diumenge, 27 de juliol del 2014

Mares, fills i filles....


De vegades em sorprèn, sí, encara em sorprèn, veure les diferències que fan algunes mares amb els fills i filles.
La manera com tracten uns i altres pot ser molt diferent, fins i tot algunes, de mares, diuen que estimen més uns fills que d'altres.
Això, per mi, és del tot inconcebible. Tinc una amiga que diu alt i clar, davant els tres fills que té, que el petit és el seu ull dret, i no li nega res! I ho diu tan cofoia...
He viscut aquesta situació en primera persona, sempre, des de ben petita, tenia el convenciment que no ens tractaven a tots els germans i germanes de la mateixa manera. No era, és, una sensació, és d'aquelles coses que les veus, les pateixes, però no hi pots fer res.
Perquè algunes filles varen ser obligades a casar-se, per l'església, doncs era menor... i d'altres duien el nuvi fins i tot a dormir?
Podria escriure un munt d'anècdotes al respecte, ara són això, ni que en el seu moment varen fer molt de mal, ara són records en els que ja ni hi penso, malgrat que avui dia, tants anys després, la meva mare encara tracta els fills i filles de manera diferent. Ja t'hi pots avocar i dedicar hores, les coses són com són.
Per aquest motiu, entre altres, sabia què faria, i que no, quan jo fos mare.
La canalla no pot evitar la gelosia, per tant sempre hi pot haver moments que sentin que cuides més uns que els altres, però això, en el meu cas, sempre ha anat lligat a les circumstàncies del moment.
He escrit moltes vegades, moltes!, com adoro els meus fills, m'han costat molt de parir, no en va porto 4 cesàries, i de pujar. De cuidar, nits d'insomni, de febres, de constipats, de vida junts....
També és ben cert que els darrers anys tinc la sensació que em cuiden més ells a mi, que a l'inrevés.
També he escrit del difícil segon divorci, difícil és poc.... i les grans abraçades que ells em varen donar per superar tot allò. De com han cuidat el seu germà petit, tant com si fos seu!.
El darrer any, amb la meva intervenció, han estat aquí, presents, fins i tot el meu australià va fer tot el possible per ser present i que quan el vaig anar a visitar tingués totes les comoditats possibles.
Amb els néts intento el mateix. El primer qua vaig cuidar, i molt, va ser en Dídac, llavors la seva mare  i el meu fill treballaven els dissabtes i vàrem caminar quilòmetres els dos junts...
La Xènia, poquet, la seva mare no treballava llavors i se'n va fer càrrec, com és normal.
Ara cuido en Biel, cada quinze dies el cap de setmana, i revisc el que ja vaig viure, caminades llargues, bolquers, farinetes...
En fi, ningú va dir que la vida seria justa, però el que no podem fer les mares, és sembrar injustícia.
Jo adoro els meus fills i filla, i els néts, i tinc sort amb les joves, què més puc demanar?. Em dec haver equivocat sovint, ningú em va ensenyar a ser mare, però si ho veig, ho bé m'ho diuen, intento posar remei com més aviat millor.
Per això, dies com avui, de Festa Major a Mataró, dedico hores, moltes, a fer un bon sopar, ja espero impacient que arribin :) 


 












dissabte, 19 de juliol del 2014

Puretes i toca pebrots.



