dijous, 28 de juny del 2007

Petit recés....



Us he mantingut informats sobre la nova vida que començo dissabte. Bueno, de fet ja fa dies que porto una vida de cap avall, però lo "real", trasllat i muntar de nou, és aquest dissabte.
Ja tinc instal.lat el nou telèfon a casa, avui passaré un mail a a mics i amigues amb la nova adreça i el nº, casa meva sempre ha estat un espai "obert" a la gent que m'estimo.
Dissabte, després d'una setmana esgotadora amunt i avall, un munt de persones donaràn una mà, o dues, Les meves "Glòries" s'han ofert, En Mármol, en Ciller, els fills, la filla i la seva nùvia, en Martí, com no, en Mingo, germà i el meu principal còmplice i animador, entre tots i totes farem un salt, amb calor i cansats, però se molt bé que compto amb tot el seu afecte.
D'aqui uns dies, soparet a la fresca, a la terrassa, donar les gràcies costa sempre molt poc, i jo, tinc molta gent a qui agraïr tant...
Avui he dinat, com tants dijous, amb en Pau, la Alfonsa i la Carme, no podeu imaginar com m'han emocionat, han fet un recull de coses, noves, i d'altes no tant, m'han ofert des de diners, a coses materials, fer cortines, netejar, pagar una persona que ho faci i sobre tot, molt d'afecte, tinc sort i molta de tenir.los els tres al meu costat.
En fí, estaré uns dies sense escriure, és dur canviar i més muntar.ho tot, no tindré mobles fins a finals de juliol, però tampoc ens fà rés, en Martí i jo amb poca cosa passem.
Més endavant us poso alguna foto del pis, encara no està "visible".

dimarts, 26 de juny del 2007

I si no toca?..


No tocava, sense cap dubte.
Senyor, vosté és un brétol, un insensible i un oportunista, ja ho sabiem, ara, un cop més, en tenim la confirmació.
No puc entendre que una persona amb el seu càrrec no vegi la diferència entre una missió de PAU com aquesta i la guerra del tot il.legal que vostés varen promoure, escapa al meu pobre enteniment!.


Ara, cal consolar, animar, fer petons i abraçades, puc imaginar el dolor d'aquestes mares i pares i no puc deixar de preguntar.me, un cop més, preguntes sense resposta...... no tenim soldats més preparats i madurs en aquest país?, hem d'enviar canalla a fer aquestes missions, per més que defenso les propiciades per la ONU, no serà que encara no tenien l'experiència suficient?, va ser un atentat, ho se i no es poden evitar però.... eren canalla punyetes!.

diumenge, 24 de juny del 2007

Un dia atípic....


Avui, dia del meus sant, serà del tot diferent als viscuts fins ara, en 45 anys, mai havia estat tan sola ni ho havia celebrat tan poc.
Malgrat el meu ateisme, públic i conegut, el meu Sant al ser verbena i festiu, doncs sempre l'hem celebrat, amb fills, filla, joves, algún germà amb la seva família, en fí, sempre s'ha fet un bon sopar i algún dinar.
Aquest any, que visc envoltada de capses, de retalls de la meva vida, de la que ara tanco i en una setmana obro, nova i lluent, amb il.lusió i alguna por, doncs no ha permés que fos d'una altra manera. Potser, si m'ho hagués proposat, hauria fet alguna coseta, però els ànims tampoc son els més óptims.
Ahir, dia de la verbena, varem passar el matí pintant, en Mingo, en Jaume, germans i professionals en aixó de pintar, en Daniel i en Xavier, la Jordina i com no... en Martí vestit per la ocasió!. Un matí de calor, però amb molts ànims varen aconsseguir acabar gaire bé tot , ara sols queda netejar i algún repasset, i compto que la Elisabet i en Carles, que ahir no varen poder venir per feina, donin aquest cop final.
A la tarda Ikea amb en Mingo i la Rosa, per sort amb la verbena no hi havia gent i vaig anar per feina, falten tantes coses.... començar de nou és difícil i més si no tens casi de rés.... Al vespre, poc després d les 11 ja era al llit, encara vaig poder atendre alguna trucada, la Elisabet, la Glòria, en Pau, l'Octavi, la Montse, saber que algú pensa en tu mentre son de verbena i sopant dona molts ànims.
Avui diumenge l'agafo de traspàs, una mica de calma no va malement, al vespre, soparet a la Quadra de Calella amb amigues, bona conversa, molts ànims i riure, una de les coses que més necesito ara mateix.
No puc donar les gràcies a tots i totes, heu estat un bon número els que heu recordat aquest dia, un petó per cada ún, ja sabeu que soc molt petonera.
Vindràn d'altres sants i vindràn aquells dies que ja no caldrà anyorar, el pressent sempre és més important. Per cert... no ho expliqueu però vaig menjar una mica de coca.. je je.. no ho digueu a la meva dietista!.

