El primer mes del confinament, una de les coses destacables a casa meva, visc en una avinguda amb molt de trànsit i al passeig sempre hi ha gent, va ser el silenci.
Molt destacable, un cotxe de tant en tant i cua a la farmàcia de sota casa, però fins i tot la gent que feia cua per entrar, estava callada.
Va fer molt bon temps, finestres obertes i escoltaves tot, però tot molt suau, lent, tranquil.
Els primers cinc o sis dies, a la gent li va costar quedar-se a casa, cridava l'atenció que el que més veiem amb en Martí, era gent gran, els de més risc eren els més complicats.
Va començar a passar la policia i la cosa va anar a menys.
Semblava una mica com que tants morts, tant de patiment, ens mantenia a casa, era com un silenci reverend, respectuós, creieu que això, al meu barri, no passa.
En Martí ha estat fent teletreball, va muntar el despatxet al nostre balconet, i res el destorbava. Va ser una bona elecció.
Jo, al meu seient preferit per llegir, amb les finestres de bat a bat i gaudint d'aquest silenci.
Ahir vaig ser ben conscient que s'ha acabat la treva, la sonora, cotxes, botzines, cotxes amb la música a petar, terrasses de bars plenes, veus...
Tantes coses han canviat en l'absència de les persones, i totes a millor! carrers més néts, dofins al mar, natura. Tot ha millorat en la nostra absència.
Ha estat breu per tant de mal com li hem fet. Surto a caminar aviat al matí, ara que ja puc, i m'esgarrifo de nou en veure brossa, contenidors amb mobles que no toca, bosses a terra, mascaretes i guants...
No, no aprenem, ni pandèmies, ni dolor, ni morts, ni respecte, tots i totes impacients per quedar en grup, fer força petons i abraçades, total... no ha estat res no?
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.
Pujaré al Turó de Mata, a veure si amb aquestes vistes, recupero aquell relaxament.
Quin enyor del silenci.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada