D'això que en diuen estimar....

I per el que no tothom, està preparat.

Fa temps, diria anys, varem tenir un debat entre amigues sobre si és possible estimar dues persones, o tres... a l'hora. En aquell moment, jove i romàntica com era, vaig dir NO amb rotunditat.

Ves per on, si repetim el debat, penso canviar la resposta.

Estimem de maneres diferents, cada persona és un món. Però tinc clara una cosa, si estimes, enyores, dessitges, cerques, esgarrapes estones per compartir sentiments i pell, molta pell. No hi ha mandra que valgui, vas on cal les vegades que calgui.

Si això no passa, no estimes. La pell, tant important, dir t'estimo a cau d'orella, acaronar...

Tens afecte, carinyo, tendresa, però estimar, demana passió. Si no hi ha, ja ho podem deixar estar.

Tu pots estimar, com amic/ga, però no facis veure que és una altre cosa.

He descobert que sí, podem estimar més d'una persona, romànticament parlant, no afectuosament, podem estimar molta gent per amistat.

Una d'aquestes persones ens pot satisfer el desig de pell, de carn, de passió, de certa bogeria, de ballar, i fer-nos feliços tantes i tantes estones, a poder ser en posició horitzontal. Li podem dir sexe, però també amor.

Després podem estimar algú amb qui fer passeig, compartir bones estones, certa tendresa i coses lúdiques, i si, l'estimem, però no hi ha pell. Aquella estimació de temps, però sense cap compromís.

També podem estimar qui ens genera estimació, ens treu un somriure, ens acarona, ens dona la mà tot fent un passeig, ens posa el braç per l'esquena i ens acostem, ens escolta, ens mima, ens fa companyia.

Però és clar, tot això, apart de portar una bona agenda :) cal que sigui compartit, cal donar i rebre, en qualsevol dels estats. De les situacions, però quan apareix l'egoisme, els sols pensar quan tu vols, a l'hora que vols, i la resta, va esperant.... si mai dius t'estimo, no estimes.

Tinc ben clara una cosa, si no t'impliques, no hi ha amor. Estimar i fer sentir estimat a qui t'envolta no costa gaire, a tres, també.

Al llarg de la vida, en alguna ocasió, he trobat qui compleixi les tres situacions exposades en un sol "paquet", per tant, llavors no ha calgut. 

Es pot estimar a tres, o com diu la cançó, a quatre...

Així de senzill. 

Un moment, si us plau!!!

Aturem-nos!

D'acord, cert, ahir vaig fer seixanta anys... 60! Deixo a part que no se on han anat a parar i com tan de pressa, però... aquest escrit és per respondre algunes "aportacions" que he rebut, i vagi per endavant... he rebutjat!

Joana...

Ara ets gran, ja no pots fer bromes "picarones". JA!

Ja no pots somriure al moreno que creues sovint a l'avinguda ni deixar caure la mirada. JA!

Res de lluir escot, popularment conegut com a "canalillo". JA!

S'han acabat les "escapades" a fer mojitos al port. JA!

Res de fer escrits eròtics, o sensuals, al bloc. JA!

Res de fer viatges sola. JA!

Res d'anar fins al "cul del món", (amb afecte), sola. JA!

Has de mirar de no ser tan sincera, ja no toca.... JA!

Has de ser més moderada, deixar lo de "Juanita la Roja" JA!

Aquest cabell tan estrident, violeta... potser un color més discret? JA!

Llavors qui seria? Evidentment no seria jo!

Sempre és bonic celebrar, i jo, ho celebro tot! Per sobre de tot sé que soc afortunada, en un munt de coses, i això que la darrera setmana ha estat, certament, dura.

Vagi per endavant, soc la mateixa i penso seguir, sent i estant, divina!!

Per cert... gràcies a tots i totes els que m'heu dedicat un pensament en aquest bonic dia. Els missatges han estat molts i molt afectuosos, comparteixo algun dels meus "nens".  I moltes, moltes gràcies, al la meva família, amics i amigues, per la gran sorpresa d'ahir al vespre, per ser-hi i per demostrar, que m'estimeu. Encara estic emocionada.

I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?

Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.

Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.

En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.

Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!

Poc pensava que seria tan aviat.

Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.

Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....

I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.

Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.

Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!

Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.

Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.

Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.

Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.

Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

Un record, un somriure....

Arraulida al llit escolta les gotes de pluja que colpegen la finestra.

Li agraden els dies de pluja, i més si es pot quedar a casa. Somriu, i amb aquest somriure, amb els ulls tancats, té un record clar i nítid, el record d'un somriure, ampli, gran.