dissabte, 23 de juny del 2007

Quan l'horror supera qualsevol imaginació....



Molt sovint signo a favor o en contra de moltes coses, intento aportar el meu granet de sorra si crec que alguna cosa ha de canviar. Un dels llocs on més col.laboro és amb Amnístia Internacional, sempre tenen algún motiu, el Mon està fatal, i cal presionar certs governs, ni que admeto que molts cops, no serveix de rés.
Fa uns dies vaig signar contra la lapidació, no és el primer cop, però ahir vaig llegir que han suspés a l'Iràn, de moment, dues que havien de fer el dia 21.
Aquesta pràctica, de veritat no se com definir aquesta barbaritat absoluta, està molt extesa a bastants paisos i lo pitjor és que la majoria de cops no ho sabem.
Imagino el dolor que ha de sentir la dona, pocs homes en son condemnats, morint d'aquesta manera, cop a cop, fins la mort, deu trigar una eternitat. Però avui pensaba en els que executen la sentència, els que tiran la pedra, una vegada vaig veure unes imatges sobre una lapidació, confeso que no vaig aguantar tota la seqüència i vaig plorar, on les cares dels executors eren d'una ràbia infinita, era, realment, horrorós.
Lo pitjor és que casi no calen proves, un veí que et vegi amb mals ulls o bé li facis un desprèci, ja pot jurar quatre cops que has estat infidel i apa!, a cop de pedra que no ha estat rés!.
Parla la notícia d'una mare de família, quatre fills, la qual el marit va obligar, i està demostrat, a exercir la prostitució, doncs la condemnada a mort, és ella...
En fí, mai entendré tanta maldat i tant de sadisme, com sempre les dones son les més perjudicades.
I que aixó estigui passant al segle XXI i aqui estiguem més preocupats per quin cotxe tindrem.... (per sort no tot.hom ok?).

dijous, 21 de juny del 2007

El passat sempre torna?


Ho no s'havia anat mai?.
7:30 del matí, com tants matins prenc un café amb llet amb en Martí, ell esmorza, escoltem les notícies de t5 i parlen del Ku Klux Klan, com sempre a aquesta hora estic bastant adormida i penso... no és possible....
Llavors obro de cop els ull i miro, veig imatges que fà molt no veia, veig creus gamades, veig gent amb la cara tapada per el famòs cucurutxo, d'altres ni es molesten en disimular qui son, la seva prepotència i xuleria em fan venir ganes de vomitar...
El pitjor ha estat explicar al nen qué eren aquella gent, les creus i els símbols i és clar, qué representaven.....
Segons la notícia ara van a la cacera dels llatins també, de fet, tant és no?, per ells, tal com ha definit una noia rosseta i molt jove, l'única cosa important és "conservar la raça i la supremacia blanca".
Fa tants anys que va morir Martín Lutero King, el 1968, per el que sento una gran admiració, i sembla, veient aquestes imatges que no han passat els anys, que no han evolucionat, si no fos per els magnífics cotxes que duien els que han sortit a les imatges, pensaria que som a Alabama anys 40 o bé 50.
Deia Martín Lutero King: La libertad vendrá por la unión de los oprimidos, no por los privilegiados ni los poderosos. Si no tienes miedo a morir, eres libre. La única lucha posible es la de la no violencia y el amor.
Totes les discriminacions son fastigoses, però les que és limiten al color de la pell, per mi, son del tot incomprensibles....

diumenge, 17 de juny del 2007

Ja tinc pis... per fí....


