat 3 de pubertats i m'he les se totes je je.
Entren al bany i no trobes el moment que surtin, tenim el tema granets.... els preocupa més que rés!
I ara, aquesta sí la trobo nova, portar els pantalons "penjim Penjam" i quan li dic.... vols fer el favor de pujar'te els pantalons?, em somriu i s'els posa sota les aixelles mentre em diu... així mama?, llavors esclatem a riure els dos i penso.... d'aqui un temps anyoraré aquests instants, malgrat que de vegades em treuen de "pollaguera"!!

Em queden dos anys....

Ahir vaig llegir la contraportada del ADN mentre pujaba amb l'ascensor de la feina, el vaig trobar un escrit estupendo, després, quan ja vaig plegar, el vaig posar al meu bolso i de camí a casa el vaig tornar a llegir, a mi em queden dos anys per els 50, i penso, i torno a pensar, si tindré la sort de:

"Estar de Vuelta"

Hacía días me rondaba por la cabeza algo que ayer finalmente supe ver.

Iba caminando por la calle y observaba la gran pasarela de la vida por la que desfilaba un grupo heterogéneo de personas. Niños, jóvenes y adultos parecían dirigirse a algún lugar. Como si una voz acabara de gritarles la palabra ACCIÓN, todos cumplían a la perfección el rutinario papel que les había tocado interpretar esa mañana. Todos, salvo una mujer que desentonaba de la escena. Caminaba despacio, mientras los demás casi corrían. Parecía ensimismada en algo que sólo ella veía. Sonreía a pesar de que nada alrededor fuera en absoluto gracioso. Por delante se le cruzó un hombre, y otro, y otro. Dos parejas, y cuatro chicos de patinete que casi la atropellan. Nadie la vio. Entonces caí en la cuenta. Calculé su edad. ¿Cincuenta y cinco? ¿Sesenta?

Hay una edad en la que sin dejar de ir se está de vuelta. Una edad en la que yendo, las ves venir. Una edad en la que dejas de ser visible para muchos y entras en esa invisibilidad en donde ya no tragas sino que saboreas; en la que no jadeas sino que respiras. En la que desde ese nivel, alcanzado a punta de experiencias, puedes otear todo el paisaje en el que ni el negro es tan negro, ni el blanco tan blanco, y en los grises de la vida encuentras el caviar de la convivencia.

Si tienes cincuenta o estás a punto de cumplirlos, bienvenida, bienvenido a la vida: estás de vuelta.

Ángela Becerra

No trobeu que seria estupendo que fos veritat?, ni que em conec i passar, el que és diu passar... a mi em costa molt! De totes maneres admeto que en algunes d'aquestes ratlles ja m'hi reconec :)

Però vaja, esperaré els 50 a veure...

José, con un par!!

És curiós com a mida que seguim l'activitat d'algunes persones, n'opinem de diferent manera.
M'ha agradat la teva actuació, directe i clara, qui la fa, la paga i si tenim "cucs" a casa, s'ha d'exterminar la plaga.
De moment, has estat clar i directe, m'ha encantat. Aquest matí escoltava de lluny la teva entrevista al programa d'en Cuní, algú tenia la tele posada, m'ha agradat una cosa en especial, quan has dit.... el senyor Puig sabrà els càrrecs que tenen en Macià Alavedra i en Prenafeta... més o menys has dit aquestes paraules i has quedat com un senyor i que això t'ho digui jo, és un piropo!, ja em pots ben creure.
També has dit: "No defugim el problema i no amaguem l'ou. En contrast amb d'altres comportaments. Altres haurien de fer el mateix".
M'agrada de manera molt especial la diferent manera d'enfrontar aquest tema per part dels "meus": El PSC demanarà la dimissió dels “càrrecs electes objectes de l’actuació judicial”
i la del "altres" tan semblada a la del PP: CDC desvincula Prenafeta i Alavedra de la cúpula del partit.
José, avui sí, clar i català! Al carrer els corruptes i sense dilació!

Dret d'opinar....