Ara, el somriure, és seu.

Recorda el seu cos ben definit, els seus braços, forts i acollidors, aquella esquena enorme, d'anys de treballs ben durs. La seva alçada, que quan l'abraçava l'abastava tota, donant aquella agradable sensació d'acolliment i protecció. Els seus llavis mereixen el capítol sencer d'un llibre, però no seria apte.

Recorda, intensament, les tardes de dissabte, bachata, la seva gelosia de Romeo Santos, plaer, cafè, i repetim....

Recorda les converses, estirats, més que no pas asseguts, hores i hores, les mirades seductores, les mans, dures de treball al camp i l'obra, però sempre tendres.

El record és nítid i present, però és un record dolcet, amable, dels que treuen un somriure, i de tant en tant, posen la pell de gallina.

Recorda la millor versió d'ell, la principal, la que va gaudir, ni que sovint truca, té ben clar que no va poder ser, ni serà.

Els records amables, en època de confinament, són els millors, hores i hores lliures que s'omplen amb el que es pot, el que sabem, i ella sap, n'està ben segura, que aquest record el vol guardar, treure a passeig de tant en tant per poder dir, va estar bé mentre va durar, que no va ser poc.

Estira amunt l'edredó i torna al punt inicial, el seu somriure....

Deixar-se estimar....

He tingut una vida, diguem sentimental, on ni massa ni poc, el que m'ha vingut, o ens ha vingut, de gust, senzillament.

Una de les coses que m'he adonat és que moltes persones, tan sols es deixen estimar.

Comencen relacions però o bé no saben, o no volen, donar més. Potser, per evitar la soledat, l'avorriment, però després d'un començament amb ganes i empenta, un cop confirmada la relació, tot s'atura, ja no cal il·lusionar ni fer res més, ja som parella!

Cert que no tots i totes donem el mateix, però si sols una de les parts fa propostes, convida, dóna estima i afecte, tendresa, la cosa cansa i si et queixes, no saben què vols!

Les relacions, de qualsevol nivell, demanen implicació a dues bandes, si sols una de les parts posa... doncs no.

Vés, potser he demanat massa, és possible, però jo, si estimo, estimo sencera!

M'agrada saber que m'estimen, que tenen ganes de veure'm, al nivell que sigui, amistat o amor, o sexe!

Jo ofereixo, almenys intento, el mateix.

És bo cercar i que et cerquin.

Si sols et deixes estimar, vius sols el 50%... i jo, ara, ja, vull el 100%!!

Fem-ho complet. Mulla't!

(Que en sóc de complicada re cony!!!)

No és poesia....

Ets tu!!


Inclinació:
cap al teu somriure
a la teva mirada,
a les teves carícies.
Als teus llavis.
Inclinació:
a les teves mans,
a la teva excitació,
als teus sentiments,
tot tu i el que representes.
Inclinació:
al foc de la teva pell,
a restar impacient, per tu,
a les teves provocacions.
I per sobre de tot....
Inclinació a la teva escalfor!

Amors d’estiu….

És ben evident que l'estiu té molts encants, les nits més llargues, els xiringuitos vora el mar, una copeta amb molt de gel, bones converses, menys roba i més temps lliure ens predisposen a l'amor, sense cap dubte.
Però què passa quan coneixem algú que ve de lluny, que ens dedica un somriure, una picada d'ull que ens provoca esgarrifances...
El fet de saber que serà una cosa temporal, de dies, potser setmanes, ens pot fer defallir, decaure les ganes i jo, no hi estic gens d'acord.
L'estiu pot estar ple de passions, confessables o no, de plaers a la llum de la lluna o les espelmes, podem passar un estiu avorrit, relaxat i tranquil, respectable, cert, però…..

I si decidim deixar anar la cotilla, els convencionalismes, i si sortim a somriure a la vida, a d’altres persones, oberts i obertes a conèixer gent nova, costums diferents, sabors ben diferents!, i després, arribat el fred i els abrics, obrim aquesta capsa de records i en gaudim?

Gaudiu l'estiu, obriu portes i finestres a les abraçades i petons, durin el que durin!, deixeu que les il·lusions ens cobreixin, deixeu que us acaronin, nous amors, o vells...no és important la durada, ho és la intensitat dels moments viscuts.
Bon estiu a tots i totes, al setembre, hi tornem!

Emocions a flor de pell...

Mar i Carles, 

avui, després d’un munt d’anys, fem festassa per celebrar que us heu casat.

