7 hores i 7 dies......

7 hores el dilluns de Pasqua a urgències, del tot inacceptables, 5 hores abans no em criden, asseguda a una cadira de fusta, incomodissima, amb un fret al cos insufrible, amb dos desmais el mateix dia, amb unes angines i uns ganglis infectats que no et permeten ni tan sols pensar, amb uns fills i joves preocupats i neguitossos que ja no saben ni que dir, i la sala no era plena ni de lluny, sols que només hi ha 4 metges, per un territori de més de 140.000 persones.... patètic i trist, molt trist.
La doctora que em va atendre, super amable, la visita bona i atenta, conclussió, infecció d'angines, de ganglis i la mateixa ha passat a la sang, una piltrafa, perquè ens entenguem. Després de suero, cardiogrames, paracetamols i analítiques, m'envien a casa a les 12 de la nit.
He estat tota la setmana dormint, no puc dir una altre cosa, els antibiòtics de "caball" m'han deixat destrossada, no he baixat de 38º en 7 dies, no menjo i no és per la dieta, no puc, no se encara si demà podré anar a la feina, si no, i per més que em dolgui, en 17 anys agafaré la baixa per segona vegada.... la primera va ser per tenir en Martí.
7 dies, i no se molt bé per on para el Mon, això sí, en Pasqual ha estat escollit Català de l'Any, una molt bona notícia, a veure si m'animo.
Maleïts virus....

Adèu Chantal....

Un cop més, la burrocràcia, la falta de sensibilitat i de moral, de generositat, i de pietat, sí, de pietat, han impedit a una persona morir de manera digne, envoltada dels seus fills, sense patir, morir tal com sembla va viure, dignament.
Ha tingut que morir en un racò, d'amagat, com si fes un delicte i lo pitjor.... casi segur que va morir sola, com un gos.
Això és justícia?, la que permet que una persona pateixi d'aquesta manera?, aquests dolors bestials.....doncs que la donguin a la "senyora" justícia!.
Adèu Chantal, estàs al meu sentiment.

Tibet lliure!

Una vergonya, l'ocupació, la violència, l'explotació, els maltractaments als seus habitants, la destrucció d'una cultura mil·lenària, l'anul·lació de la seva identitat, tantes i tantes barbaritats.
Qui condemna?, doncs gaire bé ningú. Qui te pebrots per enfrontar el gegant Asiàtic?, ningú.
He escoltat alguns famossos, sensibles amb l'espiritualitat del Dalai, condemnar i criticar, però els governs, la gran majoria, tots calladets, ves que Xina els imposi el "veto" als seus productes.
I és que ser solidari i espiritual, no està gens de moda.
Ara tots als Josc Olímpics, i calladets eehhh.
Jo, agnòstica declarada si em tingués que identificar amb alguna religió, seria amb aquesta.
Llarga vida al Tibet!, independent, siusplau.

Un Mundo, un Sueño, Tibet Libre 2008.

Dolentes o sinceres?...

Ni que sigui una mica, per uns instants, per uns segons, diguessim totes la veritat, fossim sinceres i directes, això que tan sovint amaguem i no expliquem...
Ells, diuen que ho som, dolentes, però la majoria, amaguem la veritat, en el fons els protegim, com una mare, i no cal ni ho val...
La majoria estàn preparats per una pyme, i tu acabes creient que sí, però no, no estàn preparats, la majoria, per una gran empressa.
Llavors, un dia, com qui no vol, tastes el "poder", és incomparable. I ells què fan?, ets massa dona..... els hi costa d'acceptar, però no poder evitar la cruel realitat.
Aquesta canço, estic aixì aquests dies, m'apassiono i no precissament per ser Setmana Santa, ni per els passos amb verges incorporades, a mi, aquests dies "sants" em tornen més "dolenta" que mai, potser és la proximitat de la Primavera, és possible, però penso disfrutar d'aquesta dolenteria.
Cantar... a la cara..... escolteru nenes, escolteu.... la lletra no te preu!

