dimarts, 29 de setembre del 2015

Uno de los nuestros....


En cualquier empresa lo podemos ver, percibir, sentir, intuir.
El peligro se cierne siempre sobre los más débiles, el ultimo engranaje, el ultimo "mono/a", siempre es el culpable.
Del problema que sea, ningún ejecutivo asume que sea suyo, siempre es del siguiente en la linea de mando, y este va bajando, y bajando hasta llegar al aprendiz, al final de la cadena, el o la que ya no puede culpar a nadie.
En todas las empresas, grandes o pequeñas, tanto da, los culpables son siempre, los trabajadores y trabajadoras.
Y da lo mismo que todo el consejo de dirección tenga claro quien es el incompetente, la frase, siempre es la misma, es uno de los nuestros.
Y mientras, da lo mismo que esos trabajadores y trabajadoras den sus vidas, su tiempo, su salud, por esa empresa, por ese trabajo que necesita para comer, para mantener a su familia, si uno de ellos te culpa de cualquier cosa, estás bien jodido.
Y mientras ellos se van a Ibiza a fardar, los del #notengonivel se van de camping, eso con suerte, han trabajado el doble de horas,  se han partido la espalda y los nervios, pero claro.... no son "uno de ellos".
Y los #notengonivel ven peligrar sus vidas, sus familias, mientras ellos siguen ahí, tranquilos, fardando de vacaciones y pregonando, a voz de pito, la culpa es de los trabajadores/as, los hemos acostumbrado mal, demasiados derechos y libertades!.
Esto pasa en muchos sitios, en muchas empresas y solo queda callar y esperar que ese dedo acusador, hoy, no te apunte.
No perdamos la esperanza, sabemos que ellos lo saben, los incompetentes, muchas veces, llegan, pero son y serán incompetentes.
Eso si, no esperéis que rompan la cadena, entre ellos se protegen.
Llegará un día, que el trabajo vencerá, ni que no se cuando...

(Hoy me permito escribir en una lengua que no es la mía para llegar a una persona especial que necesita ánimos, va por ti, ya lo sabes....)

divendres, 25 de setembre del 2015

69, políticament correcte?





Estava obsessionat, ho sabia.
El càrrec de diputat demanava un esforç i ell estava preparat.
Havia d’aconseguir 69 vots i sabia que aquest era el seu número.
Va començar per la presidenta, i va anar baixant fins a la portera.
Tenia 69 vots i a la llengua el gust de les 69 senyores que visità en un dia.
Un vot és un vot! Ho pensa repetir.
Ja era diputat!

(Darrera aportació al concurs 69 de Garbí, amb aquest m'ho he passat teta...)

dimarts, 22 de setembre del 2015

Doble 69...


Xat, conversa, somriures, picardies, dies. Quedem?, ensurt!
D’acord, sí, quedem! Però has de saber que farem un doble 69. Doble?, ve algú més?, no, jo solet!
Excitació.
Quan apareix, ensurt! És un avi! Té 69.
No el vols decebre, anem va, fem-ho. Amb el llum apagat.
Estirats, sents un clec, llavors comença el 69. S’ha tret les dents!, el millor 69 de la teva vida.
Doble, ben cert!

Tornem-hi.

(Aportació nº2 al Concurs 69, organitzat per Garbí)


dilluns, 14 de setembre del 2015

Demà ho fem...


Trucada,  demà vinc per el 69. Vermella, qui era?, però noi, es va excitar, un desconegut volia el 69 amb ella i ella, va acceptar.
La cita a les 7, matiner, va pensar.
Ella va decidir que seria atrevida, el va esperar nua, del tot. Arrepenjada a la taula del despatx.
Ell entra,  mira, i tartamudeja quan li diu: vinc a arreglar la impressora, dóna l’error 69.
Plaf!

Desmai…

(Aportació que he fet a "Concurs 69" que ha organitzat en Garbí, expert en relats curts :), si us animeu... )

(La imatge d'aquí)


diumenge, 6 de setembre del 2015

Un any en campanya....


Seguit, esgota a la més pintada!
Gener ja era campanya, les municipals comencen més de 6 mesos abans. "Acabar" al juliol amb nomenaments, electes etc... fer vacances i entrar al 150% doncs ara venen les autonòmiques el "El messies" ha convocat per la seva glòria i divinitat.
Per acabar el panorama en Rajoy, ufffffff!!!!!,  comenta que si el 20 de desembre,  que si tot va com cal seré a Dubai, generals...
No hi cos, ni ànims, ni paciència, ni economia, que suporti aquest any. S'han tornat bojos del tot.
Total, ara, més que mai, aquest any vull dir, em cal relax, em calen caps de setmana "fora" per saber que no cauré en la temptació d'anar al despatx doncs no acabo mai, MAI!, la feina...
Aquest cap de setmana ha estat molt especial, en Dídac, el meu nét gran, ha vingut de Sant Cugat per anar al cinema amb la iaia, jo, i s'hi van afegir la meva jove "petita" Ester i en Martí, cosa que ho va convertir en una nit molt especial. Vam dormir, anar a esmorzar a Ca la Núria, i anar amb tren a Barcelona i ferrocarrils a Sant Cugat, per ell, amb els seus 6 anys, tota una aventura!.



Passar el dissabte amb el fill gran i la seva família a Sant Cugat, que hi viuen, i a la tarda que en Dídac vulgui venir a visitar el nou museu Cal Gerrer, Fundació Cabanes, ja va ser estupend.
Un museu, reconstruït d'una casa gairebé derruïda, amb els detalls de la vida de la família Cabanas, artistes, pintors i poetes... Conté la colecció més gran de records originals de la Marilin, curiós també.
Jo el vaig trobar original, bé val una visita. Les vistes sobre Sant Cugat i sobre el Monestir, des de el mirador del museu, som impresionants. Per en Dídac crec que ha estat el seu primer museu.
Tarda agradable que va culminar amb un bon gelat i bona conversa, que ja és un homenet...
I són aquestes coses que fan gran una família, que em fan feliç i em fan oblidar, per unes hores, que aquest és un dels anys més durs, laboralment, que jo recordo, en tots els aspectes. 






I seguim en campanya.... si... ja ho crec. Imposible fer una foto del monestir sense que sortís l'Estelada.