Dissabte de la setmana passada vaig anar a un sopar, diguem, "d'empresa".
Després de fer la tasca que acostumo a tenir encomanada aquest dia, vaig poder parlar, conversar, dialogar, amb un bon grapadet de persones. Va ser un vespre, ho admeto, d'un recull imponent d'informació, alguna de les quals em va deixar, del tot, flipada!.
Tenir gent que t'aprecia i respecte la teva opinió és molt agradable.
Em vaig poder assabentar d'algunes coses que es diuen de mi, evidentment per part de "personajillos" que no es molesten en demanar la "versió" de l'altre. Lo més curiós, persones que et deuen, molt i molta feina que en el seu moment vares fer per ells i ara... ni saluden! Encara que he d'admetre que a mi ja no m'importa si ho fan o no, de tan gran com és el desencant.
Persones amb les que has compartit part important de vida i confiança, ara es permeten malparlar de tu sense motiu, ni cap tipus de res que demostri aquest comportament. I lo més asqueròs, opinen a nivell personal... i ells què cony saben de tot el que estic pasant ara mateix?.
Sempre em pregunto el mateix, com es pot opinar sense demanar les dues versions?, l'opinió de la persona "B" és tant important com la del que va de víctima i llagrimeta, única. això sí.
Lo més indignant és pensar com s'escampa merda que és mentira, com tantes persones que davant teu fan el numeret, d'esquena i de cara al poder, diuen el contrari.
Sempre m'ha agradat escoltar les "dues", o tres, versions de qualsevol història, però és clar, quan una de les parts te "galons", la "tropa" mai és important.
He donat aquesta setmana dos passos molt importants a la meva vida, un laboral, l'altre..... calma, tot arriba i llavors sí, podré parlar amb calma i fer callar tota aquesta colla de malparlats.

De frases...

Que m'ah arribat i agradat...
Poques lletres i no son meves.
Una encapçala el meu perfil, la defenso a capa i espasa i intento pensar en ella cada dia, m'ajuda. L'altre l'he llegit avui al blog de Lourdes Muñóz, m'ha encantat, llegim i pensem...

"Mai no serè prou vella ni prou cobarda, per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides" (Mª Aurelia Capmany).

"Compañeras: tenemos poco poder político. Pero por suerte tenemos la razón y la palabra. Y toda la legitimidad que nos viene de ser seres humanos femeninos que pertenecemos a una organización centenaria que lucha por la libertad, la justícia y la igualdad de los seres humanos, mujeres y hombres".
(Dolors Renau, psicóloga, política feminista i socialista catalana).

Algú m'ho pot explicar?..

Fa uns dies em va trucar una amiga i em va explicar que la seva família estava recollint signatures per demanar l'indult per el seu fill, fa sis anys, jo no ho sabia, va tenir una "mala sortida" i va acabar a comisaria amb dos col.legues, sembla que havien robat a una persona i malgrat que el mateix afectat va declarar que aquest noi no havia participat del robatori, per comprar drogues, el jutge, ara, sis anys després, amb aquesta única falta, el vol portar a pressó.
El noi mai més ha tingut cap problema, em consta que és un bon fill, no justifico pas l'acció ok?, dic que ara, el volen tancar a la pressó, ja te dia d'ingrés i tot. Ara, que està casat, és pare d'una criatura i treballa.
Aquesta explicació i la pregunta al títol del escrit és.... el "senyor" de "l'alta societat barcelonina", Millet, pot campar, lliure, sense pasaport, cert, apa que li costarà gaire marxar amb un de fals!, deia, aquest "senyor" que fins i tot els casaments de les filles varen ser a càrrec de l'entitat que presidia, que ha "donat" molts diners, de moment sense justificació seriosa, segueix a casa, feliçment, al seu sofà, amb les seves obres d'art, les minyones, el llit calent i net, i amb un etern somriure als llavis.... ves a saber els motius i el què amaga aquest somriure!.
Justícia?... i una merda!
(Vinyeta de Ferreres sobre el 'cas Millet' publicada avui a El Periódico)

Avui no em venia gens de gust...

