De ser mala persona...

En va parlar la Zel fa un parell de dies, com gaire bé sempre, vaig estar d'acord amb ella.
No tenia pensat parlar d'aquest tema, indigne al meu entendre, però avui, per desgràcia, he llegit aixó a El Plural:

Antonio Burgos: “Que las niñas de ZP eran callos horrorosos lo sabían en La Moncloa, pero ahora se ha enterado España entera. Son de salir corriendo".

Crec que poca cosa es pot afegir d'aquest tipus, és mala persona, ho demostra sovint i a més, sempre falta al respecte de tot hom, te la veritat absoluta!. Com poden permetre i publicar uns insults tant forts contra dues menors?.

La entrevista fa esgarrifar, entre d'altres "lindezas" diu: “Me explico, finalmente, por qué Zetaparo no quería que saliera la foto. No era por las niñas en sí ni por la leche que mamó la protección del menor. Era para que no viéramos al completo este retrato de familia. Monster”.

Les persones que tenim fills i filles adolescents, sabem com és de difícil que estiguin contents, dels seu aspecte físic, de si la roba cau o no bé, del pentinat... encara es busquen com a persones i fins que troben, més o menys, el seu estil, és difícil i complicat.

Calía aquest escarn públic de dues menors?, el defensor del menor no pensa actuar en aquet linxament públic?, no son tipus com aquests els que provoquen menors amb anorèxia etc?.

Diuen que es amant dels gats, deuen ser els únics animals vius que l'aguanten.

I aquest es denomina intelectual?, aquest és un barrut i un gilipolles!

La filla del polític McCain, en un escrit super sensat diu: "Ser hija de un político no se elige al nacer. ¿Qué les parece si les damos a estas niñas un respiro?".

Més clar l'aigua, quina culpa tenen aquestes nenes?, per ser filles de qui son, i per fer mal al seu pare, han d'aguantar tot això?. No oblidem que els fills dels polítics no han decidit ser.ho.

D'infart, tal com sona...

Ha estat un cap de setmana de lo més "ocupat", d'aquells que esperes el dilluns, és un dir, per "tornar a la normalitat".
Dissabte, enmig d'una migranya d'aquelles matadores, primer la pelu, després més llibres d'en Martí, a casa, a acabar, per fí!, les entrades de la caminada, em duen la compra, la neteja setmanal, el gos a passeig, una estona de sofà mirant una peli, acompanyada, i el llit, ni vaig llegir, en cinc minuts ja dormia!.
Ahir al matí, a primera hora a Santa Anna, amb un munt de gent voluntària, tot hom fen el què podia, embossar, obrir paquets, capses, plegar capses, recollir brossa... les dues primeres hores varen ser d'infart.
Després, la meva tasca principal, era el Cava solidàri, al costat de tres persones encantadores, vendre, obrir capses, recollir tiquets, "lligar" caixa, saludar un munt de coneguts i conegudes, fer petons aqui i allà...
Varem acabar sobre les 13:30, esgotats, però contents.
El número de caminaires, sobre els 2300, però i el de voluntàries i voluntaris?, no caminem però no parem ni un instant. No se quants, però un munt de gent, gent amb empenta, mirant que res no falli i tot hom se senti ben acollit...
Estic segura que més de 2500 persones varem fer el "total".
No està malament no?.

Mataró, ahir, va ser la primera en Solidaritat.

Vespre de cinema, i de primera "cita" :)

Tinc un benvolgut amic, de fa molts anys, que sempre fem broma que "festegem", però com és timid, sempre li passa algún marit per davant.. je je.
La cosa és que fa molt que volem anar al cinema junts, però entre els seus viatges i les meves jornades de mare-àvia, entre setmana faig de mare, no trobavem el moment.
Ell no vol anar al Mataró Parc i aqui no tenim cap més cinema ni jo disposo de tardes lliures per baixar a Barcelona...
Total, ha estat una "cita" que ha trigat però ha valgut la pena. I un dia entre setmana, gens senzill per mi.
Dilluns passat al vespre varem anar al Foment Mataroní, la pelicula "Desgrácia" amb John Malcovich. Uns paisatges imponents de Sud Africa, molt ben ambientada, amb alguns moments que em varen fer patir una estona, però em va encantar. Fa dies que no gaudia d'una bona sessió de cinema, en silènci, en un ambient relaxat...
Lo pitjor... les butaques.... el meu pobre cul va patir una mica!