Això del matrimoni, sovint menystingut, no sols ha de ser per reafirmar el vostre amor, el vostre compromís, la vostra fidelitat, ha de ser, també, una aposta de futur conjunta, de compromís de l’un amb l’altre.

Compartiu moltes coses, apart de en Dídac i la Xènia, i una hipoteca... el sentit de l’humor, una mica negre, l’afició per el bon menjar, ara, també, per caminar junts, estimeu les vostres famílies i us estimem.

Mar, jo, que tinc una pèssima memòria, recordo el primer dia que vas venir a casa, un Nadal de fa molts anys, et vaig veure decidida i un xic esbojarrada, lo teu amb el meu fill havia d’anar bé.

Llavors, i ara, vas ser una peça important per moltes coses, les dues ho sabem, i sempre t’estaré molt agraïda, per estimar el meu fill, la meva família, per fer-me àvia de dues preciositats i com no…. per respectar aquesta sogre tant moderna que t’ha tocat!

Un dia em vas dir que et costaba veure’m com a sogre per la poca edat que ens portem, jo et vaig dir que això era un benefici, i així ha estat.

Gràcies per tantes vegades que ens has acompanyat, en els bons i per sobre de tot, en els mals moments. Hem compartit ja moltes coses, jo espero que encara ens quedi molt de camí per fer.

Ets una bona jove, sóc afortunada en aquest aspecte. I per trencar les emocions diré que tens una bona sogre, mai passo el dit als mobles!

Carles, sóc la teva mare, t’estimo i ho saps, ets un bon fill i no fa massa et vaig dir que estic molt orgullosa de tu, ho mantinc, no sols ets un bon fill, ets un pare de família espectacular, has crescut i madurat, ets una bona persona, poc més puc dir, bé… lo de córrer com un boig avui no ho menciono no?

Avui trobarem a faltar persones, jo, al meu fill Daniel, un casament sense tots els de casa se’m fa estrany, però sabeu que està present de pensament i sentiments. 

Cuideu-vos, cuideu la parella, busqueu estones per vosaltres, íntimes, de soparets i calma, per fer i ser parella a part de pares.

Jo he après la teòrica, per fi!, ara em queda la pràctica.

Que sigueu molt feliços!

No oblideu els petons, sempre tan importants!

Confitura de petons

Cerco la tebiesa
íntima del teu cos,
i els llavis de sucre,
amb petons de mel,
de dolçor…
Cerco les plàcides hores.
d’aromes nous,
de pell eriçada
dins la boca del desig.
Cerco els teus llavis
de préssec,
que són ara,
confitura de petons.

(Isabel Ribera)

Escrit que vaig llegir ahir al casament del meu fill Carles amb la meva jove Mar. Quin gran dia!!

Del amor... i de l'edat per estimar...

Aquests dies, de manera molt exagerada, s'ha parlat del casament de la "Duquesa". No cal dir que a mi no m'interessa gens ni mica aquest casament, gens.
Però com ha estat titular a gairebé tots els noticiaris, fins i tot a "la Nostra", he sentit molts comentaris i gaire bé tots, despectius sobre l'edat d'ella.
Això m'ha fet pensar, cercar, llegir i contemplar el molt intransigents que podem ser quan qui troba l'amor, és una persona gran, de la tercera edat.
He vist gent gran molt enamorada, gaudint de la companyia, del sexe, del ball...
Per quin motiu veiem lleig que dues persones, amb arrugues, cert, però aquí no hi ha res a amagar, si t'enamores d'un home, o dona, de 65, 70 anys, què trobem si no?
Recordo una estimada companya que em va presentar un nou nuvi que tenia, li feia vergonya perquè jo havia conegut el seu difunt marit i tenia por que no em semblés bé.
Jo em vaig emocionar molt, de manera evident i vàrem acabar les dues abraçades i emocionades al meu despatx de llavors. Ara, ho escric, i encara es neguen els meus ulls.
No li hem de, ni li podem, posar portes al camp, a l'amor, a la tendresa. És immoral.
Jo trobo molt bonic veure una parella gran agafats de la mà que passegen o ballen o seuen en un banc...
Cert que si la diferència d'edat és de vegades preocupant, que si interessos, que si... però i si tan sols és amor?, a mi també m'agrada més el bistec tendre!
També en sé més d'una, de parella, que viuen juntes però no es casen per no deixar de cobrar de vídues, però és clar... amb la misèria que cobren no els hi queda una altra!
Visca l'amor! A l'edat que sigui. No oblidem que mengem per arribar-hi.