dilluns, 27 de febrer del 2012

Teràpia...


Ho tinc tot preparat, els ous, el llevat, l'ametlla, la mandarina cuita, la mantega, la canyella...
Mentre ho vaig batent i mentre la massa creix i espesseix, em vaig calmant. Cada ingredient quan toca, tot amb amor i afecte, no es tracta sols de cuinar, es tracta d'alimentar amb delicadesa, la única manera que conec de cuinar.
Quan el pastís és al forn començo amb les verdures, els tomàquets, els carbassons, la carbassa, els alls, el porro, la ceba... tot ben petit, entretingut, cert, però forma part d'aquesta teràpia personal que segueixo, sobre tot, els dies que estic especialment trista.
Després tallo el pollastre, també ben petit, vaig cuinant els ingredients tal com diu la recepta, la cuina ja fa olor de menta, el cous-cous ja es a punt...
Per fi respiro profundament, tot ha tornat al seu lloc, el meu cor batega acompassat, ja estic tranquil.la, la teràpia ha funcionat.
I tot perquè avui s'ha parat davant meu una moto com la teva, amb aquest soroll tant particular, tant característic que ha fet que em girés, de cop, cercant, encara, el teu somriure, aquella cara de pillo i trapella que tenies quan anaves amb la moto. He començat a plorar suaument, he seguit camí bastant angoixada, per això, sols arribar a casa he començat la meva teràpia de cuina.
El dia 5 fa tres mesos, i encara no recordo que ara som 7, no 8.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Feminisme, sense baixar la guàrdia...


Sovint, massa, he sentit malparlar del feminisme. Sempre m'he definit com a feminista dialogant, hi ho practico.
També, sovint, he escoltat que ja no cal, el feminisme.
I tant que cal, ja ho crec.
També he escoltat persones del meu voltant polític que estan en contra de les quotes. Jo les he defensat des de l'inici, si no s'haguessin posat, no hi hauria tantes dones al capdavant de les llistes, ni que darrerament m'adono que s'ha tornat a baixar la guàrdia, que ningú mira si als congressos i executives aquestes es compleixen. No he protestat, podem dir que he deixat de practicar en política.
Però això no vol dir que no segueixi estan en contra del masclisme imperant i ara, des de que al país d'aquí al costat mana el pp, la cosa ja és una passada.
El ministre, tertulià en altres moments d'un canal d'aquests anti-catalans, diu que la incorporació de les dones al món laboral, ha perjudicat la família....
I una merda senyor!
Ens volen, un altre cop, a casa, cosint, cuinant, tenint fills i obeint el maridet.
Jo treballo, per sort, i faig tota la resta de coses, apart de cuidar del meu fill petit en solitari, no li falta de res, soc mare, avia,i no soc esposa, però em considero una perfecte mestressa de casa, que també m'agrada cuinar i estar per els meus però això no treu que vulgui tenir una vida laboral activa.
De veritat... quins quatre anys més llargs ens esperen...

dimarts, 21 de febrer del 2012

Ara sí, sense manies...





Massa paciència he tingut, però amb les rates, no s'ha de tenir contemplacions...

diumenge, 19 de febrer del 2012

I 15!! Desvetllament?




15 anys, molta marxa, diversió, amor..
I jo encara recordo, com si fos avui, els milers de somriures compartits, amb mi i amb els teus germans, germanes, cunyades i nebot. Aquests que ara, encara, tant et protegeixen i em diuen que t'he de deixar fer el 15 complert, per Santes en parlem...
T'has fet gran, em passes un parell de pams gaire bé... però segueixes sent el meu nen.
Per molts anys Martí!.
I recorda, som molt més forts que no ens pensem, tu m'ho has ensenyat....

Pau no espera des de la trinxera
Pau te clar que no vol renunciar.
Pau no es queda resignat al terra
Pau demà tornarà a començar....

diumenge, 12 de febrer del 2012

Fa dies....


Que no dormo bé.
Fa dies, que preparem un Congrés, va ser divendres i dissabte, i ni hi penso, ni valoro ni sento, sols hi treballo.
Fa dies que no incomodo ningú plorant, a la persones ens incomoda veure sentiments crus i purs a flor de pell.
Fa dies que penso què escriure, però tampoc pateixo per les lletres.
Fa dies que llegeixo poc i dormo més, ni que sigui malament.
Fa dies que se la sentència del judici i tampoc hi penso, total, perquè?.
Fa dies que la cuina és el meu refugi, i que el que cuino, surt molt bé.
Fa dies que no vaig a caminar, això ha repercutit en el meu pes, però ara mateix tampoc és important.
Fa dies que l'aigua em recorda a ell, potser per ser l'element més lliure, per mi, és clar... Potser per això no camino, el mar és el meu referent per fer.ho.
Fa dies que em descobreixo fent el murmuri d'alguna cançó i em sento malament, traeixo sentiments o dol per això?.
Fa dies que em busco, però he perdut l'essència.
Fa dies que trobo fantasmes per els passadissos i ja no m'afecten.
Fa dies que se que em calen unes vacances, penso en Ribes, en Queralbs, en la meva estimada muntanya...
Fa dies que intento ser positiva, ni que aquestes lletres no ho deixin veure.