dijous, 25 de desembre del 2014

Bones festes, en general...


Que mengeu, gaudiu, parleu, feu amistats, estimeu i us estimin.
I per sobre de tot, que pugueu estar amb les persones que us omplin i facin gaudir de llargues i bones vetllades.
Jo, un any més, no els tinc a tots a prop, però penso gaudir de cada minut dels que són aquí.
L'olla ja fa estona que bull, els entrants fa dies que els tinc pensats, i sí, m'agrada cuinar per ells i elles, aquest any, com en Biel va néixer el dia de Nadal, un any ja!, som més, 15 a menjar, gran responsabilitat. Això sí, assumida amb satisfacció.
Bones festes, molts petons!

dissabte, 29 de novembre del 2014

La justícia no escolta.


Els i les jutges, tampoc!
Com cada any fan estadístiques, de mortes, maltractades i ara.. També de fills i filles morts.
Aquesta setmana ens ha colpejat de manera molt dura l'assassinat per part d'un pare de les dues filles, a bastonades!!, el malparit les ha matat a cops de pal, de manera freda i segur que premeditada.
Res, ni ningú, ens podem imaginar el dolor que deu tenir la mare d'aquestes criatures, no sols per la seva mort, la manera com ho ha fet és esfereïdora, cruel, una barbaritat.
Llavors el tipus es tira d'un pont, perquè cony no ho va fer abans?.
Senzill, el mal li volia fer a la mare, són així, torturadors, físics i psicologics i la "justícia" d'aquests collons de país els manté el règim de visites!!
Un maltractador no diferencia entre mares i fills/es, l'objectiu sempre és fer mal a la mare ni que sigui matant els seus propis fills. I espereu, que encara vull veure un jutge que al·lega demència transitòria!
Aquest malparit no sols ha destrossat la seva ex dona, també tota la família que els pugui envoltar, com cony superes una cosa així?.
Però és clar, els i les jutges, sovint, NO escolten. Consenteixen aixecar ordres d'allunyament, no fer judicis a tipus que agredeixen parelles i fills/es, malgrat hi pugui haver un bon grapat de testimonis, les condemnes no són prou dures i aquí, tot s'hi val.
Aquest any van ja 52 dones mortes. Des de el 2008, 31 nens i nenes....
No avancem, gens ni mica. Falta sensibilitat, atenció a les víctimes i sobre tot, ajuts, moltes no marxen per no tenir on anar.
Diuen que hi ha noies de 14 i 15 anys que ja pateixen maltractaments, cal educar, no sols a l'escola, també a casa.
Digueu, és o no per sentir ràbia i dolor al mateix nivell?. Tinc el cor encongit.





dimarts, 25 de novembre del 2014

Final de trajecte...



Quan et fas gran, parlo únicament de mi, tens per costum mirar enrere.
Sovint, penses… mare meva, això no ho vaig fer pas bé, i sent com sóc jo, rumio, i si sóc a temps, en parlo, em disculpo si cal, o bé, intento no repetir l’error.
No m’he equivocat ni més ni menys, que la majoria de persones. Això sí, sóc de cor calent i quan em toquen el voraviu, o els fills i filla, aquí ataco sense contemplacions.
Una vegada, fa tants anys que fins i tot fa mandra parlar del tema, un embolic gran gran va fer que em distàncies, i molt, de certes persones, el temps, i els successos a les nostres vides va fer que tornéssim a coincidir, en un espai petit i amb el dolor incrustat a l’ànima.
D’aquí va sortir, per part meva, un intent d’apropar postures, de fet, l’he mantingut fins fa uns dies, ara ja no.
L’orgull, la fredor d’aquesta recepció i paraules que no puc ni digerir ni acceptar, i menys al lloc que varen ser pronunciades, han fet que tanqui aquesta porta de manera definitiva.
No pots demanar afecte quan ets incapaç d’oferir, ni tan sols, un xic de tendresa.
Jo, d’això, en dono sempre. A la fí, és gratis.
Abandonada tota esperança d’apropament, encara que sembli increible, em sento descansada, tranquil·la i saben que he fet els deures, que mai haurà quedat per mi.
Deixo que la resta valorin si han fet el mateix, tant d’orgull i fredor no porten enlloc.
La vida segueix, amb bons amics i amigues, bona part de la família i el dolor queda aparcat, indefinit en un mar d’oblit.
Aquesta és la Joana, i creieu, el resum no és tan dolent. De moment segueixo gaudint de la vida.

dissabte, 15 de novembre del 2014

Quiero un amor de todos los instantes...