I tinc un anònim....

A la meva vida, amb el que he parlat d'infinitat de temes, des de cristianisme, intenta que jo vagi per "el bon camí", hem parlat del Nadal, de política, fins i tot d'amor....
No un amor mutu, dels respectius. En un cert moment trist de la vida em va donar un cop de mà molt important, i des de allà i fins ara, l'he anat coneixent, hem sopat i anat a fer copetes amb la tranquilitat que dona saber que no "ens busquem", si no, que compartim.
Tinc un anònim al meu bloc, que no ho és de cara i cos, al que en les darreres setmanes hem parlat d'amor, del que volem o no les dones, no ens enten, està decebut i tot per haver viscut un gran, molt gran amor, que no ha tingut un final feliç, com la majoria....
El darrer dia que vaig ser amb ell, em vaig posar un xic dura, ho reconec, però de les dues persones que en aquell moment sopavem amb ell, a mi, em va tocar el paper de "poli dolenta".
I digues, estimat amic, anònim, quan i com et puc fer entendre lo important que és que t'hagi passat?, que hagis viscut aquest amor, que hagis perdut el cap, els sentits i fins i tot la calma.
Que t'agis apassionat fins l'infinit, en aquell punt sense tornada on dormir ja no és important, on sols la pell, les olors i els petons omplen la vida.
Saps quantes persones no han tingut mai això?, massa, creu.me, tu saps i jo se que parlo amb coneixement de causa.
Però em queixo jo?, no pas..... He viscut un gran amor, d'aquelles històries per fer un llibre, amb capítols bons i dolents, però què he fet?, guardar un raconet amb els detalls i esborrar lo dolent, no serveix per res.
Estàs malament, ho se, i la campanya no m'ha permés, i em sap greu, estar al teu costat com l'amiga que em considero. Però ja soc aqui, he de pagar un sopar que et dec fa molts mesos i aquesta setmana és indicada per el mateix.
No et demano pas que oblidis, gaudeix dels records, no omplen, ho se, però no guardis lo dolent, no serveix per res. Estripa tot el que et faci mal, jo ho vaig fer i d'aqui endavant, mira, palpa i degusta, recordes aquell refrany castellà?, un clavo saca otro clavo.
No oblidis pas, les grans històries mai s'obliden. Però deixa aparcat el dolor, a la fi... et serveix per algo apart de per aquesta mala cara que fas darrerament?. Sut, gaudeix, respira i posa't en circulació. Jo ho vaig fer i no em va anar pas malament no?.
Gaudiu dels bons moments, no acostumen a durar massa.
Aquest vídeo m'el fa arribar ell, va per tu.

Va de "putes"...

Avui, mirant les notícies, he patit un "atac" d'indignació.
Veig el Governador de Nova York, el demòcrata Eliot Spitzer, comunicant a la premsa la seva dimissió per haver anat de putes, fines, això sí, que encara no sabem si les ha pagat ell o bé entre tots els seus representats.
No m'ha indignat que anés de putes, aquest és un debat massa ampli per mi, no crec que jo pogués pas exercir "l'ofici més antic del Mon", però tampoc jutjo les que ho fan, en tot cas, als que les exploten i trafiquen amb elles.
Total, a les imatges i recalcat per el presentador, veig a seva dona, al seu costat, amb cara "diazepán" i sense mirar endavant, mig morta de vergonya al meu parer.
Ja tenim una altre Hilary?, i la dignitat on queda?, tot per fer quedar bé l'adùlter?, això és el que s'espera de la dona d'un polític?. Ara entenc per quin motiu em va anar tan malament, mai vaig fer aquest paper hipòcrita i denigrant, mai he estat la "dona de".
Ell marxa de putes, es gasta una pasta gansa, amb una morenassa d'infart, i la que li dona suport és la oficial?, jo, apart de fotre un bon grapat de crits i demanar el divorci, el deixo a ell solet donant la cara, que ja està bé home!.
Ja sabem que tiren més dos tetes i una melena rossa que un cap ben amoblat, però ho he trobat denigrant fins l'infinit.
Aquesta dona no te dignitat?.