Bueno, ja tinc segur que no dormirem al carrer.
Veieu aquest quadre aqui al damunt?, és un quadre, peça única, és l'únic que ha pintat i era super jovenet doncs tenia uns 12 anys, ara és un gran dissenyador gràfic, el meu fill Daniel. Doncs aquest quadre sempre és la primera cosa que entra quan he canviat de casa i van... uffff...., sempre he dit, fins que no el penjo, no és segur que em quedi. Sols com a referència, porta més d'un any i mig damunt d'una taula..... sense penjar, aixó ja m'habia d'haber demostrat que no anavem pas bé.
Estic a la vegada il.lusionada i espantada, és una cosa molt estranya la que sento. Potser la por ve per el munt de feina que he de fer en pocs dies, pintar, netejar, l'han deixat bastant brutot, fer el trasllat i instalar.nos, no serà sencill, però tal com em va dir un dia El Talp, utilitzan's, he demanat ajut a tot.hom que tinc aprop, fills i filla, germà, cunyada, joves, amics i a amigues i s'admeten voluntaris!, dissabte dia 23 a pintar, li cal una bona mà!.
També penso si no em trobaré sola quan en Martí sigui amb "l'altra part", estic molt acostumada a ser amb ell, però ja tinc al cap mil activitats, cafés, soparets, llibres pendents, passeigs per la platja i el que faci falta per no fer anar massa el cap.
De moment la comoditat no serà gaire, però espero, mica a mica, aconsseguir una casa càlida, còmode, i sobre tot, tranquila. Tinc un gran al.licient amb aquest pis, la meva filla i la seva xicota viuen al pis de dalt, soc de poques visites i menys de fer de sogre, però d'alguna manera estaré acompanyada.
Estic feliç, no podeu imaginar quin descans tinc.
Sempre és dur tornar a començar, però crec que amb 45 anys, encara tinc força...

divendres, 15 de juny del 2007

Se piensa el ladrón, que todos son de su condición! ( "Lo lladre es pensa que tots roben").


He posat el títol d'aquest post en castellà, donat que la traducció no em convenç gens ni mica.
La Santa, bueno, Santíssssssima esglèsia "Caòtica", el Vaticà en el seu cas, ha demanat als seus "afiliats" que no col.laborin amb AI, Amnistia Internacional, per un motiu tan absurd i estúpid com ells mateixos.
AI ha començat una campanya on demana mitjans segurs per les dones que vulguin abortar en cas de violació o bé incest. Ja veus, un dret de lo més humà i necesari, acas no tenim en aquest mon prou nens i nenes no desitjats ni estimats?.
Vaig llegir, no fà massa, un reportatge al dominical de El País, si no estic equivocada, on surtien unes dones violades per centenars d'homes a la guerra de Ruanda, aquell genocidi brutal va portar milers de nens no estimats. Em va colpir de manera brutal, ho admeto, aquelles dones que deien alt i clar que no estimaven aquells fills, però que els havien alimentat doncs no tenien cap més remei, no els varen deixar morir de gana, a la fí, son mares, però admetien que mai, però mai, els feien un petó ni una abraçada. Vaig plorar tot llegint l'artícle.
Per sort AI admet que mai, però MAI ha rebut un euro de l'Esglèsia Catòlica, aquesta que sovint encobreix pederastes, capellans vagos i sense rés més que fer que jutjar les persones en lloc d'ajudar.
M'agradaria saber qué opinen aquestes monges i capellans que treballen a peu de trinxera, amb els pobres de la terra, amb les violacions diaries, amb el maltractament a les dones, amb nens que van a la guerra.... però és clar, aquests, que treballen de veritat i de valent, aquest no viuen envoltats de joies, productes de luxe i lluites de poder per veure qui renta els peus del papa de Roma....
El treball d'Amnistia Internacional és prou conegut, la seva tasca arreu del Mon és indispensable i insustitiuble, però és clar, el Vaticà te prou feina a encobrir els pederastes i viure del rollo de no pencar!, ja sabeu... a diós rogando y con el mazo dando!.
Avui estic romàntica ho heu notat no?.

dimarts, 12 de juny del 2007

Ja ho han aconsseguit....



