Fragilitat....

Els darrers tres anys he patit certs incidents, a les meves cames, primer trencament de menisc, després un esperó al peu dret, després a l'esquerra, i ara, degut a una caiguda per Sant Jordi, un esquinç, és el que sembla, al genoll "bo", el dret.

Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.

Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...

I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?

No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.

Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.

No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.

Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...

I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.

Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!

Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.

Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.

Jo aviso.

Com t'ho explico?

Divendres al vespre vaig tenir aquest bombonet, en Biel, a sopar i dormir.

L'excepcionalitat del cas fa que cuini a petició, a part que dormir acompanyada si és tota una excepció.

Mentre fèiem "biquinis", tots dos junts a la cuina, escoltava els titulars de les notícies, ell, anava i venia de la cuina al menjador, en una d'aquestes vingudes, amb les mans brutes de mantega i pernil dolç, em va fer la pregunta, iaia, saps que hi ha una guerra?, perquè tiren bombes?, les bombes fan mal a les persones?

No ús enganyaré, aquesta maleïda guerra em té el cor encongit, miro ben poques notícies, però ell, em va acabar de colpir amb les seves preguntes.

El primer que vaig fer va ser canviar de canal, jo sols volia veure el temps i prou!

Em mirava fixament, no podia evitar la resposta, té bona memòria...

Li vaig respondre, a poc a poc, que un "senyor" vol quedar-se un país, i que les persones d'aquest país, no ho volen. 

Doncs que busqui un país que no hi hagi ningú!, bona reflexió vaig pensar.

Vaig intentar canviar de tema, però en Biel és massa llest, no en tenia prou amb les meves respostes.

Ja sopant, torna a la càrrega, iaia, que podem fer per ajudar-los?, li vaig parlar d'ajudar persones que ajuden, Metges sense Fronteres, Creu Roja, ACNUR.... de mica en mica, vaig dir que molta gent intenta ajudar, ni que no li vaig dir que en realitat, poc podem fer les persones "normals".

Quin greu quan t'adones que no tens paraules, no al seu nivell, per condemnar, per explicar, per no plorar de ràbia i dolor, amb el que passa.

Em va costar que canviés de tema, ja ho té això de rumiar massa, però la solució va ser dir-li que miréssim Firts Dates que la iaia vol buscar un nuvi! Aqui ja va somriure, i vam canviar, ara si, de tema.

Quina pena vaig pensar quan ell ja dormia, tant de bo em sortissin més paraules.

Estimat germà Eduard....

Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....

Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.

Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.

Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir ja que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.

Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.

Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.

Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!

Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!

Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.

Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint.... 

Un moment, si us plau!!!

Aturem-nos!

D'acord, cert, ahir vaig fer seixanta anys... 60! Deixo a part que no se on han anat a parar i com tan de pressa, però... aquest escrit és per respondre algunes "aportacions" que he rebut, i vagi per endavant... he rebutjat!

Joana...

Ara ets gran, ja no pots fer bromes "picarones". JA!

Ja no pots somriure al moreno que creues sovint a l'avinguda ni deixar caure la mirada. JA!

Res de lluir escot, popularment conegut com a "canalillo". JA!

S'han acabat les "escapades" a fer mojitos al port. JA!

Res de fer escrits eròtics, o sensuals, al bloc. JA!

Res de fer viatges sola. JA!

Res d'anar fins al "cul del món", (amb afecte), sola. JA!

Has de mirar de no ser tan sincera, ja no toca.... JA!

Has de ser més moderada, deixar lo de "Juanita la Roja" JA!

Aquest cabell tan estrident, violeta... potser un color més discret? JA!

Llavors qui seria? Evidentment no seria jo!

Sempre és bonic celebrar, i jo, ho celebro tot! Per sobre de tot sé que soc afortunada, en un munt de coses, i això que la darrera setmana ha estat, certament, dura.

Vagi per endavant, soc la mateixa i penso seguir, sent i estant, divina!!

Per cert... gràcies a tots i totes els que m'heu dedicat un pensament en aquest bonic dia. Els missatges han estat molts i molt afectuosos, comparteixo algun dels meus "nens".  I moltes, moltes gràcies, al la meva família, amics i amigues, per la gran sorpresa d'ahir al vespre, per ser-hi i per demostrar, que m'estimeu. Encara estic emocionada.

El que m'has deixat....

 

No cal dir que portem un any i escaig complicat.

El Covid-19 ha interferit a la nostra vida i en alguns àmbits de manera molt agressiva, per sort, almenys, no l'he patit en persona.

M'ha deixat seqüeles, costa de dir i reconèixer, però ha estat així, i malgrat que intento tornar a una certa "normalitat", m'està costant molt més que no pensava.

Vull estar a casa, gairebé sempre, em costa decidir socialitzar i quan ho faig, mantinc les distàncies, de vegades costa, però gaire bé sempre ho faig.

