divendres, 12 de febrer de 2021

El perquè de tot plegat...




Fa dies que, diria setmanes, que la gent, família, amics i amigues.... em demanen per quin motiu estic del tot desconnectada d'aquest ciber món. Que sovint he gaudit i compartit.

Em costa explicar els motius, els dies passen, les setmanes, volen, i crec que visc "endins", que em replego, em tanco, m'encongeixo...

No penseu, estic una mica trista, cert, però no estic deprimida. Estic, per sobre de tot, molt, MOLT, enyorada.

Dels meus nens i nenes per sobre de tot. De 3 fills i 1 filla que tinc,  sols en puc veure dos, els que viuen a Mataró. El gran, a Rubí i el mitjà a Sidney. Ara mateix, tant és 50 quilòmetres com 16000. Hi ha la mateixa dificultat.



Dels 2 néts i 1 néta, sols en puc atxutxar un, el petit, per cert molt petoner.  La meva jove, també a Rubí, els gendres un El Papiol i l'altre a Sidney.

Avui, parlant amb la meva amiga Montse, amiga de tota la vida, ella al carrer i jo al balcó, m'ha dit que és temps de fotos, i m'ha colpejat la frase, és ben cert, miro fotos, records bonics de temps que ara mateix semblen ben lluny. Sols fa un any que va començar, però mai hauria dit que duraria tant.

Sóc una gran abraçadora, m'agrada molt abraçar i que m'abracin. Petonejar, sentir la pell.... crec que això és el que trobo a faltar més, la pell... el contacte humà.

Per tant, estigueu tranquils i tranqui-les, m'he decantat, cert, no tinc ganes de bajanades, i mira que jo en dic... em va bé estar recollida, llegir, parlar..... hores! per telèfon, fer alguna videotrucada, cuinar, i pensar, no massa, però si el suficient per mirar de ser a lloc, on cal. Mentrestant, espero, i intento no desesperar, tota plena d'emocions, el dia que tots i totes seguin a taula, a casa, gaudint del meu menjar, i jo, gaudint escoltant les seves veus.

Tornaran els somriures i les escapades.


Tot arriba, espero......




 

dimarts, 5 de gener de 2021

Estimat tiet Pascual...

 

Estimat tiet Pascual,

Em demanen que et dediqui unes paraules el dia del teu comiat.
Si digués tot el viscut, sentit, palpat…. No acabaria mai.

Tot el que sento, em consta, ho senten els meus germans i germanes aquí presents, sols falta  l’Eduard, que està greument malalt. Sempre, tota la nostra vida t’has preocupat de nosaltres, has estat un referent, en tantes coses….

Recordo com si fos ahir quan venies de Bèlgica, ens duies xocolata i cafè pels pares, amb tu, arribava Nadal, ni que fos l’agost!

Parlaré dels diumenges que anaves a veure la nostra mare, teva germana, que ens va deixar fa uns anys. Cada diumenge, el diari i tu, cap a Rocafonda. I sabies que la trobaries enfadada, per qualsevol cosa, que si vens poc… que si marxes aviat, però tu allà formal, a veure la teva germana gran, la que et va criar i fer de mare.

Vull parlar de tu, i de mi. De les nostres lluites, converses i reivindicacions, no en va tu em vas animar a participar, lluitar i  treure fora aquest “Juanita la Roja” que t’ant t’agradaba.

Em vas iniciar en el camí de la reivindicació, més que no pas de la política, el just per davant de tot, sense sigles ni banderes.
Volies un món d’igualtat, et feia patir molt la pobresa, la falta de valors de noves generacions, i t’agradava, molt, quan et deia que el meu petit ha sortit ben reivindicatiu!

M’agradaven les anècdotes, quan m’explicaves les visites de la guàrdia civil quan vas tornar a Catalunya, per dirt-te…. “sabemos quien eres”, Sindicalista!

Recordo les teves visites al despatx on vaig treballar, a la seu on tant havies lluitat, on tant havies participat i els dos acavàbem dient…. Com han canviat les coses, que trist…

Sento t’ant d’orgull de ser la teva neboda, has estat sempre un gran treballador, un home familiar, que ha estimat la seva dona sempre i per sempre, que ha gaudit de veure la família créixer, has estat, per davant de tot, una molt bona persona.
Et trobaré a faltar, molt, no ho dubtis, però el record i l’empremta que deixes, és, del tot, permanent.
Mai has estat “un” tiet, has estat, sempre, “el” tiet.

T’estimo Pascual, t’estimem. 

(Les meves cosines em van demanar una intervenció al comiat del tiet Pascual, aquestes son les lletres, i les emocions, que em van sortir del cor. Ha marxat una gran persona)