40/30

Resulta que el PSC fa 40 anys, i resulta, també, que el dia 29 de novembre va fer 30 que jo hi milito.

Si miro enrere, tinc cert vertigen, si penso en la gent que he conegut, la gent amb qui he passat estones molt bones, però molt, encara m’emociono. Si recordo la gent que ha mort, encara pitjor, he conegut persones super especials en aquesta llarga militància, si ho faig,  acabaré plorant.

He viscut grans moments, de socialisme actiu i potent, de reivindicació, de manifestar-me, de ser, a la fi, enormement feliç en defensar el que crec, el que segueixo creient, mani qui mani, jo sóc i seré una militant de base, amb idees fermes i potens, envers la igualtat, els drets humans, els treballadors i treballadores, contra les injustícies i tant més, ara mateix, què pensin de mi, ni en quin sentit ho facin, jo sóc i seré, socialista.

Sovint, massa darrerament, em diuen allò de “és que els teus”.... sí, els anomenats “meus” la caguen, no ens enganyarem, com tants, i sovint he discrepat, fortament, contundentment, fins que vaig descobrir que jo sóc lliure d’opinar i defensar, que no cal estar sempre d’acord i jo, segueixo defensant el socialisme d’abans, de quan em vaig afiliar, el socialisme de Raventós, de Jordi Solé Tura, de Pasqual Maragall… el meu Pasqual, com el vaig defensar en el seu moment, amb les ungles i queixalades! Sóc Maragallista, què hi voleu fer!

I ara ve lo bo, se com han canviat les coses, per tant, com que és una altre època, uns altres moments i persones, doncs visc un socialisme “interior”, defenso el mateix, sento, si això és possible, amb la mateixa força i passió, però…. ja no participo, ja no comparteixo aquestes passions en públic. Discrepar, massa sovint, està mal vist i jo, ja sóc miope.

No fa molt, una bona companya em va dir, Joana… les persones queden, les idees perduren, vindran temps millors.

Jo hi confio.

Sóc i seré, per sempre.

Visca, visca, visca, el meu cor socialista!!

Parella "oberta"

(Vagi per endavant un petit apunt, ni jutjo, ni critico ni tan sols valoro, sols opino….)

Fa un temps escolto sovint aquesta frase, vull una relació oberta.

Crec, almenys m’hi tinc, que sóc una dona diguem moderna, m’adapto als nous temps sense massa complicacions, gaire bé en tots els àmbits, però diguem que això, no ho entenc.

Quan cerques parella, per mi, això implica un cert compromís amb la persona que estableixes la mateixa. Aquest compromís pot ser de sortir, entrar, compartir, gaudir, de mil coses i maneres però dic jo, que part del compromís ha de ser sentimental no?.

Potser es pot estimar dues persones, potser sí, jo no ho he viscut, però jo penso que si estimes algú, si n’estàs enamorat/da, els teus sentiments, el teu plaer, el teu sexe, la fidelitat, sí, fidelitat, ha de ser per aquesta persona.

No em puc imaginar, i mireu que no sóc gens gelosa, però ni gota, que uns llavis que fa mitja hora eren a una altre boca, ara siguin dins dels meus, ni uns dits que corren la meva pell, l’ericen, l’exciten, facin el mateix i vinguin impregnats d’altres olors…. 

Em pregunto, quin munt de dubtes!, si no es tracta d’una moda, jo espero que passatgera, que enmig de tot això jo sols hi veig un cert egoisme sexual, per fardar, per poder variar…

Potser no em sona tan estrany quan ho diuen persones joves, canalla, que encara no han viscut un amor ple, d’aquells de les papallones, diguem que potser pica més avall que a la panxa.

Reconec que sols he estat enamorada dues vegades, en 57 anys no són massa, ara mateix, lliure i disposada no concebeixo estar en una relació així, no crec que la pogués viure, si vols estar amb una persona deixa l’altre.

és evident que si accepten tots i totes, doncs que en gaudeixin però noi…. estem perdent els valors?, no saben estimar?, o potser sí que he quedat anticuada i sols puc concebre una relació fidel?.

Jo li dono un valor, molt, a la fidelitat, si no ho he de ser, gaudeixo, amb qui vulgui i quan vulgui, però no embolicaré sentiments. Si tinc ganes de sexe, docs ara mateix en tinc amb qui vull i quan vull, sense complicacions. Però no en diré parella, bé, de llit potser si :)

No en diguem parella, en podem dir lio no?

