dissabte, 27 de juliol del 2013

Es busca macle, estic sense.


Aquest, a partir d'ara, pot ser l'anunci que moltes dones hagin de posar per poder trobar un pare, més aviat un raig d'esperma, per poder ser mares.
He parlat sovint de la indignitat del govern d'Espanya però crec que s'estan superant, dia a dia i sempre en negatiu.
La majoria de coses que fins ara no han estat cap problema, ells ho converteixen en un. Tornem a passar de país avançat i modern, a les cavernes del diner i el poder econòmic.
Les dones, com no!, hauran d'anar a avortar a Londres, les que tenen pasta, és clar, que les d'ells aniran, com als anys 70, a Londres i de passada faràn unes compres.
Les treballadores tornaràn a les mans de qualsevol carnissera en algun pis fosc i inhòspit.
Les maltractades, hauran de pregar al metge que les ingressi un mínim de 24 hores, si no, no consten. És a dir, nenes si us foten quatre hòsties, unes patades i un ull a la birulè i el metge us fa anar cap a casa, no ho feu, us tanqueu al bany, li pregueu, el que calgui, us ha de mantenir allà 24 hores. I tot això perquè?, per baixar les estadístiques, aquestes que diuen que cada mes moren de pro mig quatre dones.
I ara els hi toca a les mares solteres o lesbianes. Segons ells per quin motiu les han d'atendre si no tenen problemes de fertilitat?, cony! és clar que en tenen!, els cal un tractament per quedar embarassades no?.
Que la majoria no creiem en allò de l'esperit sant!. 
Fer una fecundació in vitro, se de què parlo, no és una festa, és llarg, angoixós, estressant i caríssim. No és anar de festa.
Si una dona pren la decisió de no tenir parella i vol ser mare, després d'anys de campanyes de feu-ho amb condó que podeu agafar la sida, haurà de deixar de prendre mesures per poder ser mare soltera. I les lesbianes?, això no és discriminació?, se suposa que la santa constitució, la intocable, no permet discriminació per sexe no?.
Però ells s'ho passen pel el "forro", volen fills, si, però dins de la sagrada institució de l'església, que és la seva de "santa".
Total, reines, les que vulgueu ser mares que a mi ja m'ha passat, poseu un anunci, cerqueu mascle, que es faci les proves oportunes que si te un metge amable li fa gratis, i encara que sigui sense ganes cardeu, sols així, o amb un bon grapat de bitllets a la butxaca per pagar el tractament, podreu ser mares.
Cada dia em sento més avergonyida que el meu passaport posi que sóc espanyola.
A la ministre Mato no li falta mascle, li falta cervell.

dissabte, 20 de juliol del 2013

I és la història d'un amor....



El record em porta avui a una bonica història d'amor entre dues persones grans, ell, acaba de morir....

