dijous, 28 d’abril de 2022
Fragilitat....
diumenge, 6 de març de 2022
Com t'ho explico?
diumenge, 5 de desembre de 2021
Estimat germà Eduard....
Estimat germà Eduard, cap de família que m’agradava dir-te....
Fa un parell de dies vaig pensar aquestes lletres que ara llegeixo, la gravetat de la teva malaltia feia preveure un dur, i llarg, camí, amb aquest trist final.
Hagués preferit no llegir-les, no haver de reconèixer que malgrat la lluita, dura i contundent, has estat molt valent contra la malaltia però la cosa no ha anat bé.
Ho hagués preferit de cor, per no reconèixer la teva absència, i que la nostra família, durant tants anys en expansió, com ens agradava dir ja que érem 8 germans i germanes!, ara, és dur sentir, i veure, que va minvant, i no m’agrada, gens.
Crec que tots i totes, els teus germans i germanes, amb la companyia de les parelles, hem estat al teu costat. Des del primer ingrés, allà, tots fent pinya, ni covid ni punyetes, sempre ho dic, en els durs moments, aquesta família es fa gran, creixem, ens acostem i donem suport.
Al llit de l’hospital em vas dir com n’estaves d’emocionat, de veure’ns a tots i totes allà, no podíem entrar, però érem a la porta, esperant notícies, que sabessis que hi érem, que et pensàvem. I en els pocs moments que ens deixaven entrar, sempre tenies un somriure als llavis.
Saps que et trobarem a faltar, molt. Els vermutets al Toni, els cafès a Ca la Nuri tornant de caminar els diumenges al matí, el teu somriure, quan em veies a la porta de casa que us esperava. Les pegadolces que tant t’agradaven, el diari Sport, sempre a les teves mans! El Barça, com no!
Jo, especialment, trobaré a faltar, i molt, les llargues abraçades, fortes, fins i tot en els pitjors moments, les vegades que he vingut a quimio amb tu, quan et treia un somriure tot dient... abraça’m fort que no tinc marit!
Que tinguis un bon viatge, que el camí, cap on sigui, sigui suau.
Aquí has deixat un buit important. Et recordarem, sovint....
diumenge, 22 d’agost de 2021
Un moment, si us plau!!!
D'acord, cert, ahir vaig fer seixanta anys... 60! Deixo a part que no se on han anat a parar i com tan de pressa, però... aquest escrit és per respondre algunes "aportacions" que he rebut, i vagi per endavant... he rebutjat!
Joana...
Ara ets gran, ja no pots fer bromes "picarones". JA!
Ja no pots somriure al moreno que creues sovint a l'avinguda ni deixar caure la mirada. JA!
Res de lluir escot, popularment conegut com a "canalillo". JA!
S'han acabat les "escapades" a fer mojitos al port. JA!
Res de fer escrits eròtics, o sensuals, al bloc. JA!
Res de fer viatges sola. JA!
Res d'anar fins al "cul del món", (amb afecte), sola. JA!
Has de mirar de no ser tan sincera, ja no toca.... JA!
Has de ser més moderada, deixar lo de "Juanita la Roja" JA!
Aquest cabell tan estrident, violeta... potser un color més discret? JA!
Llavors qui seria? Evidentment no seria jo!
Sempre és bonic celebrar, i jo, ho celebro tot! Per sobre de tot sé que soc afortunada, en un munt de coses, i això que la darrera setmana ha estat, certament, dura.
Vagi per endavant, soc la mateixa i penso seguir, sent i estant, divina!!
Per cert... gràcies a tots i totes els que m'heu dedicat un pensament en aquest bonic dia. Els missatges han estat molts i molt afectuosos, comparteixo algun dels meus "nens". I moltes, moltes gràcies, al la meva família, amics i amigues, per la gran sorpresa d'ahir al vespre, per ser-hi i per demostrar, que m'estimeu. Encara estic emocionada.
divendres, 11 de juny de 2021
El que m'has deixat....
divendres, 12 de febrer de 2021
El perquè de tot plegat...
Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...
No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.
Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc, sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.
Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.
Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.
Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.
Tornaran els somriures i les escapades.
Tot arriba, espero......
dimarts, 5 de gener de 2021
Estimat tiet Pascual...