Com diu la frase famosa: Follem, follem, que el món s’acaba!! 

Però no en diguem parella estable, en podem dir parella de sexe no?

(La imatge d'aquí)

Orgull...

Una de les definicions del diccionari: Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es creu superior als altres. Estar ple d'orgull. Tenir un orgull insuportable. 

A què ens porta tenir un excés d’orgull? Us ho diré, absolutament a res.

He viscut situacions del tot incomprensibles, irremediables, impensables en una família, amb amistats, amb coneguts i conegudes sols per orgull.

No em cal anar massa lluny, la meva família ha estat partida un munt d’anys per orgull, l’inici de tot, una mentida, que va anar creixent i creixent i què qui la va provocar en el seu moment no va voler aclarir mai.

Això va fer un mal del tot irreparable, un mal que sols un dolor insuperable, la mort d’un germà, va aconseguir com a menys assossegar, calmar, recapacitar i malgrat que en donar, jo, un primer pas, i no ser acceptat, si va servir per veure clar on et pots acostar i on no val la pena seguir trucant.

Conec més persones que l’orgull no els deixa veure més enllà dels seus propis nassos.

Acostumen a ser molt tossuts i tossudes i creuen que la raó és a la seva mà de manera ferma i intocable, estiren la corda fins l’infinit, costi el que costi i perdin qui perdin pel camí i sabeu…. ningú és intocable i d'aquí uns anys, que voldran arreglar les coses, i ja no tindran remei, s'adonaran que no ha valgut la pena, que no hi ha per tant.

Els anys passen volant i demanar disculpes, ho creieu o no, costa ben poc. A la fi, és tan important tenir raó?, destrossar persones que estimem per un orgull malentés i intransigent?.

Jo vaig aprendre, fa molts anys, a demanar disculpes, mai m’ha costat gaire fer-ho, a la fi, la resta, és vanitat pura i dura.

I sovint m’adono que estic envoltada de gent orgullosa, intransigent, i m'allunyo, les deixo de costat o passar, sempre intento fer recapacitar però noi… discutir?, ja no en tinc ganes.

Amb ningú!

(La imatge d'aquí)

No és poesia....

Ets tu!!


Inclinació:
cap al teu somriure
a la teva mirada,
a les teves carícies.
Als teus llavis.
Inclinació:
a les teves mans,
a la teva excitació,
als teus sentiments,
tot tu i el que representes.
Inclinació:
al foc de la teva pell,
a restar impacient, per tu,
a les teves provocacions.
I per sobre de tot....
Inclinació a la teva escalfor!

Entre dos….

A la vida, sovint, hem d’escollir.

No sempre és senzill i de vegades, no ho volem fer, o bé escollim malament.

I perquè hem d’escollir entre dos? Ara ho he de fer i gairebé, m'hi nego!

El primer em dóna més plaer, més intensitat, més força, fa que totes les meves cèl·lules reaccionin i es posin en marxa. És una abraçada que fa foc intens.

Si tanco els ulls, tot estant amb ell, sento tot d’una altra manera, el plaer es barreja amb la intensitat, produeix desig de seguir, de més, de xarrupar i llepar, de no acabar…

Tinc una debilitat per aquest, és més fort, m’aixeca tot el que ha decaigut, més fosc, la seva procedència ja és plaer assegurat…. 

L’altre, doncs està bé, no és tan passional, ni tan intens, ni em porta als mars del sud, és més clar, més suau, amb certa tendresa, el puc tenir a qualsevol hora, les seves afectacions no tenen hora ni dia, però no encén les meves galtes, ni em dóna ganes de més…

Per una vegada, o dues, estic d’acord, però... 

I la doctora insisteix que el segon, i noi… què voleu!, a mi el que és fosc sempre m’ha cridat més!

Total, descafeïnat no en vull.

Parlava de cafès, no?

Que en sou de malpensats!!

Donar “el primer pas”

Crec que a la vida, en general, ens perdem moltes coses per no donar el primer pas.

Els àmbits poden ser diversos, cert, la nostra vida, de normal, toca àmbits diferenciats.

Familiars, personals i íntims, laborals, d’amistats….

Reconec que com sóc, vaja, he estat sempre, una dona ben decidida, normalment, faig el pas sense massa manies.