Eren veïns de porta feia més de 30 anys quan la dona d'ell va caure malalta. Aquell veïnat, malgrat pertànyer a una gran ciutat, s'havia construït casa a casa, mà a mà, entre emigrants dels anys 50 i 60, per tant, la relació entre ells era molt diferent que al centre de la ciutat, allà, ara, encara, la gent s'ajudava.
Ell ja estava jubilat, per tant es va dedicar en cos i ànima a cuidar la dona, els podies veure per el carrer junts, ell empenyent la cadira de rodes, amb un afecte envejable, li eixugava les babes, la canviava, la banyava.... vaig poder viure més d'una ocasió aquella tendresa, a mi, personalment, m'emocionava.
Varen ser uns anys llargs i durs, la veïna l'ajudava de tant en tant, li diua menjar fet, es quedava amb ella si ell havia de fer algun encàrrec, elles dues s'havien dut sempre molt bé.
La dona va morir, sense que els fills sen fessin càrrec, visita setmanal, fins i tot mensual, i ja us ho fareu.
Ell va quedar sol, amb aquell vuit que deixen les persones que has estimat tota la vida, un vuit fosc i profund, negre...
La veïna el veia cada dia més prim, gaire bé no sortia i els fills, un cop més, trucada i poc més.
El va convèncer de sortir un dia al parc, parlar, trobar gent, un altre dia varen dinar junts, a la fí els dos estaven sols.
Aquí varen tenir el primer entrebanc, va arribar a orelles dels fills que es veien, malgrat que era una amistat ells ja hi varen veure una mala dona, de 65 anys, que volia robar la casa que havia de ser seva.
Varen visitar al pare, que ja passava els 70 i li varen prohibir, textualment, que la tornés a veure.
Per primera vegada el pare es va quadrar, va reivindicar la seva vida i la seva dignitat, mai havia faltat a la seva mare, li havia estat fidel més de 40 anys, ells no hi havien estat, no tenien dret a prohibir res. Tenia sort de tenir una bona veïna i amiga. La bronca va ser momumental.
Quan els fills varen ser fora ell va pensar, hi va pensar molt, i tal com ho va sentir ho va fer. Va trucar a la porta de la veina i s'hi va declarar, tal cual.
Ella, que havia sentit els crits li va dir que s'ho pensés bé, que ho tindrien molt difícil, però ell, després del batibull ho va veure clar, estimava aquella dona i fins llavors no havia estat conscient.
Va ser tal el merder, fins i tot els fills d'ells dos es varen trobar per impedir que es puguessin casar!, va guanyar l'amor, per sort. Em varen venir a veure i em varen dir que es casaven, jo vaig plorar, sabia lo dur que estava sent tot.
Varen marxar d'aquella ciutat a un poblet del sur, va ser molt dur aguantar dia sí, dia també, els crits del 7 fills que tenien entre els dos, però varen vendre les cases i varen marxar.
Varen viure al sur més de 10 anys, de felicitat, de tranquil·itat, d'amor....
Quan ell es va posar malalt varen pensar de tornar, allà, al sud, no hi havia tants metges, l'hospital era lluny i ell havia d'ingressar sovint. Varen pensar que amb els anys els fills s'haurien estovat.
Però no, sols una filla d'ella els va acompanyar en aquest llarg camí, ara el que anava en cadira era ell i el treia a passeig, a prendre el sol, el cuidava com si fos el seu pare.
Ara ell és mort, fa pocs dies, uns dies abans de morir em varen venir a veure, em vaig emocionar molt doncs em varen dir, la dona i la filla, que ell volia veure la Joana del PSC, i va insistir, i va insistir fins que el varen dur.
Ara m'ha quedat com una angoixa, com un pes, estic segura que es va venir a acomiadar, com ho va fer l'Eloi unes hores abans de morir que em va trucar des de l'hospital.
I és que després de 22 anys són moltes les històries que he viscut, d'aquesta, en queda un gran amor, el que va triomfar entre ells. Jo ja el trobo a faltar...





divendres, 12 de juliol del 2013

Vull que ho feu! I ha de ser ja!


Si dic que estic del tot espatarrada amb el que està sortint, i passant, amb el "Cas Bárcenas", no diria cap novetat. Imagino que la majoria de persones estan garratibades del que es pot arribar a fer, en "negre", és ben cert. Que no oblidem que parlem d'una quantitat indecent de diners. No serà que han topat amb la "caixa de resistència del PP"?, "supuestamente", és clar...
Però el que realment em porta a un estat d'indignació extrema, de cabreig total, és veure la poca contundència que fa servir el PSOE, per boca d'Elena Valenciano, demanant responsabilitats a un dels "supuestamente" cobradors de sobres, Mariano Rajoy, president insigne, de pantalla de plasma, que ara mateix governa Espanya.
Veu proves, indicis gravíssims, xantatges... però no ha dit la frase que ara mateix sols ha pronunciat de manera contundent Cayo Lara de IU, ell ha exigit la dimissió d'aquest president cada cop més virtual i menys real que governa des de la sospita i que a escala mundial ja està considerat un desastre per la marca "España"!. I que no te pebrots ni d'enfrontar un Parlament que li demana explicacions, un cop més fan servir el rodet d'aquesta majoría absoluta per no donar la cara.
Vull que el PSOE parli clar, malgrat que no em cau ja gens bé, vull un ponent com en Guerra que deia les coses clares, en veu ben alta, ara ha perdut el nord, per mi, però en el seu moment no hi havia ningú que fotés canya a la dreta com ell.
Per cert, on és Rubalcaba?, potser està tan preocupat, mirant de no fer primaries, que no veu què passa pel país?. Vull que parli, que aixequi la veu i transmeti part del malestar que ens afecta.
Poseu fil a l'agulla d'una punyetera vegada, Demaneu dimissions i responsabilitats. FEU d'oposició com s'ha de fer i si esteu cansats, si no teniu força o voleu fer vacances... doncs deixeu pas punyetes!!
Òstia, estic ben emprenyada i per tant em nego a posar la rosa "oficial", poso aquesta meva més fresca, que és el que demano als partits d'esquerra. 
Acció - reacció!

