Fa temps, diria anys, varem tenir un debat entre amigues sobre si és possible estimar dues persones, o tres... a l'hora. En aquell moment, jove i romàntica com era, vaig dir NO amb rotunditat.
Ves per on, si repetim el debat, penso canviar la resposta.
Estimem de maneres diferents, cada persona és un món. Però tinc clara una cosa, si estimes, enyores, dessitges, cerques, esgarrapes estones per compartir sentiments i pell, molta pell. No hi ha mandra que valgui, vas on cal les vegades que calgui.
Si això no passa, no estimes. La pell, tant important, dir t'estimo a cau d'orella, acaronar...
Tens afecte, carinyo, tendresa, però estimar, demana passió. Si no hi ha, ja ho podem deixar estar.
Tu pots estimar, com amic/ga, però no facis veure que és una altre cosa.
He descobert que sí, podem estimar més d'una persona, romànticament parlant, no afectuosament, podem estimar molta gent per amistat.
Una d'aquestes persones ens pot satisfer el desig de pell, de carn, de passió, de certa bogeria, de ballar, i fer-nos feliços tantes i tantes estones, a poder ser en posició horitzontal. Li podem dir sexe, però també amor.
Després podem estimar algú amb qui fer passeig, compartir bones estones, certa tendresa i coses lúdiques, i si, l'estimem, però no hi ha pell. Aquella estimació de temps, però sense cap compromís.
També podem estimar qui ens genera estimació, ens treu un somriure, ens acarona, ens dona la mà tot fent un passeig, ens posa el braç per l'esquena i ens acostem, ens escolta, ens mima, ens fa companyia.
Però és clar, tot això, apart de portar una bona agenda :) cal que sigui compartit, cal donar i rebre, en qualsevol dels estats. De les situacions, però quan apareix l'egoisme, els sols pensar quan tu vols, a l'hora que vols, i la resta, va esperant.... si mai dius t'estimo, no estimes.
Tinc ben clara una cosa, si no t'impliques, no hi ha amor. Estimar i fer sentir estimat a qui t'envolta no costa gaire, a tres, també.
Al llarg de la vida, en alguna ocasió, he trobat qui compleixi les tres situacions exposades en un sol "paquet", per tant, llavors no ha calgut.
Es pot estimar a tres, o com diu la cançó, a quatre...
Els darrers tres anys he patit certs incidents, a les meves cames, primer trencament de menisc, després un esperó al peu dret, després a l'esquerra, i ara, degut a una caiguda per Sant Jordi, un esquinç, és el que sembla, al genoll "bo", el dret.
Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.
Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...
I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?
No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.
Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.
No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.
Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...
I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.
Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!
Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.
Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.
Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....
Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.
Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.
Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.
Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.
Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.
Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!
Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!
Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.
Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint....
El Covid-19 ha interferit a la nostra vida i en alguns àmbits de manera molt agressiva, per sort, almenys, no l'he patit en persona.
M'ha deixat seqüeles, costa de dir i reconèixer, però ha estat així, i malgrat que intento tornar a una certa "normalitat", m'està costant molt més que no pensava.
Vull estar a casa, gairebé sempre, em costa decidir socialitzar i quan ho faig, mantinc les distàncies, de vegades costa, però gaire bé sempre ho faig.
Sempre he estat bé a casa, abans, si em deien, anem!, tenia la bossa a la mà en cinc minuts i al carrer!, però ara, és que hi estic molt i molt bé. No m'avorreixo gens ni mica, darrerament fins i tot... ballo! Les úniques persones que em fan sortir en un tres i no res, són els fills.
M'has deixat sense petons, cosa que reconec no portar gaire bé, sempre he estat molt petonera i cony, els enyoro!
Abraçades ja dono algunes, amb mascareta, cert, però recullo un xic de caliu afectiu.
M'has deixat certa desgana, una certa mandra d'emprendre i arrancar projectes, ni he mirat vacances, jo!, sempre tan organitzada i que ho tinc tot lligat i ben lligat amb mesos d'antelació. Tampoc és que en tingui ganes, per primera vegada a la meva vida.
