Avui, dia trist per Europa, dia molt trist per mi.

Avui em vull sentir com aquest mòbil. 

Lleuger, deixar que l'aire i la pluja em moguin sense pensar gaire, sense sentir. Ahir em va costar dormir pensant la poca memòria que tenen a Europa, puntada de peu als llibres d'història animant el feixisme dur i pur, pensant quina Europa deixem als nostres néts... 

Avui, esperava una reacció, llegir la notícia que algú assumeix que no s'ha fet bé. Que no han anat per el bon camí, que NO escolten...

No ha estat així. Avui tots a fer anàlisis de situació, grans organigramas i grans paraules que en el fons, no diuen res.

El dit, vaig a caminar una estona sota la pluja, potser puc calmar el meu esperit....

El meu cos va a la feina, la mèva ànima i el meu esperit volen amb l'aire, entre la pluja, preocupada, molt. Cansada, molt més....

Pd: La Dolo em fa arribar un troç emotiu i dur del que pot esdevenir.... mireu si podeu el video.

Mòrbida....

Aquesta paraula tan lletja, i tan mal feta servir per insultar, menysprear, fer sentir malament...

Si els metges sabessin el mal que fan quan et qualifiquen amb la mateixa, potser mirarien de trobar una altra.

A la gent, per norma els agrada fer mal, menysprear. I costa fer entendre que moltes persones que pateixen, ho han patit, això, és una malaltia com tantes altres, molt incompresa, però ben certa.

Jo he estat una dona grassa tota la meva vida, positiva, cert, decidida, més cert encara. Mai això ha estat un motiu per viure pitjor, estimar, tenir sexe, amics i amigues, sortir, ballar, riure... Si de cas, els altres no ho han viscut amb la mateixa naturalitat. Tothom es veu en cor d'opinar, gairebé sempre des del desconeixement.

Jo he acostumat a passar, molt!, fora d'alguna vegada que si he mirat malament i fins i tot he preguntat, passa alguna cosa?, tinc mones a la cara?

Una estimada amiga del Facebook, i de Rocafonda, comentava l'altre dia un incident on li varen deixar clar que era una gorda, ella, que té un sentit de l'humor increïble, va deixar anar una de les seves i tant panxa!, i jo em pregunto, per quin motiu ens han de fotre en cara això?. Son millors persones les primes?.

Ara ja no sóc una persona obesa, encara he de perdre uns 6-7 quilets, cosa insignificant davant els 37-38 perduts. Ara sóc millor persona?, sóc diferent?, doncs no. Sóc la de sempre i per això, ara, que rebo un munt de "piropos" i afalacs, no m'agrada gaire, sóc sincera, em poso vermella i no ho entenc.

Em trobo molt bé, em canso sovint, cert, però vaig al gimnàs molt de gust, estic més activa potser, però els meus quilos de més no feien una persona diferent...

Ella, la primera imatge, i jo, imatge actual, som la mateixa persona, sols canvía la talla de roba i 9 mesos en el temps.

Vigileu el llenguatge, és fàcil fer mal, però no cal.

(pd. una de les frases que recordaràn la família i amics de mi serà, des de sempre, estic divina!)

Gata vella....

La gent que em coneix fa temps, parlem de 20 anys enrere?, potser més i tot, sap, coneix, la meva lluita per la igualtat de les dones en tots els àmbits.

Moltes persones, gairebe sempre homes, em diuen que hem avançat molt i fins i tot un em va dir ahir que ja no cal la lluita, que ja som iguals...

Ni vaig respondre, total, no parlo amb les parets.

Fa més de 25 anys que milito al PSC, 25 anys on s'han ben atipat, afartat i cansat de sentir la Joana demanar paritat a les llistes.

Fins i tot algú que ara mana molt, i molt, em va dir que n'estava ben tip de mi, que ell no era allà per perdre el temps parlant d'aquestes futileses. Gran decepció per mi donat que ell presidia la jornada i a mi em costa molt parlar en públic. L'endemà mateix vaig dimitir d'aquell organisme intern. Vaig ser conseqüent, ni més ni menys.

Ara, que he fet endreça del despatx, he llençat tants papers que vaig haver de prendre un calmant pel dolor de les mans per estripar papers!

La cosa és que ha sortit aquest escrit que no se quan fa, però ben segur que 10 anys que el vaig escriure.

M'ha fet gràcia compartir el mateix que avui, anirà, sense cap dubte, a la brossa. ja no guardo coses escrites.

L'he volgut compartir perquè els que em coneixeu de fa menys, veieu, que la meva lluita ve d'antic i malgrat que se que quan jo falti, mori, la lluita seguirà, també se que algún dia, llunyà, cert, les meves nétes o besnétes riuran de veure les barbaritats que es varen cometre per tal de passar homes, davant de dones, estiguin, o no, qualificats!

Queda poc per les municipals, veurem per on tiren.