He escrit d’altres vegades sobre la meva amiga Encarna, són gairebé quaranta anys d’amistat i encara que sovint hem discrepat, amb l’edat, hem acostat posicions. Això sí, ens respectem i estimem un munt. Podem pensar diferent.
La cosa és que sempre tenim tema de conversa, m’entra intenta posar-me bonica, que si peus, que si ungles, que si anem a sopar….
Dijous passat li vaig explicar un “secret” de l’any passat, va quedar molt sorpresa que fins ara no li hagués explicat doncs crec que li ho explico gaire bé tot!
No em va jutjar, per sort, vaig trencar una màxima que m’havia imposat i havia respectat sempre, i trencar la mateixa amb més de 60, em va avergonyir molt. Ni que va ser curt i molt intens, no li havia dit.
Ella em va fer reflexionar… no esperes res no? Que fa sis mesos! Aquesta frase em va quedar ben gravada al cap.
La vaig tranquil·litzar, NO, estigues tranquil·la, visc la vida. El passat és passat, no va sortir com volia i ja no serà.
Això va donar pas a noves confessions, per part d’ella, i és que quaranta anys després, encara ens queden moltes coses per dir.
També vam parlar de malalties mentals, de les persones “no diagnosticades” o bé que no es mediquen. En coneixem algunes i ho fan passar malament, a les famílies i a qui els envolta. No val la frase “soc així” si es perjudica altres persones que ens estimen.
Per mi és amiga, germana, confessora i sempre hi és.
Cal conservar la bona gent ben a prop.
I gaudir la vida, aquesta que fuig entre els dits. Jo ho faig tant com puc.
Aquest dissabte escapada a Barcelona, passeig i dinar amb dues companyes de feina que estimo un munt, seguim…
