Quan em tornis a mirar…

Ja no seré la mateixa, ja no tremolaré d’emoció. Les papallones han fugit de la meva panxa.

Les esgarrifances i el desig, han canviat de bàndol.

L’emoció de les trobades, secretes, ni que no massa, han deixat pas a l’oblit i el desinterès.

Aquells somriures còmplices, no sé on han quedat.

Però seré sincera, no els trobo a faltar.

Si em tornes a mirar, serà des de la rancúnia, des de la foscor on vius, la tristesa latent, pensar, malgrat el temps passat, que tens raó.

Però si jo et mirés, tampoc ho faig, ara, ja, recordaria els bons moments, que van ser un grapadet, i que van tenir, per sort, un final ràpid.

El temps que queda, no hi haurà mirades, ni somriures, ni petons, ni pell, ni complicitat, ni mans que s’escapen al vol.

Aquella dona segueix aquí, emotiva i passional, aquell home va ser un miratge, com mirar al mar ben blau un dia d’estiu. Breu com un sospir.

Tot passa, per sort, ho porto escrit, en tinta, a la meva pell.

(avui estic tendreta, ni que no ho sembli)

De com avança el temps…

M’adono que ara escric ben poc, escric coses a una llibreta, però no les faig públiques. 

Passen moltes coses a la meva vida ara mateix, al meu voltant, i la majoria són bones i boniques i dolces i em fan feliç, potser la falta de conflictes, ni que sigui amb mi mateixa, em provoca un estat de tranquil·litat molt plaent i crec que la transmeto. 

En poc de temps venen projectes que em faran feliç, ho sé, i en vull gaudir, ni que alhora em provoquen un cert vertigen, entre l’emoció i el misteri de coses desconegudes, i ho vull viure en plenitud. Deixaré enrere moltes coses, persones, fets i una part important de la meva vida. 

I preparo notes de coses que em fan molta il·lusió, que em motiven i em fan mirar més enllà. Projectes de futur, un futur bastant immediat. 

Un parell de viatges, aquest any toca Austràlia! Alguna escapada i alguna celebració rellevant.

I visc enlluernada amb tants projectes, preparant el tancament d’una etapa llarga i rellevant i a la vegada obrint portes i finestres a la felicitat que ara sento amb coses petites, del dia a dia.  Llegeixo molt, camino més, cuino, poc, quedo per dinar, sopar, berenar...

Estic en estat de felicitat plaent, vivint tot amb la intensitat que em caracteritza i a la vegada, m’identifica.

I és que vull que l’optimisme, no decaigui.

Ser on toca i quan toca...

Estic cansada, infinitament, de mans negres, de tentacles que ho volen controlar tot. Que volen sotmetre, anul·lar, perseguir, qui pensa diferent, qui sent diferent.

Estic cansada de petits dictadors, que ni donen, ni estaran a l'altura.

Gent que menteix, que no respecte, que volen un món gris i fosc, com són ells, que mai van de front, sempre per darrere, a trinxar i aniquilar qui no es deixa sotmetre.

Estic cansada i fastiguejada, de la falta de diàleg, dels prepotents i foscos, dels que es venien com la “nova generació” i han acabat sent els més intolerants.

Els que no respecten la feina desinteressada de la gent, gent que no busca gens d'interès personal, no com ells…

De vegades penso que no val la pena, la gentussa mai ho val, però fins quan els indignes i mentiders han de manar i sortir ben parats? 

Estic cansada, molt, que ningú faci res, de la por de moure un dit per tal a no ser castigat. Dels silencis de persones que feia més transparents.

Però els que estem, al vostre voltant, estem al lloc correcte i digne de la història.

Deixeu que venguin fum i mentides, fa anys que ho fan.

Us felicito, per l’empenta, la paciència, la dignitat que heu mantingut en aquest llarg procés.

Els foscos són ells.

Segueixo sense entendre alguns silencis. Ja no hi puc fer res.

Força, ànims i molts encerts! Sé que estic al costat correcte! 

Diumenge de poesia i millor música

Fa temps que no poso poesia, avui hi he dedicat hores, quin gust i acompanyada d'aquesta música, encara més.