diumenge, 7 de juliol del 2013

Dubtes independentistes...


Fa dies que hi penso. Estan, ja fa temps, venent aquest "producte" que, com tot, no pots dir blat si no és al sac i ben lligat. Les coses s'han de fer bé.
Escolto, llegeixo, miro una mica totes les postures al respecte, i de moment, no he pres cap decisió.
On ens porta aquest camí que han obert els que manen a Catalunya?, crec que ni ells ho saben doncs han començat la casa per la taulada, i és ben segur que caurà.
Mentre un es passeja com si fos el "Mesias", altres organitzen jornades, del tot hilarants, per mi, sobre "La conferència Nacional per la República Catalana", casi caic de cul.
Aquests, els de les jornades, estan sent partí-ceps de les retallades i el desgovern absolut que ara mateix pateix Catalunya.
"El Mesias" va passejant amunt i avall, amb les mans enlaire i la senyera com si fos seva. Venent textualment, fum.
Els meus, que no sigui dit, pateixen de desamor, ara sí, ara no, ara venim, ara no venim. Insisteixo, el PSC és, ha estat i ha de ser, català!. I els que no els agradi, doncs de cul al psoe, val Carmen?. Per sort els joves de la JSC es posicionen de manera ben clara. Hi hem de ser.
Seguint amb la independència.... reclamo el dret a decidir, jo vull participar d'aquesta votació, què votaré? això no ho se, ho dic molt sincerament. Mai he votat més que ha consciència, és més, una vegada no vaig anar a votar. Era incapaç de votar una altre opció, per tant em vaig abstenir. Tot abans que votar una cosa, més aviat unes persones, en les que no crec. 
La meva pregunta és: Si guanya el sí per un 51% què farem?, fer fora els que han dit que no?, acabarem com a Egipte?, podrem tirar Catalunya endavant?. Si és guanya, ha de ser per una majoría contundent, per ser respectats.
Sincerament no ho se.
Sovint he escrit que jo estic per l'eliminació de fronteres. El Món és gran, les persones haurien de poder viure on volguessin, viure amb dignitat, amb feina, sense passar gana, amb estudis gratuïts, amb elecció d'on i quan ser pares i mares, amb... Llibertat!
I aquesta, per mi, no passa ara mateix amb la "prioritat" de cap consulta. Per quin motiu ERC no munta una Conferència Nacional contra la fam al nostre país? SÍ, al nostre país.
Total, les prioritats estan del tot canviades, equivocades, porten la gent a un estat casi orgàsmic parlant de la independència, de lo magnífics que son, amb milers d'Estelades a la cara, però cara a cara no tracten els problemes reals, el dia a dia d'una sanitat pública que s'enfonsa, d'uns treballadors i treballadores que queden sense casa, sense vida, sense futur ni esperances, d'una educació pública menystinguda i abandonada per els governants, de la fam aquí, a casa nostra....
Abans no em mantegeu, no estic en contra de la Independència, ho vull deixar clar, però ara mateix no és cap prioritat, com tampoc ho es obrir embaixades per el Món amb diners que fan falta aquí, a casa, a Catalunya.
Això sí, ens hem de posar seriosos amb aquesta Espanya i demanar tot el que sigui nostre, no s'han de permetre segons quines coses...
(La imatge, preciosa, d'aquí)



dijous, 4 de juliol del 2013

I és llavors...