I tanco els ulls....

Reconec que aquesta és una setmana molt dura, principalment de molta feina. Ja ni menciono els "marros".
Apart de la meva jornada, la casa i el nen, estic del tot dedicada a entrar dades de la Caminada, ara, a més, recollir fitxes, cosa que encara m'ho ha posat un xic més complicat, ni que ho faig molt de gust, vagi per davant.
Abans d'ahir reunió d'un grup molt nombrós al Pla d'en Boet, per tancar temes. Un grup de lo més variat i animat, tot s'ha de dir.
Ahir al vespre, a mig camí de fer aquesta feina que m'ha estat encomanada, vaig coincidir amb un dels màxims organitzadors, jo no se com aguanta aquesta marxa, al final varem acabar xerrant i recollint junts, amb el meu Martí que també fa de voluntari, i després ens va dur a casa, no se si la gent en general és conscient de la feina i els nervis que donen organitzar una cosa així i de manera voluntària.
La cosa és que anem una mica de "curcoll" amb les coses de casa, amb el nostre dia a dia, amb les nostres estones al sofà, junts, xerrant...
Ahir, que varem arribar a casa a les 9, si fa no fa, varem rebre una agradable visita i després d'un sopar rapidet vaig agafar l'ordinador i vaig seguir entrant dades, fent llista, numerant per tenir un cert control...
Estaba bastant aïllada, ho reconec, però de fons els escoltaba, que si Mesi, que si el Madrid, que si Laporta....
Vaig tancar els ulls uns segons i em va reconfortar, de manera sorprenent, escoltar parlar de fútbol, ells dos s'entenen molt bé i aquest tema els encanta, a més, eren ben conscients que jo era en un altre Món.... el dels números...
Qui em tenia que dir a mi que em calmaria escoltar parlar de pilotes!!
S'han tingut que tancar les inscripcions, la ratlla dels 2000 està frec a frec.
Molta gent solidària.... magnífic!

I com no patir...

De pensar si tornesin...

1. Mayor Oreja: el derecho de la mujer al aborto es “una aberración”.
2. Arenas califica de "barbaridad" la canción infantil que habla de familias homoparentales.
3. El Partido Popular, a favor de penalizar la homosexualidad.

Segueixo?.
Ni dret a decidir, ni amor que no sigui "el establecido", ni famílies "diferents", ni gais, ni lesbianes...
De veritat, quina por...

Una "Diada" diferent...

El dia 11 el meu germà "Mingo" i la seva dona Rosa em varen dir d'anar a passar el dia fora, els dos estàn sempre al meu costat i em volien "ventil.lar" una mica.
Varem decidir anar a Pals, però no de platja, de passeig al poble.
La sort va ser que era Festa Major i no ho sabiem, varem gaudir d'Havaneres, d'unes vistes imponents, la Tramuntana estava bastant animada,


També les illes Medes, de fons,



D'un dinar tranquilet i d'una sobre taula, en un café del poble, a l'ombre d'unes moreres, de lo més tranquilet que pugueu imaginar.
Tenir un germà, i cunyada, com ells, no te preu.


No penseu pas que no em vaig pentinar! bufava de valent!
De tornada una magnífica posta de sol darrera el Montseny...



Es pot demanar més?

Hi ha mirades.....

De mare i fill, compenetrats.


De tiet i nebot, encantats.


D'amor... el que elles dues es tenen.


De pare acabat d'estrenar...


De mare primerenca i decidida..



De viatger empedernit...




D'àvia il.lusionada...



D'ocupa de pis..




Mirades de... i si fos possible?


Mirades, a la fí, de la meva estimada família, la que m'arriba i em fa glatir. Les que mai em canso de veure i sempre hi son.

I tu, ja ho has fet?

I si la resposta és no, què esperes?.
Ens pot passar a tots i totes i per mi, crec que és la pitjor manera d'acabar una vida.
No tenir cap record, de res, de com menjar, llegir, escriure, estimar....
No creus que val la pena fer aquesta caminada, per un altre costat per llocs molt macos, i donar una mà a les famílies que algun membre n'està afectat?.
Vinga!, aixeca el cul del sofà i camina.... per l'Alzheimer.... sols queda una setmana!
Inscrpcions.