Sempre he estat bé a casa, abans, si em deien, anem!, tenia la bossa a la mà en cinc minuts i al carrer!, però ara, és que hi estic molt i molt bé. No m'avorreixo gens ni mica, darrerament fins i tot... ballo! Les úniques persones que em fan sortir en un tres i no res, són els fills.

M'has deixat sense petons, cosa que reconec no portar gaire bé, sempre he estat molt petonera i cony, els enyoro!

Abraçades ja dono algunes, amb mascareta, cert, però recullo un xic de caliu afectiu.

M'has deixat certa desgana, una certa mandra d'emprendre i arrancar projectes, ni he mirat vacances, jo!, sempre tan organitzada i que ho tinc tot lligat i ben lligat amb mesos d'antelació. Tampoc és que en tingui ganes, per primera vegada a la meva vida.

Ara, que els amics i amigues, la família, organitza sortides, a l'aire lliure i amb prevenció, dperquè vaig dient que sí, principalment per no preocupar ningú, ni que insisteixo, no és que no estigui bé, la Joana de sempre diria, estic divina!, diguem que estic bé sense gaires espetecs. Però relaxada i tranquil·la.

La primera sortida ha estat a Siurana, un dia relaxat i amb poca gent, per això he gaudit.

Tampoc tinc ganes d'escriure, això em sorprèn bastant, però.... tampoc m'angoixa gaire.

Ni ganes de "navegar" mirar blocs amics, xafardejar la xarxa... Fora de cercar receptes tinc ben abandonat Facebook i Twitter, el bloc, també.

Total, maleït Covid-19 m'has deixat amb poques ganes i menys força, això que has tingut a bé no fer que et parteixi.

Espero vacances, més que res, per gaudir de casa meva.

Tornarem a gaudir?, a estar despreocupats?, a no decantar-nos quan algú s'acosta massa a nosaltres?

Esperem que sí, ni que canviar l'actitud, costarà una mica més.

El perquè de tot plegat...

Fa dies que, diria setmanes, que la gent, família, amics i amigues.... em demanen per quin motiu estic del tot desconnectada d'aquest ciber món. Que sovint he gaudit i compartit.

Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...

No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.

Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc,  sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.

Dels 2 néts i 1 néta, sols en puc atxutxar un, el petit, per cert molt petoner.  La meva jove, també a Rubí, els gendres un El Papiol i l'altre a Sidney.

Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.

Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.

Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.

Tornaran els somriures i les escapades.

Tot arriba, espero......

 

Estimat tiet Pascual...

 

Estimat tiet Pascual,

Em demanen que et dediqui unes paraules el dia del teu comiat.

Si digués tot el viscut, sentit, palpat…. No acabaria mai.

Tot el que sento, em consta, ho senten els meus germans i germanes aquí presents, sols falta  l’Eduard, que està greument malalt. Sempre, tota la nostra vida t’has preocupat de nosaltres, has estat un referent, en tantes coses….

Recordo com si fos ahir quan venies de Bèlgica, ens duies xocolata i cafè pels pares, amb tu, arribava Nadal, ni que fos l’agost!

Parlaré dels diumenges que anaves a veure la nostra mare, teva germana, que ens va deixar fa uns anys. Cada diumenge, el diari i tu, cap a Rocafonda. I sabies que la trobaries enfadada, per qualsevol cosa, que si vens poc… que si marxes aviat, però tu allà formal, a veure la teva germana gran, la que et va criar i fer de mare.

Vull parlar de tu, i de mi. De les nostres lluites, converses i reivindicacions, no en va tu em vas animar a participar, lluitar i  treure fora aquest “Juanita la Roja” que t’ant t’agradaba.

Em vas iniciar en el camí de la reivindicació, més que no pas de la política, el just per davant de tot, sense sigles ni banderes.

Volies un món d’igualtat, et feia patir molt la pobresa, la falta de valors de noves generacions, i t’agradava, molt, quan et deia que el meu petit ha sortit ben reivindicatiu!

M’agradaven les anècdotes, quan m’explicaves les visites de la guàrdia civil quan vas tornar a Catalunya, per dirt-te…. “sabemos quien eres”, Sindicalista!

Recordo les teves visites al despatx on vaig treballar, a la seu on tant havies lluitat, on tant havies participat i els dos acavàbem dient…. Com han canviat les coses, que trist…

Sento t’ant d’orgull de ser la teva neboda, has estat sempre un gran treballador, un home familiar, que ha estimat la seva dona sempre i per sempre, que ha gaudit de veure la família créixer, has estat, per davant de tot, una molt bona persona.

Et trobaré a faltar, molt, no ho dubtis, però el record i l’empremta que deixes, és, del tot, permanent.

Mai has estat “un” tiet, has estat, sempre, “el” tiet.

T’estimo Pascual, t’estimem. 

(Les meves cosines em van demanar una intervenció al comiat del tiet Pascual, aquestes son les lletres, i les emocions, que em van sortir del cor. Ha marxat una gran persona)