dissabte, 29 d’octubre del 2016

Belleses estranyes...


De xarrera amb les amigues he descobert que m'agraden els homes de "bellesa estranya". Les cometes són perquè si jo els trobo guapos, no veig on és lo estrany. Però noi... era l'única que els hi trobava.
Gairebé totes diuen els mateixos, Brad Pitt, George ClooneyMario Casas... a veure, no negaré que són macos però d'aquí a veure què són "homes potents", doncs no.
Flipen, encara, les amigues, que trobi guapo Benicio del Toro, Jon Travolta, el d'ara, no el jovenet de GreaseJavier Bardem....
Homes amb rostres, i nàpies, potents. Mai ho havia vist d'aquesta manera, elles m'ho varen fer veure. Perderia el cap per Benicio amb els ulls tancats!
M'agraden cares amb personalitat. El primer que miro, sempre, sempre!, és els ulls, a mi em diuen molt. De vegades m'equivoco, és clar, però un home amb la mirada intensa i directa, ja m'ha guanyat la meitat. La nàpia?, què més dona!







 



Fa vuit dies vàrem sopar quatre dones al Peix&Xips de la plaça de Cuba, us el recomano, el peix boníssimsuper gustós, i les patates molt bones. Els cambrers i cambreres molt joves i simpàtics. La pena és que el lloc és petit i el sopar va ser a la terrassa, ni que com estàvem avisades, duiem jaquetes! Val la pena.
En acabar el sopar vaig entrar a fer bromes amb un xicot de la taula del costat, i certament, tampoc era el que es coneixer per un xicot "guapo", però el que vam riure en uns minuts i les floretes que ens vàrem tirar, va confirmar que m'agraden els homes "diferents" que a la resta de dones. Encara ric en recordar-ho.
Les meves amigues, que esperaven pacients que acabés el meu "festeig", prou que m'ho varen fer notar.
Joana, has acabat de lligar?. Jo en dic relacions socials:)


dimarts, 25 d’octubre del 2016

Caminar pel Maresme...

  

  (Escrit que m'han publicat a la Revista Skorpio, Primera revista independent del Maresme)

Fa tres anys, a raó d'una intervenció, vaig començar a caminar. Quan dic caminar no vull dir anar a mirar botigues, no pas, vull dir caminar a bon ritme, sense parar.
Les primeres, de caminades, van ser per la meva ciutat, Mataró, però ben aviat em vaig cansar de l'asfalt, els cotxes i el fum, per tant vaig cercar rutes alternatives.
La primera va ser agafar el tren fins a Montgat i tirar cap a Mataró per la línia de la costa, a veure fins on arribava. Al començament va ser poc però amb la pràctica vaig tirar fins a Mataró, gairebé 20 quilòmetres.
Sortir de bon matí, veure com el sol va pujant, escoltar les ones, saludar els primers caminaires.... anar passant pobles i ciutats, veien la muntanya a la meva esquerra i sentint el Mediterrani a la meva dreta.
Els dies amb un xic de temporal és espectacular fer aquest tram, alguna esquitxada pots rebre, però de gust!
Normalment a Cabrera agafo en tren fins a Mataró doncs el camí és dolent, gens segur en aquest tram.
Després vaig anar ampliant, primer de Pineda a Calella. Després Calella fins a Canet i ara ja d'una tirada Calella fins a Arenys de Mar.
En aquestes caminades he pogut comprovar moltes coses, una, molta gent camina, molta més que jo no em pensava. Molta va sola, com jo, els motius deuen variar però en el meu cas, em serveix per pensar i alliberar tensions de la vida habitual.
Una altra cosa ha estat comprovar per mi mateixa com n'és de bonic el Maresme, tenim un clima molt bo, una mar Mediterrània que ens acompanya i una serralada, la Litoral, que canvia el seu aspecte, com el mar, segons el dia veus coses ben diferents, colors i olors.
Un camí que faig sovint quan no disposo de tant de temps és Mataró - Port Balís, a Llavaneres, anar i tornar, aquest no es pot fer en dies de molt mala mar si no vols acabar ben remullat!.
Ara tinc un projecte, el Camí de Ronda, en un futur pròxim, de moment, per aquesta, de caminada, cerco companyia, són molts quilòmetres.
Us animeu?, caminem, és sa, serveix per buidar el cap, relaxa, ajuda a dormir en èpoques de molt d'estrès, sé de què parlo i serveix per conèixer llocs. Us convido a venir un dia amb mi.
A part... gaudim d'aquest Maresme, sovint maltractat, però que té moltes coses i molts racons bonics per veure mentre fem salut.