Un dia et lleves i sembla que tot ho veus d’una manera… diferent.
El motiu?, ets ben capaç de riure de les teves manies, d’aquelles coses que sovint veiem a les altres persones o parelles, però no veiem que les nostres també son ben presents.
El dia que ets capaç de riure’t d’aquestes coses, t’adones, clar, que t’has fet gran.
No se si és que comences a passar del què diran o bé pensaran la resta, realment t’ho fots a l’esquena i en gaudeixes.
Què més dona si ets incapaç d’obrir un ull sense posar el cafè?, I ara, a aquesta edat et dona per dormir despullada?, I no suportes que ningú mogui la roba de com tu l’estens?, T’agraden les olles per grandàries?, La tovallola plegada i ben recta?, les calces blanques?, la roba ben endreçada a l’armari?, picar una pastanaga mentre fas el dinar?....
Puc seguir, ja ho crec!, però en el moment que t’és ben igual qui ho sap i qui et jutja, en aquest moment comença la tranquil·litat. Com un relaxament estrany.
Poder explicar que no suportes menjar amb les mans, que fins i tot el pa amb tomàquet el menges amb coberts. Que si cuines coses enganxifoses et poses guants...
Son tantes, i algunes ni les notem, ni en som conscients.
És clar que sempre ens semblen pitjors les de les altres persones, no en tinc cap dubte, però un dia et lleves, fas un petit estudi de les teves mentre prens el primer cafè del dia, en silenci, i creieu, en el moment que aquestes us treguin un somriure, us heu fet grans, i tant sos enfot què pensi la resta.
I cert, encara et poses vermella quan fas, o et fan..., un “piropo” un bes vora els llavis però i què?, forma part de tu i la gent que et coneix ja ho espera!
I ara, ja aspires a coses senzilles, acceptes com ets i què ets. I vols veure créixer els néts i que els fills i filla pensin en tu de tant en tant i et facin un missatge, però no cal estar a sobre d’ells, quan vulguin serà benvingut. Aspires a trobades amb amics i amigues, i amb sorpreses agradables, com aquestes arracades que algú ha fet per mi... sols per mi :)
I no em desagrada pas aquesta certesa, que m’he fet gran?, doncs sí! Però te el seu encant, veig les coses en perspectiva, amb un mig somriure, amb alegria, malgrat tot, l’ampolla intento que sigui mig plena.
Entre setembre i gener tinc tres grans projectes, ilusions, històries... les penso gaudir.
M’he fet gran, i com dirien els castellans “el mundo por montera”.

dilluns, 1 de juliol del 2013

Post en imatges.

Sovint, les imatges de la nostra vida diuen molt més que les nostres lletres.
Arribar al meu paradís particular, de bon matí enfilar el camí que envolta el poble, olorar la seva fresca, la seva olor d'humitat, seure uns instants tot contemplant el mateix, gaudir d'un amable conversa amb en Martí, potser em queden poques ocasions que m'acompany...

  

Enfilar el camí, sentir tantes emocions, per fi soc aquí i pocs llocs em provoquen aquesta felicitat.

  


Pujar i baixar amb el cremallera, el telefèric, mirar l'infinit i dedicar uns instants al recolliment, al seu record, no se si és espiritual o és tot a flor de pell, però em reconforta molt.


 



L'aigua fresca baixa lleugera per la vall, les tormentes, l'herba, les vaques... tot forma un conjunt compacte. No és possible ún sense l'altre.



La meva vall, el meu paradís, segueix, de moment, perfecte, intocable, relaxant.


I per celebrar la tornada, les noves energies, la força renovada, un muffins de xocolata i cireres. Per ser el primer cop han quedat, perfectes.













(Les imatges son fetes per en Martí Torres)