De lectures emotives....

Ahir al vespre, vaig acacabar de llegir Sobre l'amor, de Joan Barril, un recull d'articles publicats a la premsa, sobre aquest tema, per aquest autor.
M'he vist identificada en tantes històries d'aquest llibre, que m'he emocionat sovint i a la vegada, he vist, cara a cara, com han passat els anys i les situacions, com he viscut l'amor, els bons i mals moments.
No és pas un llibre d'amor, més aviat de com vivim les persones aquest fet.
He fet un petit recull d'algunes frases que m'han impactat especialment.
Diu Joan Barril:

¿On ho farem això d'estimar-nos? Perquè l'amor demana baldes i forrellats, demana intimitat i complicitat. No calen gaires maravelles arquitectòniques. Potser unes espelmes que tremolin per confondre'ns i no saber on comença l'un i on acaba l'altre.

Paraules d'amors apasionats, que varen fer servir els nostres pares i diuen tant, com: frenesí, perfídia, pasión, embeleso.....

Dels amors infidels: Els adúlters comuns, engabiats en amors d'interior per por que tot s'acabi sabent i reverdeixi el puritanisme d'aquells que, potser desitjant viure una doble vida, no van ser capaços de fre-ho.

Dels petons: Una boca contra una altre boca. O una boca a favor d'una altra boca. El petó és una de les carícies d'una major intimitat civil.

Us recomano la seva lectura, jo he gaudit i reviscut molts instants de la meva, ja llarga, vida.
Poques cançons descriuen els amors i les passions humanes, d'amors i desamors, com les de Paquita la del Barrio.

Diari d'un dia d'eleccions qualsevol....

6:00 del matí, un impertinent soroll ataca els meus sentits, dos despertadors, per seguretat, estàn sonant.

He dormit poc i quan obro el llum del bany l'apago ràpid, quina cara!.

Prenc el primer café d'una llarga jornada on segur excedeixo el número aconsellat de cafeina, però si no és aixì, no funciono.

L'Elmer em segueix per tota la casa, una mica sorprés per la matinada de la mestressa.

Després de la dutxa i de vestir la meva preciosa persona, agafo el bolso, una bossa amb mandarines i iogurts, un llibre i enfilo cap a "Can PSC". Des de casa fins a Les Tereses sols em creuo amb tres persones, dos joves que venen de festa i un representant de l'Administració, aquests que cobren el dia d'Eleccions.

Arribo patint per si algún ximplet ha posat silicona a la porta, no seria la primera vegada. Estic de sort, puc obrir, son les 7:25 del matí.

Des de aquesta hora i fins les 10 no paro ni per respirar, un cop instal.lats els "meus" Apoderats/des i Interventors/es, vaig a fer un café i un entrepà.

Tot el dia he estat pendent del telèfon, la meva principal tasca el dia d'Eleccions, ajudar despistats a localitzar les seves taules de votació, la gent pocs cops mira la targeta del cens, vetllar per el menú de la gent que està voluntària a les taules i perquè quan arribin al vespre, cansats i espectants, trobin alguna cosa per picar, una beguda i una bona pantalla per seguir els resultats.

Passades les 2 del migdía seiem a dinar un grupet molt reduit, la gent de les taules te ja el dinar i tenim un cert impàs de calma, la taula de reunions de la sala d'Executives es converteix per un dia en taula de menjador. En un ambient relaxat fem broma i mirem la tele, és un dinar fret però no li falta caliu.

La tarda, "más de lo mismo", trucades i una mica de nervis, ja s'acosta el moment.

A les 17:30 en Quico m'acompanya a votar, ves que perdem per un!, aprofito per anar a casa i refrescar un xic els nervis, fer un canvi de roba rapidet i tornar al PSC.