Fa molt que no poso poesia, aquests dies he llegit algunes, rellegit d'altres i com estem a la tardor, sovint he dit com em poso de tendre amb la mateixa, he escollit aquesta que m'ha semblat tendre, amable i sobretot, passional.
Que mai ens falti la poesia, no sols la seva lectura, que mai ens falti a la vida, a la pell, als sentiments. No és senzill trobar qui ens faci petons a l'ànima...


Quiero un amor de todos los instantes

Quiero un amor de todos los instantes,
aunque no sea un amor para la vida;
quiero un amor con la ansiedad del antes
para después del ansia desmedida.

Quiero la fe de todos los amantes
en este solo amor, ver contenida:
tumulto de horizontes trashumantes
y luego, claridad de agua dormida.

Quiero un amor transfigurado en fuente
de todo florecer: fruto y simiente;
a tal único amor, mi amor sentencio:

aquél de la impaciencia y el latido
y la fiebre y el grito y el gemido
y el difícil momento del silencio.



dissabte, 8 de novembre del 2014

Em sento així...


Aquests dies, que una il·lusió gens realista manté moltes de les persones que m'envolten esperant demà, per "votar", em sento, del tot, agredida.
Verbalment, enteniment, però us ben asseguro que és així.
He dit, munts i munts de vegades, alt i clar, que estic del tot a favor de fer consultes, ho he escrit i fet públic. També a favor de la del 9N, si aquesta, fos seriosa, que no ho és.
No he fet mai campanya via correu, personal, ni mòbil. Sí expresso a les xarxes les meves opinions, sóc, i em sento, lliure per fer el mateix.
Però digueu, cal que via whatsapp rebi un munt de vídeos, imatges, escrits etc... no animant-me a participar, no no, exigint que ho faci. De la mateixa manera ho rebo al meu correu personal i no ho trobo just. 
Senzillament, ja fa dies que em limito a no respondre, ni tan sols ho miro.
El que més m'indigna és que em busquin, cerquin, per discutir i quan dic, jo no aniré, apart de preguntar què votaria, visca el secret, em diuen unionista, espanyolista etc... És a dir, si vas a votar i votes no, malament, i si no votes, també.
Em sento no sols agredida, sento que em volen fer sentir mala catalana, mala ciutadana, està passant que qui no volem participar som l'enemic, i NO ÉS AIXÍ.
Jo vaig a votar quant les eleccions, consultes, etc.. tenen un sentit, són legals i democràtiques, no un joc polític per veure, literalment, qui la te més grossa, Mas o Rajoy.
En això s'ha convertit la pseudo consulta.
Digueu, els que em llegiu, o teniu el meu mòbil, correu personal etc, us he fet mai campanya jo a favor dels meus?, NO.
No em semblen malament les campanyes ciutadanes, no pas!, em sembla malament que persones en les quals he confiat ara em vegin com l'enemic sols per defensar altres opcions.
Sóc CATALANA, se menfot pertànyer, o no, a Espanya, sóc ciutadana del món, estic en contra de les fronteres, tot ésser humà hauria de poder viure i gaudir on vulgui, de manera respectuosa i decent.
No us adoneu que mentre esteu ofuscats amb aquest tema cada cop ho tenim tot pitjor?, que això és la xocolata del lloro, que en Mas sap, del cert, que així no anem bé, però és clar, mentre parlem d'això oblidem la sanitat, educació, pobresa i FAM al nostre país... segueixo?.
Si us plau, sols demano que em deixeu defensar el que jo vulgui sense agredir la Joana, ella, no ho ha fet mai!
Per cert, que ningú voti per mi, jo ho faré quan calgui.



diumenge, 2 de novembre del 2014

Un final gens feliç...


