Espurnes d'un estiu plaent...

Els darrers anys els estius han estat tranquils, amb estones ben intenses i d'altres de relaxament absolut.

Aquest ha tingut una mica de tot. Bona lectura, bona música, soparets i dinars, tant amb bones amistats com en família. Però mantenint el meu espai, el temps per mi i les que anomeno  "les meves coses".

Ja fa temps que dic que la calor em limita, crec que cada any la porto pitjor, però, així i tot, a prop, he gaudit d'aquest.

He rebut la visita del meu fill "australià", això ha fet que ens trobem la família, els meus nens i nena, joves, nets, i que puguem compartir taula, tots junts, cosa que passa poc. Algun passeig per Barcelona i alguna escapada, a Queralbs, com no... He gaudit d'aquesta preciosa família que tinc.

Aquest estiu, també, a final de les vacances i com cada any, he fet anys. Ho he celebrat, crec que tota una setmana! No vull perdre la meva reputació de "disfrutona".

Al desembre tinc previst visitar el fill a Sidney, per tant, he fet vacances just les tres setmanes que ha tancat l'empresa.

Ara venen uns mesos que em provoquen cert vertigen, hi haurà molts canvis a la meva vida, que encara no sé com portaré. Tinc molts projectes i em fan molta il·lusió. Però a la vegada, em fan certa por. Els encaro amb ganes això si.

També tinc algun tema mèdic, de bastant de respecte, no obstant això, confio en els professionals i no vull que em prengui les ganes de viure, veure i gaudir.

Ha estat un bon estiu, espero que el vostre també.

El català i jo…

Fa un temps que m’adono que cada vegada és més difícil que m’atenguin en català a la meva vida quotidiana.

Sigui en una botiga, un centre comercial, gestions, fins i tot, oficials. 

Aquesta setmana he trucat al 010 de l’Ajuntament de Mataró per una recollida de mobles. Un servei que funciona bé. El contestador em va preguntar si volia ser atesa en català o castellà. Vaig picar en català, doncs no, em surt una dona, en marcat accent sud-americà i malgrat que vaig insistir a parlar en català, ella va seguir en castellà i vaig haver de canviar jo d’idioma perquè no m’entenia. 

El més divertit va ser quan em va dir que a Mataró no sortia el meu carrer… Davant la meva insistència al final em va dir “és que sale en catalán”, Tremendo perquè sols un accent diferencia la paraula!

No em queixo de la seva atenció, sinó que un organisme oficial no m’atengui en la meva llengua.

No soc independentista, ni extremista, mai m’ha fet res canviar d’idioma amb qui no el parla, però veig el nostre jovent, fins i tot a la família,  que han estudiat aquí, que cada dia parlen menys el català, i són el futur per mantenir i estimar la nostra llengua tan rica i maltractada.

Ara mateix és difícil que fins i tot a l'hospital, et parlin en català.

Cuidem el català, a la fi és, també, la nostra identitat davant l’assetjament del feixisme que ja sabem no els agrada que el parlem. 

Opinar de cossos aliens....

No tot s’hi val, ni cal.

Com a persona que ha patit obesitat tota la vida, tota... se de què parlo.

La gent opina sense pensar, sense miraments, sense saber.

Quan t’aprimes, com és ara mateix, estic molt més prima del “normal” per mi, que si que guapa estàs, que bé et veig, estàs estupenda, que bé et queda aquest vestit... això vol dir que abans no era, ni em veien, cap d’aquestes coses? Segueixo sent jo....

Quan t’engreixes, evident que no saben els motius, t’has engreixat no?, tinc miralls a casa punyetes!

No sabem què hi ha darrera les persones, ni quins problemes tenen, ni cal saber-ho. No et prenguis la llibertat d’opinar que jo no t’ho he demanat!

Això ve al cas per una coneguda que ahir em va dir, a la cara, tal qual, et pots apuntar a una web de cites que ara estàs molt bé!. Tota contenta ella...

Mai he tingut problemes per “lligar”, ni quan era molt grassa, ni ara mateix que podem dir estic “prima”, que el que mana en aquest cas, és la teva actitud. I jo, no vull lligar, torno a estar molt tranquil·la, i així vull seguir.

De veritat, no opineu del cos de les persones, no cal, i molt menys, si no t’ho pregunten.

No em fas un “piropo” per dir que estic prima, em jutges per el meu pes, i per aquí, no passo!.

El meu esperit, segueix sent d'una dona "Boteriana".

Quan em tornis a mirar…

Ja no seré la mateixa, ja no tremolaré d’emoció. Les papallones han fugit de la meva panxa.

