divendres, 28 de juny del 2013

Feminisme.


Per els que encara s’ho pregunten….
Més d’una, de dues, de tres... vegades m’han preguntat com és que soc feminista.
M’he definit, ara i sempre, com a feminista dialogant, sense extremismes, no calen.
Sovint, també, he respost que potser la vida m’hi va dur, des de molt joveneta, a reivindicar la igualtat real, aquesta que avui, encara, no tenim.
Aquests dies surten estudis, contundents, de la violència masclista, aquest, diria, és un dels motius de ser-ho.
Una de cada tres dones, un terç de la població mundial, ha estat víctima de maltractaments per part d’un mascle, poc home per mi, i és clar, ara tothom es posa les mans al cap, com és possible? Això és al tercer món... no senyors no!, aquí, a casa nostra també passa, i molt més sovint que no hauria de passar.
Aquí, suposat “primer món”, portem ja 28 dones mortes, és a dir, 2 dones mortes cada mes de pro mig a mans de grans valents. I moltes d’aquestes dones encara no reben tot el suport necessari, sols ens faltaven les retallades, ara, ho tenen el doble de difícil.
Un altre dels “meus” motius, de ser feminista, també deu tenir que veure amb el meu àmbit familiar. Si em situo als meus 14 anys el record més ferm que tinc és de fer de minyona de tots els homes de casa. Ser la dona gran, que no el/la fill/a més gran que per "sobre" en tenía 4,  d’una família de 8 fills/es creieu que no era pas senzill. Tenia 4 germans més grans que jo, però la meva mare, de l’antiga escola, creia, defet encara ho creu, que ells no havien de fer res de casa. Per tant, malgrat que jo treballava 8 i 9 hores, quan arribava a casa havia de fer les tasques que per lògica els corresponien a ells. Els seus llits, treure els seus plats de taula, plegar la seva roba... No cal dir que el meu pare era el “rei” i que la meva mare ho trovaba de lo més normal!  Qui no surt feminista després de viure això?.
M’he cuidat, molt bé, que els meus fills, tinguin el sexe que tinguin, creguin i vegin que les persones som iguals. Han sortit de casa saben fer totes les tasques, sense que ni tan sols puguin pensar... això és cosa de dones. A casa meva això no es pensa i si els hi va passar per el cap, no ho varen dir.
Queda tant de camí per fer que sovint em desanimo, no entenc tantes coses... però llavors, veig o llegeixo algunes notícies i penso que no, que no hem de decaure, de cap de les maneres!

dimarts, 25 de juny del 2013

Impunitat.


Realment és una sensació? O ara mateix, com sempre, en aquest país els rics i poderosos surten indemnes de qualsevol malifeta?.
Estem tenint massa casos que ens tenen ben consternats/des.
Al PP ha cobrat déu i se mare amb sobres, sobre sous, sobre nòmines, tant és, la cosa és que mentre cobraven de diputats o d’altres càrrecs, a la vegada, estenien la mà. A la vegada que ens demanen austeritat, que ens rebaixen sous i drets, sanitat, serveis socials, a la vegada que milers de persones perden casa i no tenen ni per menjar, ells rebien milers d’euros per viure con reis. I la pregunta és ben clara, d’on cony han sortit tants milions?, perquè si sumem sobresous i milions de Bárcenas, surt una quantitat indecent de diners.
I si alguna cosa sabem hores d’ara és que no ha dimitit ningú. Ho neguen tot i segueixen endavant. Quan son preguntats no responen o bé posen aquell somriure sorneguer de la Soraya i aquí s’acaba tot. El president no accepta preguntes, fa declaracions via plasma, i no parla que ell és un dels majors perceptors.
Per un altre costat, la demostració del poder econòmic i polític son evidents tant al Tribunal Constitucional i el mateix Govern, que cada dia ho és menys,  i indulten banquers i polítics corruptes. Els jutges que gosen dir alguna cosa, investigar etc... diguem Garzón o Silva, son decantats de la judicatura i exemples com el Gürtel o el Blesa poden quedar indemnes i amb la pasta a labutxaca, que ja la tornarem entre tots i totes. Deixem passar el temps que la gent oblida, estic ben segura que pensen això. I en Blesa demana un jutge imparcial?, vol dir un que no el condemni imagino!.
I què fem?, doncs res, el poble està adormit, acollonit per perdre la feina, els estalvis, la casa...
I és que veure en Rubalcaba signant acords amb en Rajoy enlloc de al carrer manifestant-se, o al hemicicle cantant les quaranta  al Govern per els despropòsits que cometen, em te, del tot, desanimada.

Políticament, és clar... Que quatre dies al mau paradís m'han deixat.. nova!

dilluns, 17 de juny del 2013

Ser blocaire, i no defallir!




En els anys que fa que escric un bloc, ara ja puc dir que son un bon grapat, des de el 2006, he vist passar molta gent per aquest ciber espai.
Si miro enrere, ara mateix, trobo a faltar moltes persones que ho han deixat, han deixat d’escriure. Algunes, d’aquestes persones, varen avisar, d’altres, senzillament, han desaparegut. Un dia deixen d’actualitzar i ja no hi tornen.
Jo els enyoro. Per aquí anem teixint una gran flassada, punt a punt, lletra a lletra, que de vegades ens porta a conèixer persones molt interessants i d’altres que no ho son tant, però que les seves lletres ens captiven, ens enganxen, les esperem impacients.
He conegut, fins i tot!, qui per no trobar atractiu el teu físic et deixa de visitar, comentar...
D'altres els he deixat de visitar jo, per pura salut mental.
De vegades, com diria una estimada amiga, les “muses” es resisteixen. Potser estem massa ocupades, potser no tenim aquell humor especial que ens arrenca un somriure, potser tenim, fins i tot, problemes, i per tal de no escriure tristes, no escrivim.
Crec que en el meu cas escric el que sento i com ho sento, no sempre somric, malgrat que si ho faig sovint. No sempre tinc aquella “conya” una mica sandunguera, però si alguna cosa tinc segur quan escric son les ganes.
A través de llegir blocs, amb tants anys n’he llegit un bon grapat, he trobat autèntics/ques autors/es en potència, gent que escriu de manera captivadora i no ho saben. D’altres, amb grans aires de narrativa a mi no m’han agradat i és que penso que qui escriu, ens ha de “dir” alguna cosa, s’ha d’acostar, ni que sigui una mica, a les nostres idees, als nostres pensaments i a les nostres emocions.
Jo estic agraïda, a les persones que comparteixen les seves emocions, la seva saviesa, la seva tendresa, amb mi i amb moltes altres persones. També estic agraïda als i les que em visiteu i comenteu, fins i tot als que no diuen res. Saber que algú dedica, ni que sigui dos minuts, a llegir què penses o sents, et fa sentir un xic més acompanyada.   
He escrit de tantes coses, de la vida, dels fills i filla, néts, amor, desamor, cuina, poesia, llibres, festes, aniversaris, divorcis, defuncions, política, premsa, polítics, mals tractes, masclisme, humor, amics i amigues, justícia, injustícia, malparits, amants, sexe....

Què lluny queda aquell primer escrit, mai hagués pensat que al darrera en vindrien tants...    
Un txin-txin per els que seguiu aqui. Pago jo!

diumenge, 9 de juny del 2013

Absències....


