Queden 12 dies....

Tinc que admentre que estic molt contenta amb la vinguda a Mataró de l'obra La Maternitat d'Elna, és un projecte on al principi, molt al principi, hi vaig estar implicada i després ho ha seguit tota soleta la Glòria, i s'en ha sortit, ja ho crec!. I això que no ho ha tingut pas fàcil.
Quan vaig llegir el llibre d'Assumpta Montellà, en vaig quedar del tot enganxada, el vaig llegir molt ràpid i em vaig emocionar més d'una vegada, qui no ho faria veient com de malament ho varen passar aquestes persones?.
Ara, que l'obra gaire bé és aqui, que els nervis i els dubtes normals en qualsevol estrena, per ella ho és, son molt presents, ara, us he d'animar a venir el dia 12 a veure la mateixa, a la Sala Cabañes, divendres dia 12 a les 21:30h. Creieu que serà un musical diferent, amb molta emoció, d'aixó n'estic ben segura i el preu, econòmic! 17€.
Aqui podeu veure la manera de reservar i com arribar·hi.
Us animeu?, val la pena!!

"Casundena"....

Per dos anys!!!!
Ara diuen que els i les nascuts després del 59 tindrem la jubilació als 67!!! casondena!.
Sovint faig broma amb les amigues sobre què penso fer quan em jubili, algunes diuen que s'aburriràn... jo segur que no!!
No penso fer només d'àvia, ara ja soc una àvia "diferent", si pot ser similar al llibre de Rosa Regàs, Una àvia d'estiu, seria tan bonic!. Però aixó ha de ser puntual, tinc tantes coses pendents i valen tants pocs diners...
I ara van i em lleven amb aquest disgust. Sort que avui vaig de tarda si no algú reberia la mala llet que m'ha provocat!
Que jo soc del 61....
Casundena!

Dolcet, com ell...

Llegeixo fa molt de temps el bloc de l'Striper, home dolcet, afectuós i "picant", sempre consegueix que em desperti de cop amb algún escrit, relat, etc...
Intueixo que sota aquest cap, i pell, d'homenot una mica pujat de tó, podem trobar un home molt tendret.
Fa uns dies ens va fer saber que organitzava un concurs de relats, eròtics, sensuals, cada persona podía decidir com de "picant" el volia fer, només un element era comú a tots, la xocolata....
Jo li he fet arribar un, no gaire llarc i més sensual que no pas sexual, espero que li agradi.
Si us animeu a participar, ja sabeu a casa de qui teniu que anar.

Imatge per oblidar...

Rivera (C's), Luna (PP) y Pérez (PSC), en la presentación de los ponentes. | Domènec Umbert

En tenia dues per criticar, una de dissabte, la deixo passar, d'altres ja l'han publicat i la trobo patètica, recorda els anys 40 d'en "Paquito" i aquesta, un diputat del PSC al costat d'aquesta gent....
Qui ens ho tenia que dir...
Diputats nostres defensant posicions amb Ciutadans i PP, com diuen per Espanya: "Ver para creer".
Prefereixo la entrevista a Leonardo Anselmi, a més, jo també crec, com ell, que perderem no només vots, també qualitat per defensar una cosa que no te res a veure amb la nostra cultura.
De vegades em fan passar una vergonya...
Ja heu votat?.
Prou!

Primer va ser la llum...

Després el bes. Seguit d'un somriure, unes galtes enrogides, unes mans que s'estrenyen, uns dits que no es volen separar, uns llavis que cerquen, unes esgarrifances còmplices, unes mans que llisquen cos avall, una roba que cau a terra, un silenci tranquilitzador, una nuesa buscada, una espera finalitzada, una temperatura que puja, un llit que espera impacient, unes mantes que fan nosa, un desenfrenament ansiós, un plaer inmediat, uns sospirs compartits, unes cames entrellaçades, un somriure, una abraçada....
Queda molta nit, molta llum, moltes olors per davant, ara sí, ara ja, amb calma, anar fent...
Nits de divendres, nits especials.
(Imatge del blog: Bringas Neólogo, de la sèrie: Gordas bellas)

Segur que som al segle XXI?

