divendres, 29 de maig del 2015

Vençuts i empastillats.


En les meves caminades per Mataró, vaig a la feina a peu 4 cops al dia, a part de quan surto a caminar per fer exercici, miro, contemplo, m'hi fixo, en les persones que vaig creuant, ni que sempre vaig al "meu rotllo", amb la música posada a les orelles, observo.
Ja fa bastant de temps veig persones assegudes als bancs, moltes soles, amb el cap baix, persones prou joves perquè en aquests horaris fosssin a la feina, persones amb aspecte de vençudes, imagino que aturats/des, principalment veig homes sols, homes amb cares ben tristes, potser per no veure un futur favorable?. Se, tinc clar, que són suposicions meves, no hi parlo, però cada vegada en veig més, entre 45 i 55 anys, més o menys, i insisteixo, els veig vençuts.
Tinc família a l'atur, tinc amistats que fa anys no troben res, és com si cap camí fos obert, cap esperança, cap il·lusió, mica en mica, vençuts per la vida i la falta d'esperances. Digui el que digui el Govern, els Governs, això va molt malament, la pobresa s'instal·la entre nosaltres de forma alarmant i ells, no ho veuen. O no volen veure...
Això porta, molts cops, a la segona paraula, empastillats, també observo, cada cop més, persones amb la mirada fixa, mig perduda, en aquest cas, veig més dones, deprimides, també amb un futur negre, o senzillament, desanimades, que cauen en el parany de prendre pastilles per millorar l'estat anímic, aquest que sovint ens traeix, ens deixa fetes pols i decaigudes. Aquestes són, també, visibles, i cada cop en veig més, són persones detectables per com miren i que semblen autòmats, apart de també, vençudes.
Observar el que ens envolta és important, saber escoltar també. Em pregunto, mentre observo, com pot ser que els que manen parlin de grans números, macroeconomia, grans esdeveniments, tot a l'engrós i pels rics, i oblidin, tan sovint, les persones, els treballadors i treballadores que amb menys de 50 anys, ja no veuen cap futur a les seves vides, cap....
Que no es queixin, llavors, quan la població els hi fot una bona rebolcada a les urnes, és el mínim que poden fer...
És conegut que no tinc cap, CAP, simpatia per Ada Colau, però jo, també donaria prioritat a les beques menjador, a qualsevol tema social, les persones, vés per on, són el més important.
Escoltem.... potser un dia serem a l'altre costat.

divendres, 22 de maig del 2015

Granets de sorra que fan muntanyes....


Avui, per fi, acaba la campanya electoral. Sí, he escrit per fi!, aquesta, ha estat la més dura, llarga, esgotadora i tensa dels gairebé 24 anys que fa que hi treballo.
No he tingut hores per fer vida, ni dinar a casa, ni dormir bé, ni descansar...
Han estat gairebé dos mesos que sovint he hagut de preguntar quin dia era, l'hora... ja ni la mirava.
He posat tota la meva força, ganes, empenta, temps, hores i hores, dissabtes, el que ha fet falta, fins el punt que estic tan cansada, tinc tanta son i estrès, que aquesta tarda, un passeig per la Riera amb en Martí i en Biel m'ha semblat... el paradís.
Bo i així, avui, darrer dia, amb els nervis més relaxats, amb la documentació repartida, amb feina, sí, però ja feina ordinària, he gaudit, de petons i abraçades, de bons desitjos, d'animar, compartir, d'agraïment per la paciència, de gràcies.... més d'una, dues, tres... més... m'han donat les gràcies per la feina i m'han emocionat, he tingut alguna vegada la sensació que la gent no era conscient de la situació. Però sí, ho eren, i avui m'han agraït la dedicació. Sona estrany, però jo he animat els i les petits/es, els que no ho tenen senzill, els que fan campanya amb pocs mitjans a territori "comanche" i bo i així, no decauen.
He recollit afecte, he repartit ànims, molts i he gaudit, com ha de ser, amb un mar de sorra que encara que no és molt gran en aquests moments, és un mar de generositat i treball, per uns ideals, aquests que sovint, em fan enfadar, però també sovint, em fan estar orgullosa.
Un mar de socialisme, que jo en sóc i en seré, de les d'abans, de les que primer els altres, i després jo, ideals que potser alguns/es han perdut, però molts d'altres en fem bandera, seny i ganes.
Per acabar el meu dia el correu d'un company, amb qui en aquesta bogeria diària he mantingut molt de contacte, per feina, donant les gràcies per la paciència. M'ha emocionat, em consta l'estat de nervis que representa la seva tasca, i ens dona les gràcies.... m'ha posat la pell de gallina.
Jo també vull donar gràcies per la paciència, estar sola una campanya com aquesta és del tot impossible quedar bé amb tothom, però ho he fet el millor que he pogut, amb tota la dedicació.
La feina, l'hem fet entre tots i totes, amb algun xai/eta negre, cert!, però la majoria som això, gent amb ganes, gent.... de la rosa i el puny! 
Que jo no l'amago!

dissabte, 16 de maig del 2015

Escrit amb el cor, per una gran ocasió...

