No em dona la vida......

Aquesta és una expressió molt meva. La dic sovint, però ara mateix, està a l’ordre del dia. 

No em dona la vida…. 

Per veure el feixisme, encapçalat pels innombrables, com avança, com creix, com suprimeixen drets, i espereu, que acaben de començar. Emparats i aixecats pel PP, vergonya nacional. 

No em dona la vida…. 

Per la falta d’ideals, de compromís, de solidaritat, de defensar el que suposadament, han de fer. Primer jo, i després jo. 

No em dona la vida…. 

Anar enrere en drets, LGTBIQ, drets que han costat sang, llagrimes, pallisses, menyspreu, dolor, i algunes alegries. No puc deixar de pensar que diria Pedro Zerolo veient el que ve. 

No em dona la vida…..

Qüestionar la violència masclista, de veres?, 49 dones el 2022, i aquest ja van 22 i encara no som a mitjan any! Qüestionar tants anys de dolor, de por a denunciar, de pànic pels fills i filles. 

No em dona la vida…. 

El retrocés en feminisme, en igualtat, que gent molt jove tingui actituds masclistes, homòfobes, actituds superades fa anys. Què falla?, on falla? Que ser una dona, gran, cert, que ha lluitat des dels 14 anys per una igualtat negada a casa, aconseguida molts anys després, que ja em vaig cuidar jo d’educar la meva família en la igualtat, de drets i de deures! 

No em dona la vida…. 

D’aquí, que cada cop que em parleu, del desànim imperant, de no aixecar la veu per por, per no ser assenyalats, decantats, digueu, va la pena el vostre silenci?. No us sentiu malament per tolerar tot això?. Jo, des de la distància, us animo a dir prou. 

No em dona la vida…. 

Em cal meditar, per poder, amb tot plegat. I cada vegada més família, petits instants, amics i tot petitet, endins.

I això que la meva, de vida, ara mateix, és un plaer gaudir-la.

I vosaltres, homes, ho heu sentit mai?

Ja us dono jo la resposta, NO. 

Heu sortit mai de casa per anar a treballar, negra nit encara, i heu mirat a costat i costat, darrere els cotxes, abans de fer el pas i tancar la porta? 

Us ha incomodat la mirada d’algú quan heu dut una faldilla un xic més curta, un “canalillo” visible, uns texans arrapats? 

Heu passat per un carrer solitari amb el cor encongit? 

Algún "mascle" us ha refregat el membre al vostre darrera anant en bus, en metro, com aquell qui no vol i quan el mires malament et fa un somriure, com si fos una gràcia?

Us heu sentit observats, murmurats, jutjats per la vostra alegria, els vostres somriures, que segons a qui, conviden a no sé què? 

Heu donat una abraçada, dos petons, amb tendresa i afecte, i heu sentit que segons qui pensa que el convideu a no sé quina morbositat fosca seva? 

Us han aixecat la mà, la veu, per fer-vos sentir angoixa? 

Us han toquetejat, sense el vostre consentiment, fent veure que és una gràcia? 

Els vostres amics, o amigues, s'esperen al cotxe fins que heu entrat a casa? 

No us heu sentit segurs fins que sou dins, amb la porta tancada i llavors, sols llavors, heu dit…. Per fi a casa. Puc respirar. 

I heu agut d'escoltar que ara, ja no es pot fer res?, que som molt sensibles?

El dia que sentiu això, aquell dia en parlem de l’assetjament. 

Sabreu que sentim nosaltres. No sabeu pas tot el que callem.

Perquè un NO, sempre ha de ser NO. 

Sense excusa!

D'això que en diuen estimar....

I per el que no tothom, està preparat.

Fa temps, diria anys, varem tenir un debat entre amigues sobre si és possible estimar dues persones, o tres... a l'hora. En aquell moment, jove i romàntica com era, vaig dir NO amb rotunditat.

Ves per on, si repetim el debat, penso canviar la resposta.

Estimem de maneres diferents, cada persona és un món. Però tinc clara una cosa, si estimes, enyores, dessitges, cerques, esgarrapes estones per compartir sentiments i pell, molta pell. No hi ha mandra que valgui, vas on cal les vegades que calgui.