Ara, que els amics i amigues, la família, organitza sortides, a l'aire lliure i amb prevenció, dperquè vaig dient que sí, principalment per no preocupar ningú, ni que insisteixo, no és que no estigui bé, la Joana de sempre diria, estic divina!, diguem que estic bé sense gaires espetecs. Però relaxada i tranquil·la.
La primera sortida ha estat a Siurana, un dia relaxat i amb poca gent, per això he gaudit.
Aquest any, tant ple de coses, moltes dolentes, però també alguna de bona, que no tot pot ser negre!
Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.
Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...
Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.
Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.
I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.
Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.
Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....
Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.
Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....
Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!
(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )
Aquest no ha estat un dels millors estius per nosaltres.
La primera setmana va estar bé, després, un esclat d'emocions, un bon ensurt, barrejat de certes pors, d'instants de necessitat absoluta d'abraçades i petons, que ja no ens podem donar.
Alguns dies una notícia del tot inesperada, pot girar una vida.
I ens ajuntem, ho tenim això, anem molt a la nostra però davant una malifeta de la vida, sigui vacances o qualsevol moment, allà estem tots i totes. Qui té parella, amb la seva, qui no en té, sola, però fem pinya al voltant de qui està afectat.
I he cercat per tots els racons de casa els records, els instants emotius, he donat voltes i més voltes, quan vius sol això és una mica més complicat, però com sempre, tinc uns fills que ho valen tot. Malgrat que els fills i filla ha estat els primers a donar força, molta, he sortit a buscar energia, a la sortida i posta de sol, energia per regalar, per enviar, per motivar. He carregat motxilles amb la mateixa i li he enviat a ell, sols per ell. I per poder somriure, davant l'adversitat.
No el podem visitar, no ens deixen, maleït virus, maleïda pandèmia i maleït 2020!
Som mediterranis, som gent de sang calenta. Res ens alimenta ni consola més que les abraçades, els petons i ànims, ens calen, però ara mateix sols poden ser telefònics, i esperem impacients que puguin ser presencials...
Un sol dia he decaigut de moral, un sol dia he pensat en negatiu. Però l'endemà, després d'algunes nits sense dormir gaire, la sortida del sol, ho va canviar tot.
Ens cal força, et cal força, estem emotius, molt, dissimulem, fem el cor fort, perquè això ha de sortir bé, tu has posat el somriure, nosaltres el suport. Sabem que serà una lluita dura, però els Torres, també ho som!
Agafarem, entre tots i totes, el toro per les banyes i has de guanyar la batalla. Nosaltres, aquí estem, disposa!
(La imatge dels vaixells és del meu germà Quim Torres, la resta, són meves)
Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.
En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.
Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!
Poc pensava que seria tan aviat.
Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.
Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....
I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.
Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.
Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!
Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.
Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.
Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.
Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.
Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....
Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.
Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.
Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....
Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!
Anar a veure la sortida del sol!!!
Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!
Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!
Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?
Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....
Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!
De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.
Sovint argumento que no escric, ni llegeixo més, per manca de temps.
Ara mateix, que tinc tot el temps del món, poc escric, per no dir res, i les dues primeres setmanes de confinament, el meu cap, no es concentrava per llegir, gens ni mica.
De fa una setmana, això ha millorat, molt, aquesta setmana he llegit Un perfecto caballero, de Pilar Eyre, i avui començo La cara norte del corazón, de Dolores Redondo, a part, miques de poesia i cuina, molta, molta, MOLTA, cuina vegetariana.
He tingut la gran sort de passar el confinament amb en Martí, el fill petit, el vegetarià, i està sent, del tot, interessant. Ell pot fer teletreball, jo no, per tant jo cuino, i camino pel menjador, i faig "trote", 150 voltes al mateix cada dia.
Fem llargues xerrades, tots els àpats junts, alguna cigarreta perduda, alguna copeta de vi...
Fem, també, vídeo trucades amb la resta de fills. Que gran això de poder veure la seva cara, el seu somriure, de Rubí, a Sydney passant per l'Avinguda Recoder de Mataró. Tots a l'hora!
No diré que no estic, certament, enyorada, tinc tantes ganes de petons i abraçades que em desperto somiant amb això, però em porto bé, molt bé, surto a la compra i a casa.
No estic avorrida, gens ni mica, tan sols trobo a faltar la meva vida social, que no és massa activa, però si afectuosa.