(Enllaç al bloc de la revista Skorpio)

dimecres, 19 d’octubre del 2016

La niña mimada....


Erase una vez una chica con mucho desparpajo, decidida y con las cosas claras sobre lo que quería ser de mayor.
Así que de bien jovencita supo qué caminos recorrer, qué barbas acariciar y a quién hacer la pelota.
La cosa funcionó, fué subiendo, siempre con buenos padrinos, con amplias sonrisas y fingiendo ser de la base, del pueblo.
Llegó a presidir la comunidad, la escalera de vecinos, eso siempre es un primer paso para presidir la urbanización.
La cosa es que las malas artes, siempre pasan factura. Para destituïr al presidente actual utilizó a sus secuaces, manos oscuras que se mueven en las oscuridades profundas. Que rompen buzones, ensucian la escalera y claro, eso da mala imagen al presidente actual.
Ella buscó, una vez más, el apoyo de sus mayores, esos ancestros que ya ni sabían el número de puerta ya que viven en los áticos, con escaleras privadas, servicio y lujo, desconectados del mundo real.
En la última reunión del plenario de la comunidad, se montó un triste espectáculo. Gritos, amenazas, malas artes, acusaciones de quién ensucia más y faltas de respeto. La cosa era callar bocas, y salirse con la suya, al precio que fuera.
Eso provocó que los vecinos de base, los que no estaban dentro de la reunión, se revolvieron y puño en alto gritaron.. basta!
Entre lágrimas, abucheos, abrazos y mucho disgusto, la reunión terminó de la peor manera, una gestora, encabezada por el vecino de puerta de la niña mimada y gestor de sus cuentas, por tanto nada imparcial, tomara el mando, a pesar de las manifestaciones, ahora masivas, del resto de la comunidad.
La niña, se hizo la inocente, vamos a coser las heridas, dijo muy lastimera, pero cuando rompiste algo voluntariamente, no te ofrezcas a coser le respondieron los vecinos que ya no se sentían representados en ese grupo de élite.
Y así, revuelta la comunidad, se empezó a gestar oposición interna, vecinos que no se saludan, otros respondones y los del golpe de estado, subidos en sus caballos de alas blancas y sin escuchar.
Para acabar de revelar al vecindario, la niña mimada se hace selfies con  la pija de otra escalera, conocida, también por sus malas artes. Fotos con amplias sonrisas y miradas cómplices….
Ahora, en la comunidad, nadie quiere a la niña mimada, sólo sus secuaces, ella hace ver que se deja querer, pero tiene claro que el próximo paso, ya muy cercano, es presidir la urbanización, por mucho que chillen esos vecinos que son, todos!, unos rojos!
Esperemos que salga una matrona en condiciones, aparte de esa base tan roja,  y la ponga en su sitio, ni que sea poniendo a la niña de cara a la pared, que se lo ha ganado!

(Cualquier parecido con cualquier realidad actual, es pura coincidencia)



Voy a leer un rato, a ver si me relajo....




dilluns, 17 d’octubre del 2016

Somriures....


Una paraula ben curta que pot tenir molts significats....
Tenim somriures per moltes coses, encara que els identifiquem amb una sola paraula.
Somriures:
Veure un fill o filla arribar a casa en tornar de festa..... i saber que està bé.
Veure un nét. o neta, que ve corrents cap a tu per fer-te una abraçada i un petó.
Veure aquella persona que fa temps et va fer pessigolles a la panxa, papallones, venir de lluny, amb el seu de somriure i que et faci una dolça abraçada.
L'irònic, aquest somriure de pensar una cosa i transmetre un altre.
El de despès del bon sexe.... aquella cara de plaer...
El d'escoltar aquella música que et transporta a altres instants i moments, aquest és dolcet.
La de cuinar aquell pastís que saps farà feliços als teus.
El de començar aquell llibre que ja saps t'agradarà.
El de baixar al port al vespre per veure la lluna vermella i que sols la puguis intuir doncs hi ha núvols.. Així i tot, vaig fer un somriure de "Ley de Murphy", això sols em passa a mi.



