Antoni, tens raó....

Ahir era una data important i emotiva per el PSC, els "meus" que em diuen algunes persones.
Una data molt especial, 30 anys de militància, un sopar ideal per deixar de costat discrepàncies i punts de vista diferents, més de 1300 persones a sopar però una de les persones més importants en aquests anys, una de les que més ha fet, en Pasqual Maragall, no va estar convidat, increible!.
Ell, tants anys d'alcalde, el primer en aconseguir la generalitat, amb una dedicació total al partit i mireu....
Ho se, va demanar la baixa, ja no milita etc... però tant hauria costat quedar com uns "senyors"?, tant costa agraïr la feina feta?, seguiu "pagant" malament les persones que pleguen, ho he vist a "casa" i ho veig en general.
Si ell no hagués acceptat, doncs sempre serà la seva decissió, però ni tan sols convidar.lo.... no tenen cap sensibilitat els que varen cursar les invitacions?, una pena.
Antoni Castells, gràcies, ets dels pocs que defensen un PSC semblat al que jo sento i pateixo, per sort, no soc la única.

La millor opció?....

Jo crec que sí, amb força.

Torres d'Ivori...

Us sona aquesta frase?, no se per quin motiu, moltes persones que tractes sovint, son encantadores, properes etc... de cop, amb un càrrec "segur" i una cadira, també "segura", pujen o bé es tanquen a Torres d'Ivori.
És a dir, amb el càrrec a la butxaca, deixan de ser les mateixes persones que durant molt de temps has tractat i creieu, els hi passa a molts i moltes.
Sense distinció et diuen que ells no ho faràn, que sempre seràn propers i si mai deixen de ser.ho, et preguen els hi diguis... No creieu que és veritat, mai escolten, no volen sentir el que has de dir. Volen, la cadira. Què cony deu tenir la mateixa?.
Sempre m'ha fet riure això de "l'eròtica del poder", m'ha fet riure perque he viscut molt a prop i mai l'he vist ni l'he sentit. Mai he trobat emoció ni "cuques a la panxa" per ser aprop d'un "pope", quan en veig un per la Casa del Poble, veig un company, mai un càrrec, fa dos dies eren tan de base com jo mateixa que soc el "darrer mico".
Tota aquesta reflexió ve al cas perque en els darrers temps, si no ho veus igual que "ells", vol dir que estàs en contra d'ells, i jo flipo, sense pendre res, perque les ideies, no tenen titularitat, perque ens cal fer neteja i ser una mica més oberts en les mateixes, el debat obert i lliure enrriqueix, perque discrepar no és necesariament enfrontar, pensar i veure les coses des de fora, hauria de ser més respectat, i no ho és gens, però ni mica!.
Llavors venen els "morritus", les males cares, els escrits victimistes o bé triunfalistes i el tancament en Torres d'Ivori, això que algú, no fa massa temps, em demanava un "mastegot dels teus (dialèctic per suposat)", soc una senyora i no donaré noms, imagineu si ho faig.....

Resten tancats com els cargols i... així anem...

Paranys....

Els poses tots. Tanques portes i finestres, agafes l'abric i tapes bé el cos, aixì no arriben les carícies, un casc, res de petonets al cap, un aïllant, per asegurar, taps a les orelles, per no escoltar paraules dolces, ullleres de cec, de no veure res de res, ni els llavis de qui parla.
Un cop "protegida", tanmateix com si fossis dins un condò gegant. almenys t'ho penses, seus freda i estirada, ni escoltes, ni sents ni pateixes....
Però... l'etern però....
Una llum impertinent traspassa les ulleres, una música suau i dolceta fa caure els taps, una calor inesperada, i no és del solet, et fa treure part de la roba, el casc rellisca per la suor i també cau, una mà tendra i forta t'acarona, unes paraules suaus a les orelles et fan baixar la guàrdia, un petonet al coll t'esgarrifa i allà on deies mai més cauré, i vas de cap, de cop, i de cul.
I ja no penses en el passat, ni en el dolor, ni en les llàgrimes, sols penses en gaudir d'aquest instant, de disfrutar fins dir prou, no puc més, no hi tornis....
I llavors veus un altre cop aquell somriure i en vols més....
Les emocions!

De poesies trobades...