És evident que quan es pugui, portaré a terme tots els plans, idees, viatges, sopars, dinars, escapades que el cos m'accepti, que deixar les coses per més endavant, no tornarà a passar pas.
Mentrestant, truco amics i amigues que viuen sols, que no ho passen bé, que es desanimen, i intento, amb la paraula i alguna idea boja i distreta, que les hores siguin lleus, que treguin un somriure, ni que també els insisteixo, molt, queda't a casa....
No desespereu, llegiu, sortiu a la finestra, mireu fotos, sortiu al balcó, cuideu la gent gran del vostre voltant, veïnes grans i soles, feu un xic d'esport...
La vida ens espera, és lent, cert, però allà fora hi ha molta gent que treballa per solucionar-ho, perquè puguem, de nou, gaudir.
Tanta gent que m'estimo, vull que hi sigueu tots i totes a la tornada.
Aquest any farà 40 que sóc cuidadora. El meu fill gran, en Carles, no ho digueu a ningú, però en fa 40 al novembre. Vol dir que dels meus 58, 40 els he dedicat a cuidar fills. He viscut sempre amb ells, o ells amb mi... En tenir en Martí amb 35, bastant vella per mi, encara he de desenvolupar aquest paper. Fa uns dies, en una de les nostres llargues converses, amb una cerveseta i un pica-pica, li vaig dir que em cal tancar aquesta etapa de cuidadora directa. Cert, sols té 22 i queda mig curs per acabar la carrera, però és bastant independent, no econòmicament, encara no, però jo tinc ganes que sigui gran, de no patir quan entra i quan no arriba, que també passa. Els fills i filles són per sempre, però cal anar evolucionant. Tinc ganes de lliurar responsabilitats, que sempre seré mare, que sempre hi sóc i seré, en qualsevol cas, però començo a tenir ganes d'independència de responsabilitats, de pensar en mi i fer, no viure tan pendent dels seus horaris i més dels meus. Sóc ben conscient que deu sonar fatal el que dic, no em vull desentendre, ni de lluny, sóc i seré, sempre, una mare "gallina", els fills ben a prop, segueixo necessitant les seves abraçades i petons, saber que estan bé, les nostres escapades a beure una cervesa artesana, els somriures i fins i tot els debats que em deixen ben esgotada! Em calen les abraçades d'en Carles, sempre el gran i pendent, les escapades a Sydney amb en Daniel, i Tasmània!, els soparets amb la meva filla amb una copeta de vi.... Però cal tancar etapes i cuidadora, mare del dia a dia 40 anys... no oblidem que han viscut sempre amb mi, han passat volant! Tants records, tanta vida al meu voltant, tants somriures, i és que de tot el que he fet, de TOT, crec que el que mai canviaria és ser mare. Ves per on, potser en tancar l'etapa, trobi que no era bona idea.
Quan
fas les coses perquè les sents, les gaudeixes, les valoren i valores, les coses
surten soles, flueixen, estires i tires fins a l'infinit.
Quan
sentim, de veritat, amb el cor i l'ànima, l'esperit, tires i tires, però dol
poc. Dol físicament, suportable. Quan deixes de sentir, quan ni els ideals, ni
les ganes, ni la companyia, ni l'entorn, t'acompanyen, compleixes, no
queda una altra, però la foscor el pot envair, et pot tombar i desanimar,
i llavors, ja no són ideals, el que fas és perquè toca.
I
escolto, aquí i allà, i rumio, sense implicar-me, ha deixat d'interessar-me,
del tot.
On han
quedat els ideals?, ja fa un temps van fugir, lluny, i dol, molt,
però aprens a viure amb això. I passen els dies, i ni gràcies, ni
bona feina, ni una abraçada, no, no, seguim exigint, desapareguts que
manen amb males formes i autoritat "virtual".
A la
vida hi ha etapes fosques, d'altres amb llum i color, esperem que la fosca,
passi aviat.
Per
sort, la vida personal, ara mateix és plena de llum, de colors i de vida. De
petons i abraçades, de projectes en família. L'altre, ha deixat de ser vida, ha
deixat el contingut per passar a ser.... Bé, seguiré, per una vegada el consell
del germà que em diu que no em mulli, que estic a l'ull de l'huracà,
que em porti bé....