Si això no passa, no estimes. La pell, tant important, dir t'estimo a cau d'orella, acaronar...

Tens afecte, carinyo, tendresa, però estimar, demana passió. Si no hi ha, ja ho podem deixar estar.

Tu pots estimar, com amic/ga, però no facis veure que és una altre cosa.

He descobert que sí, podem estimar més d'una persona, romànticament parlant, no afectuosament, podem estimar molta gent per amistat.

Una d'aquestes persones ens pot satisfer el desig de pell, de carn, de passió, de certa bogeria, de ballar, i fer-nos feliços tantes i tantes estones, a poder ser en posició horitzontal. Li podem dir sexe, però també amor.

Després podem estimar algú amb qui fer passeig, compartir bones estones, certa tendresa i coses lúdiques, i si, l'estimem, però no hi ha pell. Aquella estimació de temps, però sense cap compromís.

També podem estimar qui ens genera estimació, ens treu un somriure, ens acarona, ens dona la mà tot fent un passeig, ens posa el braç per l'esquena i ens acostem, ens escolta, ens mima, ens fa companyia.

Però és clar, tot això, apart de portar una bona agenda :) cal que sigui compartit, cal donar i rebre, en qualsevol dels estats. De les situacions, però quan apareix l'egoisme, els sols pensar quan tu vols, a l'hora que vols, i la resta, va esperant.... si mai dius t'estimo, no estimes.

Tinc ben clara una cosa, si no t'impliques, no hi ha amor. Estimar i fer sentir estimat a qui t'envolta no costa gaire, a tres, també.

Al llarg de la vida, en alguna ocasió, he trobat qui compleixi les tres situacions exposades en un sol "paquet", per tant, llavors no ha calgut. 

Es pot estimar a tres, o com diu la cançó, a quatre...

Així de senzill. 

Estiu, a la fi, gaudim....

Aquest ha estat un estiu breu, per mi, sols he demanat 15 dies de vacances, al desembre visitaré el meu nen "Aussie" i em calen 3 setmanes llavors.

Però ha estat, crec, un dels més actius. La cama segueix sense acompanyar, ja veig que al final acabaré al quiròfan, però la voluntat és molta, la família estira, els amics i amigues ajuden, tothom s'adapta al que puc fer, això m'ha fet gaudir de grans instants. D'un munt d'abraçades i petons.

L'estiu, a casa, sempre comença el 1 d'agost que la neta, la Xènia, fa anys, a partir d'allà i fins al meu aniversari, demà, tot rodat.

He gaudit de trobades amb la meva canalla, he fet una escapada de 4 dies amb estimats amics, entre Navarra i Aragó, Uncastillo, un poble amb tot l'encant del món va ser la "base d'operacions",  i hem visitat un munt de llocs, i em quedo, entre tanta cosa maca, amb La Foz de Lumbier, lloc que em va encantar.

He gaudit de bon menjar, de molts somriures, de llargues converses, de nits sense fresca, però amb llunes espectaculars, d'escapades imprevistes, de veure gent que veig menys del que voldria, i ja sols queda demà, sopar d'aniversari en família i dilluns de descans, que dimarts, hi tornem!

Sort que la il·lusió de veure el meu australià al desembre, farà que em recuperi de tan pocs dies de descans.

Les imatges, com sempre, millors que les lletres.

Us deixo un tastet.

Posta de sol a Taradell.

Xupito a Uncastillo

Posta de sol al Santuari Puig-Lagulla 

Nits al port de Mataró

Castell de Loarre

Vistes desde Loarre

Castell de Loarre

Nits a la fresca a Uncastillo

Castell d'Olite

Vistes des de Castell d'Olite

Castell d'Olite

Uncastillo

Sos del Rey Católico

Foz de Lumbier

Tudela

Uncastillo

Sos

Fragilitat....