Alguns dies de festa, si ja he complert el meu propòsit d'anar 3 dies a la setmana al gimnàs, el diumenge surto a caminar. Això vol dir fer entre 7 i 9 quilòmetres acabant la volta al passeig marítim, debilitat de contemplar ones...
Els dies que ho faig sola, sense en Biel, al que cuido cada 15 dies, acostumo a dur un llibre, llavors, sec mitja horeta vora el mar i a part de descansar, llegeixo.
Fa uns dies em va passar una cosa que em va impactar, per això ho he deixat "reposar".
Vaig seure després de la caminada al costat de Sant Simó, hi ha un petit parc infantil que a l'hora que jo arribo, al voltant de les 9:30, encara és vuit.
Obro el llibre i veig una nena petita que juga, els ulls em volen cap a ella i ella em fa un somriure, jo, li torno.
Del banc del costat s'aixeca una dona, ràpida agafa la nena i em mira molt seriosa.
La meva cara és de sorpresa total, no entenc què li passa.
Em pregunta què li vull a la nena, que la nena és seva!... jo estic del tot estupefacte!
Em surt del cor la resposta... Sols li he fet un somriure, resposta del seu, no li vull res, tinc 4 fills i filles, 2 joves, 3 néts, 6 germans i germanes i 2 ex marits i no sé quants nebots i nebodes, creus que vull alguna cosa més?
Ella va deixar la nena a poc a poc a terra i molt seriosa es va disculpar. La nena, crec que acostumada a les sortides de la mare, va seguir amb la pala i el cubell com si res, la mare va seure al mateix banc que jo i em va explicar una trista, molt trista, història de maltractaments i assetjament, d'un ex que no paga pensió però se li vol endur la nena. Sols per torturar la mare, que mai ha cuidat la filla.
Està a Mataró de passada, a casa d'una amiga i porta la nena a jugar a primera hora i al vespre. Per por...
Jo, reconec, no sé què dir, per una vegada no tinc paraules.
Les dues mirem la nena, i estem en silenci, la dona està més tranquil·la, li pregunto si li cal alguna cosa, em diu que no, que gràcies i que la perdoni, que per la filla perd el cap...
Jo li vaig que dir que l'entenc, molt bé, però que no pot viure amb aquesta angoixa de manera permanent.
Veig que dels vàters propers surt una noia jove i s'acosta ràpida a nosaltres, li demana amb la mirada qui sóc, ella la calma, és l'amiga que la té recollida, havia tingut una emergència.
Al moment varen marxar, disculpant-se de nou, jo les vaig acomiadar amb un somriure.
No vaig poder llegir, ni mica, de vegades la por de les persones ens poden traspassar la pell, encara estic impactada.
Aquest dia, la meva caminada per Mataró, no va tenir un final agradable.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Reflexions nocturnes...


Fa dues setmanes, i escaig, que no dormo bé, massa nervis, massa conspiracions, massa feina, massa de tot!!
Em desperto entre 4 i 5 i em veig molt apurada per recuperar el descans, llavors... rumio... penso, i encara em costa més dormir.
Primer, vaig sentir pena, vaig pensar, molt sincerament, que no cal fer escarni, que s'ha d'actuar, i s'ha fet, s'ha de ser contundent i ràpid, això no s'ha fet tant, però s'ha actuat.
Ara, potser, el que més sento és ràbia, profunda, forta i potent. Em costa fer un gran esforç mental no esclatar i garlar, explicar, dir, i se que ni puc ni dec, però cada dia que passa estic més cabrejada, encabronada i he d'explicar la veritat, digueu si no, com fer entendre que el "descontent" menteix?.
Així que mentre penso i rumio, i miro de calmar l'esperit, i la mala llet, sopo amb amigues, riem, faig d'àvia, això que sempre, sempre!, em treu un somriure, camino, miro, gaudeixo i ric... molt.
Aquests dies m'ha anat bé un retorn, que no esperava la veritat, i menys que el mateix fos via watsapp, encara que primer vaig dir no, ara, que em fa somriure la situació, ja no dic no, ara penso... va Joana, passa-t'ho bé que ja toca!!
Ahir una estimada amiga em va dir que un tipus li havia criticat els meus comentaris al Facebook, i mira que sóc discreta!!, estic sorpresa i sabeu el motiu?, el meu Facebook és super petit, íntim, sols tinc gent en qui confio molt i a més, gaire bé ningú del partit, de la feina, per tant, ara també m'emprenya pensar com ha sabut aquest pilotes què he escrit i encara que imagino per qui ho ha sabut, sols em queda decidir si torno a fer neteja del mateix i elimino fins a deixar, tan sols, la família. No tinc ganes de discutir amb imbècils.
Així que estic intentant, fortament, fer valer lo positiu sobre lo negatiu, encara que costi, he decidit que em dedico a tenir jornades eroticofestivas, gaudir, riure, tenir cites, excitar, deixar que m'excitin.... i deixar els imbècils de costat. 
Vaig a pensar que em poso per la cita, que el "sujetoeroticofestivo" no m'ha vist fa un any i mig, ha de caure de cul! 


dijous, 23 d’octubre del 2014

Mataró, ciutat de valors?

