L'Encarna i les nostres converses.....

He escrit d’altres vegades sobre la meva amiga Encarna, són gairebé quaranta anys d’amistat i encara que sovint hem discrepat, amb l’edat, hem acostat posicions. Això sí, ens respectem i estimem un munt. Podem pensar diferent.

La cosa és que sempre tenim tema de conversa, m’entra intenta posar-me bonica, que si peus, que si ungles, que si anem a sopar….

Dijous passat li vaig explicar un “secret” de l’any passat, va quedar molt sorpresa que fins ara no li hagués explicat doncs crec que li ho explico gaire bé tot!

No em va jutjar, per sort, vaig trencar una màxima que m’havia imposat i havia respectat sempre, i trencar la mateixa amb més de 60, em va avergonyir molt. Ni que va ser curt i molt intens, no li havia dit.

Ella em va fer reflexionar… no esperes res no? Que fa sis mesos! Aquesta frase em va quedar ben gravada al cap.

La vaig tranquil·litzar, NO, estigues tranquil·la, visc la vida. El passat és passat, no va sortir com volia i ja no serà.

Això va donar pas a noves confessions, per part d’ella, i és que quaranta anys després, encara ens queden moltes coses per dir.

També vam parlar de malalties mentals, de les persones “no diagnosticades” o bé que no es mediquen. En coneixem algunes i ho fan passar malament, a les famílies i a qui els envolta. No val la frase “soc així” si es perjudica altres persones que ens estimen.

Per mi és amiga, germana, confessora i sempre hi és.

Cal conservar la bona gent ben a prop.

I gaudir la vida, aquesta que fuig entre els dits. Jo ho faig tant com puc.

Aquest dissabte escapada a Barcelona, passeig i dinar amb dues companyes de feina que estimo un munt, seguim…

Reflexions cap a la calma i la tranquil·litat d'esperit

Fa uns dies que he “descobert” la música de Coldplay, ja sé, vaig tard, però mai és massa tard. Trobar les mateixes traduïdes ajuda molt.

El seu cantant, Chris Martin, em té del tot enlluernada. He escoltat algunes de les seves reflexions i s’acosten molt al que jo penso.

Una d’aquestes diu que si cada dia escrius, en un paper, i durant 12 minuts, les coses que t’hagin molestat durant el dia, evites treure al damunt de ningú la frustració i decepció que ens generen les persones que ens envolten, la feina, etc…

Per tant, he decidit provar-ho, fa poquet, però veig que em funciona, després cal cremar-ho o estripar el paper.

Crec que el fet de treure la negativitat al paper, i cremar el full, dona com un relaxament interior.

Estic intentant treure la negativitat, poca la veritat, que m’envolta i que acaba infectant el meu esperit.

He patit certa tristor alguns mesos i no vull que torni. Aquesta setmana ha estat bonica, un petit, molt petit gest i una mirada directe, m'ha fet contenta.

Em sento relaxada, contenta i amb ganes de tantes coses….

Estic llegint molt i molta poesia.

Que no em decaigui la vitalitat, aquesta que em fa diferent de moltes persones del meu entorn.

Estic satisfeta ara mateix, molt.

Prego, sí, una atea com jo, prego, que les energies positives protegeixin la gent que m’estimo, el meu entorn i la gent que m’estima a mi.

Vull atraure coses bones que després del darrer ensurt no demano res més.

De moment tinc una agenda ben plena!

Dissabte cuido en Biel, després una calçotada i diumenge al matí a veure l’exposició de Fernando Botero al Palau Martorell, que em fa molta il·lusió.

Gens malament!

Silenci australià….

Aquest any tinc el plaer, de nou, de visitar el meu fill Daniel i el meu gendre, Albert, a casa seva per Nadal. Austràlia és lluny, molt, i jo tinc enyor, però cada vegada que vinc m’agrada més i em serveix, alhora, per fer “neteja” de l’any, si alguna cosa no ha anat bé.

Una cosa ‘’impalpable“, és el silenci horari, 10 hores són moltes i quan em llevo, la gent va a dormir, quasi…

Això vol dir que les meves primeres 10 h del dia no rebo res, silenci total, costa, no penseu que no, però a la vegada aconsegueixes desconnectar de debò.

Quan em llevo tinc un munt de missatges que responc fent el primer cafè.