Imagino que més d'un deu estar feliç avui, més que rés els "tecnòcretes", que en tenim un bon grapat, aquests que sols volen una sola veu, un sol pensament i qui discrepa... docs adèu!.
En "Pasquis" ha plegat, ha tirat la tovallola i jo estic emprenyada, ho he dit altres vegades, no es tracta bé les persones en aquest partit. No se qué deu passar als altres, però en aquest, ho fan fatal!.
No penso ni defensar, ni treure a col-lació les seves coses, la seva manera de ser, tot-hom la coneix. Em queixo que ell ha estat un home dedicat en cos i ànima al PSC, ha parlat clar i català, ha estat un bon polític i ara... ha de sortir per la porta del darrera per el seu "desamor", així ho califica ell, amb en Zapatero.
Un cop més reivindico el Grup Parlamentari del PSC, mai he entés la seva dissolució, el reivindico per poder fer política catalana, política del "fet diferèncial", política independent, no pertanyo al psoe, soc del PSC i com a tal vull ser representada des de aqui, no des de "allende "el Ebro!.
Miquel Iceta va ser l'encarregat de comunicar.ho..... és conegut que ell no em cau bé, no ho penso disimular, el vaig "patir" al Congrés de Girona, el meu primer, i la seva prepotència i falta de diàleg em varen fins i tot espantar, no era la persona indicada i les seves paraules de " comptem amb tú" jo no les crec, imagino que en Pasqual tampoc. Crec que en Miquel ni recorda qué és fer política a Catalunya.
Tants anys a la política, tal com sempre he dit i defensat, no son bons, alguns es creuen que estàn per damunt de les bases....
Pasqual, t'estimo, i aquesta "sociata" de Mataró et recordarà sempre com un dels millors polítics que ha format part de la meva petita història.

(Foto: Julio Carbó, El Periodico).

diumenge, 10 de juny del 2007

Primavera...



És Primavera, ho sabem i ho notem, cal alleugerir el cos de roba, l'ànima de pena, oblidar el fred de l'hivern i sortir al carrer.
Comencem la ruta de sopars amb amics i amigues, si pot ser a la platja, Can Margarit o bé El Cambados son ideals per aquestes nits. En acabar, una copeta a la Cocteleria del Port, un passeig sota la Lluna....
Nits amb la sensualitat a flor de pell, amb el dessig a la mirada, amb vestits lleugers i temptadors, amb escots provocadors, nits on una mirada, una carícia, un somriure inesperat, un picar l'ullet, qualsevol gest, convida a l'amor, a la passió i les temptacions, no sols del menjar.... malgrat ser vegetariana, gairabé 100%, la carn en el sentit corporal no entra....
Aquesta música de Prince és, per mi, de lo més sensual i avui, em sento així... Deixeu-vos anar....
Em conformaré amb sortir a sopar amb les amigues, el riure és garantit!.
És Primavera, no tinc el Corte Inglés i amb algo m'he de distreure no?....


dissabte, 9 de juny del 2007

Amb moltes ganes....


Com ja he comentat d'altres vegades, en Martí va a l'Esplai Garbí, tenen la seva seu a les Esmandies.
Sovint he pensat en aquests joves que dediquen tantes hores i de manera practicament desinteresada, a entretenir i jugar amb una canalla que no son seus. Una canalla per la que has de pensar cada setmana alguna cosa, s'aburreixen fàcilment, i passen amb ells part de la seva pubertat, cosa gens sencilla per els pares i mares!.
He de dir que els admiro, sempre faig bromes sobre que son "cumbes" i m'han tornat el nen un hippie melenut, però, i ho dic molt sincerament, fan falta ganes i molta imaginació per dedicarse a aquesta tasca.
També entenc que a la seva edat doncs tenen més ganes de tot, però jo, ni ara, ni quan en tenia 15, em veig passant un dissabte a la tarda amb criatures, exaltades i marxoses, i no parlem estar 10 dies de campaments al mig de les muntanyes i no sols ho passen bé, és que no volen tornar a casa!.
Acostumen a ser un jovent maco, "sanote" i sobre tot, gaudeixen de la companya dels nens i nenes.
En Martí n'éstà encantat i si per qualsevol cosa un dia no hi pot anar, s'emprenya i fà morros tota la tarda.
Avui fan el fí de curs i ell... ja els enyora!, sort que aquest any ha decidit, ell, sí.... que no vol fer el Casal d'estiu de l'escola, si no amb el Garbí, estic segura que s'ho passarà molt bé.
Apart, avui tenim sopar a la fresca!.
Us veieu ajupits com a la imatge, pintats i cantant?... uffff... jo no!.
(La foto pertany al bloc dels Garbitencs i Garbitenques).

dijous, 7 de juny del 2007

Tancar portes i obrir finestres...