Les esgarrifances i el desig, han canviat de bàndol.

L’emoció de les trobades, secretes, ni que no massa, han deixat pas a l’oblit i el desinterès.

Aquells somriures còmplices, no sé on han quedat.

Però seré sincera, no els trobo a faltar.

Si em tornes a mirar, serà des de la rancúnia, des de la foscor on vius, la tristesa latent, pensar, malgrat el temps passat, que tens raó.

Però si jo et mirés, tampoc ho faig, ara, ja, recordaria els bons moments, que van ser un grapadet, i que van tenir, per sort, un final ràpid.

El temps que queda, no hi haurà mirades, ni somriures, ni petons, ni pell, ni complicitat, ni mans que s’escapen al vol.

Aquella dona segueix aquí, emotiva i passional, aquell home va ser un miratge, com mirar al mar ben blau un dia d’estiu. Breu com un sospir.

Tot passa, per sort, ho porto escrit, en tinta, a la meva pell.

(avui estic tendreta, ni que no ho sembli)

De com avança el temps…

M’adono que ara escric ben poc, escric coses a una llibreta, però no les faig públiques. 

Passen moltes coses a la meva vida ara mateix, al meu voltant, i la majoria són bones i boniques i dolces i em fan feliç, potser la falta de conflictes, ni que sigui amb mi mateixa, em provoca un estat de tranquil·litat molt plaent i crec que la transmeto. 

En poc de temps venen projectes que em faran feliç, ho sé, i en vull gaudir, ni que alhora em provoquen un cert vertigen, entre l’emoció i el misteri de coses desconegudes, i ho vull viure en plenitud. Deixaré enrere moltes coses, persones, fets i una part important de la meva vida. 

I preparo notes de coses que em fan molta il·lusió, que em motiven i em fan mirar més enllà. Projectes de futur, un futur bastant immediat. 

Un parell de viatges, aquest any toca Austràlia! Alguna escapada i alguna celebració rellevant.

I visc enlluernada amb tants projectes, preparant el tancament d’una etapa llarga i rellevant i a la vegada obrint portes i finestres a la felicitat que ara sento amb coses petites, del dia a dia.  Llegeixo molt, camino més, cuino, poc, quedo per dinar, sopar, berenar...

Estic en estat de felicitat plaent, vivint tot amb la intensitat que em caracteritza i a la vegada, m’identifica.

I és que vull que l’optimisme, no decaigui.

Ser on toca i quan toca...

Estic cansada, infinitament, de mans negres, de tentacles que ho volen controlar tot. Que volen sotmetre, anul·lar, perseguir, qui pensa diferent, qui sent diferent.

Estic cansada de petits dictadors, que ni donen, ni estaran a l'altura.

Gent que menteix, que no respecte, que volen un món gris i fosc, com són ells, que mai van de front, sempre per darrere, a trinxar i aniquilar qui no es deixa sotmetre.

Estic cansada i fastiguejada, de la falta de diàleg, dels prepotents i foscos, dels que es venien com la “nova generació” i han acabat sent els més intolerants.

Els que no respecten la feina desinteressada de la gent, gent que no busca gens d'interès personal, no com ells…

De vegades penso que no val la pena, la gentussa mai ho val, però fins quan els indignes i mentiders han de manar i sortir ben parats? 

Estic cansada, molt, que ningú faci res, de la por de moure un dit per tal a no ser castigat. Dels silencis de persones que feia més transparents.

Però els que estem, al vostre voltant, estem al lloc correcte i digne de la història.

Deixeu que venguin fum i mentides, fa anys que ho fan.

Us felicito, per l’empenta, la paciència, la dignitat que heu mantingut en aquest llarg procés.

Els foscos són ells.

Segueixo sense entendre alguns silencis. Ja no hi puc fer res.

Força, ànims i molts encerts! Sé que estic al costat correcte! 

Diumenge de poesia i millor música

Fa temps que no poso poesia, avui hi he dedicat hores, quin gust i acompanyada d'aquesta música, encara més.

A tus palabras

Como agua sinuosa

fluye y se agita

canta en el gorgoteo exultante

libre, se sumerge intrépida

en la vasta profundidad

para encontrar alivio

y espacio gozoso así,

a tus caricias

cuando me abrazas serena

y susurras despacio mi nombre,

el universo entero

de repente se esclarece

desde la profunda penumbra

resurge

recobra su luz

y en la superficie

me abandono

y me transporta el viento

que sobre todo fluye

ligero

cesa y se alza

irreverente audaz

y me envuelve de paz

la espumeante ola

y sus espirales.

Elisabetta Bonaparte