El somriure de què et "toqui" una mica la loteria, ample, ni que sigui el retorn.
El d'eufòria, quan guanya el Barça la lliga ni que no t'agradi el futbol!
El dels casaments.... la felicitat compartida.
El del desig.... aquest va unit a una mirada intensa....
El de l'amistat compartida, en sopars i festes.
El de caminar, sí, caminar, cada cop que arribo al passeig marítim i veig la mar, satisfacció.
El de cuinar, escoltant música, he descobert que tinc un somriure ample mentre ho faig.
El dels missatges rebuts, sovint em treuen un somriure.
Demano poc, vull seguir amb el meu somriure, buscat, compartit o en solitud, no deixem de gaudir del somriure. Un grapat d'aquests els vaig viure ahir. Fent un pastís brasiler, amb en Biel, qui resisteix aquest somriure, i caminant per el port. Gran dia....





És el primer camí cap a la felicitat.
(Ha quedat un escrit tendret, n’estic de tendreta, cert. I també és cert que hi maols més somriures encara. Jo he fet un somriure ample als llavis fent aquest escrit)




divendres, 7 d’octubre del 2016

M'agrada....


I molt, la gent…..
La gent afectuosa, petonera, que acarona, que mira de front, que somriu, que m’abraça, que em dóna la mà mentre parlem, que escolta.
M’agrada la gent que va de front, sense amagatalls, que diu el que pensen, ni que no m’agradi, la gent sincera, generosa, la gent que pensa en tu en els bons, i els mals moments.
La gent amable, afectuosa, le gent directe i decidida. La gent que em vol tenir a la seva vida i m’ho diu i demostra.
La gent que em fa somriure amb un missatge, amb una atenció, no econòmica, de gest, de pensament.
M’agrada la gent que em cuida, m’agrada cuidar.
M’agrada la gent tendra, la que s’emociona amb les coses petites, la desinteressada, la que si fa uns dies no et veu, llegeix o sent, es preocupa per tu.
M’agrada preocupar-me per aquesta gent.
M’agrada la gent que diu el meu nom, l’escriu, la que pensa en mi per les coses més increïbles, per demanar consell per una recepta, per un llibre, per una poesia….
M’agrada la gent.
La majoria.
Sóc afortunada doncs a la meva vida en tinc de persones així.
M'agrada la gent que em busca quan pensa en mi, si els hi faig falta, si volen riure....
M’agrada la gent que estima, i la que es deixa estimar.
La gent senzilla, sense complicacions, sense buscar merder ni males arts.
M’agrada prendre cafè, sopar, caminar, berenar…. m’agrada relacionar-me, ni que sovint, també, m’agrada estar sola.
Però menys estones.
M'agrada la gent que em fa... bategar i tenir el cor viatger!

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Intransigents i irracionals!

