dissabte, 20 d’agost de 2022

Estiu, a la fi, gaudim....



Aquest ha estat un estiu breu, per mi, sols he demanat 15 dies de vacances, al desembre visitaré el meu nen "Aussie" i em calen 3 setmanes llavors.

Però ha estat, crec, un dels més actius. La cama segueix sense acompanyar, ja veig que al final acabaré al quiròfan, però la voluntat és molta, la família estira, els amics i amigues ajuden, tothom s'adapta al que puc fer, això m'ha fet gaudir de grans instants. D'un munt d'abraçades i petons.

L'estiu, a casa, sempre comença el 1 d'agost que la neta, la Xènia, fa anys, a partir d'allà i fins al meu aniversari, demà, tot rodat.

He gaudit de trobades amb la meva canalla, he fet una escapada de 4 dies amb estimats amics, entre Navarra i Aragó, Uncastillo, un poble amb tot l'encant del món va ser la "base d'operacions",  i hem visitat un munt de llocs, i em quedo, entre tanta cosa maca, amb La Foz de Lumbier, lloc que em va encantar.

He gaudit de bon menjar, de molts somriures, de llargues converses, de nits sense fresca, però amb llunes espectaculars, d'escapades imprevistes, de veure gent que veig menys del que voldria, i ja sols queda demà, sopar d'aniversari en família i dilluns de descans, que dimarts, hi tornem!

Sort que la il·lusió de veure el meu australià al desembre, farà que em recuperi de tan pocs dies de descans.

Les imatges, com sempre, millors que les lletres.

Us deixo un tastet.


Posta de sol a Taradell.
Xupito a Uncastillo

Posta de sol al Santuari Puig-Lagulla 
Nits al port de Mataró
Castell de Loarre
Vistes desde Loarre
Castell de Loarre
Nits a la fresca a Uncastillo
Castell d'Olite
Vistes des de Castell d'Olite


Castell d'Olite

Uncastillo
Sos del Rey Católico


Foz de Lumbier



Tudela












Uncastillo

Sos

dijous, 28 d’abril de 2022

Fragilitat....


Els darrers tres anys he patit certs incidents, a les meves cames, primer trencament de menisc, després un esperó al peu dret, després a l'esquerra, i ara, degut a una caiguda per Sant Jordi, un esquinç, és el que sembla, al genoll "bo", el dret.
Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.
Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...
I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?
No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.
Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.
No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.
Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...
I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.
Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!
Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.
Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.
Jo aviso.

diumenge, 6 de març de 2022

Com t'ho explico?


Divendres al vespre vaig tenir aquest bombonet, en Biel, a sopar i dormir.

L'excepcionalitat del cas fa que cuini a petició, a part que dormir acompanyada si és tota una excepció.
Mentre fèiem "biquinis", tots dos junts a la cuina, escoltava els titulars de les notícies, ell, anava i venia de la cuina al menjador, en una d'aquestes vingudes, amb les mans brutes de mantega i pernil dolç, em va fer la pregunta, iaia, saps que hi ha una guerra?, perquè tiren bombes?, les bombes fan mal a les persones?

No ús enganyaré, aquesta maleïda guerra em té el cor encongit, miro ben poques notícies, però ell, em va acabar de colpir amb les seves preguntes.

El primer que vaig fer va ser canviar de canal, jo sols volia veure el temps i prou!

Em mirava fixament, no podia evitar la resposta, té bona memòria...

Li vaig respondre, a poc a poc, que un "senyor" vol quedar-se un país, i que les persones d'aquest país, no ho volen. 
Doncs que busqui un país que no hi hagi ningú!, bona reflexió vaig pensar.

Vaig intentar canviar de tema, però en Biel és massa llest, no en tenia prou amb les meves respostes.
Ja sopant, torna a la càrrega, iaia, que podem fer per ajudar-los?, li vaig parlar d'ajudar persones que ajuden, Metges sense Fronteres, Creu Roja, ACNUR.... de mica en mica, vaig dir que molta gent intenta ajudar, ni que no li vaig dir que en realitat, poc podem fer les persones "normals".
Quin greu quan t'adones que no tens paraules, no al seu nivell, per condemnar, per explicar, per no plorar de ràbia i dolor, amb el que passa.

Em va costar que canviés de tema, ja ho té això de rumiar massa, però la solució va ser dir-li que miréssim Firts Dates que la iaia vol buscar un nuvi! Aqui ja va somriure, i vam canviar, ara si, de tema.

Quina pena vaig pensar quan ell ja dormia, tant de bo em sortissin més paraules.



diumenge, 5 de desembre de 2021

Estimat germà Eduard....


Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....

Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.


Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.


Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir ja que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.


Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.


Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.


Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!


Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!


Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.

Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint.... 


diumenge, 22 d’agost de 2021

Un moment, si us plau!!!


