diumenge, 22 d’agost de 2021

Un moment, si us plau!!!


Aturem-nos!

D'acord, cert, ahir vaig fer seixanta anys... 60! Deixo a part que no se on han anat a parar i com tan de pressa, però... aquest escrit és per respondre algunes "aportacions" que he rebut, i vagi per endavant... he rebutjat!

Joana...

Ara ets gran, ja no pots fer bromes "picarones". JA!

Ja no pots somriure al moreno que creues sovint a l'avinguda ni deixar caure la mirada. JA!

Res de lluir escot, popularment conegut com a "canalillo". JA!

S'han acabat les "escapades" a fer mojitos al port. JA!

Res de fer escrits eròtics, o sensuals, al bloc. JA!

Res de fer viatges sola. JA!

Res d'anar fins al "cul del món", (amb afecte), sola. JA!

Has de mirar de no ser tan sincera, ja no toca.... JA!

Has de ser més moderada, deixar lo de "Juanita la Roja" JA!

Aquest cabell tan estrident, violeta... potser un color més discret? JA!

Llavors qui seria? Evidentment no seria jo!

Sempre és bonic celebrar, i jo, ho celebro tot! Per sobre de tot sé que soc afortunada, en un munt de coses, i això que la darrera setmana ha estat, certament, dura.

Vagi per endavant, soc la mateixa i penso seguir, sent i estant, divina!!

Per cert... gràcies a tots i totes els que m'heu dedicat un pensament en aquest bonic dia. Els missatges han estat molts i molt afectuosos, comparteixo algun dels meus "nens".  I moltes, moltes gràcies, al la meva família, amics i amigues, per la gran sorpresa d'ahir al vespre, per ser-hi i per demostrar, que m'estimeu. Encara estic emocionada.















divendres, 11 de juny de 2021

El que m'has deixat....

 




No cal dir que portem un any i escaig complicat.
El Covid-19 ha interferit a la nostra vida i en alguns àmbits de manera molt agressiva, per sort, almenys, no l'he patit en persona.
M'ha deixat seqüeles, costa de dir i reconèixer, però ha estat així, i malgrat que intento tornar a una certa "normalitat", m'està costant molt més que no pensava.
Vull estar a casa, gairebé sempre, em costa decidir socialitzar i quan ho faig, mantinc les distàncies, de vegades costa, però gaire bé sempre ho faig.
Sempre he estat bé a casa, abans, si em deien, anem!, tenia la bossa a la mà en cinc minuts i al carrer!, però ara, és que hi estic molt i molt bé. No m'avorreixo gens ni mica, darrerament fins i tot... ballo! Les úniques persones que em fan sortir en un tres i no res, són els fills.
M'has deixat sense petons, cosa que reconec no portar gaire bé, sempre he estat molt petonera i cony, els enyoro!
Abraçades ja dono algunes, amb mascareta, cert, però recullo un xic de caliu afectiu.
M'has deixat certa desgana, una certa mandra d'emprendre i arrancar projectes, ni he mirat vacances, jo!, sempre tan organitzada i que ho tinc tot lligat i ben lligat amb mesos d'antelació. Tampoc és que en tingui ganes, per primera vegada a la meva vida.
Ara, que els amics i amigues, la família, organitza sortides, a l'aire lliure i amb prevenció, dperquè vaig dient que sí, principalment per no preocupar ningú, ni que insisteixo, no és que no estigui bé, la Joana de sempre diria, estic divina!, diguem que estic bé sense gaires espetecs. Però relaxada i tranquil·la.
La primera sortida ha estat a Siurana, un dia relaxat i amb poca gent, per això he gaudit.
Tampoc tinc ganes d'escriure, això em sorprèn bastant, però.... tampoc m'angoixa gaire.
Ni ganes de "navegar" mirar blocs amics, xafardejar la xarxa... Fora de cercar receptes tinc ben abandonat Facebook i Twitter, el bloc, també.
Total, maleït Covid-19 m'has deixat amb poques ganes i menys força, això que has tingut a bé no fer que et parteixi.
Espero vacances, més que res, per gaudir de casa meva.
Tornarem a gaudir?, a estar despreocupats?, a no decantar-nos quan algú s'acosta massa a nosaltres?
Esperem que sí, ni que canviar l'actitud, costarà una mica més.

divendres, 12 de febrer de 2021

El perquè de tot plegat...