I de com, un cop més, la seva lectura i enteniment m'han dut la pau, un cop més. La bona lectura em provoca això....
Llegiu poesia, provoca reaccions de lo més agradables i acompanyada de bona música... ja és insuperable.


Aquella nit tan llarga

Ara et penso sovint en silenci,
ara em pregunto sovint
Què n’hauríem fet d’aquella nit tan llarga
quan encara no tenies paraules per omplir-la
Parlo dins meu
després d’aquest dolç temps
on tu erets d’una llunyana quietud inassolible .
Parlo del que va ser i és
del temps perdut i la tendresa que hem malversat.
Parlo d’aquella nit tan llarga
de les platges que vam recórrer junts
de les tardes callades
de tot el que vam imaginar i mai va ser
Parlo d’aquella nit tan llarga i tan breu alhora
Tu tan lluny
i a mi a penes em resta l’espai de mi mateixa per recordar-te.

Eva Font Garcia

Mala setmana 2....

Reconec que soc dura, que em costa d'entendre algunes coses i lo pitjor, casi, de mi, és que no em conformo quan no em donen explicacions i ningú les ha donat, malgrat fer dos dies de la reunió, allà era el moment i la ocassió però un cop més, i van "ciento", ho se per la premsa.
He quedat sorpresa, i molt, potser fins i tot preocupada. No es pot entendre i a més, ara, a misses dites on opines o discrepes?, doncs res, a "tragar" un altre cop.
Potser ha arribat el moment de fer de funcionària i passar de tot, potser el meu fetge i la meva moral, apart del meu somriure, ho agrairant molt. Apart de la meva salut, aquesta que em dispara la tenssió quan llegeixo segons què.
Permeteu que jo també sigui una mica "críptica".
Aqui, a la imatge una mica d'humor, avui em fa molta falta. De passada no miro cap a "casa", sempre consola veure d'altres que estàn pitjor que tu.

Una mala setmana....

Per no dir això és una merda, que encara soc una senyora....
Des de dijous passat, he patit el mal funcionament del Matarobus, un cop més i van.... no sols van tard, la mala educació d'alguns conductors, les volantades i frenades brusques, en fí, el de cada dia.
He presentat una nova queixa, a veure si aquest cop tinc sort i algú dona la cara. De moment m'atén una noia de l'Ajuntament i estem esperant, és clar què un cop més és la paraula d'un conductor contra la meva, conductor que per comentar jo dissabte "no se què passa amb el bus 0 que tota la setmana va tard", s'hem va posar a cridar, ens va tenir 8 minuts més a la parada, 10 minuts aturats a Caminet, al.legant que no passaba.... i tot això mentres cridava..... a mi què m'importa si va tard?...
Mereixem a Mataró aquest sevei de bus? aquesta empressa?, jo crec que no. Anar en bus costa 1.30€, no creieu que almenys mereixem que funcionin?, ahir a la nit, un cop més, el de les 9 del vespre no va passar, varen arribar juntents a les 9:22, al Parc Central varen fer baixar la gent d'un per pujar a l'altre tot al.legant que no funcionava bé, doncs no veieu com de ràpid va marxar el suposat "malalt". A la Carretera de Mata, un cop més, varen arribar dos juntets, és a dir, haurien estat tres....
Ja se, no servirà per res la queixa, no ha servit mai i mentres, com xaiets encapsats anem pasant... i jo porto una mala llet....
De política, el proper post, que també ha estat decepcionant....

Diferent?....

Em pregunto si quan arribis, sentiré alguna cosa diferent de quan va arribar el teu pare.
Llavors va ser del tot emocionant, no oblidem que va ser el primer.
Però ara, una mica, seràs un xic ell i una mica de la teva mare, guapos els dos, en tots els sentits.
Sovint imagino com seràs, quin somriure tindràs, m'imagino amb els bolquers, després de tants anys, i no puc evitar certa emoció, és clar que en veure la teva primera ecografia, aquesta que el teu pare ha fet més famosa que el Barça, doncs em descobreixo molt il.lusionada, amb ganes que sigui ja Nadal i siguis aqui, al nostre àpat tradicional, però aquest any, i no en tinguis cap dubte, amb la teva presència, serà un Nadal... magnífic i per un cop, sols un, si no s'enfada, en Martí no serà el "rei", mira si te ganes que hi siguis que t'ha cedit aquest títol!.
T'esperem impacients estimat net, o neta...

