EmBloCA'T...

En Rafa, del bloc Kasundena.cat em deixa el que en podem dir un "mem".
(Un mem per ajudar en la difusió dels blocs catalans)
Fa molt que ens llegim, amb alguna absència seva durant una temporada, però em consta l'afecte que em te i ell sap quin li tinc jo.
Podira posar molts nomes però he preferit els que poques vegades he mencionat.
Per tant vaig a intentar fer el mateix lo millor possible.

Striper.
El que més m'agrada d'ell és que tan aviat parla de teatre, de sexe, de menjar o de viatges, sempre em distrec el dia que el visito. (gaire bé cada dia ho admeto).
Llum de dona.
Les meves emocions, sentiments, la tendresa, les lletres i paraules que jo voldria escriure, ella ho fa per mi. Un dels millors llocs que he trobat per anar i gaudir.
Sànset i Utnoa.
No fa massa que els llegeixo però noi... potser al ser dos tenen més imaginació, però m'ho passo teta amb ells.
Garbí24.
Sempre te alguna cosa a la que fer "punxa". Subtil, original, amb segones intencions... en el que explica... és indispensable ja per mi.
T'espere en Albanta.
Una de les blocaires que potser conec menys, però de la que anyoro els escrits, lo poquet que ho fa, i tant que diu, sento un gran afecte per ella doncs crec que tenim una sintonia.

Èxit rotund...

Calen moltes, però moltes i moltes mans per organitzar un acte solidari com el de diumenge.
No cal dir la importància dels i les caminaires, son indispensables.
Però jo voldria tenir un record per els i les voluntaris/es.
Persones, la gran majoria anònimes, que amb el seu granet de sorra, granot si cal, han dedicat dies, setmanes o encara que només sigui un instant, a fer que tot rutlli com cal.
És evident que tenim un "cap de colla" que te més piles que el conillet de Duracel, en Joan Antoni Ciller, crec que no ha dormit en molts dies.
Apart d'ell estem els que hem intentat aportar la nostra feina, dedicació, ajut, temps i ganes perquè el dia d'ahir fos el que va ser, magnífic.
Les persones de la sortida, les que varen començar a fer entrepans abans de les 6 del matí, les que varen marcar, i després desmarcar el recorregut, els de l'aigua i els sucs, els que dissabte varen preparar a tota màquina els regals per els caminaires i varen acabar a les 9 del vespre, les persones que varen, varem, recollir inscripcions i fer ingressos, els que ahir els varen repartir, les que varem vendre cava solidari, la Montse, en Quim, en Josep, en Paco, dos més que ara no recordo el nom i que varem acabar ballant el Waka Waka per animar a les persones a comprar el cava i patates, tot a benefici de l'Associació de malalts d'Alzheimer, els que es varen quedar a desmuntar....
Hem dec deixar gent, però vull mencionar una persona molt especial per mi, amb 13 anys el voluntari número 1, en Martí, dos dies fent inscripcions, dissabte bosses de regal, ahir des de les 7 del matí, amb en Toni en cotxe, amunt i avall, muntant, desmuntant, recollint brossa... de tot va fer, i tot, a petició pròpia.
Estic ben estarrufada amb ell.
Una gran cadena de voluntaris, ahir i en setmanes anteriors, varen aconseguir que tot funcionés, TOT.

Clik

Paciència.

Conceptes...

Què o qui pot decidir quan una persona és “gran” per segons quines coses?.
Ahir, dia intens i esgotador, enmig d’una conversa i davant una broma meva algú va dir... Joana, que ja et gran, si fins i tot ets àvia!.
Lo pitjor del comentari, ser àvia vol dir que ja has caducat?.
Soc àvia, una àvia una mica diferent, ho reconec, lluitadora, emprenedora, “peleona” quan cal, una àvia que pot parlar i sentir un milió de coses, un milió d’emocions, que pot viure el sexe en llibertat, que soc feminista dialogant, que m’agrada riure, somriure i fer broma. Una àvia que no te por de fer-se gran, que li agrada de tant en tant anar a ballar, escoltar música, cuinar i gaudir de la meva gent, a la que estimo i em sento estimada. Una àvia que sovint diu que és mare i àvia soltera i per això vaig a pocs llocs, perquè poques coses m’omplen més que els meus nens i nenes. Una àvia que es perd comprant llibres, que somia amb un lector digital, però sense deixar de fer les seves excursions al Fnac a comprar llibres, a trepitjar les Rambles i el passeig marítim..
Una àvia que pot gaudir, quan tingui amb qui, d'un sopar romàntic a la vora del mar.
Sí, una dona de 49, però amb un munt de somnis i viatges per complir.
També se estar quan “toca” o la situació ho requereix. Tinc la força, per això i per molt més.
Però resulta que soc gran per el sol fet d’haver estat àvia amb 48 anys?.