El 2019 vaig sanar del disgust laboral. El 2022 vaig recuperar una mica l'ànim de morts properes. No entendre l’idioma et permet desconnectar quan vas sola fent camí.

Aquest any 2024 no ha estat senzill, de juny fins ara, gens, tema personal i emocional que m’ha girat i capgirat, mai ho hagués pensat, venir aquí, la distància i falta de comunicació, no per falta de ganes, ha permès veure moltes coses, entre elles que jo valc molt i que qui vol estar, ho fa. 

Qui no ho fa, no hi vol ser. I ningú mor per això.

Senzill no? Pots estimar molt, un munt, però ha de ser a dues bandes, jo he deixat clara la meva. 

Estic gaudint uns dies fantàstics, en Daniel em va dur a Nova Zelanda i noi…. El paradís és allà! 

Camino per Sidney i miro, i somric i m’agrada veure aquest somriure meu, de nou, sense motiu, ben positiu.

Torno a somriure amb records propers.

Estic preparada per tornar, al dia a dia, a veure la meva família que trobo a faltar, a la feina, a les persones, a somriure i quedar amb qui en tingui ganes.

Ens veurem aviat!

Bona entrada d’any!

LLibres!!

Fa bastant que no escric del que llegeixo, reconec que d'ençà del Covid vaig frenar la lectura, no sé el motiu, em costava bastant concentrar-me.

Després m'he "distret" amb coses personals i he llegit, però molt menys.

Fa dies que he tornat a agafar empenta, i el ritme és bo, estic contenta.

A part, alguns amics m'han deixat, o regalat, algun llibre, que demostra que em coneixen prou bé, els estic devorant!

Em van regalar tres llibres de Rupy Kaur, una poetessa que he descobert fa molt poc i em té, del tot, enganxada. No sé si és perquè escriu coses que sento i he viscut, la duresa de les seves lletres, algunes les podria haver escrit jo, sovint, em posa els pèls de punxa, vaig llegir, els tres que em van regalar, en una tarda, no podia parar. Mirarè de llegir alguna cosa més d'ella. Que l'economia, mana, també a la compra de llibres!

Palabras para sanar, Todo lo que necesito existe ya en mí i El sol y sus flores.

 

Després, una amiga m'ha deixat, també, tres llibres, ja he llegit Marí, de M. Mercè Roca i La Modesta, de Rosa M. Moret, una mica durs, però molt encertats i realistes, la vida mateixa. El tercer que m'ha deixat la Marta és Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent. En tinc molt bones referències, si tot va bé avui el començo.

Ara en tinc alguns en espera, el de Maruja Torres, l'havia de començar a Navarra, però no tenia el cap per gaires lectures, Cuánta más gente se muere, más ganas tengo de vivir, que serà el primer, ni que és possible que llegeixi dos a la vegada, ho faig sovint.

Ja tinc preparat, La ciutat i les seves muralles incertes, de Hauruki Murakami, i ahir vaig encarregar a la llibreria: Antología poética de Mario Benedetti, estic per la poesia, no hi ha dubtes. 

Per tant, torno a la lectura, que mai he deixat del tot, però amb empenta.

    

         

Sortida “bombolla”

Aquest cap de setmana he fet una escapada a Pamplona amb la meva filla, Elisabet, i la cunyada, i amiga, Rosa. Acabo d'arribar i tenía ganes d'escriure aixó.

La Vall del Roncal i el Batzán, fa temps que en teníem ganes. Estada a Pamplona i el seu enorme ambient.

El tema és que fa molt que ho havíem preparat, una escapada de noies.

Bé, fa uns dies que jo estava com trista, una mica decaiguda de moral i emocions, tenia por que els ànims, que de normal els tinc amunt, sempre, gairebé, positiva, no em deixes gaudir de l’escapada.

He tingut la companyia ideal, han escoltat, hem parlat de tot, m’han donat ànims, m’han aconsellat, i han estat la meva bombolla, la que escolta i abraça, que consola i diu, tot passa Joana.

Les vistes han ajudat, silenci, molta aigua, rius plens, bones vistes, bon menjar, vinets, la boira, les bruixes, caminar i mirar….