Perdona?.


Ja he preguntat, i més d'una vegada, quan ha costat aquest "agermanament" entre aquesta revista, de gentdemataródetotalavida, MTV per la gent del poble, i la ciutat de Mataró.
Com podeu entendre ningú m'ha respost, a ningú interessa estar malament amb premsa i molt menys als polítics. De CAP partit, avanço.
Però la meva pregunta al títol ve donada per quin tipus de ciutat tenim ara mateix, crec que mai, mai, havia vist la ciutat més deixada, més bruta, els carrers menys cuidats, merda de gos a tot arreu, (ja se que l'incivisme és cosa de l'amo o mestressa de l'animal), però el conjunt, és patètic.




Tenim un govern que no fa res, ni se'l veu ni escolta, ni exerceix, un alcalde que ja està més fora que dins i que ens ha encolomat a la ciutat la Festa del Cel bo i que ell marxa, així, per l'article 29, una festa? que val 250 mil € per uns avions que contaminen i no hi ha diners per arreglar i netejar els carrers com cal. Espero que el proper alcalde tiri enrera aquesta estupidesa.
Valors?, quins valors imparteixen?, quan ha valgut posar als bussos, tan malmesos!! aquest anunci? i fer la campanya?.
Els VALORS són una altre cosa i de moment, "brillan por su ausencia".
Incivisme institucional tenir carrers com els que podeu veure, i espereu, a la Via Europa he vist autèntiques barbaritats de deixadesa, però no podia fer fotos.
A part, ahir em vaig emprenyar com una mona amb la mestressa d'aquest cotxe, aparcat a la parada del bus i elles, les dues que anaven, fent un cafetó ben tranquil·les. Mentre les que esperàvem el bus, vàrem haver de sortir al mig del carrer per poder pujar, una senyora gran amb molta dificultat per cert.
Valors? Apa vinga!





diumenge, 5 d’octubre del 2014

Ànima solidària, Cor Alzheimer.


Avui ha sigut, bé, hauria sigut, la VII Mataró camina per l'Alzheimer. Una tromba d'aigua i pedra entre les 7 i quarts de nou del matí, han malmès camins, rieres, el que tantes hores, tantes persones voluntàries i amb moltes ganes havien preparat.
Aquesta nit passada molta gent no ha dormit, els que feien entrepans, els que vetllaven material i estris....
D'altres han fet matinades importants, en Martí a les 6 era fora de casa, per preparar punts d'avituallament, altres, més relaxades doncs la seva feina començava més tard, jo mateixa, sortíem amb el cor encongit en veure el que ha caigut, en llegir el desànim de moltes persones al Facebook i Twitter de la caminada...
Però jo he decidit anar a la Plaça Santa Anna, el meu lloc, a vendre cava! M'he dit jo mateixa. Cava solidari, si en venem 5, benvingudes siguin!
I allà, com cada any, ja hi havia els primers companys i companyes, cares llargues de pena, la preparem amb tantes ganes...
Però de mica en mica, mitjançant els anuncis a xarxes socials hem avisat que fèiem un esmorzar, entrepans, (els que s'han pogut salvar de la pluja), pomes, begudes i sucs...
Ha començat a venir gent i gent i gent!!
Ha estat espectacular, alguna queixa, cert, sempre hi ha persones que no saben que això és solidari, no una botiga, però la gran, GRAN, majoria de persones han gaudit, ens han agraït la feina i l'esforç i ni que jo sóc de les més petites, la meva tasca aquest any s'ha limitat a la venda de cava, m'he sentit molt feliç de veure que la gent ho ha entès, ens han animat i hem dit, alt i fort: Fins l'any que ve!!
Mataró, és solidari, els que vénen de fora també.
Gran jornada, plena de satisfacció.
Una enorme abraçada per tots els i les organitzadors i organitzadores, la feina prèvia és esgotadora, la satisfacció posterior, és meravellosa. A més, l'ambient, els somriures i les bromes, han fet que tot fos més lleuger.
(A la foto en Quim, la Montse i jo, som l'equip de vendre cava, cada any)

dissabte, 20 de setembre del 2014

Estimada mama....

Ramoni per mi...