A tus palabras

Como agua sinuosa

fluye y se agita

canta en el gorgoteo exultante

libre, se sumerge intrépida

en la vasta profundidad

para encontrar alivio

y espacio gozoso así,

a tus caricias

cuando me abrazas serena

y susurras despacio mi nombre,

el universo entero

de repente se esclarece

desde la profunda penumbra

resurge

recobra su luz

y en la superficie

me abandono

y me transporta el viento

que sobre todo fluye

ligero

cesa y se alza

irreverente audaz

y me envuelve de paz

la espumeante ola

y sus espirales.

Elisabetta Bonaparte

I digues, quan fa...

Que no et fa un tallat, tal com t'agrada, amb un núvol de llet i sense sucre.

Quant fa que no et va a buscar l'esmorzar?

Quant fa que no t'acarona?

Quant fa que no té un gest afectuós, tendre, emotiu?

Quant fa que no se li neguen els ulls tot escoltant aquella cançó?

Quant fa que no aneu a passejar tot agafats de la mà? Amb tot el que transmet el pell a pell...

Quant fa que no et fa l'amor com cal, amb els seus preliminars, amb la juguesca, amb el joc de mirades, amb la passió i el desig escrits a la cara...

Quant fa que no et treu a ballar, al menjador mateix, i et xiuxiueja paraules afectuoses a cau d'orella?

Tot això, tan simple, amb tants detalls petits, que no costen un esforç, si estimes, és clar, si sents, si ets on vols ser, i amb qui vols ser...

Pot semblar que demano molt, el tema, és que ofereixo molt més que tot això.

Una barreja de tendresa, passió, desig, pell i carícies, amb una bona barreja d'abraçades, confidències i passeigs al cap vespre, agafats de la mà, amb caiguda d'ulls o sense, costa pocs diners i dona molt de plaer.

Doncs si això no passa, cap d'aquestes situacions, què fas al costat d'aquesta persona?

I no em vinguis amb la famosa frase, "portem molts anys junts"... No, això ha de ser un al·licient, no al revés.

Viu la vida, vivim la vida, i no deixem passar cap oportunitat de ser feliços i sentir. Ni una!

Superada, però no vençuda...

He escrit, sovint, més d'una, de dues i de tres vegades sobre Palestina.

Fa dies que vull dir alguna cosa al respecte, sobre el genocidi, malvat i cruel, que Israel està fent sobre Palestina. Però crec que ja no sé què dir, són tantes, coses, tan greus, tants assassinats cruels i inhumans, tanta barbàrie, que estic bastant col·lapsada.

He hagut de posar una mica de distància, he acabat plorant davant de la tele, veien notícies d'assassinats de nens i nenes, innocents del tot, que han nascut allà i mai han fet mal a ningú.

A sobre he de veure el malparit de Netanyahu, et maleeixo mil vegades, negar el que tots i totes hem pogut veure, fins i tot en directe. I el reben a l'ONU i el deixen parlar!

Malparit! Espero que la justícia, un dia o un altre, et faci pagar per tot això. A tu i a tots els que podent, no fan res per evitar-ho. 

Superada estic, però em penso seguir queixant i participant d'iniciatives com aquesta, tan emotiva.

Retalls d'estiu.....

  

Aquest ha estat un estiu molt tranquil, potser massa i tot, aquesta calor tan terrible no m'ha permès sortir tant com hauria volgut, però, així i tot, he gaudit de grans moments en molt bona companyia. Tant familiar, com d'amistats properes.

Un any més acabo vacances havent celebrat un nou aniversari. 3 dies de celebració!, ningú pot dir que no m'agrada fer anys, trobar la gent que m'estimo, bufar espelmes i gaudir d'aquests instants.

Amb algunes escapades properes, molts soparets, cafès i gelats, algun mojito també ha caigut, abraçades i estimació. També amb bones caminades i molta lectura!

Deixo un grapat d'imatges d'aquests instants, d'aquests grans moments, de tant d'amor i complicitat. De donar les gràcies, un cop més, a la gent que em té afecta i el dia del meu aniversari van pensar en mi. No van ser pocs... Quina familia més guapa que tinc!

Ara tinc la ment posada en desembre de l'any que ve, sembla lluny, però a la velocitat que va la vida, i que poc m'agrada perdre el temps, estic ben segura que arribarà volant.

Estiu per recordar, de Santes, fins ahir mateix. S'ha acabat lo bo...