I jo,
ja no em vull portar bé, indignada, decebuda, trista i a l'hora angoixada,
estressada. 15 i ni mú, malgrat l’esforç, l’abandonament de la meva vida, familiar, personal, amorosa, d’amistats…
Per
tant, ja no tinc ideals, tinc, si es pot denominar així, feina. Massa....
Ja ho vaig dir l'altre dia, això, NO tornarà a passar.
La vida, si seguissis aquí. Si aquell malparit no s'hagués saltat el stop.
Et penso sovint, i quan tenim trobades familiars, et tinc present.
T'imagino amb la teva nena, camí ja de doneta, protector i vigilant. Un xic massa, però amb l'educació que vas rebre, s'entén...
T'imagino més canós, amb menys cabells, ni que no t'agradaria gens aquesta imatge, però amb l'etern somriure als llavis i la teva mirada murri i seductora. Eres un seductor de manual.
Et penso organitzant dinars, donant una mà a qui li cal, sense fer massa preguntes, hi eres i prou!
Hauries viscut amb nosaltres el comiat de la mama, sovint tan dura la dona, però que encara enyorem.
Ja van un grapat d'esdeveniments posteriors a la teva marxa, imprevista i sobtada, i a tots aquests, he tingut un record i un pensament per tu.
I ara, quan et recordo, sempre és amb un somriure als llavis, una anècdota, un pensament o situació que ens havia tret un somriure.
Em pregunto què opinaries ara de tot plegat, d'aquest món cada cop tan complicat. Si seguiries treballant, si encara aniries al gimnàs, si seguiries sent un "pillin punyeter"...
El que tinc clar, és, que si encara fossis aquí, estaries encantat amb la recuperació dels sopars de germans, germanes i parelles, que m'animaries a buscar parella, que a la fi, faríem família, per poques vegades que ens veiéssim.
Trec un somriure, miro el mar, marxa el sol, ets proper.
Si fossis aquí... bonic somni estimat germà Jaume.
He tingut una vida, diguem sentimental, on ni massa ni poc, el que m'ha vingut, o ens ha vingut, de gust, senzillament.
Una de les coses que m'he adonat és que moltes persones, tan sols es deixen estimar.
Comencen relacions però o bé no saben, o no volen, donar més. Potser, per evitar la soledat, l'avorriment, però després d'un començament amb ganes i empenta, un cop confirmada la relació, tot s'atura, ja no cal il·lusionar ni fer res més, ja som parella!
Cert que no tots i totes donem el mateix, però si sols una de les parts fa propostes, convida, dóna estima i afecte, tendresa, la cosa cansa i si et queixes, no saben què vols!
Les relacions, de qualsevol nivell, demanen implicació a dues bandes, si sols una de les parts posa... doncs no.
Vés, potser he demanat massa, és possible, però jo, si estimo, estimo sencera!
M'agrada saber que m'estimen, que tenen ganes de veure'm, al nivell que sigui, amistat o amor, o sexe!
Jo ofereixo, almenys intento, el mateix.
És bo cercar i que et cerquin.
Si sols et deixes estimar, vius sols el 50%... i jo, ara, ja, vull el 100%!!
Resulta que el PSC fa 40 anys, i resulta, també, que el dia 29 de novembre va fer 30 que jo hi milito.
Si miro enrere, tinc cert vertigen, si penso en la gent que he conegut, la gent amb qui he passat estones molt bones, però molt, encara m’emociono. Si recordo la gent que ha mort, encara pitjor, he conegut persones super especials en aquesta llarga militància, si ho faig, acabaré plorant.
He viscut grans moments, de socialisme actiu i potent, de reivindicació, de manifestar-me, de ser, a la fi, enormement feliç en defensar el que crec, el que segueixo creient, mani qui mani, jo sóc i seré una militant de base, amb idees fermes i potens, envers la igualtat, els drets humans, els treballadors i treballadores, contra les injustícies i tant més, ara mateix, què pensin de mi, ni en quin sentit ho facin, jo sóc i seré, socialista.
Sovint, massa darrerament, em diuen allò de “és que els teus”.... sí, els anomenats “meus” la caguen, no ens enganyarem, com tants, i sovint he discrepat, fortament, contundentment, fins que vaig descobrir que jo sóc lliure d’opinar i defensar, que no cal estar sempre d’acord i jo, segueixo defensant el socialisme d’abans, de quan em vaig afiliar, el socialisme de Raventós, de Jordi Solé Tura, de Pasqual Maragall… el meu Pasqual, com el vaig defensar en el seu moment, amb les ungles i queixalades! Sóc Maragallista, què hi voleu fer!
I ara ve lo bo, se com han canviat les coses, per tant, com que és una altre època, uns altres moments i persones, doncs visc un socialisme “interior”, defenso el mateix, sento, si això és possible, amb la mateixa força i passió, però…. ja no participo, ja no comparteixo aquestes passions en públic. Discrepar, massa sovint, està mal vist i jo, ja sóc miope.
No fa molt, una bona companya em va dir, Joana… les persones passen, les idees perduren, vindran temps millors.
(Vagi per endavant un petit apunt, ni jutjo, ni critico ni tan sols valoro, sols opino….)
Fa un temps escolto sovint aquesta frase, vull una relació oberta.
Crec, almenys m’hi tinc, que sóc una dona diguem moderna, m’adapto als nous temps sense massa complicacions, gaire bé en tots els àmbits, però diguem que això, no ho entenc.
Quan cerques parella, per mi, això implica un cert compromís amb la persona que estableixes la mateixa. Aquest compromís pot ser de sortir, entrar, compartir, gaudir, de mil coses i maneres però dic jo, que part del compromís ha de ser sentimental no?.
Potser es pot estimar dues persones, potser sí, jo no ho he viscut, però jo penso que si estimes algú, si n’estàs enamorat/da, els teus sentiments, el teu plaer, el teu sexe, la fidelitat, sí, fidelitat, ha de ser per aquesta persona.
No em puc imaginar, i mireu que no sóc gens gelosa, però ni gota, que uns llavis que fa mitja hora eren a una altre boca, ara siguin dins dels meus, ni uns dits que corren la meva pell, l’ericen, l’exciten, facin el mateix i vinguin impregnats d’altres olors….
Em pregunto, quin munt de dubtes!, si no es tracta d’una moda, jo espero que passatgera, que enmig de tot això jo sols hi veig un cert egoisme sexual, per fardar, per poder variar…
Potser no em sona tan estrany quan ho diuen persones joves, canalla, que encara no han viscut un amor ple, d’aquells de les papallones, diguem que potser pica més avall que a la panxa.
Reconec que sols he estat enamorada dues vegades, en 57 anys no són massa, ara mateix, lliure i disposada no concebeixo estar en una relació així, no crec que la pogués viure, si vols estar amb una persona deixa l’altre.
és evident que si accepten tots i totes, doncs que en gaudeixin però noi…. estem perdent els valors?, no saben estimar?, o potser sí que he quedat anticuada i sols puc concebre una relació fidel?.
Jo li dono un valor, molt, a la fidelitat, si no ho he de ser, gaudeixo, amb qui vulgui i quan vulgui, però no embolicaré sentiments. Si tinc ganes de sexe, docs ara mateix en tinc amb qui vull i quan vull, sense complicacions. Però no en diré parella, bé, de llit potser si :)
No en diguem parella, en podem dir lio no?
Com diu la frase famosa: Follem, follem, que el món s’acaba!!
Però no en diguem parella estable, en podem dir parella de sexe no?
Una de les definicions del diccionari: Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es creu superior als altres. Estar ple d'orgull. Tenir un orgull insuportable.
A què ens porta tenir un excés d’orgull? Us ho diré, absolutament a res.
He viscut situacions del tot incomprensibles, irremediables, impensables en una família, amb amistats, amb coneguts i conegudes sols per orgull.
No em cal anar massa lluny, la meva família ha estat partida un munt d’anys per orgull, l’inici de tot, una mentida, que va anar creixent i creixent i què qui la va provocar en el seu moment no va voler aclarir mai.
Això va fer un mal del tot irreparable, un mal que sols un dolor insuperable, la mort d’un germà, va aconseguir com a menys assossegar, calmar, recapacitar i malgrat que en donar, jo, un primer pas, i no ser acceptat, si va servir per veure clar on et pots acostar i on no val la pena seguir trucant.