Que també has estat sogre, àvia, besàvia, tieta… 

Ens deixes, després d’una vida certament dura i complicada. Una vida on has treballat sempre, i has portat casa teva i la teva família endavant. 
Has marxat en silenci, no ens hem pogut acomiadar, no com haguéssim volgut, però hem estat al teu voltant, tots i totes, t’hem acompanyat en aquest comiat llarg i dolorós, complicat per tots i totes els que t’estimem. Que has sigut lluitadora ho hem comprovat fins al final, malgrat les terribles lesions que vares patir has lluitat gairebé un mes.
Has estat una dona de caràcter difícil, la vida no t’ho va posar fàcil, però els darrers anys has pogut gaudir d’una estabilitat, d’una gran família, de veure com alguns dels teus fills i filles ja són avis i àvies, de gaudir amb les celebracions, envoltada de la canalla. 
Avui et diem adéu, tan sols dos anys i mig després de dir adéu al nostre germà Jaume ens toca tornar a patir, però aquí estem, i estarem, t’estimem, ni que tu ja ho saps oi mama?.

Bon viatge.

dimarts, 16 de setembre del 2014

Vençuda.


Qui em coneix bé sap que aquesta paraula no forma part del meu tarannà, del meu vocabulari, de la meva forma de ser i pensar. Però avui em sento vençuda, del tot. 
Físicament, emocionalment, dels nervis, vençuda en tots els aspectes. No puc més.
El 24 d'agost la mare va caure tot pujant a casa seva, amb tan mala fortuna que tots els danys son cerebrals, de recuperació impossible, ho sabem del primer dia. 
Del viatge que vaig fer amb ella a l'ambulància, cap a Can Ruti, de les llargues hores a urgències mentre anaven arribant la resta de germans i germanes, cunyats i cunyades... Gairebé no recordo res, tants nervis acumulats i tanta por...
Ha estat dues setmanes en aquest centre, l'atenció del personal exquisida, ni una sola queixa, el personal de la 7a planta super entregat i amable.
Fa 9 dies vaig tornar amb ella també en ambulància, a l'hospital de Mataró, aquí dic el mateix, els i les treballadors/es malgrat les retallades, són increïbles, en aquests durs moments ajuden molt.
Avui m'he agafat el matí per estar amb ella i quan he arribat, a quarts de nou, he vist patiment, he vist pena al fons d'uns ulls que fa tres setmanes estan en coma.
He plorat i plorat i plorat, tot el que no he fet aquestes tres setmanes. Avui seria un gran dia per tenir els fills i néts ben a prop i fer una abraçada col·lectiva, forta i revitalitzant.
Mentre això no és possible, em queden les vistes de Mataró que podem veure des d'allà i escriure, això que no agrada a alguns i a mi, m'ajuda tant. 
La Ramona és dura, no se si nosaltres ho serem tant.

divendres, 22 d’agost del 2014

Un 21 d'agost diferent....

Joana, lliure de cadenes.

Ahir ho va ser.
Un any més, és el que tinc des d'ahir, i van ja 53.... número lleig, ho se!
Però ha estat diferent, crec que és la primera vegada que el començo lluny de casa, en concret a Bilbao on he passat 8 dies amb el meu petit, sí, aquest que ja fa temps passa del 1,75, però és el petit no?.
Hem caminat molt, moltíssim!, fet excursions a Zumaia, veure els seus penya-segats, les seves platges de roques, trepitjar el Cantàbric...
Hem anat a San Juan de Gaztelugatxe lloc preciós i que requereix un gran esforç físic per arribar, vàrem fer tot el camí a peu, malgrat que hi ha uns bussos, les pujades increïbles!, però s'ho val. Això sí, en arribar has de pujar 232 esglaons. Les vistes també s'ho valen.
Hem anat a Donosti, com no!, l'únic dia que ens va fer sol. Vàrem pujar al Monte Urgull, contemplar la platja de la Conxa des d'allà ja és tot un espectacle.
I per Bilbao, doncs el millor que s'hi pot fer, callejear!, amunt i avall, la vista mai es cansa.
Total, un estiu complicat per l'estat de salut de la meva mare, però que també ha tingut grans instants, grans moments, amb molt d'afecte, amb moltes abraçades i que va culminar ahir amb la celebració del meu aniversari.
Un cop més mil gràcies als que ho varen recordar!







 

A dalt: Bilbao, callejear!