Una nit d'estiu...
(Dolors Virgili)


Nit d'estiu
on el joc de l'amor
és més plaent.
Escolto l'aire
que remou la flairosa verdor,
esplendorós encís.
Dolça mirada
que endins la fosca de la nit
és confusa.
Goig d'estimar,
l'impúls del sentiment nodreix l'esperit,
tot breu.
Amor, força, delit,
la febre d'una majestuosa nit,
d'estiu, és clar...

(Per allunyar mals esperits, males influències, per no pensar en tantes tonteries i per ser positiu, esperar el que vindrà, segur que molt millor que lo ja oblidat.... rés millor que la poesia!, i aquesta, acompanyada d'un dibiux d'en Martí, és tocar el Cel.).

dimarts, 5 de juny del 2007

Males notícies....



Avui, malgrat les sospites de fà dies, és un mal dia.
M'he llevat amb la confirmació del trancament de la treva d'ETA i com no pot ser d'una altre manera, alguns ho celebren.
He escoltat un portaveu del pp a les notícies de T5, més o menys a vingut a dir que el President del Govern era una titella amb unes cordetes que manegava eta. Patètic, molt patètic. Ja se, d'aquests impresentables no podem esperar rés més, però fà mal veure que a partir d'ara, cada mort, que en tindrem no hu dubteu pas, serà també una mort carregada a Zapatero, no tindràn el gest de fer "pinya", rés de rés, amb unes generals a la vista aniràn a "saco", com sempre és clar.
Avui escoltarem moltes barbaritats, ho tinc clar, però insisteixo, és una mala notícia per tota la gent que vivim en aquest país, i no diguem per tota la gent que a partir d'avui anirà per el carrer angoixada, haurà de tornar a mirar sota els cotxes, dur seguretat....
Estic segura que la señora Rajoy ahir al vespre va tenir festa grossa al llit, ni imagino lo "salido" que deu estar avui el seu marit.... encara que millor no l'imagino en "posició", ja li tinc prou fàstic....
Decidit, avui no penso veure més notícies fins al vespre, sort que Iñaki Gabilondo sempre expressa part del que jo sento i no em perdo la seva introducció a les notícies de les 9 del vespre, fins llavors, avui, passo de escoltar més bajanades!.

dissabte, 2 de juny del 2007

C'est l'amour.....


Vaig llegir fà molts dies una notícia al Totmataro.cat que vaig trobar del tot encantadora...
Un concurs de cartes d'amor i desamor....
No se, potser malgrat tot segueixo sent una dona romàntica, potser és l'estat emocional, però ho vaig trobar una cosa maquísima. Ja no està de "moda" escriure cartes, d'amor o desamor, tant és, ara fem mails, sms, etc... però la vella costum de les cartes en paper, paper que de vegades trigavem tant a escollir, em recordo, fà un munt d'anys, a una impremta ja desapareguda del carrer Barcelona comprant un paper taronja i un sobre a joc...., cartes molts cops anònimes, d'altres no tant, crec que son lo més romàntic del Mon.
Vaig estar pensant una estona si em presentaba, si portaba algún escrit meu o bé rebut en algún moment de la meva vida, però el tràfec de la campanya i potser lo poc que ara mateix crec en aquells escrits, en l'autor més aviat, em varen decantar per un no.
No se el resultat, no se qui ha guanyat, potser encara no s'han pronunciat, però de veritat.... i si fem més l'amor que la guerra?, i si recuperem el vell romanticisme?, potser, tan sols potser, ni que per mi sigui ja un impossible, per la resta ho és, potser si fessim més cartes d'amor i menys manipular sentiments seríem tots plegats un xic més feliços.
I és que ja no està de moda ser.ho.....

I ara que? (Francesc Puigcarbó)

I ara que?, em dic
ja hem arribat on volies
els fets ja s’han consumat
tu creus valia la pena?
aquest desori desaforat
vaig dir-te que era un error
no vares voler-me escoltar
i ara no m’ho recriminis
ho sento, ja és massa tard.