No podia haver passat aquest cap de setmana en millor companyia i si, tot passa, i han de quedar els bons moments, les il·lusions viscudes, i tants instants. Però soc molt conscient que no serà senzill, he de treure la Joana més forta que mai.

Mirar endavant, sempre. Em cal temps, i paciència, aquesta que gairebé no conec.

Repetirem!

I és que penso, de tot cor, que quan acaba la música, acaba tot.

Amors d’estiu….

Debat amb dues amigues respecte als anomenats així.

Un amor d’estiu acostuma a ser ràpid, tot va de pressa, té intensitat i passió. Té dinars, sopars, copes… passeigs, i molta pell, una passada de passió i pell.

De normal no van més enllà d’un parell de mesos.

Però pot durar més? Aquí trobem el debat.

Segons la meva experiència, que tampoc és tanta en aquests tipus d’amor, pot, si les dues parts posen el mateix. La mateixa intensitat, les mateixes ganes i voluntat, i en aquest tipus de relació sempre hi ha una part que en posa més. És inevitable.

Pot passar que el que va començar com un joc, es posi seriós, i aquí és on hi pot haver patiment, si no ho senten al mateix nivell ni una de les parts fa el mateix esforç.

No és el mateix, sentir amor, que ser enamoradís, això és un bluf. És a dir, començar a mil i passar a 0.

Quina seria la solució, segons la meva opinió, dir adeu, com més aviat millor, per tal que el mal sigui lleu i et puguis quedar amb els records bons, que segur són un bon grapat.

Recordem els centenars de missatges, trucades, somriures,  petons i….. Passió!

Si t’enamores, fort, d’aquella manera que el penses matí, tarda i vespre, llavors, quan sents la seva veu, el seu nom, i ja somrius, deixa de ser un amor d’estiu per passar a ser un problema, sempre que no sigui correspost. Si és correspost, pot ser enorme. Per quin motiu costa tant a la gent mantenir aquest dessig i passsió inicials?. No ho entenc.

Les dues amigues no creuen en els amors d’estiu, no els han viscut, és evident.

Conec amors d’estiu que han passat a ser, senzillament, amors de vida. Però són tan pocs…

Seria bonic no?

D’aquí el meu nou tato, amor apagat, que no vol dir que no pugui estar enamorada.

Que jo, quan m’enamoro, és a tot i per tot. Intensa? Ja ho crec, no sé estimar d’una altra manera.

Cert, son 4, recordes? (sensualitat a flor de pell)

1. Aquest, que va ser bastant innocent, la veritat, queda per tu i per mi. Primer va semblar un fracàs absolut, el temps ens ha deixat veure que no.

2. El més divertit, anecdòtic, fins i tot sorprenent i que em treu un somriure cada cop que el recordo. Botiga de roba, dues persones, tu i jo, envoltats per un munt de penjadors, personal i clientela, que passa a prop nostre, però ni els veiem, sols ens mirem els ulls, les nostres mans s’acaronen amb molta timidesa. No comprem res, no estem per això.

Esculls el lloc ideal, un refresc, mans ara ja entrellaçades, i amb la teva mà a la meva esquena els primers petons.

Somric i et comento, sembla que en tinguem 15, i no, però tant és no?

3. Aquesta és més organitzada, però… tenim el primer mal entès, que em fa veure el teu costat seriós, un xic impertinent, i provoca el meu somriure. Em dona tendresa a l’emoció de veure’t, fins i tot veure els teus "murritus", i no puc deixar de riure, i si, surts victoriós d’aquest malentés i no em fa res, et trec un somriure i jo trec el meu.

Tornes a encertar el lloc, llocs diria, per prendre alguna cosa, ben acaronats, i fer un petit passeig pels meus llocs, que gairebé sents teus. Avui parlem, molt, i sí, saben què volem.

4. Una abraçada com cap abans, unes mirades que ho diuen tot, quatre passes de ball, una camisa que vola, espelmes, ventiladors i pell. Molta sensualitat, intensitat, certa, fins i tot, ràbia, del plaer o del que s'ha trigat, tot, TOT, plaent.

Res més a dir, malgrat que hem dit tant.

Tanta sensualitat, i desig, no cap en un grapat de lletres.

Tu i jo, senzill.

( l'estiu, obre de bat a bat la meva imaginació més "pillina", aquesta, la imaginació, al poder! i gaudeixo fent l'escrit)