No m’agrada esperar a veure… si s’ha d fer es fa, pot sortir malament, però i si surt bé?

Hem de ser valents i valentes, no podem deixar passar aquesta vida fent veure que no va amb nosaltres, ens hem de mullar i sovint, les coses surten bé, les gaudim, duren o no, però les hem viscut.

En l'àmbit personal sempre he estat la que dóna el primer pas a prendre decisions, si una cosa no funciona, a què allargar el patiment, les males cares i els mals gestos?

En l'àmbit romàntic... bé, si m'ha interessat el "mancebo", no m'he tallat gaire, ho reconec, he practicat el joc de mirades, cert, és divertit, però tampoc he esperat que la pera caigui de l'arbre.

He gaudit, en general, he gaudit molt, i espero poder seguir fent-ho, ni que no trobi aquella persona que digui, aquesta és per sempre, ja no hi compto, la veritat, però m'han estimat, i he estimat, molt.

He pogut escollir qui m'abraçava, i he rebut abraçades meravelloses, i em vull quedar amb aquestes, principalment amb dues grans i grosses que sempre seran un bon record, d’aquells que et treuen un somriure.

Després, en la resta d’àmbits, familiar, laboral… (aquí faig un petit incís, dues vegades he hagut de prendre decisions serioses, i aquí, reconec que m’ha costat molt, la por de perdre la feina, de patir represàlies… però, ho he fet, sempre hi ha un punt que has de dir fins aquí, just fins on algú, et perd el respecte, aquí, per molt que costés, he hagut de fer un pas, o dos….), per sort sols recordo dues i puntuals. Una a tràmit.

Una cosa si he descobert, de mi mateixa, prenc moltes decisions, afortunades o no, però ara, ja em costa més tirar del carro, ara, cerco deixar passar els dies plàcidament, amb calma, la màxima tendresa i perquè no… algun moment de bogeria.

Seguiré prenent decisions, no em queda una altra, forma part de la vida, però cada vegada més per mi, més endins, cercant la calma.

No espereu que prengui les decisions de ningú, accepto les meves, amb els errors comesos, que hi han hagut, però el conjunt, és bastant satisfactori. I si m'equivoco, doncs demano disculpes, important.

No deixeu passar la vida sense pendre decisions, sense escollir el vostre camí, no podeu dir que heu viscut si no heu respirat.

I si podeu, mentre viviu i decidiu, escolteu bona música, acompanya i relaxa.

El tonto útil....

Hace unos días, en una conversación privada con una persona, escuché este término, me llamó la atención, no creo haberlo escuchado nunca.La persona que utilizó el mismo me hizo una clara descripción, cosa que agradecí. 

El tonto útil es aquel, o aquella, que se piensa ser vital, en cualquier ámbito, cree que se le respeta, que se cuenta con su opinión, pero en realidad es la mano ejecutora, que no piensa ni valora, sencillamente sigue indicaciones de un o una “capo”, al que no le gusta ser mal visto, por tanto, para eso tiene al tonto útil.

Lo mejor de la situación, siempre según las explicaciones que recibí, es que no se dan cuenta, o les da lo mismo, quieren considerarse, y se consideran, personajes o personajillos a quien los súbditos del “capo” obedecen, pero a sus espaldas, la gran mayoría ni le respeta ni le tiene consideración, sólo temen al “capo” y saben que el tonto útil correrá con el parte.

El tonto útil no valora, no agradece, no recuerda si hace tiempo esas personas le sacaron las castañas del fuego, le dedicaron tiempo y trabajo, la cosa es, ni que sea mintiendo vilmente, que el “capo” esté feliz. Dar las hostias y repartir mierda por él vaya.

¿Porque?  Sencillo también, las promesas que este le hizo y él espera que cumpla.

Por tanto, para ser un buen tonto útil sólo debes repartir, y recoger, mierda, descalificar, conseguir afines para la causa, ni que la misma sea un asco.

Lo importante para el tonto útil es creerse eso, que es importante. Salir en las fotos y hacer ver que trabaja.

Sólo es y será eso, un tonto útil.

(Dedicado a los que se creen superiores, a los que van rajando y hablando mal de las personas, a los que no fueron fieles a sus promesas, a pesar de ellos, mañana saldrá de nuevo el sol, y por encima de todo, al tonto útil que todavía no sabe que lo es)