Aturem-nos!

D'acord, cert, ahir vaig fer seixanta anys... 60! Deixo a part que no se on han anat a parar i com tan de pressa, però... aquest escrit és per respondre algunes "aportacions" que he rebut, i vagi per endavant... he rebutjat!

Joana...

Ara ets gran, ja no pots fer bromes "picarones". JA!

Ja no pots somriure al moreno que creues sovint a l'avinguda ni deixar caure la mirada. JA!

Res de lluir escot, popularment conegut com a "canalillo". JA!

S'han acabat les "escapades" a fer mojitos al port. JA!

Res de fer escrits eròtics, o sensuals, al bloc. JA!

Res de fer viatges sola. JA!

Res d'anar fins al "cul del món", (amb afecte), sola. JA!

Has de mirar de no ser tan sincera, ja no toca.... JA!

Has de ser més moderada, deixar lo de "Juanita la Roja" JA!

Aquest cabell tan estrident, violeta... potser un color més discret? JA!

Llavors qui seria? Evidentment no seria jo!

Sempre és bonic celebrar, i jo, ho celebro tot! Per sobre de tot sé que soc afortunada, en un munt de coses, i això que la darrera setmana ha estat, certament, dura.

Vagi per endavant, soc la mateixa i penso seguir, sent i estant, divina!!

Per cert... gràcies a tots i totes els que m'heu dedicat un pensament en aquest bonic dia. Els missatges han estat molts i molt afectuosos, comparteixo algun dels meus "nens".  I moltes, moltes gràcies, al la meva família, amics i amigues, per la gran sorpresa d'ahir al vespre, per ser-hi i per demostrar, que m'estimeu. Encara estic emocionada.















divendres, 11 de juny de 2021

El que m'has deixat....

 




No cal dir que portem un any i escaig complicat.
El Covid-19 ha interferit a la nostra vida i en alguns àmbits de manera molt agressiva, per sort, almenys, no l'he patit en persona.
M'ha deixat seqüeles, costa de dir i reconèixer, però ha estat així, i malgrat que intento tornar a una certa "normalitat", m'està costant molt més que no pensava.
Vull estar a casa, gairebé sempre, em costa decidir socialitzar i quan ho faig, mantinc les distàncies, de vegades costa, però gaire bé sempre ho faig.
Sempre he estat bé a casa, abans, si em deien, anem!, tenia la bossa a la mà en cinc minuts i al carrer!, però ara, és que hi estic molt i molt bé. No m'avorreixo gens ni mica, darrerament fins i tot... ballo! Les úniques persones que em fan sortir en un tres i no res, són els fills.
M'has deixat sense petons, cosa que reconec no portar gaire bé, sempre he estat molt petonera i cony, els enyoro!
Abraçades ja dono algunes, amb mascareta, cert, però recullo un xic de caliu afectiu.
M'has deixat certa desgana, una certa mandra d'emprendre i arrancar projectes, ni he mirat vacances, jo!, sempre tan organitzada i que ho tinc tot lligat i ben lligat amb mesos d'antelació. Tampoc és que en tingui ganes, per primera vegada a la meva vida.
Ara, que els amics i amigues, la família, organitza sortides, a l'aire lliure i amb prevenció, dperquè vaig dient que sí, principalment per no preocupar ningú, ni que insisteixo, no és que no estigui bé, la Joana de sempre diria, estic divina!, diguem que estic bé sense gaires espetecs. Però relaxada i tranquil·la.
La primera sortida ha estat a Siurana, un dia relaxat i amb poca gent, per això he gaudit.
Tampoc tinc ganes d'escriure, això em sorprèn bastant, però.... tampoc m'angoixa gaire.
Ni ganes de "navegar" mirar blocs amics, xafardejar la xarxa... Fora de cercar receptes tinc ben abandonat Facebook i Twitter, el bloc, també.
Total, maleït Covid-19 m'has deixat amb poques ganes i menys força, això que has tingut a bé no fer que et parteixi.
Espero vacances, més que res, per gaudir de casa meva.
Tornarem a gaudir?, a estar despreocupats?, a no decantar-nos quan algú s'acosta massa a nosaltres?
Esperem que sí, ni que canviar l'actitud, costarà una mica més.

divendres, 12 de febrer de 2021

El perquè de tot plegat...




Fa dies que, diria setmanes, que la gent, família, amics i amigues.... em demanen per quin motiu estic del tot desconnectada d'aquest ciber món. Que sovint he gaudit i compartit.

Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...

No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.

Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc,  sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.



Dels 2 néts i 1 néta, sols en puc atxutxar un, el petit, per cert molt petoner.  La meva jove, també a Rubí, els gendres un El Papiol i l'altre a Sidney.

Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.

Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.

Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.

Tornaran els somriures i les escapades.


Tot arriba, espero......