A baix: Penya-segats a Zumaia



Vista de Bakio, camí de San Juan de Gaztelugatxe




Vista de San Juan de Gaztelugatxe i les 232 escales!



Vistes des de San Juan de Gaztelugatxe, al fons Bakio amb el meu company de viatge, de pis i de vida! En Martí Torres. 



dimarts, 12 d’agost del 2014

Has fugit de mi....


I no se ni quan, ni de quina manera, fer que tornis.
Estic dolguda amb tu. Passen massa coses i tu no ets aquí, no em puc arrepenjar, ni confiar que tornis, ni tan sols se si ho penses fer...
Massa dies sense saber de tu, sense poder cercar on t'amagues ni els motius per que ho fas. 
No recordo pas que ens hàgim enfadat no?.
Cert, estic tenint un estiu atípic, no paro, entro i surto gaire bé de manera continuada i no estàs acostumada que això passi, acostumo a ser més casolana, més relaxada, per això són les vacances però insisteixo, compleixo, amb tot, i segueixo aquí, no se perquè m'has deixat!
Estic enfadada amb tu.... ni que se que d'altres ho estan amb mi... no estic complint el meu "cànon" de lectura estiuenca, si segueixo fent tantes coses em sobrarà algun llibre i això no passa mai, sempre he de córrer a comprar algun per acabar l'estiu!
Però has d'acceptar que si compleixo amb el cuinar i moltes receptes de coses noves!.. No en tens prou?, va.... intento relaxar el meu ritme.. però has d'entendre que he acabat tant estressada a la feina que em calia omplir la meva vida d'activitats, de soparets, aperitius, caminades, gimnàs, fills i néts...
Tornes?, em deixes que expliqui tot el que sento i com ho sento?, seràs bona i em vindràs a veure?.
Estimada inspiració, torna, no em deixis, que no puc escriure sense tu.... No et penso deixar marxar més!


diumenge, 27 de juliol del 2014

Mares, fills i filles....


De vegades em sorprèn, sí, encara em sorprèn, veure les diferències que fan algunes mares amb els fills i filles.
La manera com tracten uns i altres pot ser molt diferent, fins i tot algunes, de mares, diuen que estimen més uns fills que d'altres.
Això, per mi, és del tot inconcebible. Tinc una amiga que diu alt i clar, davant els tres fills que té, que el petit és el seu ull dret, i no li nega res! I ho diu tan cofoia...
He viscut aquesta situació en primera persona, sempre, des de ben petita, tenia el convenciment que no ens tractaven a tots els germans i germanes de la mateixa manera. No era, és, una sensació, és d'aquelles coses que les veus, les pateixes, però no hi pots fer res.
Perquè algunes filles varen ser obligades a casar-se, per l'església, doncs era menor... i d'altres duien el nuvi fins i tot a dormir?
Podria escriure un munt d'anècdotes al respecte, ara són això, ni que en el seu moment varen fer molt de mal, ara són records en els que ja ni hi penso, malgrat que avui dia, tants anys després, la meva mare encara tracta els fills i filles de manera diferent. Ja t'hi pots avocar i dedicar hores, les coses són com són.
Per aquest motiu, entre altres, sabia què faria, i que no, quan jo fos mare.
La canalla no pot evitar la gelosia, per tant sempre hi pot haver moments que sentin que cuides més uns que els altres, però això, en el meu cas, sempre ha anat lligat a les circumstàncies del moment.
He escrit moltes vegades, moltes!, com adoro els meus fills, m'han costat molt de parir, no en va porto 4 cesàries, i de pujar. De cuidar, nits d'insomni, de febres, de constipats, de vida junts....
També és ben cert que els darrers anys tinc la sensació que em cuiden més ells a mi, que a l'inrevés.
També he escrit del difícil segon divorci, difícil és poc.... i les grans abraçades que ells em varen donar per superar tot allò. De com han cuidat el seu germà petit, tant com si fos seu!.
El darrer any, amb la meva intervenció, han estat aquí, presents, fins i tot el meu australià va fer tot el possible per ser present i que quan el vaig anar a visitar tingués totes les comoditats possibles.
Amb els néts intento el mateix. El primer qua vaig cuidar, i molt, va ser en Dídac, llavors la seva mare  i el meu fill treballaven els dissabtes i vàrem caminar quilòmetres els dos junts...
La Xènia, poquet, la seva mare no treballava llavors i se'n va fer càrrec, com és normal.
Ara cuido en Biel, cada quinze dies el cap de setmana, i revisc el que ja vaig viure, caminades llargues, bolquers, farinetes...
En fi, ningú va dir que la vida seria justa, però el que no podem fer les mares, és sembrar injustícia.
Jo adoro els meus fills i filla, i els néts, i tinc sort amb les joves, què més puc demanar?. Em dec haver equivocat sovint, ningú em va ensenyar a ser mare, però si ho veig, ho bé m'ho diuen, intento posar remei com més aviat millor.
Per això, dies com avui, de Festa Major a Mataró, dedico hores, moltes, a fer un bon sopar, ja espero impacient que arribin :) 


