Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.

I aquí estem...

Curiosa la vida....

Sovint argumento que no escric, ni llegeixo més, per manca de temps.

Ara mateix, que tinc tot el temps del món, poc escric, per no dir res, i les dues primeres setmanes de confinament, el meu cap, no es concentrava per llegir, gens ni mica.

De fa una setmana, això ha millorat, molt, aquesta setmana he llegit Un perfecto caballero, de Pilar Eyre, i avui començo La cara norte del corazón, de Dolores Redondo, a part, miques de poesia i cuina, molta, molta, MOLTA, cuina vegetariana.

He tingut la gran sort de passar el confinament amb en Martí, el fill petit, el vegetarià, i està sent, del tot, interessant. Ell pot fer teletreball, jo no, per tant jo cuino, i camino pel menjador, i faig "trote", 150 voltes al mateix cada dia.

Fem llargues xerrades, tots els àpats junts, alguna cigarreta perduda, alguna copeta de vi...

Fem, també, vídeo trucades amb la resta de fills. Que gran això de poder veure la seva cara, el seu somriure, de Rubí, a Sydney passant per l'Avinguda Recoder de Mataró. Tots a l'hora!

No diré que no estic, certament, enyorada, tinc tantes ganes de petons i abraçades que em desperto somiant amb això, però em porto bé, molt bé, surto a la compra i a casa.

No estic avorrida, gens ni mica, tan sols trobo a faltar la meva vida social, que no és massa activa, però si afectuosa.

És evident que quan es pugui, portaré a terme tots els plans, idees, viatges, sopars, dinars, escapades que el cos m'accepti, que deixar les coses per més endavant, no tornarà a passar pas.

Mentrestant, truco amics i amigues que viuen sols, que no ho passen bé, que es desanimen, i intento, amb la paraula i alguna idea boja i distreta, que les hores siguin lleus, que treguin un somriure, ni que també els insisteixo, molt, queda't a casa....

No desespereu, llegiu, sortiu a la finestra, mireu fotos, sortiu al balcó, cuideu la gent gran del vostre voltant, veïnes grans i soles, feu un xic d'esport...

La vida ens espera, és lent, cert, però allà fora hi ha molta gent que treballa per solucionar-ho, perquè puguem, de nou, gaudir.

Tanta gent que m'estimo, vull que hi sigueu tots i totes a la tornada.