Escampar merda.... amb perdó...

Alguns "personajillos" viuen d'això. Sense partit ni patria, reparteixen a "diestro y siniestro" i els importa un pebrot a qui fan mal, ni com.
Aquests "personajillos" son per tot arreu, no cal parlar de colors ni programes, no és poden evitar i tanmateix com la "peste" i les plagues de rates, costa molt acabar amb ells.
La majoria fan servir la seva llengua "viperina" per tapar les seves inmenses carències, la seva ineptitut i com no, incapacitat per gestionar i "brillar" per la feina, no per la merda que escampen.
Ara resulta, quins collons tu!, que una notícia de la que jo en tenia coneixement des de juliol, ara ha "traspassat", diguem que algú l'ha filtrat, i com no!, ha estat la Joana! i tant!.
Però quins pebrots!
I com ho saben?, donat que aquesta informació la tenia molta gent, el mateix interessat l'ha escampada a tohom que l'ha volgut escoltar, l'ha enviat per correu a un munt de gent i no sols això, porta la carta a la butxaca i la va ensenyant a qui li pregunta.
Jo, des de que vaig plegar de vacances, per sort per mi, em vaig treure aquesta informació del cap, la vaig remetre a les dues "úniques" persones que la debian tenir, al meu entendre., per el seu càrrec. El què aquestes dues persones han fet amb la informació ni ho se ni m'interessa el més mínim.
Han aconssegit això, ja no m'interessa gens res del què fan ni diuen, em limito a fer la meva feina per guanyar el pa, els ideals, aqui al blog i lluny de la meva "casa política", que ja n'estic farta de represalies!.
Però si fos jo qui l'ha filtrat a què esperar al setembre?.
Ara, en Pere, com sempre ben informat, ho explica al seu blog i és clar!! com no!, els covards i palmeros oficials aprofiten per carregar contra mí, que ni havia comentat l'escrit d'en Pere.
Com pot ser que al Món tinguem gent tant dolenta?, tan malparida?.
Com poden acusar sense cap prova, però NI UNA. Escampa merda que alguna cosa queda, és el seu lema.
Doncs lo dit, per trepar a l'esquena d'altres....
Per sort, un dia o un altre, tanta pudor.... és veurà qui l'escampa.

Amb sinceritat.... extrema...

Cada dia llegeixo El Punt, entre d'altres mitjans, ràpidet, el repasso i miro si veig alguna cosa que em pugui interessar.
Cada dia, també, miro "per sobre" la columna de Manuel Cuyàs, més que res per ser de Mataró, ni que amb sinceritat, poques vegades estic d'acord amb ell.
Se que això d'opinar de la premsa o els seus integrants no agarada, ni cau bé, però com és evident no estic pas d'acord amb tothom sols per ser del meu "poble".
Avui, aquesta columna m'ha enganxat a la primera, he seguit avall, fins el final, l'he tornat a llegir, l'he repassat.. i noi... als "meus" no els agradarà però a mi m'ha convençut, del tot.
Porta per nom " Gent d'ordre" i avui sí, en Cuyàs.... m'ha enganxat a un escrit seu, això sí és una novetat. També espero que no sigui la darrera vegada que ho fa...
Ara, que ningú s'estiri la "melena", segueixo la premsa local a fons i m'agrada l'estil d'altres periodistes, o aficionats, que també abunden, només dic que avui, he gaudit d'un escrit com poques vegades.
Per cert... també he llegit que l'Obiols i la Badia han fet de PSC... quin gust!

Cercle viciós....

De vegades, les persones, donen, donem, voltes i voltes a les mateixes coses i no trobem la manera de sortir de l'embolic.
Per més que intentem trobar un camí que ens sembli el correcte, o bé el més adequat, no el podem veure.
Algunes vegades, de cop, una llumeta s'obre camí, poc a poc i et preguntes com no havies vist aquest camí abans, de tant evident com el trobes ara...
Gaire bé mai és senzill pendre decissions dràstiques, malgrat que alguns opinen que jo ho soc, això sí, quan prenc una decissió, per dur que sigui, tiro endavant fins el final.
No deixo que ningú em faci caure a cap "cercle viciós", com aquesta cançó del meu estimat Sabina, ara ja no.
Ara mateix tinc un ampli i tranquil camí, dolcet i amable, el penso seguir i deixem què diguin...
(ho se, avui no m'he explicat gens bé, però jo m'entenc...)