I una punyeta!
És el que vaig respondre.
Com dic sempre, jo estic divina.

Val, ho diré...

Ja m'heu preguntats alguns/es sobre el tema llistes.
També sabeu que com diu la meva amiga Encarna, " en boca cerrada no entran moscas", però tinc opinió i malgrat els intents de que aquesta no surti, val, la diré de manera "fineta" :).
No he sigut mai partidària "d'ell", dins la nostra família i ha diferents maneres de veure les coses, la meva mirada és, i serà, catalanista, sense excessos absurd, però si d'aquest sector que molts neguen, ell és un.
Frases com aquesta em posen dels nervis, jo, amb aquests ni ha fer un aperitiu!. Els que fan campanya bruta amb frases que interpreten al seu antull, no!
Comparteixo moltes opinions amb en Pic, fa unes anàlisis polítiques en les que em sento molt implicada, ni que ell ja sap que el visito "d'amagat" doncs ell és "perillós". i ell no em deixa comentaris perquè jo no tingui problemes....
Però aquest cop no estic d'acord amb ell, sí en la part del "degoteig catalanista", però no en que l'exemple sigui en Sobrequés. Una persona que deixa un partit avui i demà dona suport a un altre, és, sense cap dubte, un "chaquetero". Només pensar en en Mas com a president, "melena al vent", m'esgarrifo.
Un clar exemple hauria estat en Castells, aquest, jo, si el trobaré a faltar. Aquest sí és del "meu sector", entre d'altres que poques vegades surten a la foto.
(he estat prou... fina o l'he de posar en el "secret"?

La més ràpida...

De la meva història.
Matí de divendres, plou, jo encantada. Pujo al bus a les 20:28, com cada dia. Sec al davant de tot, gaire bé mai ho faig, però m’he llevat cansada.
A l’altre costat del passadís, just darrera del conductor hi ha un seient. Intueixo, quan el bus torna a moure’s, que la persona es lleva i ve al meu costat, jo, com gaire bé sempre, vaig amb la música a les orelles, veig que em parla, trec el “pinganillo” de la meva orella i repeteix....

Ell: Quin dia més lleig no?
Jo: A mi m’agrada.
Ell: A sí?, si a tu t’agrada a mi també.
(m’hi fixo, el conec? No...)
Ell: Vas a la feina?, vaja si tens la sort de treballar que aquests socialistes dels collons ens estan deixant sense feina.
Jo: Sí, vaig a la feina.
(Pobret, acaba de fotre la pota fins a dins, veig que el conductor ens mira per el retrovisor intern, em pregunto si l'engego ara ho m'espero)
Ell: (insistent), de què treballa una senyora tan bonica com tu?
(jo cara d’espant, pot ser que aquest tipus em vulgui lligar?)
Jo: Treballo a una multinacional. (a la fi tenim sucursals a Espanya...)
Ell: A sí?, i t’agrada la feina?.
Jo: Sí.
( no s’adona que no m’interessa?)
Ell: I què fas els caps de setmana?, no seràs d’aquestes noies avorrides que el dediquen a llegir o bé anar al cinema?.
(El conductor em pica el ullet per el retrovisor, està fart de veure com llegeixo cada dia al bus)
Jo: doncs no, surto de festa, vaig a ballar i penso poc.
Ell: Molt bé!! Com jo!! Ara si em vols fer feliç digues que estàs soltera o divorciada.
(aquí m’ha costat amagar el somriure, el conductor ja estava petat, sense dissimular ni una mica, penseu que tot això ha passat en 10 minuts!, això sí, com plovia el trànsit era abundant i hem trigat més del normal en arribar)
Jo: Doncs no, ho sento, estic casada feliçment amb el meu quart marit, he quedat vídua tres vegades, si vols i em torno a quedar vídua doncs podem quedar... a més, tinc 7 fills i filles.
(paraula que ha anat tal com dic, la seva cara... un poema).
Ell: Val, si de cas en parlem un altre dia.
(blanc com el paper s’ha baixat a la parada del Caminet, jo he esclatat a riure i el conductor s’ha girat i m’ha dit, "lo dels marits es mentida no?". Tot ho és! Li he respost jo.

Mai havia "lligat" i "deslligat" més ràpt.
Vaja, que he lligat al bus, sense ser conscient ni donar peu, amb un paio que devia tenir 15 anys menys que jo, i és un brètol. Quin panorama!!