Ara ja sí, gent amunt i avall, arriba la premsa per instal.lar els seus aparells, el telèfon segueix a tota pastilla i curiosament, estic tranquila.

No arriben actes fins passades de llarc les 9 del vespre, primer un degoteig constant, després ja a tota canya, sort que en Noni, la Mª Ángeles i en Pau m'ajuden en aquest desgavell, s'han d'endreçar i és una tasca complicada.

Al primer pis la gent fa festa, nosaltres no baixem, però hi som, a l'ombra, com tota bona persona que es dediqui a la Organització.

Els convido a marxar a les 12 del vespre, queden alguns companys per venir, algún problema puntual els ha enderrereit i tots matinen, jo també, però encara em quedo fins a les 12:30 de la nit. Ni tan sols he pogut fer un petonet a la "meva" Glòria, sempre tant atenta ha pujat a saludar. No sento els meus pobres peus, quan arribo a casa em vaig despullant per el passadís, no soc massa conscient d'on deixo la roba, però porto ja tres nits sola i ningú mira. Potser això es el més dur del final de campanya, no poder tenir en Martí amb mi per els horaris tan bèsties que tinc que fer.

Un cop al llit agafo el llibre, malgrat estar rebentada estic despejada, contenta, però no relaxada. Lo bé que hauria anat celebrar ben acompanyada aquesta victòria.....

Apago el llum passada la 1 de la matinada, m'ha costat molt dormir, però estic contenta de la feina feta.

Per cert, el llibre, a "Can PSC", ni l'he obert....

(La foto, un cop més de Quico Melero, nosaltres sí tenim cor, el meu, avui, està que no hi cap!).

Visca, visca, visca, Catalunya Socialista!!

Un cop més, després de tanta feina, tants nervis, tanta son, sí... estic del tot "petada", el dia d'ahir va ser molt llarc, Catalunya ha donat la victòria al psoe, ara, ja podem començar a demanar.
Zapatero, endavant l'Estatut!, i com jo sempre soc un xic més atrevida, també segueixo reivindicant el Grup Parlamentari Català al Congrés!.
Malgrat el cansament, ahir vaig estar al peu del timó, com tants companys i companyes, més de 17 hores, tinc els peus fatal, però a les 9 he de ser a la feina. Lo millor de tot, ahir vaig rebre algun missatge preguntant on era, com estic "tancada" al cinqué pis de la Casa del Poble, molta gent es pensa que no hi soc.
Avui, sense cap dubte, baixaré més lleugera.
Per cert, em sap molt, però molt greu que plegui Llamazares, una gran perdua d'un home dialogant.

Ni en la mort....

Ni en la mort poden ser companys, poden ser decents, poden donar caliu, poden callar, poden deixar de gratar vots, poden ser decents, poden ser dignes, poden ser.... persones....
Va per tú company, Isaías Carrasco, la família socialista estem de dòl, ells no, ells estàn, davant el teu cadàver, en campanya.
(Per cert, jo, que em considero tota una senyora, tampoc hauria acceptat el condol del pp, això,  es demostra caminant...)

8 de març, un cop més....

I ni podem, ni hem, d'oblidar quí ha estat en contra de la Llei d'Igualtat, quí la va impugnar i quí va perdre aquesta impugnació.
De llei ha de ser que som tots i totes iguals, ja n'hi ha prou de cobrar menys per la mateixa feina, ja n'hi ha prou d'agressions i violacions, ja n'hi ha prou de fer.nos callar.
Volem la igualtat real i la volem ara!
Visca el Feminisme dialogant i actiu!.
I res de dia de la Dona, és el dia de la Dona Treballadora, poca conya, que dona en soc tot l'any, treballadora també, però no podem oblidar què vol dir aquest dia.
I ara, mediteu, a l'hora d'anar a votar, penseu quin tipus de país voleu....
Per les que pateixen, les que han mort i les que per desgràcia moriràn, per elles aquest viut de març, amb la cançó de Melendi, El informe del forense, trista i real, com la vida mateixa, denúncia la poca sensibilitat dels jutges davant els maltractaments masclistes.
Feliç dia, i feliç reflexió a totes.