Era clar...

Sabia que avui seria un dia, diguem.... delicat...
En Martí comença l'institut, se que toca, però sols imaginar el meu nen, de 12 anys, amb nois i noies de 17 i 18, al mateix pati, al mateix horari.... s'em posen els pels de punxa, he dormit fatal per aquest tema.
Ja se... no és el primer cop ni el primer nen, però a mi em fa patir, tonta que soc, ja ho se. Aquest ha estat el primer curs que no sortim junts de casa...
Després, quan m'he llevat, escolto a la tele que ha mort Patrick Swayze. Sabia que estava malalt, però m'ha tocat.
Molts dels "puretes" cinematogràfics em diràn que no era cap actor excepcional, però a mi em varen acompanyar les seves pelicules, i la música de les mateixes, en moments molt especials, apart que l'he trobat guapo, el seu ball...
Cada cop que veig Ghost, i crec que ja l'he vist cinc cops, o Dirty Dancing, acabo plorant! i no serà que no tingui clar el final...
Espero que el dia d'avui "remonti" una mica, almenys he gaudit de la temperatura, 16º a les 8:35 del matí darrera l'ajuntament, una cosa bona, ara ve el "meu temps".

Fa tant de temps...

Que no poso cap poesia, amb lo molt que m'agraden...
Avui, dues!

T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL... (Anna Montero)

T’he donat el nom més bell

i un llac on el temps s’endinsa

t’he vestit de dubtes

i una certesa profunda

amor que amb la nit

desgranes la llum

del collar dels dies

t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma

amor sense nom

on el temps s’endinsa i nia

DEL CEL, EL NÚVOL...

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
dels carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.

Tantes coses no puc entendre....

Prohibir.... fastigosa palabreja...
Prohibit això, però no això altre que sí pot provocar aldarulls i merder. El mateix dia! Qui mana a interior?, no ho fa pas bé...
De veritat, no hagués més valgut la pena deixar aquesta consulta en pura anècdota que no donar tantes "ales" als anti, i a favor, per acabar amb aquest lio?.
S'han implicat les més altes instàncies del país i jo em pregunto.... sabien on era Arenys de Munt?, el resultat és vinculant per alguna cosa?, doncs no, segur que no.
Per un altre costat, Montse, dius això quan saps que no en faràn... i mira que jo, militant d'aquesta Agrupació tannnnnnnnnnnnn tannnnnnnnnnnnn......, saps molt bé que et votaria, ets una candidata ideal.
I tu... Antoni, benvolgut, ves amb compte o et veig al carrer, ja saps... ser tan catalanista i clar.... ni que com gaire bé sempre, estic amb tu, és clar!
En fí... no entenc res... de res.... vaig a gaudir d'aquest cap de setmana tranquilet, espero. I que aquesta calma m'aclareixi un xic les idees.

Onades de satisfacció...

És pot medir la felicitat?, se què consta d'instants, de breus moments, se que no és permanent i la majoria de vegades algún impertinent ve a trencar aquests instants, però els guardo com un tresor, ben amagats, per recordar i reviure.
Dissabte vaig gaudir d'un dia especial com pocs, un munt d'hores i rialles, també d'un gran cansament, 10 hores amb un marrec inagotable poden ser molt dures, ja no tinc edat, però amb en Martí al meu costat, va ser tot més senzill.
Per fí he aprés que aquests moments no tenen preu, que les preocupacions encara hi son, però les puc decantar, gaudir de les coses sense nervis i angoixa, total, tampoc puc fer més del que ja faig.
Entre compres de llibres escolars, una ruina absoluta per qualsevol butxaca, material divers, el pa, alguna peça de roba per en Martí, com creix noi!, un "caprici" per mi, un refresc per agafar forces, una cercavila per conèixer el grup de Batucada que en Martí vol anar, uns balls amb gegants amb en Dídac entusiasmat, un berenar de " Ca l'Uñó", un "ramblejar" i un menut que dorm, ja de nit, a coll de l'àvia, jo...
Per tancar aquest deliciós dissabte una visita inesperada, una bona conversa, un película i els tres al sofà, junts....
Digueu, te o no te color la felicitat?