 












dissabte, 19 de juliol del 2014

Puretes i toca pebrots.



Si us dic que pel món hi ha gent molt avorrida, tampoc us descobreixo res. Però és clar, si aquest avorriment el fan servir per jutjar i tocar la moral a altres persones, la cosa canvia.
He vist, i patit, "personajillos/as" que es creuen perfectes, que es riuen quan d'altres fan, per posar un exemple, faltes d'ortografia.
Tinc una coneguda que te un bloc, i Facebook, té uns 70 anys, gairebé no va anar a l'escola i malgrat tot, ha estat valenta i ha après a fer anar les noves tecnologies, fa moltes faltes, cert, però què hem de valorar, això o la seva capacitat d'intentar estar al dia?, jo valoro el segon.
Vaig tenir un "jefin" que sempre anava carregat amb un retolador vermell, gaudia fent grans subratllats quan feies una falta, o bé no li agradava el redactat, no t'ho podia dir, noooo, havia de fer un gran i vermell destacat, que fos visible per tothom, així, crec jo, se sentia més home! JA!!
Després tenim els i les que es riuen que les persones grans, grosses, el que sigui, facin esport, jo les admiro. Cada matí en anar a la feina trobo un munt d'avis i àvies caminant pel Parc central de Mataró, al seu pas, però admiro que tan aviat surtin, plogui o no, i facin aquest esforç per estar en forma.
Aquest és un escrit per les "persones" que es riuen, fan burla o bé presumeixen dels seus coneixements i capacitats, malgrat tot, les persones, jo mateixa, seguirem escrivint, malgrat les faltes d'ortografia, fins i tot amb això, ens sentim bé quan ho fem.
Jo vaig fer sols el graduat, a casa feia falta els diners i amb 14 ja treballava. Tot el que he après a posteriori, sigui escriure en català o bé millorar el meu castellà, ha estat posant molta voluntat i esforç, els ordinadors, les webs, amb ajut dels fills i algunes persones properes que mai, MAI, m'han deixat que em desanimi.
Per tant, a qui molestin les meves faltes ho té tan fàcil com treure'm del Twitter, Facebook o deixar de llegir el meu Blog, que jo ni sóc, ni mai ho he dit, perfecte.
Encara conservo el "do" de veure les persones com són, no els seus coneixements gramaticals. No sóc tan superficial.
Prefereixo la imperfecció, a la perfecció destructora i cínica.  

"Hay defectos que manifiestan un alma bella mejor que ciertas virtudes" dedicat als i les virtuosos i "perfectes".
Jo marxo a gaudir de nets i néta!

dissabte, 12 de juliol del 2014

Eduardo Madina, va por ti!


Hoy he hecho una cosa que nunca antes, a pesar de mis 25 años de militante, no había hecho, buscar y seguir a un candidato para verle, escucharle en directo y la cosa ha sido, todavía mejor de lo esperado.
Una sala llena, la sala Ernest Lluch del PSC en Barcelona, con gente muy animada, gente que sin conocerte te decían ahora sí, él nos llevará por el buen camino.
Has llegado y has triunfado, has dicho lo que yo esperaba, sin duda alguna, lo has mejorado.
Alguna de las frases que me han llegado más:

1a. dicha por un militante: La sangre es roja, nosotros somos rojos y el corazón nos late a la izquierda. Los y las socialistas hace tiempo que echamos esto de menos. Así debe ser.

Eduardo Madina, destaco:

Este gobierno ha creado un país donde unos están dentro y una gran mayoría está fuera. Exclusión social, terrible.

Los políticos debemos hacer 90% en la calle y 10% de despacho. Años hace que lo digo...

Paga más impuestos una trabajadora que gane 24.000€ al año que la familia Aznar, perdida en un mar de sociedades para pagar menos.

Invertir en educación es invertir en productividad.