Si us dic que pel món hi ha gent molt avorrida, tampoc us descobreixo res. Però és clar, si aquest avorriment el fan servir per jutjar i tocar la moral a altres persones, la cosa canvia.
He vist, i patit, "personajillos/as" que es creuen perfectes, que es riuen quan d'altres fan, per posar un exemple, faltes d'ortografia.
Tinc una coneguda que te un bloc, i Facebook, té uns 70 anys, gairebé no va anar a l'escola i malgrat tot, ha estat valenta i ha après a fer anar les noves tecnologies, fa moltes faltes, cert, però què hem de valorar, això o la seva capacitat d'intentar estar al dia?, jo valoro el segon.
Vaig tenir un "jefin" que sempre anava carregat amb un retolador vermell, gaudia fent grans subratllats quan feies una falta, o bé no li agradava el redactat, no t'ho podia dir, noooo, havia de fer un gran i vermell destacat, que fos visible per tothom, així, crec jo, se sentia més home! JA!!
Després tenim els i les que es riuen que les persones grans, grosses, el que sigui, facin esport, jo les admiro. Cada matí en anar a la feina trobo un munt d'avis i àvies caminant pel Parc central de Mataró, al seu pas, però admiro que tan aviat surtin, plogui o no, i facin aquest esforç per estar en forma.
Aquest és un escrit per les "persones" que es riuen, fan burla o bé presumeixen dels seus coneixements i capacitats, malgrat tot, les persones, jo mateixa, seguirem escrivint, malgrat les faltes d'ortografia, fins i tot amb això, ens sentim bé quan ho fem.
Jo vaig fer sols el graduat, a casa feia falta els diners i amb 14 ja treballava. Tot el que he après a posteriori, sigui escriure en català o bé millorar el meu castellà, ha estat posant molta voluntat i esforç, els ordinadors, les webs, amb ajut dels fills i algunes persones properes que mai, MAI, m'han deixat que em desanimi.
Per tant, a qui molestin les meves faltes ho té tan fàcil com treure'm del Twitter, Facebook o deixar de llegir el meu Blog, que jo ni sóc, ni mai ho he dit, perfecte.
Encara conservo el "do" de veure les persones com són, no els seus coneixements gramaticals. No sóc tan superficial.
Prefereixo la imperfecció, a la perfecció destructora i cínica.  

"Hay defectos que manifiestan un alma bella mejor que ciertas virtudes" dedicat als i les virtuosos i "perfectes".
Jo marxo a gaudir de nets i néta!

dissabte, 12 de juliol del 2014

Eduardo Madina, va por ti!


Hoy he hecho una cosa que nunca antes, a pesar de mis 25 años de militante, no había hecho, buscar y seguir a un candidato para verle, escucharle en directo y la cosa ha sido, todavía mejor de lo esperado.
Una sala llena, la sala Ernest Lluch del PSC en Barcelona, con gente muy animada, gente que sin conocerte te decían ahora sí, él nos llevará por el buen camino.
Has llegado y has triunfado, has dicho lo que yo esperaba, sin duda alguna, lo has mejorado.
Alguna de las frases que me han llegado más:

1a. dicha por un militante: La sangre es roja, nosotros somos rojos y el corazón nos late a la izquierda. Los y las socialistas hace tiempo que echamos esto de menos. Así debe ser.

Eduardo Madina, destaco:

Este gobierno ha creado un país donde unos están dentro y una gran mayoría está fuera. Exclusión social, terrible.

Los políticos debemos hacer 90% en la calle y 10% de despacho. Años hace que lo digo...

Paga más impuestos una trabajadora que gane 24.000€ al año que la familia Aznar, perdida en un mar de sociedades para pagar menos.

Invertir en educación es invertir en productividad.

Hay que modificar la constitución y incluir que en educación y sanidad debe haber unos presupuestos mínimos para que no los puedan rebajar.

NO a la deconstrucción de lo conseguido por los trabajadores y trabajadoras los últimos 150 años!

A la izquierda Eduardo, te pedimos esto.

Has hablado claro y contundente, me has ilusionado, cosa que hace años no hacía ningún político.


He estado detrás de ti sin querer, esperaba que te sentaran al otro lado del círculo, pero a pesar de mi vergüenza, he disfrutado mucho con todas las intervenciones.

Has sido cercano, y eso, se agradece. Gracias por hablar del socialismo como se merece, no como otros que solo cuidan su sillón y su poder, a estos debes apartarlos!!





Hacen falta más socialistas como tu, como Josep Rueda, gente valiente y que ni que el aparato no permanece imparcial, como debería, siguen adelante.

Força Edu!!!

Esta catalana, roja, feminista y de izquierdas mañana también va a votar a este de Bilbao. Representas el cambio profundo que yo quiero.