diumenge, 29 de juny del 2014

T'estimo, t'estimem....


Ahir la meva família va reviure els durs instants que fa dos anys i mig ens varen tocar per la mort del meu germà Jaume.
Amb la serenitat que dona el pas del temps, que no l'oblit, la meva cunyada, per fi, va decidir donar enterrament a les seves cendres.
Aquest pas tan dur, potser per l'educació rebuda, potser perquè realment creiem que és la manera de poder seguir, el vàrem viure amb contenció d'emocions, amb llàgrimes contingudes de gairebé tots i totes els presents, però sabent, n'estem ben convençuts, que és la manera de què ella, i nosaltres amb ella, tanquem una porta que sols estava ajustada.
Ningú parla d'oblidar, aquesta porta deixa les finestres ben obertes per què passi el seu record, el seu esperit i les enormes ganes de viure que sempre va compartir amb nosaltres.
El temps ho calma tot, no volem oblidar, volem, fortament, que el seu record ens tregui un somriure.
Ahir hi varem ser tots i totes, la seva dona la primera, que n'és de forta, els germans i germanes, cunyades i cunyats, el tiet, per descomptat, alguns nebots també ens varen acompanyar i entre tots nosaltres, asseguda i amb poques forces, la nostra mare. 
Impresiona, i molt, el silènci que hi va haver m'algrat ser un bon grup de persones. Un sol radiant, un aire lleuger i les mirades....   
Després, gairebé tots i totes vàrem esmorzar junts, això ens va animar, ens va comunicar, ens va donar més força per seguir, per saber que hi som.
És clar que aquesta part, la més important, la varen fer els nebots i nebodes... divertits i afectuosos, si sabessin, com ens ajuden en aquests instants...
Les bromes d'en Ferran, la Sílvia i el Barça, la Patri animada amb poder treballar, en Xavier explicant les seves gestes esportives, en Pol... tan madur!...
Catarsi, la vida segueix, ho ha de fer.
(Se que queda una mica així posar la imatge de la làpida, però aquesta senzilla frase, tan encertada, és el que més em va emocionar i em va fer plorar. I és que l'estimem ... )

dissabte, 14 de juny del 2014

Crit unànime!!






Deixem-nos de ximpleries, de parcel·les, de marcar territori i pensar tan sols en el poder. Comencem a construir, a integrar i respectar qui pensa diferent. 

Tots i totes hi cabem, totes les sensibilitats ens faran amplis de mires i opinions. Que opinar no pot ser castigat. 

Ja esta bé de pensar sols en el vostre "corral", aqui som molts i moltes amb ganes de fer canvis i participar, de mantenir una il·lusió que de moment no genereu.

No som xais, som persones i som sobretot SOCIALISTES!!, que es noti punyetes!!

Caminem, avancem, integrem, no sobra ningú en aquest projecte, no s'hi val castigar i decantar qui pensi diferent.

Si no.... quedareu més sols que l'una!

Que la rosa torni a lluir ben vermella, no de color pàl·lid! 

Sóc i seré la Joana, Socialista, Feminista i Republicana!!

PARLO DEL CRIT UNÀNIME
Parlo del crit unànime de la sang i em retreuen
deslluïts prejudicis.
"Antigament...!, objecten,
i jo sóc vell de segles.

Per quins rials polsosos
ordeneu les paraules?

Companys, alliberem les barques
de tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen

Miquel Martí i Pol

dimarts, 3 de juny del 2014

En Manel Mas....


Va ser alcalde de Mataró molts anys. Un gran alcalde, una mica manaire i de vegades massa contundent, però va fer el Mataró actual. Els posteriors han viscut de la seva actuació.
Parteixo de la base que vàrem discrepar sovint, bastant sovint, sobretot en les llistes, el tema de la paritat, li va tocar "patir" les meves reivindicacions, que avui encara defenso, i potser també en la manera de fer i veure el partit, però mai va arribar la sang al riu, ni que una vegada, ho reconec, em va fer tremolar les cames i no pas de gust... Aquella vegada em va "caure als peus", però el temps... calma gairebé totes les aigües.
Tenim un tracte correcte i fins i tot afectuós. Ens veiem poc, ell participa en contades ocasions i jo encara menys...
Ara juguem una altra lliga, ser avis, i aquesta, és ben important!.
Fa un temps que dic sovint: en Manel ens fa molta falta, te "criteri" polític. Hi pots discrepar, discutir i fins i tot enfadar, però ningú li treu que criteri en té. Apart de coneixement de ciutat, en tots els seus àmbits. Per això, també, ni que sigui en petit comitè, defenso que el tinguin en compte. La seva experiència, i fins i tot on discrepem, que se l'escoltin.
Tot aquest "xorreig" ve donat que de tant en tant entro al seu bloc, poc, cert...  però ahir vaig trobar un escrit amb el qual em vaig sentir, del tot, identificada. 
I això, passa poques vegades!.
Manel, em sento, ben bé, com tu. Jo, quan em perdi, serà per altres mars....

Temptació: Decantar-se.