Però ho he fet...
Aquest matí, com cada dia, quan pujo les persianes del menjador, després del primer café, son més o menys les 7 i algo, avui les he pujat abans, era tanta la foscor que he dubtat fins i tot de l'hora...
Amb la tassa a les mans, una miqueta enconjida doncs tenia una mica de fret, he mirat aquest paisatge que tant enamorada em te, el mar de fons, fosc, gaire bé negre, reflexe d'un cel tant negre i ennuvolat que m'ha produit un calfret, però de gust....
Llavors encara no plovia, el meu fill, m'ha abraçat per darrera, ja és tant alt com jo, i m'ha dit... mama, avui fa un dia dels "teus".
Ben cert, adoro aquest temps, potser el vent no m'agrada tant, però els núvols passant ràpid davant els meus ulls, les onades petant fort al port, una mandra increible m'ha envait i m'he assegut cinc minuts a conteplar el paisatge, ho reconec, avui no hauria anat a treballar, m'hauria quedat allà asseguda, amb un llibre a les mans, una lleugera manta a les cames i només escoltant la pluja.
Si ho hagués pogut fer, hauria gaudit com es pot gaudir degustant qualsevol "delicatessen" del millor restaurant del Món.
Després, ja a la feina i amb la finestra a la meva esquena, he escoltat la pluja, forta i contundent, diria que una mica enfadada, m'hi he sentit, del tot, identificada.

Què et provoca?

La tardor... tendressa.
La imbecilitat humana... fàstic.
Els fills... un enorme amor i companyia.
La feina... estrés!
Les amistats.... suport, paciència i comprensió.
El sexe, (bò, és clar), relax...
Les carícies.... emocions.
Algunes mirades.... indiferència.
Alguns somriures... complicitat.
Les presències inoportunes i fora de lloc.... indiferència total.
La vida... ara mateix... grans perspectives.
l'Amor.... il.lusió.
Alguna pesigadeta d'amagat... gustet.
Una visita inesperada.... sorpresa!
Una mica de xocolata, prohibida... quin gust!
Una tarda amb el nèt.... esgotament ple de felicitat.
Una estona de lectura... escapar a la ficció.
Unes mans agafades, a la llum de la lluna... romanticisme.
Les "senyores" de la mani d'ahir.... incomprensió.
Una forta abraçada.... suport.
Un sopar en bona companyia.... obrir els ulls.
Aquesta imatge aqui dalt.... satisfacció, enorme.
La imatge d'abaix.... família.
I tantes coses em provoquen.....

Un Món de cotradiccions...

Ells en diuen "Marxa per la vida", i jo em pregunto, si no estic d'acord és que estic a favor de la mort?.
No serà que estic a favor d'una vida dessitjada i amb certa qualitat?, lliure d'imposicions, que algú t'obligui a tenir un fill amb 16 anys no pot portar res de bó, i el dret a decidir NO, és tan important com el de dir SÍ a una maternitat lliure i responsable.
Fa uns dies, la Secretaría de la Dona del PSC de Mataró, va fer un manifest, correcte, clar i crec que amb molta cura de no ser ofensiu per ningú, la votació va ser per majoria absoluta i ens hem tingut que escoltar alguna bejenada, per part d'homes, que consti, que estàn en contra de la llei amb molt curiossos "arguments".... com és evident nosaltres defensem el dret de la dona a decidir, en primer terme, després ho podem "consultar o bé informar", però la decissió, sense cap dunte, pertany a la dona.
Si l'hagués escrit jo, el manifest, de ben segur hauria estat més contundent, però estic contenta amb el que varem aprovar.
Per cert, la mani, estarà encapçalada per un "mite eròtic" meu.... quin fàstic!
Per un altre cantó, avui és el dia Internacional per l'erradicació de la pobresa, diu la notícia: Un nen mor de fam cada 6 segons...
I jo em pregunto, com van els "objectius del Mil.leni?... gaire bé ni en parlen!
Això sí és per fer una manifestació. Indignant, com diu Melendi:

A mi me preocupan más los niños que mueren de hambre
pero si me apuras me dan más pena sus madres
perdonen sus gobernantes es tan mi ignorancia
no entiendo que en pleno año dos mil
A mil kilometros de aquí
se estan muriendo de hambre....

