I com gestionar l'esclat d'emocions que tinc...?

Fa uns mesos vaig escriure sobre ser cuidadora.

Poc pensava llavors que tindríem una pandèmia, i que tot plegat, seria més ràpid que no esperava.

En Martí, el meu petit, si, sempre ho serà el petit malgrat els seus vint-i-tres i que pensa que ja és gran!, marxa de casa a compartir pis.

Algunes vegades, rondinant, tal com toca a una mare, li he dit... a veure si et fas gran i marxes, que em dónes molta feina!

Poc pensava que seria tan aviat.

Mai he viscut sola, primer a una família enorme, després primer marit, fills.... i fins aquí.

Als meus cinquanta-vuit anys mai he estat sola més de quatre o cinc dies. Que eren unes mini vacances de cuina, roba, ordre domèstic....

I ara, un munt d'emocions em tenen plena de contradiccions. Ha de seguir el seu camí, com han fet els seus germans i germana més grans, veig certes coses positives, però per un altre costat, penso com gestionaré tot això, i un munt d'emocions m'embarguen.

Va costar tenir aquest fill, jo ja era gran, per mi trenta-cinc anys era ser gran, sempre recordo la sort que he tingut amb què els germans grans el cuidessin tant, tantes hores.

Crec, sincerament, que és el que em coneix més, amb el que he parlat més de tot, el que es diu tot de tot. Malgrat les nostres discrepàncies polítiques, contundents, aquest tancament a casa ha estat tranquil, hem compartit algun Desperados, vermutets, xocolata, llargues converses i fins i tot... si... algun cigarret!

Ens hem manifestat per moltes causes, junts, si alguna cosa tenim en comú, és que estem totalment en contra de les injustícies, socials i polítiques.

Ara cal veure com gestiono el temps, molt dedicat a cuinar per ell, com porto no rebre el petó de bon dia, dinar junts, i els esmorzars de diumenge al nostre balconet, alguna copeta de vi, mentre ens posem al dia.

Tinc un cuquet a la panxa, que em diu coses negatives, però... sóc de mena positiva, la vida segueix i ha estat la meva opció viure sense parella.

Ell, com és normal, està super il·lusionat amb l'aventura i marxa amb dues persones que crec són sensates, bons amics seus.

Fins aquí la teoria del que sento, veurem la pràctica com em va....

Ordre mental.... potser no?

Intento endreçar el meu pobre cap, gairebé vuit setmanes de confinament, complet tal com cal, em tenen més aviat dispersa.

Però l'ordre de les coses, del que vull, ho tinc ben clar.

Primer de tot, sense cap dubte, però ni un!, celebrar l'aniversari de la meva única filla, Elisabet. Si tot va com cal serà just quan ens podrem tornar a reunir. 10 diuen... els néts i néta, quines ganes! Si res canvia serem 9, donat que en Daniel no vindrà aquest any....

Esmorzar amb la meva cunyada Rosa, potser no a un bar, potser no serà possible, però ja comprarem croissant a Ca la Núria i el café el fem a casa!

Anar a veure la sortida del sol!!!

Després, tot seguit, anar a Arenys de Mar, menjar l'arròs d'en Santi, que ja sap fins i tot els ingredients que hi pensa posar. Sense cap dubte, el millor arròs del Maresme!

Caminar, mirar lluny, somriure,.... la cama no acompanya i ara que ja es pot, jo no puc, potser està sent el més trist aquests dies. Veure amics i amigues!

Tinc energia, ganes, moltes, de petons, d'abraçades, que sé que serà difícil, que queda camí, però digueu, qui no té un somni?, qui no vol trepitjar aquestes fulles tan boniques tot caminant de nou per Sydney?, i veure una posta de sol des del Turó de Mata?, i caminar el passeig marítim? i qui no vol fer un volt per Can Oriol a Rubí mentre es posa el sol? I la sortida del mateix a Mataró?

Anar a Queralbs, a Ribes de Fresser, a Sant Feliu de Guíxols, a Bilbao, a fer el Camí de Ronda, a.....

Deia l'altre dia en una imatge al Instagram, "La petita felicitat, la felicitat de les coses petites"... no vull pas res més. Res!

De normal sóc sentimental, tendreta, ara mateix, més que una ensaïmada. Emotiva, però ferma, i cap virus ho pot canviar.

Emocions a flor de pell...

Mar i Carles, 

avui, després d’un munt d’anys, fem festassa per celebrar que us heu casat.

Això del matrimoni, sovint menystingut, no sols ha de ser per reafirmar el vostre amor, el vostre compromís, la vostra fidelitat, ha de ser, també, una aposta de futur conjunta, de compromís de l’un amb l’altre.

Compartiu moltes coses, apart de en Dídac i la Xènia, i una hipoteca... el sentit de l’humor, una mica negre, l’afició per el bon menjar, ara, també, per caminar junts, estimeu les vostres famílies i us estimem.

Mar, jo, que tinc una pèssima memòria, recordo el primer dia que vas venir a casa, un Nadal de fa molts anys, et vaig veure decidida i un xic esbojarrada, lo teu amb el meu fill havia d’anar bé.

Llavors, i ara, vas ser una peça important per moltes coses, les dues ho sabem, i sempre t’estaré molt agraïda, per estimar el meu fill, la meva família, per fer-me àvia de dues preciositats i com no…. per respectar aquesta sogre tant moderna que t’ha tocat!

Un dia em vas dir que et costaba veure’m com a sogre per la poca edat que ens portem, jo et vaig dir que això era un benefici, i així ha estat.

Gràcies per tantes vegades que ens has acompanyat, en els bons i per sobre de tot, en els mals moments. Hem compartit ja moltes coses, jo espero que encara ens quedi molt de camí per fer.

Ets una bona jove, sóc afortunada en aquest aspecte. I per trencar les emocions diré que tens una bona sogre, mai passo el dit als mobles!

Carles, sóc la teva mare, t’estimo i ho saps, ets un bon fill i no fa massa et vaig dir que estic molt orgullosa de tu, ho mantinc, no sols ets un bon fill, ets un pare de família espectacular, has crescut i madurat, ets una bona persona, poc més puc dir, bé… lo de córrer com un boig avui no ho menciono no?

Avui trobarem a faltar persones, jo, al meu fill Daniel, un casament sense tots els de casa se’m fa estrany, però sabeu que està present de pensament i sentiments. 

Cuideu-vos, cuideu la parella, busqueu estones per vosaltres, íntimes, de soparets i calma, per fer i ser parella a part de pares.

Jo he après la teòrica, per fi!, ara em queda la pràctica.

Que sigueu molt feliços!

No oblideu els petons, sempre tan importants!

Confitura de petons

Cerco la tebiesa
íntima del teu cos,
i els llavis de sucre,
amb petons de mel,
de dolçor…
Cerco les plàcides hores.
d’aromes nous,
de pell eriçada
dins la boca del desig.
Cerco els teus llavis
de préssec,
que són ara,
confitura de petons.

(Isabel Ribera)

Escrit que vaig llegir ahir al casament del meu fill Carles amb la meva jove Mar. Quin gran dia!!