Ahir la meva mare va fer 84 anys. Gaire bé no ha canviat en els darrers 30 anys, no és pas una dona fàcil, ni que s'ha de reconèixer que no ha tingut, tampoc, una vida fàcil.
Varem fer un sopar senzill, al ja denominat "bar familiar", el Koki, davant de casa seva, on en Rubén sempre és amable i atent i per pocs diners fem un entrepà a la fresca de l'Avinguda d'Amèrica. 
Ahir varem ser 30, entre fills/es joves i gendres, nets i netes, besnéts i parelles dels nets i netes.
Varen faltar algunes persones, sigui per ser lluny, un dels meus fills a Austràlia, una neboda que viu a Eivissa, una altre que treballava... absències puntuals.
Com sempre l'ambient, les rialles i la "juerga" a càrrec dels joves.
Va ser un bon vespre, varem patir tot el dia per la pluja, però al final el temps ens va respectar.
Però... hi va haver una absència molt present, la del meu germà Jaume, mort fa un any i mig.
Ningú ho diu, ni ho menciona, encara ara, després dels mesos, no en podem parlar obertament i se, em consta, que quan veiem la seva filla córrer per l'avinguda, tant activa ella!, tots hi pensem encara més.
Fa uns dies va fer la comunió una de les meves nebodes, la Laia, el va mencionar i... va ser terrible, de cop, el que dúiem més o menys bé, va ser un esclat de llàgrimes, gent que va marxar fora per no donar la "nota", d'altres varen buscar companyia per poder desfogar els sentiments, d'altres varen fer veure que no, però la lluïssor dels seus ulls era evident.... i què dir la seva dona....
No se si som, o no, normals, mai ens havia passat una cosa així i per tant no se si això és "normal" o no,    però així ho vivim i sentim i cada reunió familiar, a les que ara veig que la gent mira de no faltar, la seva absència és molt present entre tots i totes, encara que no ho diguem obertament.
Ara, tot escrivint aquestes quatre lletres m'emociono, jo he de deixar sortir les llàgrimes, a què amagar els sentiments?, de què serveix?. Escolto Maná mentre escric, i recordo el meu 50è aniversari quan em varen regalar entrades per veure el seu concert a Barcelona i en Jaume volia venir amb mi i portar-me al Palau Sant Jordi amb la seva Harley... varem riure tant...
I és que quan una persona és com era ell, l'absència és molt més present.
Jaume, com pots veure, ets entre nosaltres, molt present.

dijous, 6 de juny del 2013

Pinten “bastos”….



Llegeixo, del tot sorpresa, que si els nostres fills agafen una trompa, convertit en coma etílic, ens multaran a les mares, dic mares doncs és el meu cas, però també entren els que sigueu pares.
Ara, que en Martí comença a demanar sortit alguna nit, de moment no massa que te sols 16 anys, estic pensant establir per norma dir no.

A veure, jo li he parlat al meu fill, amb la confiança i proximitat que ens tenim, de tots els perills que li poden venir, del tabac, les drogues, l’alcohol, en fi, de tota la merda que corre per el món i del que malgrat jo l’avisi, no puc evitar que en una sortida ell i caigui a quatre grapes….

Si donat el cas, i malgrat la meva estupenda educació ell decideix fer aquesta bajanada, jo seré culpable?, de què?, de la seva inconsciència?, de les males companyies?, de la seva estupidesa per fer aquesta barbaritat?, jo?, que mai he begut ni m’he entrompat ni tan sols m’he posat “contenta”?. No la trobo una decisió justa.

Tots hem estat joves, i alguns cauen i d’altres no, en la beguda, en les drogues....

Quan veig algunes imatges de “botellones” no puc evitar pensar.. quina pena de jovent! I no em consola que no tinguin feina, que celebrin la fi dels estudis.. rés de rés! Qui beu, es perquè vol, i si és un inconscient, doncs que li facin fer serveis a la societat, acompanyar gent malalta de cirrosis, jo que sé!, però la multa ha de ser per mi que li he dit, explicat i ensenyat les conseqüències?.

He de reconèixer que com a mare, i davant les primeres sortides que fan els fills i filles, sempre he patit molt, sempre, abans de sortir els hi dic totes les recomanacions possibles però arriba un punt, el que surten per la porta, que ja no està a les teves mans, si no a les seves. I això s’ha d’acceptar, per molt que ens costi.

Aquest govern va a la deriva, cada nova llei, decisió, cada una d’elles, ens posen en pitjor lloc, amb les retallades ja ens tenen al límit, ara venen les multes per qualsevol cosa, per anar a una manifestació, per mirar els que es manifesten i ara, també, per el mam que els nostres fills beguin.

Increïble.
Martí, ni em demanis sortir fins els 18!

És clar que llavors, sense feina, sense diners per pagar la carrera que vols fer i sense futur, potser també em toca pagar la multa...