Hi ha llum al final del túnel?

En 24 hores he rebut dues sorpreses, respecte a dues persones. Les dues, agradables.
La primera sorpresa va venir dimarts, de la mà de l'autor d'aquesta foto que avui poso, encara no diré el seu nom, tot és massa recent, quan arribi el dia diré qui ha fet la foto i me l'ha regalada, coneix com m'agrada el mar i la sortida del Sol. Quina enveja pendre cada dia el primer café amb aquesta "estampa"... (queda misteriós, ho se, però de vegades fins que no és "al sac i ben lligat" val més no dir res.
La segona sorpresa va ser ahir al vespre quan vaig parlar una llarga estona amb algú que m'havien criticat molt, i jo vaig creure que era cert, i vaig descobrir un senyor seriós , professional ,disposat i capacitat. (tampoc queda massa clar, però val la pena guardar el "misteri").
Potser sí, al final d'aquest llarc túnel, puc trobar la Pau d'esperit que em manca.
I recobrar la meva vida.

Sorpresa!!

Diumenge a la tarda, després d'un bon passeig i un vermutet amb una amiga, pensava tenir una tarda de lectura amb una sola obligació.. treure el gos!
Estava jo tan relaxada, amb el diari a les mans, mig despistada veient el paisatge per les finestres del menjador, quan el truc del telèfon a quarts de sis de la tarda em va, fins i tot, sorpendre. Era la meva filla, amb la seva xicota al costat... mama.. tens plans avui?, doncs no, penso estar de lectura fins a les 9 que tregui el gos..., ella hi torna, i demà?, doncs imagino que aniré a caminar una estona i he de preparar un munt de papers...
Jo sí tinc plans, em diu ella, i jo: on vas?, no mama no, on anem. Jo li responc que és evident que parlo d'elles dues.. no mama no, que els plans t'inclouen a tu!
A mi? i on anem demà?... no, demà no, d'aqui uns 3 quarts d'hora et venim a buscar, marxem a Andorra!.
Vaig posar un parell d'excusses, per exemple que son joves i tenen poques ocasions per "escapar-se", ella respón, ha estat idèia de la teva jove, (això per si la segona excussa era que no han de carregar amb la mare), després vaig respondre, però així?, ara?, jo mai he fet una sortida així d'intempestiva!!, resposta d'elles: nosaltres tampoc!!
La darrera excussa.... uff no se això és car... estàs convidada a l'hotel! un "hotelazo" noi!.


Ja no tenia més excusses viables...
Total, al cap d'una hora i després d'haver col.locat el gos en bones mans, ja ens tens camí d'Andorra, totes tres ben contentes, a gaudir de 24 hores i la veritat, m'han anat de conya, desconnectar no és senzill, i menys en tan poca estona, però reconec que gaire bé no he pensat ni un minut en tots el temes que ara mateix m'envolten.
De tornada dinar a "La Muga", trinxat de Cerdanya, com no!, amb aquestes vistes del Cadí i Bellever de Cerdanya de fons.
Això sí, per tornar una cua de por, el tunel del Cadí tancat, a estones, varem fer una cua de 3/4 d'hora per poder accedir al mateix, aturades del tot i jo em pregunto... en casos així no s'ha d'obrir la barrera i passar gratis?, ni hablar!! 11 euros per fer cua i a callar, vaja, com sempre.


De tant en tant fer una bogeria, ni que sigui de 24 hores... pot ser delciosa.
Malgrat les hores dins el cotxe, el bon ambient, la bona música i les vistes.... la varen fer una sortida inovidable.

La raó de les cançons...

A tots i totes ens ha passat, escoltar una cançó i pensar... mira, a mi em passa el mateix, potser aquest és el "secret" de que algunes cançons ens arribin més endins, ens emocionin o d'altres, potser tan boniques, no ens diuen res.
És misteriós el motiu de perquè les coses ens agraden, o no, de la mateixa manera que les persones.
Persones que en certs moments hem considerat amigues, em fet confidències, esmorzat, sopat, i anat al cinema... i de cop.. zas!, sorpressa! han cambiat d'opinió sobre tu i et quedes amb aquella cara estúpida de pensar.. i què cony ha passat?.
Les cançons també reflecteixen amors i desamors, massa vegades.
I és que la vida... com diu aquesta cançó... La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida... quién a hierro mata a hierro termina... i no sempre estem preparats per les sorpresses.
M'he despertat, massa aviat per el meu gust, amb aquesta musiqueta.

