El perquè de tot plegat...

Fa dies que, diria setmanes, que la gent, família, amics i amigues.... em demanen per quin motiu estic del tot desconnectada d'aquest ciber món. Que sovint he gaudit i compartit.

Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...

No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.

Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc,  sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.

Dels 2 néts i 1 néta, sols en puc atxutxar un, el petit, per cert molt petoner.  La meva jove, també a Rubí, els gendres un El Papiol i l'altre a Sidney.

Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.

Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.

Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.

Tornaran els somriures i les escapades.

Tot arriba, espero......

 

Estimat tiet Pascual...

 

Estimat tiet Pascual,

Em demanen que et dediqui unes paraules el dia del teu comiat.

Si digués tot el viscut, sentit, palpat…. No acabaria mai.

Tot el que sento, em consta, ho senten els meus germans i germanes aquí presents, sols falta  l’Eduard, que està greument malalt. Sempre, tota la nostra vida t’has preocupat de nosaltres, has estat un referent, en tantes coses….

Recordo com si fos ahir quan venies de Bèlgica, ens duies xocolata i cafè pels pares, amb tu, arribava Nadal, ni que fos l’agost!

Parlaré dels diumenges que anaves a veure la nostra mare, teva germana, que ens va deixar fa uns anys. Cada diumenge, el diari i tu, cap a Rocafonda. I sabies que la trobaries enfadada, per qualsevol cosa, que si vens poc… que si marxes aviat, però tu allà formal, a veure la teva germana gran, la que et va criar i fer de mare.

Vull parlar de tu, i de mi. De les nostres lluites, converses i reivindicacions, no en va tu em vas animar a participar, lluitar i  treure fora aquest “Juanita la Roja” que t’ant t’agradaba.

Em vas iniciar en el camí de la reivindicació, més que no pas de la política, el just per davant de tot, sense sigles ni banderes.

Volies un món d’igualtat, et feia patir molt la pobresa, la falta de valors de noves generacions, i t’agradava, molt, quan et deia que el meu petit ha sortit ben reivindicatiu!

M’agradaven les anècdotes, quan m’explicaves les visites de la guàrdia civil quan vas tornar a Catalunya, per dirt-te…. “sabemos quien eres”, Sindicalista!

Recordo les teves visites al despatx on vaig treballar, a la seu on tant havies lluitat, on tant havies participat i els dos acavàbem dient…. Com han canviat les coses, que trist…

Sento t’ant d’orgull de ser la teva neboda, has estat sempre un gran treballador, un home familiar, que ha estimat la seva dona sempre i per sempre, que ha gaudit de veure la família créixer, has estat, per davant de tot, una molt bona persona.

Et trobaré a faltar, molt, no ho dubtis, però el record i l’empremta que deixes, és, del tot, permanent.

Mai has estat “un” tiet, has estat, sempre, “el” tiet.

T’estimo Pascual, t’estimem. 

(Les meves cosines em van demanar una intervenció al comiat del tiet Pascual, aquestes son les lletres, i les emocions, que em van sortir del cor. Ha marxat una gran persona)

El seny i les emocions....

Aquest any, tant ple de coses, moltes dolentes, però també alguna de bona, que no tot pot ser negre!

Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.

Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...

Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.

Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.

I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.

Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.

Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....

Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.

Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....

Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!

(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )

Sentir tant...

Aquest no ha estat un dels millors estius per nosaltres.

La primera setmana va estar bé, després, un esclat d'emocions, un bon ensurt, barrejat de certes pors, d'instants de necessitat absoluta d'abraçades i petons, que ja no ens podem donar.

Alguns dies una notícia del tot inesperada, pot girar una vida.

I ens ajuntem, ho tenim això, anem molt a la nostra però davant una malifeta de la vida, sigui vacances o qualsevol moment, allà estem tots i totes. Qui té parella, amb la seva, qui no en té, sola, però fem pinya al voltant de qui està afectat.

I he cercat per tots els racons de casa els records, els instants emotius, he donat voltes i més voltes, quan vius sol això és una mica més complicat, però com sempre, tinc uns fills que ho valen tot. Malgrat que els fills i filla ha estat els primers a donar força, molta, he sortit a buscar energia, a la sortida i posta de sol, energia per regalar, per enviar, per motivar. He carregat motxilles amb la mateixa i li he enviat a ell, sols per ell. I per poder somriure, davant l'adversitat.

No el podem visitar, no ens deixen, maleït virus, maleïda pandèmia i maleït 2020!

 

Som mediterranis, som gent de sang calenta. Res ens alimenta ni consola més que les abraçades, els petons i ànims, ens calen, però ara mateix sols poden ser telefònics, i esperem impacients que puguin ser presencials...

Un sol dia he decaigut de moral, un sol dia he pensat en negatiu. Però l'endemà, després d'algunes nits sense dormir gaire, la sortida del sol, ho va canviar tot.

Ens cal força, et cal força, estem emotius, molt, dissimulem, fem el cor fort, perquè això ha de sortir bé, tu has posat el somriure, nosaltres el suport. Sabem que serà una lluita dura, però els Torres, també ho som!

Agafarem, entre tots i totes, el toro per les banyes i has de guanyar la batalla. Nosaltres, aquí estem, disposa!

(La imatge dels vaixells és del meu germà Quim Torres, la resta, són meves)

I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?

Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.

Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.

En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.

Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!

Poc pensava que seria tan aviat.

Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fils.... i fins aquí.

Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....

I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.

Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.

Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!

Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.

Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.

Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.

Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.

Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

Silencis perduts....

El primer mes del confinament, una de les coses destacables a casa meva, visc en una avinguda amb molt de trànsit i al passeig sempre hi ha gent, va ser el silenci.

Molt destacable, un cotxe de tant en tant i cua a la farmàcia de sota casa, però fins i tot la gent que feia cua per entrar, estava callada. 

Va fer molt bon temps, finestres obertes i escoltaves tot, però tot molt suau, lent, tranquil.

Els primers cinc o sis dies, a la gent li va costar quedar-se a casa, cridava l'atenció que el que més veiem amb en Martí, era gent gran, els de més risc eren els més complicats.

Va començar a passar la policia i la cosa va anar a menys.

Semblava una mica com que tants morts, tant de patiment, ens mantenia a casa, era com un silenci reverend, respectuós, creieu que això, al meu barri, no passa.

En Martí ha estat fent teletreball, va muntar el despatxet al nostre balconet, i res el destorbava. Va ser una bona elecció.

Jo, al meu seient preferit per llegir, amb les finestres de bat a bat i gaudint d'aquest silenci.

Ahir vaig ser ben conscient que s'ha acabat la treva, la sonora, cotxes, botzines, cotxes amb la música a petar, terrasses de bars plenes, veus...

Tantes coses han canviat en l'absència de les persones, i totes a millor! carrers més néts, dofins al mar, natura. Tot ha millorat en la nostra absència.

Ha estat breu per tant de mal com li hem fet. Surto a caminar aviat al matí, ara que ja puc, i m'esgarrifo de nou en veure brossa, contenidors amb mobles que no toca, bosses a terra, mascaretes i guants...

No, no aprenem, ni pandèmies, ni dolor, ni morts, ni respecte, tots i totes impacients per quedar en grup, fer força petons i abraçades, total... no ha estat res no?
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.

Quin enyor del silenci.....

Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.