Aquí i allà!
Aquest diumenge passat vaig col·laborar, com ho faig des de la segona edició, amb la caminada de l’Alzheimer. Dos dissabtes he fet inscripcions i el diumenge, en companyia de dos amics, vendre el cava solidari.
Això va anar, com sempre, perfecte. Som un molt bon equip.
Quan vaig arribar a l’espai d’arribada, abans de les nou del matí, vaig veure un munt de gent fent entrepans, voluntaris i voluntàries que de manera generosa i eficient comencen a les 4 i escaig de la matinada a preparar els cinc mil, si… cinc mil!, entrepans, per quan vagin arribant els i les caminaires.
No cal dir que és una feinada increïble i la fan amb alegria i empenta. Són d’admirar.
Bé, per animar el matí i la llarga espera, la caminada comença a les 8 però pot arribar gent fins a les 13h llargues, vaig fer una foto a les persones que feien els entrepans, un grup animat i decidit que anaven per feina.
La mateixa, la vaig posar al Twitter i a un grup del Facebook de Mataró tot animant a la gent a participar de la manera que puguin. Cal dir que al Twitter i al meu Instagram, tot van ser bones paraules. Al grup de Facebook, fatal.
Aquí va venir el problema, no feia res que l’havia penjat que van començar les crítiques pel davantal d’una de les participants a preparar els entrepans. Jo ni m’hi havia fixat.
La senyora porta un davantal amb l’estelada i com no…. van començar que si han polititzat la caminada, que quina necessitat, que feien un lleig, que si jo… jo!, havia posat la foto de manera intencionada, dient que sóc independentista…. mare meva, per un tros de drap ple de tomàquet i oli!
Com és evident van sortir escopetejats els “altres”, els favorables a l’estelada i per sort… els favorables, que van ser majoria, a què la senyora portés el davantal que li donés la gana, només faltaria! Som més de 250 voluntaris/es, deu haver-hi de tot no?.
La cosa va anar creixent fins al punt que l’administrador del grup va tancar els comentaris a la foto.
Irracionals tant els que defensaven l’estelada, com els que la criticaven.
És normal que un tros de drap, siguin quin siguin els seus colors, produeixi aquest rebuig?, per quin motiu no veuen el que jo vaig veure?, gent solidària, cansada, animosa, pencant molt per facilitar la feina, animant-se, en bon ambient!
Espero que la pobre dona no m’odií pel rebonbori, però segueixo pensant que estem envoltats d’intolerants, d’aquí i d’allà. Que veuen símbols fins i tot a la sopa. Sé, ben segur, que si hagués dut la bandera d’Espanya, hauria estat el mateix, sols que defensant al revés.
L’any que ve aniré amb la samarreta del Betis, aquesta agrada a tothom.
A mi, la imatge, em segueix semblant perfecte. La caminada, com sempre, un éxit!

dissabte, 1 d’octubre del 2016

1 d’octubre de 1991, dimarts…



Una dona jove, nerviosa, espera impacient emprendre una aventura, ni de lluny espera que duri tant.
Tal dia com avui fa 25 anys vaig començar a treballar al PSC.
Si he de ser sincera, vaig pensar que seria breu. Jo, la Joana, carnissera i xarcutera des dels 13 anys, puericultora sense exercir, vaig entrar a treballar al PSC. D’administrativa…. 
Estava ben segura que no m’adaptaria a estar entre quatre parets, sense el brogit del supermercat on treballava. Feina que vaig conservar molt de temps els caps de setmana, donat que els meus primers 18 anys al PSC, vaig fer mitja jornada.
Bé, avui fa 25 anys que hi treballo, no espero res especial, res diferent, segur que ningú hi pensa, les coses són així.
Aquí, a la feina, he viscut tantes coses, personals, íntimes, dos divorcis, el naixement d'un fill i de tres néts, conflictes, molts somriures, he fet amics i amigues, molts encara els conservo. He vist marxar i morir bastants persones, per desgràcia. He gaudit i he patit, he consolat i escoltat, he defensat, fins fa un temps, el que jo pensava, fins que vaig haver d’escollir, a partir d’allà, tot ha estat una altra cosa. He aguantat males cares, opinar i treballar, sovint, no és compatible.
Sovint, quan em pregunten on treballo, responc: segur que no coneixes ningú amb la meva feina, a Mataró, és clar.
Són temps durs, massa, però encara dic que a mi m’agrada la meva feina, m’agrada la gent, m’agrada la comunicació i jo, segueixo sent d’esquerres, profundament. Ho sento dins meu i per sort, les persones passen, les idees queden. He tingut bons caps, alguns molt bons, d'altres... no tant, però ara mateix puc dir que he estat afortunada en moltes coses. No he perdut la passió, això sí que no!
Una cosa bona he tingut, mai he perdut l'empenta, la força i la il·lusió, malgrat alguns i algunes.
El meu cor batega socialista, roig i vermell, al cent per cent!
Avui serà un dia normal, és dissabte, és festa, estaré, espero, tranquil·la.
Venen congressos, potser noves eleccions, i com sempre, donaré el 125% de mi mateixa, sempre ho he fet.
Dilluns, 25 anys i dos dies, com les condemnes :)
Per molts anys Joana! Almenys, fins a la jubilació….
(La imatge ja te anys, normalment no estic tant seriosa....)