Complir els compromissos adquirits...

Crec que una de les coses que ens ha de diferènciar al fer-nos grans, és el fet de ser més responsables, no sempre és així, ben cert.
Algunes persones adquireixen compromissos, a nivell personal, per exemple, i al primer "vent" que els bufa per el seu cap vuit i insensible, deixen de complir els mateixos.
De vegades, aquests compromissos s'ha trigat mesos a adquirir.los, mesos llarcs i dolorossos. Lo menys que poden fer és que quan els signen, els compleixin.
No si val dir ara jo vull això, per aquí o per allà, per cullons, etc... Si ets adult per unes coses, ho has de ser per d'altres.
Cert que la falta de maduresa tant emocional, com personal, provoca situacions de lo més... increibles!
I després et venen amb... en parlem tranquilament?... quan han estirat la corda fins a límits insospitables!
Si alguna cosa tinc és que quan dic faré això, ho faig. Per això no m'apunto a un "bombardeo", si no a coses que jo se puc complir.
Ara bé, no val fer la llei com un vol, i ara cap aqui i ara cap allà, al final, els nassos de la més tranquila s'omplen, i passa el què passa.
Els acords, signats i rubricats lliurement, en edat adulta i de manera conscient, s'han de complir, fins i tot els tipus que es creuen invencibles.
Un altre dia parlo dels incompliments polítics, de vegades situacions majors fan que no es puguin complir, d'altres... la insconsciència del què prometen, sabent d'entrada que son impossibles.

Mentider, poca vergonya i barrut...

Amb "doble moral", enganya i no fa dimitir ningú.
Això sí, exigeix que dimiteixin els altres mentre la taca del Cas Gürtel, creix i creix i creix....
El "nomeno", des de aquest mateix moment, el més gran cínic del moment actual, quin fàstic!
La imatge, del blog Los Calvitos

Els meus pensaments....

en boca d'una escriptora.
Deixo un escrit que avui ha publicat el diari gratuït "ADN" de Lucía Etxebarría, treient la frase que he subrratllat, podríen ser paraules sortides de la meva boca.
I ells pretenen donar lliçons de moral.... quina vergonya!.
És un escrit clar i contundent, pedòfils, els altres, ells es deixen estimar...

Van provocando

Me eduqué como católica. Aún me considero creyente e, incluso, profundamente cristiana. Pero si yo, y muchos como yo, hemos abandonado la Iglesia, puede que sea porque sus estructuras y su tenebroso horizonte de culpa, represión, intolerancia, y subordinación de la mujer -ausente de las estructuras de poder eclesiástico-, nos resulten, como poco, disuasorios. Por eso en su día no quise confirmarme.

Como se supone que, desde Kant, en Occidente establecemos la diferencia entre derecho y moral, me resulta cada vez más urgente el fin de la financiación de la Iglesia Católica a costa de los Presupuestos Generales del Estado. Al igual que el resto de organizaciones religiosas, debería financiarse por sí misma.

Me reafirman en mi opinión afirmaciones como las de Silvano Tomasi, observador permanente del Vaticano ante la ONU, sobre que en su Iglesia "no se debería hablar de pedofilia sino de homosexuales atraídos por adolescentes… Efebófilos que tienen relaciones con varones de los 11 años a los 17".Tomasi dice que no son "pedófilos" sino "homosexuales", los curas que acosan y/o violan niños... Bastantes años les ha costadoa muchos aprender a diferenciar los dos términos como para que ahora la Iglesia los confunda otra vez. Intencionadamente. Pero además ¿abusar de un niño de 11, 12, 13, 14 años no es ser pedófilo? ¿Desde cuándo? Solo le faltó soltar al ¿señor? Tomasi que son los menores los que provocan, como dijo el obispo de Tenerife hace dos años. Me provoca él a mí. Asco.

Valor i al "toro"....

Fa dies que ho tinc pendent... preparat a sobre la tauleta, i paso i m'ho miro, i arronso el nas i ho deixo còrrer...
Ho faré el cap de setmana, em dic jo, però ahir em va donar per rentar la roba d'hivern, vuidar armaris, endreçar.... no m'agrada l'olor de roba guardada, per tant, cada temporada, la rento de nou.
A la tarda, de compres amb en Martí, gaire bé res de l'any passat li serveix, després de sopar, ho vaig tornar a mirar, havia inclós un complement al pilonet... però vaig preferir veure una peli amb ell.
Avui, he preferit planxar tot aquell munt de roba, plegar i endreçar però al final.... Joana prou!, m'he dit jo mateixa, he posat Cadena Dial, mentre en Martí feia deures, he arreplegat tot i he segut al sofà i escoltant la Unión i en Miguel Bosé, per agafar forces, he posat "manos a la obra"...
Trec d'aqui, poso d'allà, estripo, guardo, endreço, canvio de lloc.... per fí he canviat de bolso i moneder!, una de les coses que més mandra em fan a la vida...
I això que encara duia un bolso d'estiu que tinc fa 3 anys!, el vaig comprar de rebaixes a Bilbao, l'he dut tot l'estiu.
D'hivern en tinc tres, els regals dels meus fills , però vaja... si no es trenca, el duré tota la temporada!

Va de respostes, sembla que no donades...

A l'escrit d'abans d'ahir, un "anònim" que no ho és tant com es pensa, deia....
"Els carretons quarantons existeixen, i tots ells/es son ja desapareguts plens d´arnes i corcons".
Imagino que ho diu per ell, ja n'hi ha prou que molts homes, no tots, no ens esberem!, pensi que les dones que ja hem passat el 40, o els 50!, què més dona?, som trastos per amagar i no escoltar, que no podem lluïr ni gaudir i n'estàn tant d'equivocats...
Sovint n'he parlat, però hi torno...
Les dones, de normal, quan passem els 45, més o menys, tenim la canalla gran, no esperem quedar prenyades, gaudim parlant, i practicant sexe!, no tenim mal de cap, abans al contrari però noi.... resulta que llavors s'espanten i la millor manera de no demostrar això és fer veure que ja no som "apetitosas", i la majoria de vegades es ben al revés!.
Cuidem més la gent que ens envolta, seleccionem una mica més les amistats i ja no callem, diem les coses què pensem, ni que no agradin.
Ara, és quan podem fer tantes coses que hem deixat pendents, tantes que ens falten les hores, però poques vegades, les ganes.
En tinc 48, no tinc arnes, porto una vida sexual activa, no tinc corcons, ara, més que mai, em sento lliure... sí, aquesta famosa paraula..
Potser tu, "anònim", "resultón" segons tu, prefereixes una xicota joveneta al costat, no es pas criticable, però no menyspreis les que ja no ho som tant, també ens agrada algún "petit suisse" de tant en tant, no creguis que no.
Ara, deixo aquest anònim i paso a "respondre" en Carles, sembla que no vaig deixar clara la meva posició respecte l'avortament...
Carles, benvolgut amic.... ja hem tocat aquest tema però en un comentari em reclames que no et vaig respondre.
Bé, soc partidària de la llei d'avortament, i tant que sí. Defenso que el dret a decidir és de les dones, les que han de parir i gaire bé sempre, cuidar els fills i filles.
Em preguntes què hauria passat si els meus pares haguessin avortat en el meu cas, bé, senzilla la resposta no?, jo no seria aqui per tant no els podria retreure res de res.
La llei és pot millorar, cert, jo donaria unes setmanes menys de temps.
Però tu ets un anti, i jo estic del tot a favor, per tant... no crec pas que mai ens posem d'acord amb aquest tema. Ens limitem al menjar japonés?, aqui, entre d'altres coses, ens entenem molt bé i el gaudim molt.
(He posat la meva foto per simular una resposta "en persona" je je.