Gotes....

Sé que les primeres, són sols l'anunci de què vindrà. No tenen la ni la calidesa, la textura ni la qualitat esperada, però són com els jocs previs a seduir, indiquen uns instants millors.
De mica en mica, puja la temperatura, la contundència, ho noto primer a l'esquena, tan dolorida de la tensió, de mica en mica llisca per la columna vertebral, fins a arribar, suau i calenta a la part on l'esquena pel nom.... jo la deixo fer...
Llavors torna a pujar fins al meu coll, la cara, com qui no vol, els llavis.... baixa pels meus pits, primer un, després l'altra, no deixa un mil·límetre sense tocar, panxa avall fins a l'entrecuix... cuixes, genolls.... peus...
El plaer va en augment, tanco els ulls i la deixo fer, aguanta la temperatura i m'agrada.
De mica en mica una mà va resseguint el camí fet per "ella", ara una mà, ara ella, els ulls tancats i el relaxament, incrementen el plaer, sense oblidar la música que tinc posada, Rosana, el conjunt em permet recrear els sentits, gaudir fins a l'infinit... enmig de la boira provocada...
Quan la humitat ja m'ha satisfet, gairebé del tot, eixugo una mica, el just i necessari i a dues mans comença un nou massatge, aquest i per revifar "l'assumpte", donat en fred.
Surto d'allà contenta i amb ganes, "ella", la dutxa, i la crema hidratant, m'han deixat del tot.... descansada!.

Punto "canalla"...

Ahir, per fí, vaig poder dinar amb "les Divines". Dinar ràpid, jo havia de tornar a la feina i en Pau i l'Octavi també. Però va durar suficient estona per "oblidar" la mala llet i fins i tot el cansament.
Reconec que els 6 que erem ahir, una de les amigues no va poder venir, doncs fem cert soroll, varem riure molt i apart, estem del tot còmodes i tranquilets junts, cosa que permet veure volar petons per sobre la taula i mans per sota.... això sí, les noies res de res, ells tres no paren!.
A mig dinar varem poder observar, sense cap dubte, que quatre joves que dinaven al costat nostre no parlaven, només escoltaven la nostra conversa, cosa que va provocar més d'una cara vermella, la meva la primera, com no!.
Sempre, com és evident, acabem parlant de sexe, de si tu tens o no, de si bé o malament, recordem que tots sis vivim sense una parella a casa, fem el que podem o ens deixen :).
Total, tant a ells com a elles, menys a mi, els agraden els homes amb un "punto canalla" i aquests dies, que he parlat bastant amb un estimat amic sobre aquest tema, per motius que no venen pas al cas, no ho puc entendre, ni crec que pugui mai.
Volem una parella que sigui "dura", això vol dir que ens engany i ignori o senzillament que sigui "dur" al llit?.
Una de les amigues diu que busca un "tigre", que els gatets a la terrassa..... no acabo d'entendre això, no pot ser un home contundent on cal, i decidit, i a la vegada ser carinyòs?, cal que ens ho faci passar malament?. Reconec, fins aqui arribo, que segons quins tipus doncs tenen molt de "morbo", per exemple en Dani Martín, de El Canto del Loco, en aquest vídeo està... ummmm....però tenir.lo a casa...
Total, el debat, com sempre, acalorat i decidit, això sí, riure, varem riure per els propers dos mesos!.
La tarda, ahir, malgrat tot, ja va ser una altre cosa..... i avui, com algú em va dir ahir, tard al vespre.... Joana, treu el PSC del teu cap, avui res de PSC... li he fet cas....
I avui, soparet i ball a Las Cuadra de Calella, a moure el cul!.