Ulls que no volen mirar

Ulls que no volen mirar, però hi veuen. 

Orelles que escolten, però no volen atendre. Quina mandra.

Ja fa temps que visc, almenys ho intento, en “modo zen”, i a moltes persones els costa d’entendre, jo, amb tant de caràcter i callo? Doncs si, no agafo debats, no discuteixo, em quedo callada davant coses que no vull debatre i penso, de manera relaxada, que no val la pena fer-se mala sang gaire bé per res. 

Valoro els instants i moments, les petites coses, les abraçades, trucades i atencions. 

Estic certament, tendreta, i si em toca un moment complicat, la vida en té molts, respiro, cuino, llegeixo, camino, faig silenci, quina meravella el silenci… i estic a casa, que és on ara mateix estic millor. 

Passen tantes coses al món ara mateix que m’angoixo, amb Gaza, molt, amb Ucraïna, amb els fatxes que corren lliurement per aquesta Espanya, i que representen el fàstic més profund per mi. 

Tantes coses per les quals debatre o fer mala sang, que estic evitant per no patir més del compte. 

No vulgueu buscar el que no trobareu, expressar que sentim i com ho sentim, mai ha estat delicte. 

M'he fet gran?, potser sí.

Com m'agradaria ser al lloc de la foto....

Per cert, segueixo sent #juanitalaroja ni que no discuteixi i no, no em fan por!

No em dona la vida......

Aquesta és una expressió molt meva. La dic sovint, però ara mateix, està a l’ordre del dia. 

No em dona la vida…. 

Per veure el feixisme, encapçalat pels innombrables, com avança, com creix, com suprimeixen drets, i espereu, que acaben de començar. Emparats i aixecats pel PP, vergonya nacional. 

No em dona la vida…. 

Per la falta d’ideals, de compromís, de solidaritat, de defensar el que suposadament, han de fer. Primer jo, i després jo. 

No em dona la vida…. 

Anar enrere en drets, LGTBIQ, drets que han costat sang, llagrimes, pallisses, menyspreu, dolor, i algunes alegries. No puc deixar de pensar que diria Pedro Zerolo veient el que ve. 

No em dona la vida…..

Qüestionar la violència masclista, de veres?, 49 dones el 2022, i aquest ja van 22 i encara no som a mitjan any! Qüestionar tants anys de dolor, de por a denunciar, de pànic pels fills i filles. 

No em dona la vida…. 

El retrocés en feminisme, en igualtat, que gent molt jove tingui actituds masclistes, homòfobes, actituds superades fa anys. Què falla?, on falla? Que ser una dona, gran, cert, que ha lluitat des dels 14 anys per una igualtat negada a casa, aconseguida molts anys després, que ja em vaig cuidar jo d’educar la meva família en la igualtat, de drets i de deures! 

No em dona la vida…. 

D’aquí, que cada cop que em parleu, del desànim imperant, de no aixecar la veu per por, per no ser assenyalats, decantats, digueu, va la pena el vostre silenci?. No us sentiu malament per tolerar tot això?. Jo, des de la distància, us animo a dir prou. 

No em dona la vida…. 

Em cal meditar, per poder, amb tot plegat. I cada vegada més família, petits instants, amics i tot petitet, endins.

I això que la meva, de vida, ara mateix, és un plaer gaudir-la.

I vosaltres, homes, ho heu sentit mai?

Ja us dono jo la resposta, NO. 

Heu sortit mai de casa per anar a treballar, negra nit encara, i heu mirat a costat i costat, darrere els cotxes, abans de fer el pas i tancar la porta? 

Us ha incomodat la mirada d’algú quan heu dut una faldilla un xic més curta, un “canalillo” visible, uns texans arrapats? 

Heu passat per un carrer solitari amb el cor encongit? 

Algún "mascle" us ha refregat el membre al vostre darrera anant en bus, en metro, com aquell qui no vol i quan el mires malament et fa un somriure, com si fos una gràcia?

Us heu sentit observats, murmurats, jutjats per la vostra alegria, els vostres somriures, que segons a qui, conviden a no sé què? 

Heu donat una abraçada, dos petons, amb tendresa i afecte, i heu sentit que segons qui pensa que el convideu a no sé quina morbositat fosca seva? 

Us han aixecat la mà, la veu, per fer-vos sentir angoixa? 

Us han toquetejat, sense el vostre consentiment, fent veure que és una gràcia? 

Els vostres amics, o amigues, s'esperen al cotxe fins que heu entrat a casa? 

No us heu sentit segurs fins que sou dins, amb la porta tancada i llavors, sols llavors, heu dit…. Per fi a casa. Puc respirar. 

I heu agut d'escoltar que ara, ja no es pot fer res?, que som molt sensibles?

El dia que sentiu això, aquell dia en parlem de l’assetjament. 

Sabreu que sentim nosaltres. No sabeu pas tot el que callem.

Perquè un NO, sempre ha de ser NO. 

Sense excusa!