Penombre...

Estic estirada a la meva habitació, en penombra, gaire bé només intueixo els mobles, pocs, no m’agraden les habitacions massa equipades...
La finestra tancada em permet somiar, el silenci em permet pensar, res distreu el meu cap, ni el que per dins discorre.
De vegades em fa por tantes coses per fer, tants instants que no vull viure i em veig obligada a fer-ho, per ell, tot per el seu benestar, soc la que hi ha de pensar.
Avui una persona m’ha dit que soc una dona forta, ara tot just ho recordo, ho soc? ... miro la finestra... em te encisada....
Crec que sí ho soc, de que de vegades decaic, de vegades no puc més i és en aquests instants quan ell em mira i m’ho recorda, mama, soc aquí.
Una abraçada, moltes vegades, és la millor força.
Torno a mirar la finestra i els filets de llum del nou dia intenten entrar, em llevo i obro, tot just comença un nou dia i li dono la benvinguda al nou dia amb un cafè a les mans, mirant el mar.
Sí, sense cap dubte, soc una dona forta, només que de vegades m’ho han de recordar.
(la imatge és regal d'un bon amic. R.S.)

Tradicions....

No passa pas res, son tradicions, tota la vida ho hem fet, aquests son els arguments en tots els casos...
I se suposa que els humans raonem...

Les coses tan clares.....

I només te 13 anys, m'espanta una mica, de vegades, que ho digui tan clar, que ho expressi tan clar, que ho tingui... tan clar.
Periodista en potència?, ell diu que sí, de fet, l'escrit, te "tela".
(Espereu, vaig a buscar un pitet per les babes :)
(la foto te uns anys)

Estic que "trino"....

Ja ho crec...

A mil per hora...

Vaig a mil, tinc el meu pobre cap fet pols.
Estic fent una amanida, mentre pelo t tallo els tomàquets i la pastanaga rumio...
He de trucar el paleta, almenys preguntar com va...
No se si haurà vingut el de la finestra...
Per cert, he de trobar el moment, i un/a taxista per anar al Ikea i comprar els estris del bany...
Ara netejo l’enciam...
No se si dur més paquets allà.. potser acabaran emmerdats de pols..
Abans de dur més paquets netejarem no?..
He de decidir mirar mampares de bany o cortines... no se..
Ara recordo que he de posar peix al forn per sopar avui, tinc una reunió i vindré tard...
He de trucar en Carles a veure si convida en Martí a sopar...
He de fer arribar la comanda al Círculo..
Faig llista mental per el “super”, ara som un més a casa i es nota...
Ja tinc el peix a la plata del forn amb patates, tomàquets i una mica de pebre vermella...
Estenc la roba i m’algrat la ventolera el meu cap no para...
He fet aquelles còpies?...
Les targetes de votació?...
La trucada aquella de confirmació?...
Tinc que comprar el material escolar per el nen...
Per fi sec a dinar i em pregunto, venen pastilles, herbes, sobres, el què sigui per aturar una mica el meu “pèntium”??
Em temo que no!
Vaig a rentar els plats i penso....

No vull!

No.
Aquesta és una paraula que a nivell personal sempre m'ha costat molt pronunciar. He transigit en coses a la meva vida que ara no faria. Tampoc renego del què he fet, però reconec que els meus No haurien d'haver començat fa molts anys, potser una mica d'egoïsme m'hauria estalviat un grapat de mals de cap dels que ara "pateixo". Més aviat em fan patir.
Vaig decidir fa cosa de 4 anys que s'havien acabat, que si és no, doncs he de dir NO.
El dia 29 de setembre han convocat una vaga amb la que no hi estic d'acord. (consti que tampoc estic d'acord 100% amb la política econòmica).
Fa uns dies, fent broma amb un responsable sindical mentre ens feiem dos petons i ens preguntavem per les vacances, li vaig comentar que jo aquest dia penso treballar. Donat que la meva feina es troba en un edifici compartit amb el sindicat vaig fer broma i li vaig preguntar, directe, com soc jo i amb un somriure: Imagino que ens deixareu entrar no? a la fi jo defenso el meu dret a treballar...
Li va canviar un xic la cara i tan sols em va respondre: nosaltres estarem molt actius des de ben aviat al matí.
Ara no se si podré entrar o no, espero que si, espero que tants anys de relació i amistat permetin que no sigui un objectiu de cap piquet, seria una bona tonteria, és evident.
Jo em pregunto, si estem en democràcia i decideixo treballar, però no em deixen entrar, no em poden descomptar el dia no?.
Ja em veig a la porta, prenent un café darrera l'altre fins l'hora de plegar....