25?, nena?...

Joana. Joana!, uns copets suaus però contundents sonen a les meves galtes, dic sonen doncs no els noto, sento el plas i plas, Joana desperta, insisteix una veu profunda i contundent.... per fí obro els ulls, veig al meu ginecòlec, un home seriós i molt efectiu em sonriu i em diu, Joana, a la tercera la vençuda, tens una nena.... jo el miro i nego amb el cap, doctor Fernández, vosté s'ha equivocat, és un nen, no Joana no... una nena i te una melena impressionant!.
Tanco els ulls un altre cop, deuen haver passar un parell d'hores i els torno a obrir, el pare de la criatura em sonriu i insiteix, Joana és una nena, ha nascut la Elisabet. Les anestèsies, llavors per una cesària eren generals, a mi, sempre m'han fet reaccions molt estranyes, aixi que demano despullin aquesta criatura que dorm a coll de la seva iaia Petra i vull comprovar que és una nena. Quan li treuen el bolquer, quedo tranquil.la i torno a dormir. Ara ja se que és veritat i és que quan va nèixer ella, encara no en feien a tot.hom d'ecografies, tenia 2 nens, en Carles i en Daniel, va arribar ella, en tres anys i mig ja els tenia els tres, ara sols quedava treballar, i molt, per pujar.los.
Avui fa 25 anys que va nèixer la Elisabet, a ella li agrada que li diguin Eli, però per mi és la Elisabet, la FILLA en majúscules, l'amiga, la companya, solidària, reivindicativa, inconformista, el suport, el caliu, la tendressa i també el caràcter, cosa que el seu pare diu que ha tret de mi, jo n'estic encantada, divertida i alegre, no podia haver tingut una filla millor.
Per molts anys Elisabet.

Canvis...

Son dies de canvis, alguns no gaire senzills i d'altres difícils de substituir. Alguns esperats i d'altres justos, pendents de fa un any.... si haguessin tingut el lloc "indicat", és clar.
No parlaré de l'Esteve, ja s'ha escrit molt d'ell i aconsello l'escrit d'en Sergi, un cop més. Ell, l'Esteve, cau bé o cau malament, però ha dedicat anys a la ciutat i això s'ha de reconèixer. Hem "bregat" ja unes quantes campanyes i se que ara no serà el mateix.
Entra la Núria, aqui teniu la seva biografía, tampoc diré gaire d'ella, ja ho vaig dir al seu moment, i em va costar no pocs mals de cap, recordeu, ser sincer no està de moda, a l'assemblea i escrit, vaig dir que està capacitada, preparada i en una edat ideal. Ara li toca demostrar aquesta confiança després d'un any no gaire encertat, més aviat bastant desafortunat, però així i tot, confio que ho farà bé.
Ara bé, que tingui present que està a l'ull de l'huracà, ja he vist certa mala llet al blog d'en Pere, no d'ell, d'algún anònim/a d'aquests amb mala llet que corren per aquest ciber espai...
Total, estic contenta, una dona capacitada més al govern municipal, un company en un lloc de confiança que se ho farà bé, i jo aqui, esperant, un cop més, el xàfec, en prevenció ja m'he posat el casc i no llegiré els mails de segons qui.

Polvet o semàfor?...

Imagineu que us fan pagar una multa, preferiu que sigui per saltar un semàfor en vermell o per que us enxampin fent un polvet a la platja?....
Per si no ho sabeu, és més car lo segón...
Increible, si saltes un semàfor pots provocar un accident, amb morts, d'altres ferits i danys material, però un polvet?, a lo més et provoca, després dels gustet inicial, un susto a final de mes....
Doncs sí, llegeixo al 20 minutos, secció Catalunya, que la multa, a Malgrat de Mar, per exemple, pot arribar als 600€, imagineu, el triple del que costa una nit a un hotel de luxe del mateix poble!.
És clar, no te el morbo, és evident...
I no penseu, que sempre penseu malament home!, mai n'he fet un, a la platja!, ni em ve de gust ni em dona morbo, però coi... trobo del tot desmesurada la comparació.
Aixi que nenes, ja sabeu, a partir d'ara, quan veieu aquest estupendo mascle venir tot mulladet d'oli, catxes, i marcant paquet, o paquetet....amb el tanga ben arrapadet :), mireu la iaia del vostre costat, l'avi panxut, penseu que ens volen apujar la llum un 11%, tant és, ni de lluny penseu en sexe, si voleu arribar a final de mes, és clar... :)

Lleuger i sensual....