Mans...

Les mans poden servir per moltes coses, escriure, acaronar, fer treballs manuals, donar plaer, treballar dur... Puc seguir molta estona, però em vull concentrar en les mans que donen plaer i afecte.
De vegades m'han comentat que les mans son una mena de "presentació" d'una persona. Si estàn netes, arreclades, son més fines, o menys...
Podem saber si una persona te una feina més faixuga per com te les mans.
Les que jo acarono darrerament, son aspres al tacte, però tendres de fons, son dures i fortes, però amaguen un munt d'afecte i delicadesa per els moments convenients. Son mans de persona "currada", de feina dura i constant, però tenen instants que de tan dolces i meloses et fan oblidar les duricies i t'esgarrifen fins l'infinit de plaer.
També son mans potents, mans que si mai fes falta, podrien defensar la persona estimada.
Les mans també comuniquen, una apretadeta en el moment convenient, asseguts mirant la tele... pot transmetre un munt d'emocions.
Em sento protegida quan les tinc a prop...

Va de putes....

Se què puc trobar molts altres calificatius per aquesta denominada "professió més antiga del Món", però a la fí, la paraula més coneguda i utilitzada, es aquesta.
Aixó és un tema molt complicat, molt!.
Prohibir, o no la prostitució, amb tot el que comporta, no és pas senzill, ni que tampoc podem tancar els ulls a lo què està pasant a Barcelona i d'altres indrets.
El que varem veure a les notícies, sexe en directe al mig del carrer, ens pot afectar el dia menys pensat, mentre fem un volt a la fresqueta del vespre amb els nostres fills Rambles amunt i avall....
No estic segura de què faria jo... prohibir sempre vol dir que algú, encara més que ara, s'aprofitarà i ho farà de manera il.legal d'aquestes dones.
Però i llavors?, regular?, crec que s'han de regular espais, no cal que siguin ghettos, però si llocs on les persones que busquen sexe de pagament hi puguin accedir sense muntar aquests espectacles.
Però molta gent està en contra d'això... un tema difícil...
Sempre he dit que mai pagaria per tenir sexe, no ho puc concebre, potser tampoc mai m'ha calgut, però si s'ha de posar un cert "ordre" i deixar que les dones que volen fer.ho, tinguin un lloc adient.
El que no podem, és seguir aixi.

Lola....

Estic al cinema, ja li he trobat el gustet a anar-hi sola. A la sortida escolto algú què diu "Lola", "Lola" "Lolaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa", fins al tercer crit, aquest cop la persona ja xisclava, no he caigut que em xisclaven a mi...
I doncs?, Lola era, fa molt i molt de temps, el meu "nik" d'internet.
Vaig tenir una època, del 2001 al 2004, més o menys, que xatejava, i molt!
Primer perquè em trovaba sola, acabada de separar, les amigues casades... després, amb el temps, per gust, vaig conèixer un munt de gent, gents estupenda, homes i dones, la majoria tan sols com jo.
Un dia, després de gaire bé un any, un grupet varem parlar de fer un soparet a Barcelona, era un canal de xat nou i cada vespre entrava un grup bastant petit de gent, gaire bé ningú feia "privats" al principi, per aquest motiu pensavem ser 15 o 20 com a molt.
La llista avan creixent dia a dia i al final varem ser uns 45, tots apretadets al restaurant.
Reconec que la primera vissió d'aquelles cares va ser impactant, posar imatge, veu etc a les persones... era un gust.
La cosa va anar creixent i un maig de fa ja un munt de temps varem fer un "mega sopar" al Masnou, a un saló de casaments!, varem ser unes dues centes persones i el varem organitzar entre 5.
Vaig gaudir molt, però vaig quedar esgotada!
D'aquell sopar varen sortir algunes parelles, poques encara duren, però va ser molt maco.
Ja fa anys que no ho faig, xatejar, però en conservo un grapadets d'amics i ún d'aquests és el que cridava el meu nom al cinema...
Un café i un munt de records ens va transportar a un passat no tant llunyà.. però no l'anyoro, cada cosa te el seu temps.
A més... sempre he preferit una bona conversa en "directe".