Mira, en tinc dubtes.
Llegeixo, un cop més a la premsa: Mataró beatificarà un rector.
I jo em pregunto... ens ha costat diners aquesta pantomima?, als ciutadans i ciutadanes de Mataró vull dir.
Com és possible?, com pot ser que encara anem així. És evident que cada persona pot tenir de manera lliure les seves creences, però no en fan un grà massa?, s'ha de barrejar la roba?, això sí, demà els veurem a tots i totes com xaiets a quedar bé amb "l'establismen" religiós, a demostrar lo bons nois i noies que son, amb els vestits bons.... i a lluïr!
No dubto que fos bona persona el que avui "santifiquen", critico el "boato" i la "fanfarria", com sempre l'esglèsia catòlica de tot menys modesta.
Diu que fa 900 anys que no es feia.... ja veus tu quina necessitat et teniem ara. Ja sabeu... "a Diós rogando y con el mazo dando".
Som un país aconfessional?, ho dubto.

Sabeu aquell que diu....

"Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar"...

Diumenge passat, en Mingo, el meu germà, aquell que sempre ha estat aqui, sense fallar mai, present i generòs com poques persones, va fer 50 anys, i tenint en compte que dels 8 germans i germanes jo vaig darrera seu... dons això, em vaig preparant ni que gaire bé ens portem 2 anys, em preparo.
A mi, que tant intento no "sortir" em va tocar dur el pastís, però per ell, val la pena.
Va ser un aperitiu molt maco, va estar envoltat de la gent que l'estimem i és que a ell, només s'el pot estimar i apreciar, és una bellissima persona.
No us podeu imaginat quan.

El pastís diua una foto que ell ja no recordava d'una escapada a Pals de l'estiu passat. En Quim i la Carme s'en varen encarregar i tot.hom hi va participar.

Espurnes...

De flors, de mirades, de jocs de paraules, de mans que passen gots i somriuen, de plats rentats a quatre mans, de frecs involuntaris... o no.
D'invitacions inesperades, de missatges plens de tonteries i somriures un xic infantils, de buscar i triar alguna cosa que et quedi bé, però a la vegada sigui informal, que no has de sortir, però han d'entrar...
De dubtes amb el menú, de petons de benvinguda, de dubtes tontos i sincers, de xerrades al sofà mentre és va fent fosc, sense ni donar'te compte.
D'un café, i un altre i una copeta i unes galetes... i llibres i posar'se al dia, de vergonyes encetades i mai acabades, de papallones que et fan reviure instants passats..
D'espelmes que es van desfent i perfumant l'ambient.
D'un comiat tendre i petoner, d'uns dits que no es volen separar, d'una cita prevista, ja fora d'aqui, a la llum de dia, o la lluna...
És tan dolç el joc de la seducció...

Del gust de compartir...

Bones estones, sense gaire complicacions, al voltant d'una taula, sense fum, amb anècdotes i somriures, paladejant un sopar magnífic cuinat en gran part per el meu fill gran, amb abraçades sinceres, amb mirades còmplices, un dolç passeig per Passeig de Gràcia, amb un parlar incessant donat el temps d'absències...
Ahir varem sopar a Barcelona 4 persones de lo més diferents, les edats dels 67, la més gran, als 48 meus, la més jove je je.
No va ser senzill trobar dia i hora, el lloc sí el teniem clar, Brown33, al Passeig de Gràcia, on trevalla el meu fill gran, on sabem que l'ambient és agradable i ens varen tractar de manera inmillorable.
Ahir al vespre vaig sopar amb la Encarna, amiga i "germana", la "Chiqui", Àngela, ex jefa meva fa anys i amiga també, i amb en Joan, aquell home perfecte que totes tres "tirem els trastos" i sabem que mai serà nostre, l'estimem.
Avui em sento molt feliç.
Em quedo amb una frase d'en Joan que deia més o menys així: "Miro de fugir dels mals rollos, busco energies positives, gent positiva, i petites estones com aquestes, així soc feliç".
La trobo del tot encertada.