He notat el teu tacte i la teva calidesa al moment. No demanes permís i entres per totes les escletxes que la meva vestimenta permet, per l'escot, per la panxa, per sota els pantalons.
Per un costat m'agrada, per l'altre em poses una mica nerviosa.
Tens habilitat per posar la meva pell de "gallina", les esgarrifances van en aument i gaudeixo, molt, a la fi he vingut fins el passeig marítim per estar amb tu i se com les gastes...
Aixeques la meva camisa fins un punt indiscret, les tires del sostenidor queden a la vista i em poso del tot vermella, d'altres persones em miren però tu no li dones importància, segueixes, tocant, acariciant, posant la pell al límit, els mugrons enxerinats i..... uffff, però m'agrada i per tant em resisteixo a dir prou...
Potser, el proper dia que tingui una cita amb tu, millor em poso un jersei de coll alt, així no podrás posar tan nerviosa la Joana, estimat vent de Llevant.....

Lo que hay no siempre es lo que es
y lo que es
no siempre es lo que ves.

Pedro Guerra

Quan tu parles, jo t'escolto....

quan jo parli, escolta'm...
Son les normes de qualsevol debat, de la democràcia en si mateix i de la bona educació, sense aquesta no hi ha acords possibles.
Ve, aquesta petita introducció, per les actituts del tot desagradables viscudes aquest dijous passat al Ple municipal de Mataró.
Vagi, per davant de tot el que pugui escriure avui, que jo penso que la decissió de tancar el Casal de Joves de Cerdanyola va ser del tot inadequada, quedi clar, Ildefonso te raó, ha perjudicat i molt, la tasca d'un jovent que ja de per sí, no ho tenen fàcil. No entraré a jutjar el tema de les xines, si parlessim de tot.hom que ha fumat un porret... a més d'un i una li treuriem els colors.
No pots anar a un Ple i fer el que varen fer, mentres ells varen parlar els varen escoltar, al moment de les respostes dels regidors corresponents, xiulets, esbroncades i lo pitjor, lo que més m'ha indignat, faltes de respecte del tot masclistes amb una regidora. Ningú pot insultar ni menysprear una persona per el seu físic, en aquest cas agraciat, però si hagués estat jo què haurien fet? cridar calla gorda?, quanta inteligència! i quin masclisme més evident, insultar una persona no per si ho fa bé, o no, sols per ser rossa i guapa?, quins pebrots home!. I encara ens extranya que en aquest país en Losantos fagi escola?. Amb aquesta actitud, per mi, ja han perdut la meitat de la raó que teníen.
Aquesta situació m'ha recordat un conegut "dirigent" veïnal mataroní, del que sempre m'expliquen el mateix, va a les reunions, sigui de la FAVM, sigui de l'Associació de Veïns de Cerdanyola, demana la paraula el primer, deixa anar la parrafada i fot el camp sense esperar mai respostes, ja ha fet el merder, ja por marxar tranquilet...
Ho sento jovent del Xerinola, ni que no vareu ser els únics a fer això, la bona educació, els acords i les negociacions, passen per deixar parlar el "contrincant", sense això, no hi ha mai un final feliç.
Llibertat d'expressió, faltaría més! i tant, però per tots i totes.

Perles literàries...

Aquests dies estic llegint molt, però molt!, potser no trobo res interessant a la tele, potser tinc menys son o potser, i crec que és això, tinc bons llibres de "reserva".
El cap de setmana he llegit El noi del pijama de ratlles, us el recomano, emotiu, tendre però dur, molt dur.
Entre viatge i viatge, al bus, estic acabant Cambio principe por lobo feroz, em fa riure, recordar soparets amb les amigues, situacions divertides, d'altres no tant. Com donar la volta a una relació, en fí, una mica tòpic, ho admeto, però m'ha arrancat més d'un somriure.
Deixo alguna frase, a mi m'han agradat i és que no oblidem una cosa, les dones, a certa edat, volem un tigre, els gatets, a la teulada...

¿Quién querría ser una sosa al cuidado de siete enanitos (mineros y cantarines) pudiendo tener un tipazo de su madrastra gótica?.