Hay que modificar la constitución y incluir que en educación y sanidad debe haber unos presupuestos mínimos para que no los puedan rebajar.

NO a la deconstrucción de lo conseguido por los trabajadores y trabajadoras los últimos 150 años!

A la izquierda Eduardo, te pedimos esto.

Has hablado claro y contundente, me has ilusionado, cosa que hace años no hacía ningún político.


He estado detrás de ti sin querer, esperaba que te sentaran al otro lado del círculo, pero a pesar de mi vergüenza, he disfrutado mucho con todas las intervenciones.

Has sido cercano, y eso, se agradece. Gracias por hablar del socialismo como se merece, no como otros que solo cuidan su sillón y su poder, a estos debes apartarlos!!





Hacen falta más socialistas como tu, como Josep Rueda, gente valiente y que ni que el aparato no permanece imparcial, como debería, siguen adelante.

Força Edu!!!

Esta catalana, roja, feminista y de izquierdas mañana también va a votar a este de Bilbao. Representas el cambio profundo que yo quiero.



diumenge, 29 de juny del 2014

T'estimo, t'estimem....


Ahir la meva família va reviure els durs instants que fa dos anys i mig ens varen tocar per la mort del meu germà Jaume.
Amb la serenitat que dona el pas del temps, que no l'oblit, la meva cunyada, per fi, va decidir donar enterrament a les seves cendres.
Aquest pas tan dur, potser per l'educació rebuda, potser perquè realment creiem que és la manera de poder seguir, el vàrem viure amb contenció d'emocions, amb llàgrimes contingudes de gairebé tots i totes els presents, però sabent, n'estem ben convençuts, que és la manera de què ella, i nosaltres amb ella, tanquem una porta que sols estava ajustada.
Ningú parla d'oblidar, aquesta porta deixa les finestres ben obertes per què passi el seu record, el seu esperit i les enormes ganes de viure que sempre va compartir amb nosaltres.
El temps ho calma tot, no volem oblidar, volem, fortament, que el seu record ens tregui un somriure.
Ahir hi varem ser tots i totes, la seva dona la primera, que n'és de forta, els germans i germanes, cunyades i cunyats, el tiet, per descomptat, alguns nebots també ens varen acompanyar i entre tots nosaltres, asseguda i amb poques forces, la nostra mare. 
Impresiona, i molt, el silènci que hi va haver m'algrat ser un bon grup de persones. Un sol radiant, un aire lleuger i les mirades....   
Després, gairebé tots i totes vàrem esmorzar junts, això ens va animar, ens va comunicar, ens va donar més força per seguir, per saber que hi som.
És clar que aquesta part, la més important, la varen fer els nebots i nebodes... divertits i afectuosos, si sabessin, com ens ajuden en aquests instants...
Les bromes d'en Ferran, la Sílvia i el Barça, la Patri animada amb poder treballar, en Xavier explicant les seves gestes esportives, en Pol... tan madur!...
Catarsi, la vida segueix, ho ha de fer.
(Se que queda una mica així posar la imatge de la làpida, però aquesta senzilla frase, tan encertada, és el que més em va emocionar i em va fer plorar. I és que l'estimem ... )

dissabte, 14 de juny del 2014

Crit unànime!!






Deixem-nos de ximpleries, de parcel·les, de marcar territori i pensar tan sols en el poder. Comencem a construir, a integrar i respectar qui pensa diferent. 

Tots i totes hi cabem, totes les sensibilitats ens faran amplis de mires i opinions. Que opinar no pot ser castigat. 

Ja esta bé de pensar sols en el vostre "corral", aqui som molts i moltes amb ganes de fer canvis i participar, de mantenir una il·lusió que de moment no genereu.

No som xais, som persones i som sobretot SOCIALISTES!!, que es noti punyetes!!

Caminem, avancem, integrem, no sobra ningú en aquest projecte, no s'hi val castigar i decantar qui pensi diferent.

Si no.... quedareu més sols que l'una!

Que la rosa torni a lluir ben vermella, no de color pàl·lid! 

Sóc i seré la Joana, Socialista, Feminista i Republicana!!

PARLO DEL CRIT UNÀNIME
Parlo del crit unànime de la sang i em retreuen
deslluïts prejudicis.
"Antigament...!, objecten,
i jo sóc vell de segles.

Per quins rials polsosos
ordeneu les paraules?

Companys, alliberem les barques
de tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen

Miquel Martí i Pol