Indignant, un cop més...

Diu el nou bisbe de Sant Sebastian: “existeixen mals majors que el d’Haití”...
Es pot ser més brètol que aquest home?.
Estic veient i patint per les imatges que ens arriben des de allà, per la impotència que genera no saber què fer, com, ni de quina manera, si no és fent un petit donatiu, el que permet la meva minvada economia.
No ha de "patir" aquest tipus que suposadament està aqui per vetllar per les ànimes de les persones?, no pateix per el munt de morts, de nens sense pares ni mares plorant per el carrer?, no te sentiments?, això sí, a l'entrevista carrega contra en Zapatero i els diputats que donin suport a la llei d'avortament.
Quina vergonya!. No se li acudirà agafar un avió i anar a ajudar.

I aquests son els representants de "dèu" a la terra?, estem tots ben apanyats!
Imatge de "Los Calvitos"

Una mica d'humor...

Al cap del dia rebo un munt de correus, amb bromes, amb coses curioses i de vegades trigo dies a poder veure el contingut, quan arribo a casa de la feina ja porto 7 o 8 hores davant l'ordinador i en tinc poques ganes.
Però els caps de setmana em poso al dia i la Montse, companya i amiga, em va enviar aquestes frases que m'han agradat, una mica de conya sempre va bé.
De moment, als meus 48 anys, només compleixo la primera i darrera frase...

De los 45 en adelante...

Plata en los cabellos.
Oro en los dientes.
Piedras en los riñones.
Azúcar en la sangre.
Plomo en los pies.
Hierro en las articulaciones.
Y una fuente inagotable de gas natural.

!!Nunca pensé que a partir de los 45 pudiera llegar a tener tanta riqueza interior!!

No aniré a viure a Vic...

Ni que soc catalana, ni que no em calen "papers" especials com a d'altres, ni que hi tinc tot el dret, no aniré a viure a un lloc on no pots accedir al metge, als ajuts, a viure en pau, només si tens papers....
Papers, aquests que sovint perdem quan ens emprenyem, quan les coses no surten com volem, de veritat, prefereixo els Papers Cubans...
No penseu que en faig broma, pensava que el nostre país es destacaba per la seva solidaritat, per la seva generositat i drets humans, sembla que no és així.
Imagino que no tota le gent de Vic està d'acord amb aquesta decisió, és evident que vivim un moment molt dolent economicament i segons qui, com a Calabria, busca "culpables", i ells son els més febles...
Estic per que qui vulgui venir ho faci de manera legal, com s'ha de fer les coses, però sabem que no és així i què fan a Vic?, els deixen com si seguisin al Tercer Món...
No puc entendre que els "meus" estiguin en aquest govern, jo hauria plegat, però ja!
Mentres, els xenòfobs, estàn encantats, és clar...

Veure per creure...

I és que malgrat tot, tenim un país de lo més mascliste.
Aquests dies es parla de la "Sra. Robinson", diputada Irlandesa, però destacada com a "dona del Primer Ministre". Aquesta senyora, per dir algo, ha dit barbaritats dels gais, és una radical catòlica, ha "pressumptament" cobrat comissions... una perla vaja, però la notícia que més destacan d'ella és que tenia un amant de 20 any, 40 menys que ella.
Ella ha fet mèrits propis i tonteries variades per ser decantada de la vida política, però que ara resulti que el realment interessant és a qui s'ha ficat al llit, ho trobo una estupidesa.
Si ho hagués fet el seu marit, seria igual?, doncs no, aqui seguim amb la mentalitat que un home de 50 amb una xicota de 25 és un mascle.
Cony, jo també prefereixo un amant de 30 o 35!
Per un altre costat, però sense desmereixer el masclisme imperant, avui he llegit a El Periódico de Catalunya: Casament de pes, el músic Jamie Cullum es casa amb una ex model de talles grans...
Ho trobo una notícia de lo més estúpida, destaquen que la núvia és una "mazizorra" abans que escriptora i després ens queixem del jovent que pateix anorèxia i bulimia.
Potser les que tenim talles grans ens han de destacar per això?, també podem donar amor en mides grans, i sexe, i el que calgui!, cony que no qualsevol home està preparat per una "gran empresa"!
A més, talla gran una 44?, jo flipo! Recony que les "Boterianes" també tenim el nostre encant!