Conec més persones que l’orgull no els deixa veure més enllà dels seus propis nassos.
Acostumen a ser molt tossuts i tossudes i creuen que la raó és a la seva mà de manera ferma i intocable, estiren la corda fins l’infinit, costi el que costi i perdin qui perdin pel camí i sabeu…. ningú és intocable i d'aquí uns anys, que voldran arreglar les coses, i ja no tindran remei, s'adonaran que no ha valgut la pena, que no hi ha per tant.
Els anys passen volant i demanar disculpes, ho creieu o no, costa ben poc. A la fi, és tan important tenir raó?, destrossar persones que estimem per un orgull malentés i intransigent?.
Jo vaig aprendre, fa molts anys, a demanar disculpes, mai m’ha costat gaire fer-ho, a la fi, la resta, és vanitat pura i dura.
I sovint m’adono que estic envoltada de gent orgullosa, intransigent, i m'allunyo, les deixo de costat o passar, sempre intento fer recapacitar però noi… discutir?, ja no en tinc ganes.
Inclinació:
cap al teu somriure
a la teva mirada,
a les teves carícies.
Als teus llavis.
Inclinació:
a les teves mans,
a la teva excitació,
als teus sentiments,
tot tu i el que representes.
Inclinació:
al foc de la teva pell,
a restar impacient, per tu,
a les teves provocacions.
I per sobre de tot....
Inclinació a la teva escalfor!
Crec que a la vida, en general, ens perdem moltes coses per no donar el primer pas.
Els àmbits poden ser diversos, cert, la nostra vida, de normal, toca àmbits diferenciats.
Familiars, personals i íntims, laborals, d’amistats….
Reconec que com sóc, vaja, he estat sempre, una dona ben decidida, normalment, faig el pas sense massa manies.
No m’agrada esperar a veure… si s’ha d fer es fa, pot sortir malament, però i si surt bé?
Hem de ser valents i valentes, no podem deixar passar aquesta vida fent veure que no va amb nosaltres, ens hem de mullar i sovint, les coses surten bé, les gaudim, duren o no, però les hem viscut.
En l'àmbit personal sempre he estat la que dóna el primer pas a prendre decisions, si una cosa no funciona, a què allargar el patiment, les males cares i els mals gestos?
En l'àmbit romàntic... bé, si m'ha interessat el "mancebo", no m'he tallat gaire, ho reconec, he practicat el joc de mirades, cert, és divertit, però tampoc he esperat que la pera caigui de l'arbre.
He gaudit, en general, he gaudit molt, i espero poder seguir fent-ho, ni que no trobi aquella persona que digui, aquesta és per sempre, ja no hi compto, la veritat, però m'han estimat, i he estimat, molt.
He pogut escollir qui m'abraçava, i he rebut abraçades meravelloses, i em vull quedar amb aquestes, principalment amb dues grans i grosses que sempre seran un bon record, d’aquells que et treuen un somriure.
Després, en la resta d’àmbits, familiar, laboral… (aquí faig un petit incís, dues vegades he hagut de prendre decisions serioses, i aquí, reconec que m’ha costat molt, la por de perdre la feina, de patir represàlies… però, ho he fet, sempre hi ha un punt que has de dir fins aquí, just fins on algú, et perd el respecte, aquí, per molt que costés, he hagut de fer un pas, o dos….), per sort sols recordo dues i puntuals. Una a tràmit.
Una cosa si he descobert, de mi mateixa, prenc moltes decisions, afortunades o no, però ara, ja em costa més tirar del carro, ara, cerco deixar passar els dies plàcidament, amb calma, la màxima tendresa i perquè no… algun moment de bogeria.
Seguiré prenent decisions, no em queda una altra, forma part de la vida, però cada vegada més per mi, més endins, cercant la calma.
No espereu que prengui les decisions de ningú, accepto les meves, amb els errors comesos, que hi han hagut, però el conjunt, és bastant satisfactori. I si m'equivoco, doncs demano disculpes, important.
No deixeu passar la vida sense pendre decisions, sense escollir el vostre camí, no podeu dir que heu viscut si no heu respirat.
I si podeu, mentre viviu i decidiu, escolteu bona música, acompanya i relaxa.