Jordina i Elisabet,

Quan em vareu demanar que avui, aquí, en el vostre casament, tant esperat… llegis alguna cosa,vaig saber al moment què us volia dir. Cert, ho llegeixo per tothom present, però és per vosaltres dues, de manera molt especial.
Moltes vegades penso en els vostres inicis, ja fa gairebé 13 anys… tan joves, amb tanta il·lusió, disposades a menjar-vos el món i a qualsevol que posés en dubte aquest amor.
En tot aquest temps, us he vist créixer, no sols en edat, us he vist madurar, fer créixer el vostre amor i la vostra relació, anar teixint aquests camins que la vida i la vostra constància, sempre molt ferma, us ha dut ara a tenir aquest preciós nen, en Biel.
Heu estat sempre al meu costat, en els bons moments i molt especialment, en els dolents, que també n’hem tingut. Sou bones amigues de les vostres amistats, pendents, amatents i disposades a donar una mà.
Elisabet, ets una bona germana, has estat una germana gran magnífica per en Martí, gairebé una mare i la Jordina, ha compartit i respectat, sempre, aquesta devoció pel el teu germà petit. Sols per això ja mereix tot el meu afecte. Ets, i has estat, la millor filla que podia tenir.
Sou generoses, amables, compartiu tot el que teniu, i per això, avui, 15 de maig, esteu envoltades d’un munt de gent que us estimem, que volem viure amb vosaltres aquest dolç moment, i els que vindran!, que esperem siguin molts.
Jordina, gràcies per la paciència, amb aquesta sogra de la qual, el més greu que has dit, ha estat… aíiii la mama!!
Us estimo, a les dues.



(Ahir vam viure un gran, molt gran dia, la meva filla Elisabet i la meva jove Jordina es van casar, després de molts anys de conviure i de gaudir d'un amor, del tot, evejable. Vaig conéixer el meu nou gendre, vaig disfrutar com feia temps no ho feia, vaig ser feliç, molt....

I van dir SÍ!


Aquí amb els meus quatre fills :)

Aquest és l'escrit que, plena d'emocions, els hi vaig fer i llegir. Avui em sento, del tot, afortunada. Avui, encara, estic plena d'emocions i sentiments, després de mesos vaig tornar a tenir tota la meva família junta).





Joana elegant :)

                                                           La mama i la filla....





La Xènia i la iaia...

En Carles i la Mar, super guapos!

















En Daniel i l'Albert.... amor internacional... 

dimarts, 5 de maig del 2015

Un fart de córrer....


És de nit, sóc a Calella, vaig a un sopar d'inici de campanya. Cosa estranya, mai participo d'aquests esdeveniments, fa anys.
Tot és fosc i jo vaig depresa. Saludo en Josep i en Joan, faig petons i ni se com sóc a Palafolls, també per sopar... petons a la Loli i en Josep, abraçades, gir i veig en Pere de Sant Cebrià... ara ja sóc conscient que alguna cosa no va bé.
Quants cops penso sopar?.
Torno a ser al cotxe i veig el cartell de Sant Vicenç de Montalt, saludo en Javier i en Carlos i m'excuso per no poder sopar, no tinc gana. No és pas estrany...
A Canet és un vist i no vist, més petons a la Sílvia i a en Gerard.
Faig dos petons a en Joan, a Caldes, li dono les gràcies de la rosa de Sant Jordi, ell, sempre un encant...
De cop i volta sóc a Dosrius, més petons a en Josep i la Sílvia, més carretera i estic asseguda a una taula amb la Montse, en Vador i la Susana d'Argentona, ara sí que menjo, no se com m'entra...
Tanco els ulls, quina nit més boja.... i ara sóc a taula amb en Peter de Cabrils i en Daniel de Cabrera, bé, almenys un sopar conjunt!, aquí no menjo, bec vi... estrany, molt estrany....
Ara penjo cartells a Vilassar de Dalt, jo? Amb lo baixeta que sóc?, cartells?.... vaig amb Mª Àngels i Joan, clar, ell és molt alt! També ve la Olga de Premià de Mar...
A Premià de Dalt, en un plís plás estic fent una copeta amb en Jaume i en Paco... si jo no bec!
Estic esgotada, quina nit, quin fart de conduir, de menjar i de beure....
Per rematar veig el mar... bé, potser ara pugui seure tranquil·la... un somriure ampli em mira, és la Glòria d'Alella i està asseguda amb l'Emu del Masnou, allà, mirant el mar, al port de El Masnou.
Sec amb ells i els hi dic... quin fart de conduir i beure per tot el Maresme! I pensar que no tinc carnet!!
Inici de campanya?, estrès i nits sense dormir, i el poc que dormo, somio barbaritats com aquesta! 
M'agradaria saber el perquè d'aquestes poblacions, ni que ho sospito :) Ja queda menys!!
La primavera ha tornat al meu balconet.
(Sort que aquest cap de setmana tinc un "kit-kat" doncs arriba el meu fill per el casament de la meva filla el dia 15, ajuntar els fills, filla, joves i néts és, ara mateix, la única cosa que em fa del tot, feliç)