No pot morir mai....

La seva música, les seves cançons, el moviment dels seus malucs...
No pertany al que podem denominar un músic de la meva generació. Com poden ser Miguel Bosé, o també hauria estat Nino Bravo, Cecilia... i tants d'altres, no oblidem que soc una gran amant de la música i m'acompanya en cada instant de la meva vida.
Ara, de bon matí, fa molt de fret i prenc un altre café, escolto L'Elvis, per els seus 75 anys, per tants instants que m'ha regalat, tanta marxeta i a la vegada tendresa... les meves cames, soles, segueixen el ritme.
Va tenir la seva "part fosca", com tenim tots i totes, però la part "blanca i bona" va ser la millor, sense cap dubte.
Encara recordo una broma amb les amigues dels 15 o 16 anys.... Elvis, mou la pelvis!
Va morir, però com molts d'altres, mai ho farà per les meves orelles i els meus sentiments.

Oooooooolé!!

No estic sola!! i jo... encantada!!
Llegeixo aquesta notícia a ACN: Un regidor del PSC busca adhesions de militants del partit a favor de la ILP antitaurina.
Tota decidida he buscat la pàgina i aqui la teniu, per si voleu signar, ja se... és limitat a militants i simpatitzants, però almenys els meus s'han mogut.... i estic encantada!.
La gestiona un company de Sant Cebrià i ja he signat.
Militants del PSC a favor de la ILP Prou!
Ja queda menys...
Els i les que no sigueu ni una cosa ni l'altre, podeu signar aqui: Prou.cat

No és el mateix....

Estar deprimida, que estar tendreta....
Aquests dies m'han preguntat això. Si estic "depre", i no, després de pensar una bona estona, de tant en tant penso, insisteixo que no, estic tendreta, dolceta, mimosa potser, però depre.... doncs no.
Cert que m'emociono en acabar un llibre que m'ha "enganxat", cert que les abraçades, potser les dono una mica més llargues, i les rebo.
També és cert que soc petonera, però no és pas cap novetat.
Cert que els missatges de cap d'any, no varen ser molts, però si molt intensos i emotius, afectuosos i divertits també, em varen emocionar.
També em va encantar, trobar un germà i una cunyada, per separat i sense estar previst, i fer una tassa de xocolata per recuperar forces al mig de Santa Anna.
Cert que m'emociona esmorzar amb aquella amiga que fa tants dies varem quedar, conversa íntima i afable entre un café amb llet i un entrepà de formatge, ben sec!.
Cert, també, que avui passejant al nèt i amb en Martí al telèfon m'he emocionat, son els dos homes més importants a la meva vida i s'ha de notar.
També m'han emocionat les visites dels fills i filla, de la jove, visites inesperades i amb molta tendresa, amb una pizza inprovisada i una llarga conversa.
No és dolent estar tendre, que la pell senti més que mai una carícia, que els llavis s'entretinguin una mica més en la besada, que unes lletres amables t'humitegin els ulls.

Cert que he vingut des de el parc central cantant al meu nèt el "Corazón Contento" i que ell no em treia l'ull de sobre, li agrada molt que li canti.
Tinc moltes coses per estar feliç.
Aixó no és estar "depre", aixó és.... sentir....