¿Eligiria alguna mujer morirse de miedo en el bosque, encima cargada con la compra, pudiendo aullar entre las garras de un lobo?.

Ni zapatos de cristal, ni polvos mágicos, ni espejos sinceros!. Unos buenos Manolos, polvazos de verdad y elixires de la eterna juventud.

Nada mejor contra el estrés que unas buenas risas entre amigas, tanto más liberadoras cuanto más se ríen, las amigas, de ellas mismas.

Córtate las trenzas, regala manzanas para dormir a la competencia, fúgate con el lobo y date un baño de espuma con él. Recuerda, mientras las princesas dueren, las brujas vuelan...

El terror de les dictadures....

Ara mateix, que encara no se sap quants morts ha provocat el maleït cicló Nargis, que la gana, la sed i la miséria, un cop més, aclapara els ciutadans i ciutadanes, ells, els dictadors, no donen permís perquè arribi l'ajut internacional, més de 5 milions d'euros, donats per molts paisos, esperen, però ells, els dictadors, ho volen en efectiu... quins pebrots!. En efectiu per?, posar els calés a qualsevols paradís fiscal?.
I la gent?, les autoritats no col.laboren en retirar runes, ni morts ni res, i les epidèmies son a la porta i com sempre, els més dèbils, els nens, seràn els primers en morir, de qualsevols cosa, però tants els hi es.
Més de 22.000 morts, més de 40.000 desapareguts no son suficient per obrir portes a les ong's que volen ajudar. Què amaguen?, mai ho sabrém. Ells, segur que estàn ben alimentats.
Ara, han autoritzat l'entrada d'ún avió de l'ONU, però amb això no n'hi ha prou...
Què serà d'aques país tan bonic i tan pobre...
Una vergonya, un cop més...

Debilitats....

En tinc, sí, i ells ho saben i gaudeixen cultivant les mateixes.
Els fills i les joves, coneixedors de la meva afició a desconnectar del mon i de qui calgui, enganxada als meus auriculars, m'han regalat aquest ipod schuffle, 2 gigas a tota pastilla....., tenia aquest, també regal d'ells i ara..... estic... enamorada!
A més, han fet gravar els seus noms.... i és que tinc uns fills....
Ara, quan em trobeu per el carrer i penseu: que n'és d'antipàtica la Joana, no diu res, entendreu que sempre visc en un altre... dimensió.

No son diamants....

Ni falta que em fan els mateixos.
Mai he aspirat a regals cars, prefereixo mil vegades la tendressa, el caliu, l'afecte, el fet que hi pensin, quatre lletres...
Se que moltes persones ho troben una tonteria, i ja vaig escriure sobre això, però per mi no ho es. Diràn que és un dia comercial més, per gastar i fer gastar, però digueu.... no és bonic veure entar per la porta de casa això de la foto?, un magnífic surtit de fruites, el meu menjar preferit, i pensar que la idèia, que no la financiació, l'ha tingut un noi d'onze anys?.
Demà és el meu dia, entre moltes d'altres, ho se, jo hi soc 365 dies a l'any i demano poquet a canvi, alguna trucada i alguns petons.
Ho faig i els vaig tenir perquè vaig voler, però quan ells em dediquen un dia, una estona, uns minuts.... les babes rajen que és un content!.
Demà, a les 6, xocolatada!.

Queda prohibit....

Ni que només sigui avui, per un dia, em deixeu manar?, avui, vull prohibir la tristor, llegeixo alguns i algunes bloggers que la primavera els posa un xic tristons i tristones.
Avui, tal com deia, rés de penes, vull un somriure en aquests llavis bonics, uns ullets brillants i contents, ni que sols sigui avui, em podeu dedicar això?. No val dir que no eehhh.
Va per vosaltres, en la meva alegría compartida, arribeu al final mentres escolteu el nou vídeo de Rosario, val la pena...


Queda prohibido

Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Alfredo Cuervo Barrero

Feliç dia del treballador, a tots i totes!

I visca el pont!!! Ho sento, és que en tinc moltes ganes... :)
No aniré a la mani ok?, però penso passar quatre dies estupendos amb un jovenet que em te el cor robat.
De moment, demà divendres, Cosmocaixa, encara que faci vergonya no hi he anat mai, ell serà el meu guia i aixi aprofito unes entrades que em va regalar una estimada amiga.
La vinyeta, Forges, insuperable.