Els darrers tres anys he patit certs incidents, a les meves cames, primer trencament de menisc, després un esperó al peu dret, després a l'esquerra, i ara, degut a una caiguda per Sant Jordi, un esquinç, és el que sembla, al genoll "bo", el dret.

Això, afegit a una artròsi important m'ha generat una sensació, desagradable a més no poder, de fragilitat.

Sempre he estat una dona molt independent, per ben poques coses demano ajut, a casa, penjo un quadre, canvio cortines, pujo la maleta dalt de l'armari, carrego la compra i la pujo a casa, netejo la cuina, dalt i baix...

I ara em pregunto, amb 60 he de començar a demanar ajut?

No diré que no ho veig, si, el darrer dia que vaig pujar a l'escala per canviar cortines, ho vaig passar malament, però tinc un problema, i em té afectada.

Tinc una sensació de fragilitat, important. I no m'agrada! gens ni mica.

No em puc veure, almenys no encara, demanant ajut als fills i filla. Als germans... Sols pensar-hi em poso trista, apart de mala llet, clar.

Ara, que duc la vida més activa de la meva història personal, que gaudeixo tant, TANT, d'aquesta independència, de caminar, veure sortir, o bé posar-se, el sol, de caminar i prescindir del bus sempre que és possible...

I aquesta paraula, tan delicada ella.... potser fins i tot romàntica! Fragilitat, no et vull a la meva vida, em fas sentir malament, dèbil i poc àgil.

Com sóc bastant tossuda, lluito contra ella, faig veure que no escolto el meu cos, i confio que quan doni el pas per la pròtesi, que estic entretenint, tot millori, però de moment, aquesta ombra, aquest aturar la meva vida degut al dolor, em te de bastanta mala lluna, no ho negaré!

Mai he estat fràgil, ni he depengut de ningú, fora de moments puntuals a causa d'intervencions etc... Intento somriure, però costa.

Quan em posin la pròtesi, que no queda una altre, pobre de qui m'hagi de cuidar.

Jo aviso.

Com t'ho explico?

Divendres al vespre vaig tenir aquest bombonet, en Biel, a sopar i dormir.

L'excepcionalitat del cas fa que cuini a petició, a part que dormir acompanyada si és tota una excepció.

Mentre fèiem "biquinis", tots dos junts a la cuina, escoltava els titulars de les notícies, ell, anava i venia de la cuina al menjador, en una d'aquestes vingudes, amb les mans brutes de mantega i pernil dolç, em va fer la pregunta, iaia, saps que hi ha una guerra?, perquè tiren bombes?, les bombes fan mal a les persones?

No ús enganyaré, aquesta maleïda guerra em té el cor encongit, miro ben poques notícies, però ell, em va acabar de colpir amb les seves preguntes.

El primer que vaig fer va ser canviar de canal, jo sols volia veure el temps i prou!

Em mirava fixament, no podia evitar la resposta, té bona memòria...

Li vaig respondre, a poc a poc, que un "senyor" vol quedar-se un país, i que les persones d'aquest país, no ho volen. 

Doncs que busqui un país que no hi hagi ningú!, bona reflexió vaig pensar.

Vaig intentar canviar de tema, però en Biel és massa llest, no en tenia prou amb les meves respostes.

Ja sopant, torna a la càrrega, iaia, que podem fer per ajudar-los?, li vaig parlar d'ajudar persones que ajuden, Metges sense Fronteres, Creu Roja, ACNUR.... de mica en mica, vaig dir que molta gent intenta ajudar, ni que no li vaig dir que en realitat, poc podem fer les persones "normals".

Quin greu quan t'adones que no tens paraules, no al seu nivell, per condemnar, per explicar, per no plorar de ràbia i dolor, amb el que passa.

Em va costar que canviés de tema, ja ho té això de rumiar massa, però la solució va ser dir-li que miréssim Firts Dates que la iaia vol buscar un nuvi! Aqui ja va somriure, i vam canviar, ara si, de tema.

Quina pena vaig pensar quan ell ja dormia, tant de bo em sortissin més paraules.

Estimat germà Eduard....

Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....

Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.

Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.

Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir ja que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.

Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.

Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.

Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!

Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!

Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.

Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint....