dilluns, 25 de febrer del 2013

Jo vull saber si he estat “investigada” !!!!



Ara, que sembla ser que ha sortit a la llum tota aquesta merda, merda gran, resulta que aquí ha estat investigat tot deu.
Em crida l’atenció que ningú queda lliure de culpa, que si en Guardiola investiga en Piqué, que si la CUP investiguen un alcalde, que si els independentistes, que si la Sánchez-Camacho també va ser investigada, o bé va investigar ella, cosa que em sembla més possible, que si en Martorell de CDC també ho ha fet,  que si en Zaragoza del PSC hi te tema, i aquí… ningú està lliure de culpa.
Ara m’agradaria saber si m’han investigat a mi, i us diré el motiu…
Ja fa un temps, més d’un any, vaig tenir un judici i just unes setmanes abans vaig tenir la sensació de que em seguien. Epps, no faig conya, era una sensació ben real, fins i tot ho vaig comentar amb una amiga que es va quedar una mica preocupada, ni que jo, intentant ser pragmàtica, vaig pensar que com no tinc res a amagar, doncs tampoc m’havia de preocupar.
Al cap d’un parell de setmanes aquesta sensació, i el mateix cotxe a la porta de casa dies seguits amb el mateix tipus… doncs va desaparèixer, i jo vaig seguir a lo meu. Lo més segur és que va ser una sensació dels nervis del moment.
Al judici va passar una cosa divertida i és que algú estava ben convençut que a casa meva vivia una persona de més, vaig arribar a la conclusió que havien comptat el gos…
Total, algú em pot indicar on em puc adreçar per saber si he estat, o no, investigada?.
Més que res per no ser menys que ningú que això d’estar envoltada d’espies, te el seu morbo!!

(Ara de manera seriosa.... quanta merda!!. Ara si podem dir que qui estigui lliure de culpa, tiri la primera pedra sense por que en voli cap).

dimarts, 19 de febrer del 2013

16 anys, 16 instants....

Avui, que fas 16 anys, enormes, com tu, anys en els que ens has donat moltes alegries, també alguna emprenyada, però on hem tingut grans coses i hem compartit instants inoblidables, i potser perquè et fas gran i ara ja comparteixes més amb els amics i amigues, potser per això, valoro molt més els instants que ets amb mi, els nostres viatges, els diumenges a la tarda amb el Super Mario, els dissabtes al matí amb els nens, els esmorzars que em prepares els diumenges....
També compartim un gran projecte per aquest any, esperem que sigui possible doncs ens fa molta il·lusió.
He volgut escollir 16 imatges teves, se, del cert, que algunes no t'agraden gaire, però per mi son importants, per això les poso, les comparteixo i el desitjo per molts anys Martí!.



 Simpàtic







Tímid



Afectuós...




Ribes, Núria i Queralbs, Bilbao, Coruña, Donosti, París, Madrid, Figueres, el paradís.


En els meus 50....








I el teu darrer paper, oncle...
Et desitjo tota la felicitat del món.
Nosaltres, els teus germans, cunyades, nebots i jo, intentem que tinguis el màxim.
T'estimo.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Però què heu fet????



Assistim, impotents, a tota la davallada de credibilitat en els nostres dirigents polítics. Cada nova notícia és pitjor. Cada comunicat ho posa tot més negre i de moment, aquí, no passa res.
Què heu fet amb les nostres il·lusions?, què heu fet amb l’esperit del 1979?, el de l’arribada d’en Tarradellas, amb els aires de llibertat i espontaneïtat de llavors.
Què heu fet, em pregunto, amb els ideals de tanta gent que va sortir al carrer per celebrar la democràcia, la llibertat, l’esperança en un futur millor?.
Què heu fet amb tota aquella col·laboració desinteressada, voluntariosa, lliure i alegre de ciutadans i ciutadanes que s’acostaven als partits sols per donar una mà, per participar de la democràcia?.
Què heu fet amb les nostres ganes i esperances?.
Us ho diré, n’heu fet un malbaratament, un tractament injust i insolidari, les heu trepitjat, destrossat i ara, ens demaneu que posem de la nostra part. Encara més?.
Us heu carregat, entre un i altres, la democràcia i la confiança, escampant merda a dojo i sense que en veiem cap resultat.
Què més voleu?.
Us diré què volem nosaltres, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país de xoriços i aprofitats. Xoriços de tots colors i en tots els àmbits.
Volem que la gent amb 22 milions d’euros a Suïssa i que estan lliures al carrer, deixin d’estar-hi. No que els hi feu una llei per tal que els seus diners que vés a saber d’on venen, quedin lliures de culpa.
Volem que deixeu de trepitjar els nostres drets amb retallades injustes en tots els àmbits i que retalleu en assessors i cotxes oficials, en àpats i dietes, que proveu de viure amb les nostres nòmines, a veure si en sou capaços.
Volem que respecteu l’escola i la sanitat públiques, també l’esteu enfonsant, és clar, vosaltres teniu tots seguretat mèdica privada i potser, fins i tot, us la paguem, també.
Volem que compliu els vostres programes, pels que us vàrem concedir representació i ara feu veure que no ho vàreu dir o bé que no és possible.
Volem que tots els imputats/des, del color i ram que siguin, deixin de cobrar dels nostres diners, que les condemnes siguin ràpides i sense possibilitats d’indult. Indulteu el poderós i condemneu mares que han robat per menjar.
Volem que qui foti mà a la caixa, qui col·loqui parents i amics, aquest, també, a la garjola i que torni els diners sostret amb tanta impunitat.
Volem que no hi hagi més famílies que quedin al carrer sense casa perquè no heu estat capaços d’aprovar una llei que ho impedeixi. Rescateu bancs, però no ciutadans i ciutadanes. No teniu sentiments, ni vergonya, ni mica.
No volem perdre més drets, volem que treballeu, i de valent, per treure el país d’aquesta misèria on els banquers, amb la vostra connivència, ens han portat. I creieu, fer això no s’aconsegueix amb 45 dies de vacances de Nadal com les que heu fet. Un cop més, quina vergonya!.
I tot això, ho volem ara. Ja està bé!
Nosaltres no en som culpables.
Podeu dir el mateix vosaltres?.

Joana, mare, treballadora i ciutadana farta de tanta impunitat.


dijous, 14 de febrer del 2013

Voluntariat i bona voluntat...



D’un temps cap aquí, que en Martí ja és més gran,te una vida social pròpia i vola una mica més, m’he plantejat seriosament el tema del voluntariat.
En realitat és una tasca que he volgut fer en altres èpoques de la meva vida, però en estar sola a cuidar del fill petit, doncs no ho he pogut fer. Lo primer, per mi, sempre han estat els fills i filla.
Ara, deia, que he donat les primeres passes al respecte, doncs m’he adonat d’una cosa, de mi mateixa, que no m’ha agradat gens, però que tampoc se com controlar ni gestionar.
Resulta que per segons quin tipus de voluntariat no serveixo. Així de dur.
Dies endarrere vaig trobar un antic company d’escola, per variar em va reconèixer ell, jo no ho vaig fer fins que ho va mencionar.
Tot parlant venia carregat amb bosses de menjar, era evident, ell mateix em va dir que els havia recollit a la parròquia de l’Esperança, la que està al meu barri.
Quan em va començar a explicar la seva situació, terrible, em varen saltar les llàgrimes. De manera espontània, d’aquella manera que no pots controlar, ell es va posar a plorar i d’alguna manera vaig trobar forces per donar-li consol, ni que en ben poca cosa  el puc ajudar fora d’escoltar les seves penes. Un Home treballador, pare de família i que amb 50 anys no te ni per comprar menjar.
La cosa no va quedar aquí, als pocs dies una veïna m’explica la situació de la seva filla petita, amb dos nens ben petits, el marit ha marxat i ella s’ha quedat al carrer i sense res de res. Com és evident i normal han anat a viure amb l’àvia, tots tres, i l’àvia cobra 545€ de pensió i viuen de lloguer…
M’he adonat que no puc evitar posar-me al lloc de les persones que pateixen, sentir el que senten i així, poca ajuda puc donar.
Se, molt bé, que escoltar és una manera d’ajudar, però m’afecta massa tanta misèria, tant poca voluntat de les institucions i partits per acabar amb aquesta pobresa que avança cada dia sobre la nostra trista societat. M’entres es foten pedres al cap parlant de tonteries, cada dia trobo gent més pobre i ells cada dia més rics.
Per tant, ara he de trobar un altre camí, per col·laborar, sols em passa per el cap el banc d’aliments, sense contacte amb les persones.
Voluntat en tinc.
Així que em poso les piles.

dilluns, 11 de febrer del 2013

En blanc…..



Ahir varem anar uns quants membres de la meva família a Núria.


Es tractava de passar una bona estona a la neu amb la canalla, i no tant canalla, i després fer un bon dinar a Ribes de Fresses, com no, als Caçadors, aquest hotel restaurant que fa tants anys em te el cor robat, no sols el seu menjar, també la seva gent.
Núria... impressionant!, molta, moltíssima neu, un blanc espectacular, no massa gent, un sol espatarrant i bona companyia,  és pot demanar més?.


La pena va ser que en Dídac va tenir febre divendres i dissabte, per tant a la neu no va poder venir. Però si després, a dinar i jugar amb la Júlia, la seva cosina.
En un instant donat tota aquesta blancor, aquest silenci, tanta llum, aquest pont sense final, em va aclaparar una mica, em va omplir d’emocions i certa angoixa plena de records, plena de sensacions i pensar... si en Jaume pogués veure la seva filla com gaudeix amb aquesta neu...
Per sort tots érem pendents d’ella i el tiet Mingo va fer el paper que hauria fet en Jaume.



Per aquest motiu em va anar molt bé marxar una estona abans cap a Ribes, per poder esvair un xic tantes emocions, per poder rebre en Carles i la Mar amb els nens, fer la reserva del restaurant i fer un passeig sola per el poble, amb això en vaig tenir prou per rebre de nou uns esgotats membres de la meva família que venien amb el cremallera i duien gana i alegria.
El dinar, insuperable, jo vaig menjar foie caramel·litzat, paella de muntanya i macedònia de fruits del bosc.  Insuperable!
Després tornada a casa en agradable conversa i esperar el dilluns, cansats, sí, però satisfets.
Hem de fer més sovint aquestes escapades, ja ho crec!









Un diumenge per recordar, i no sols en imatges.