Fa dies que, diria setmanes, que la gent, família, amics i amigues.... em demanen per quin motiu estic del tot desconnectada d'aquest ciber món. Que sovint he gaudit i compartit.

Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...

No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.

Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc,  sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.



Dels 2 néts i 1 néta, sols en puc atxutxar un, el petit, per cert molt petoner.  La meva jove, també a Rubí, els gendres un El Papiol i l'altre a Sidney.

Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.

Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.

Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.

Tornaran els somriures i les escapades.


Tot arriba, espero......




 

dimarts, 5 de gener de 2021

Estimat tiet Pascual...

 

Estimat tiet Pascual,

Em demanen que et dediqui unes paraules el dia del teu comiat.
Si digués tot el viscut, sentit, palpat…. No acabaria mai.

Tot el que sento, em consta, ho senten els meus germans i germanes aquí presents, sols falta  l’Eduard, que està greument malalt. Sempre, tota la nostra vida t’has preocupat de nosaltres, has estat un referent, en tantes coses….

Recordo com si fos ahir quan venies de Bèlgica, ens duies xocolata i cafè pels pares, amb tu, arribava Nadal, ni que fos l’agost!

Parlaré dels diumenges que anaves a veure la nostra mare, teva germana, que ens va deixar fa uns anys. Cada diumenge, el diari i tu, cap a Rocafonda. I sabies que la trobaries enfadada, per qualsevol cosa, que si vens poc… que si marxes aviat, però tu allà formal, a veure la teva germana gran, la que et va criar i fer de mare.

Vull parlar de tu, i de mi. De les nostres lluites, converses i reivindicacions, no en va tu em vas animar a participar, lluitar i  treure fora aquest “Juanita la Roja” que t’ant t’agradaba.

Em vas iniciar en el camí de la reivindicació, més que no pas de la política, el just per davant de tot, sense sigles ni banderes.
Volies un món d’igualtat, et feia patir molt la pobresa, la falta de valors de noves generacions, i t’agradava, molt, quan et deia que el meu petit ha sortit ben reivindicatiu!

M’agradaven les anècdotes, quan m’explicaves les visites de la guàrdia civil quan vas tornar a Catalunya, per dirt-te…. “sabemos quien eres”, Sindicalista!

Recordo les teves visites al despatx on vaig treballar, a la seu on tant havies lluitat, on tant havies participat i els dos acavàbem dient…. Com han canviat les coses, que trist…

Sento t’ant d’orgull de ser la teva neboda, has estat sempre un gran treballador, un home familiar, que ha estimat la seva dona sempre i per sempre, que ha gaudit de veure la família créixer, has estat, per davant de tot, una molt bona persona.
Et trobaré a faltar, molt, no ho dubtis, però el record i l’empremta que deixes, és, del tot, permanent.
Mai has estat “un” tiet, has estat, sempre, “el” tiet.

T’estimo Pascual, t’estimem. 

(Les meves cosines em van demanar una intervenció al comiat del tiet Pascual, aquestes son les lletres, i les emocions, que em van sortir del cor. Ha marxat una gran persona)



dimarts, 15 de desembre de 2020

El seny i les emocions....


Aquest any, tant ple de coses, moltes dolentes, però també alguna de bona, que no tot pot ser negre!

Aquest any deia, després d'una reflexió familiar, intensa i profunda, hem decidit, entre tots i totes, no fer el tradicional dinar de Sant Esteve dels Torres & Cia.

Aquest dinar, fa molts anys, el fem a un restaurant, podem ser 35 per lo baix, i gairebé 50 si hi fóssim tots i totes...

Ha estat un any de moltes emocions, estem, entre tots i totes, intentant cuidar el nostre germà gran, l'Eduard, una massificació, ni que fos amb mesures, no és oportuna, tampoc per la resta, estem tendrets, estem emotius, i com evitar trobar-nos, amb alguns fa mesos que no ens veiem, i no abraçar-nos?, no petonejar-nos?.

Mai és senzill arribar a acords en una família tan gran, però crec, veig, que el consens ha imperat, que tindrem una altra ocassió, sense tant de perill, una altra ocassió de deixar anar les emocions i sentiments, que tenim, la majoria, a flor de pell.

I hauran de venir altres celebracions, i recuperarem el temps perdut per aquesta maleïda malaltia.

Ara fa un any que vaig anar a Sidney a veure en Daniel, i no se quan el podré tornar a abraçar, a petonejar, a deixar que m'abraci. Ha passat tot a càmera lenta, i angoixa la incertesa, havia previst venir el maig passat i ara mateix, no sé quan el tornaré a veure.

Em posa ben trista aquesta situació, no saber.... si vindrà, si aniré, si serà possible.... quan els podré tenir tots i totes a casa, a taula....

Corra una cançó per internet que va relacionada amb retrobaments, no la puc escoltar, em fa infinitat de pena.

Gaudiré de Nadal, evidentment!, dels fills i filla que tinc aquí, joves i néts! i serà un dia feliç, ni que sempre queda aquella coseta....

Tornarem a abraçar, fins que trageum totes les emocions!

(la imatge té un parell d'anys, no hi som tots i totes, quin goig..... )




dijous, 27 d’agost de 2020

Sentir tant...



Aquest no ha estat un dels millors estius per nosaltres.

La primera setmana va estar bé, després, un esclat d'emocions, un bon ensurt, barrejat de certes pors, d'instants de necessitat absoluta d'abraçades i petons, que ja no ens podem donar.

Alguns dies una notícia del tot inesperada, pot girar una vida.

I ens ajuntem, ho tenim això, anem molt a la nostra però davant una malifeta de la vida, sigui vacances o qualsevol moment, allà estem tots i totes. Qui té parella, amb la seva, qui no en té, sola, però fem pinya al voltant de qui està afectat.

I he cercat per tots els racons de casa els records, els instants emotius, he donat voltes i més voltes, quan vius sol això és una mica més complicat, però com sempre, tinc uns fills que ho valen tot. Malgrat que els fills i filla ha estat els primers a donar força, molta, he sortit a buscar energia, a la sortida i posta de sol, energia per regalar, per enviar, per motivar. He carregat motxilles amb la mateixa i li he enviat a ell, sols per ell. I per poder somriure, davant l'adversitat.

No el podem visitar, no ens deixen, maleït virus, maleïda pandèmia i maleït 2020!

 


Som mediterranis, som gent de sang calenta. Res ens alimenta ni consola més que les abraçades, els petons i ànims, ens calen, però ara mateix sols poden ser telefònics, i esperem impacients que puguin ser presencials...
Un sol dia he decaigut de moral, un sol dia he pensat en negatiu. Però l'endemà, després d'algunes nits sense dormir gaire, la sortida del sol, ho va canviar tot.

Ens cal força, et cal força, estem emotius, molt, dissimulem, fem el cor fort, perquè això ha de sortir bé, tu has posat el somriure, nosaltres el suport. Sabem que serà una lluita dura, però els Torres, també ho som!

Agafarem, entre tots i totes, el toro per les banyes i has de guanyar la batalla. Nosaltres, aquí estem, disposa!

(La imatge dels vaixells és del meu germà Quim Torres, la resta, són meves)



divendres, 19 de juny de 2020

I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?


Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.
Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.
En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.
Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!
Poc pensava que seria tan aviat.
Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fils.... i fins aquí.
Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....
I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.
Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.
Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!
Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.
Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.
Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.
Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.
Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....